29 de juny 2015

Penya Roja.

Després d’unes quantes setmanes en que per diferents circumstàncies familiars no havíem pogut fer-ho, teniem un dissabte per fer una nova excursió familiar amb na Marina. El diumenge tenia sortida de Trekking Avançat amb el GEM així que el dissabte tocava fer una sortida suau i vaig pensar en anar fins la Penya Roja a Alcúdia.

Aquesta vegada na Marina ens va fer de despertador ben prest, abans de les 8 del dematí, amb la cancó de “bon dia, bon dia al dematí”, però com que abans de partir encara tenia feines per fer (darrerament tot son feines) no acabàrem partint de Ciutat fins passades les deu del dematí i teniem una bona tirada en cotxe fins l’aparcament de l’Ermita de La Victòria.

Afortunadament després d’un inici de més de maig en que pareixia més que estavem al mes de juliol, les temperatures s’havien suavitzat i normalitzat per l’època i es presentava una jornada assolellada però amb una bona temperatura per anar d’excursió. El sol picava de valent però la temperatura ambient era bastant soportable.

DSC_0361
Na Marina també conduia cap a l’inici de l’excursió.


En arribar a l’Ermita de la Victòria, no sense haver dubtat en algún punt ja que feia molt de temps que no hi anava, el parking era ja gairebé ple i tots els llocs a l’ombra estaven ocupats. No quedava més remei que deixar el cotxe al sol.

Ja en sortir vaig decidir canviar-me de roba ja que al sol la mànega llarga sobrava. Així i tot la temperatura tampoc era excessiva, el termòmetre del cotxe marcava 22 graus. Ja dafora ens posàrem les botes i mentre na Marina s’amagava un poc entre els cotxes vaig acabar de preparar la motxilla. Na Marina amb les ulleres de sol i la gorra pareixia una “guiri”.

La idea d’anar a la Penya Roja tenia un doble sentit. Per una banda no hi havia estat mai ni na Marina ni a Rosa (i jo feia bastants d’anys de la darrera vegada) i per altra el fet de que hi ha la el pas amb la porta d’entrada i la foritificació i el canó del cim em donava un alicient més per contar a na Marina per voler fer l’excursió. Als nins es tracta d’alguna manera de donar-lis una motivació per caminar ja que sinó s’avorrexien, no es com els grans que ho feim per gust, necessiten una motivació.

Aquesta motivació aquesta vegada va ser bona de trobar. “Val Marina, avui pujarem adalt d’una muntanya que té un Castell. Entrarem disn es Castell i adalt de tot hi ha un canó que era per defensar-se des pirates” “Ah si? Des pirates?” Dona igual si la historia es certa o no, es tracta de tenir una història que els motivi i aquesta historia del castell i dels pirates va ser més que suficient perque`s’animàs a començar l’excursió.

Això si havia de donar la mà a qualcú i aquest dia, com darrerament passa, tenia papitits i em volia donar la mà a mi, així que em va tocar aquesta vegada enlloc de fer fotos donar-li la mà a na Marina i començar la pujada per la pista que hi ha al final de  l’aparcament i que marca l’inici de la clàssica pujada a la Talaia d’Alcúdia.


DSC_0366
Preparada per començar l’excursió.


DSC_0368
Primers metres de caminada.

Just començar la pista aquesta comença a pujar amb bastant de pendent i de fet la part inicial, junt amb la final son les que presenten un major desnivell. No duiem caminats ni dos-cents metres i na Marina ja va començarr a dir que estava cansada i que tenia sed.

En realitat no era això, està clar que el que passava era que estava avorrida. Això de caminar per una pista i camí ample es un avorriment, no hi ha cap aventura. I a cada dues passes s’ens aturava a recollir pedres. A falta de motivació s’en cercava una.

Deixarem a l’esquerra el desviament a Ses Tres Creus que ja coneixiem i tanmateix no ens aportava res nou. Teniem bastant per descubrir avui i no sabia quant caminaria na Marina així que havíem d’invertir totes les forces en  l’objectiu principal.

Jo a la mínima que podia aprofitava per “escapar-me” de na Marina i partir cap envant, sobretot quan s’entretenia a agafar alguna pedra o una pinya. “Espera papà!! “ em cridava tot d’una i venia correguent. D’aquesta manera també aconseguia que en aquest tram tan “avorrit” es mantengués amb ganes de caminar.

Així i tot el nostre ritme no era precisament el que hauria duit jo tot sol ni prop fer-s’hi, i ens varen anar adelantant alguns excursionistes, sobretot estrangers. Aquí per animar un poc a na Marina la vaig “picar” un poc com el dia que pujàrem a la Trapa. “Hem de guanyar aquesta gent” “Sii,na Marina ha de guanyar” i d’aquesta forma caminava un poc més avait.De totes formes en aquest primer tram de la pujada a part de que la pista es monòtona també el pendent es bastant fort i tot d’una em deia que estava cansada.

En arribar a la barrera que tanca el pas als vehicles ella no va haver de sortejar-sa sinó que directament va poder passar per davall. “He passat” va exclamar riguent. Just a darrera el camí feia uns quants revolts i continuava en forta pujada.

S’em va ocórrer agafar un albó que hi havia pel costat perquè li servís de bastó a na Marina i bona la vaig ferl. La historia que duria l’albó durant tot el recorregut. Tot d’una el va voler agafar. “Vull es palo”. Però la veritat es que no servia molt com a bastó.  Era molt prim i encara estava verd i es doblegava però ellà estava ben animada amb el seu “bastó de trekking”.


DSC_0374
“Esperem papi!!”.


DSC_0378
Sense problemes per passar les barreres.


DSC_0379
Al nostre ritme anavem pujant.


DSC_0380
Na Marina amb el seu propi bastó.


DSC_0382
Pujant per la pista.


Així arribàrem després d’uns quants revolts al desviament que ens havia de du cap a la Penya Roja. Aquí havíem d’abandonar la pista que ens hauria duit fins la Talaia d’Alcudia i sortir pels escalons de l’esquerra on hi ha un arrambador.

A partir d’aquí alerta Marina” “Ara comença s’aventura” “Bieeen, aventureros!!!”. Després d’una foto que vaig aconseguir que es fes em va partir a correr cap adalt. Va ser abandonar la pista i semblava que li havien carregat les piles.

“Alerta Marina, no fagis tanta via que pots caure a l’esquerra” I es que l’arrambador pel seu petit tamany no servia de gaire ja que podia passar per davall.  Després d’un primer tram en pujada i després d’una travessia on vaig donar-li la mà el tirant començava a agafar un poc més d’ambient, sobretot per na Marina amb una pujada per terreny rocós que per ella significava grimpar un poc.

Bien, escalar” exclamava mentre s’aferrava a les roques i anav apujant. I com diria jo “cercant ronya” i intentant pujar per on era més difícil. Passat aquest primer escaló encara un de més important i on s’havia d’aferrar a les arrels d’un pi. Però ho va anar superant amb nota i fins i tot va dir-li a sa “mami” com havia de pujar.


DSC_0386
Agafam el desviament cap a la Penya Roja.


DSC_0387
“Jo puc anar solita”.


DSC_0390
El camí es començava a posar interessant.


DSC_0392
“A escalar”.


DSC_0396
“M’ajudes papi”.


Superat aquest tram en pujada el camí es replanava un poc fins sortir un poc del pinar. En aquest tram en davallada li vaig donar un poc la mà a na Marina. Ara entravem en un tram on el càrritx envaïa bastant el tirany i per na Marina això suposava un hándicap ja que a ella el càrritx li arribava a la cara.

Ai, me molesten” no aturava de dir. “No remiguis des càrritx” li vaig dir. Aprendràs qué és es teu millor amic a Mallorca, encara que en algunes vegades te molesti”. Aleshores quan va trobar un punt on havia de pujar un poc li vaig ensenyar com ajudar-se del càrritx per pujar. “Veus Marina, has d’agafar un bon grapat de fulles. No n’agafis només una que te feràs pupa” “Vale”. I va aprendre be la lliço, ja que després tot d’una es volia aferrar del càrritx. La primera lliço de l’excursionista mallorquí ben apresa per na Marina.

En aquest tram de la pujada mentre feiem la travessia cap el lloc on havíem de trobar el pas clau de l’excursió ens va adelantar un excursionista alemany, que xerrava molt bé castellà. Es va sorprendre de veure com na Marina caminava ben xalesta ella tota sola. De tota manera el se upas era molt més ràpid que el nostre i jo també estava aprotitant aquest tram amb fantàstiques vistes per recrear-me un poc amb la càmera de fotos.


DSC_0397
Començavem a tenir fantàstiques vistes.


DSC_0401
Caminant entre el càrritx.


DSC_0403
Caminant entre el càrritx.


DSC_0404
Na Marina avançava com una excursionista experta.


Poc a poc ens anàvem apropant als penyassegats i ja es podia intuir que faltava poc per arribar al Pas de sa Penya Roja. Per animar na Marina encara més li vaig dir que aviat entrariem a dins el Castell. De tota manera en aquest tram estava bastant animada ja que constantment havia de fer alguna grimpada.

Estavem al tram més maco de tota l’excursió, passant per un cingle aferrats als penyassegats que cada vegada s’anava estrenguent més. “Ja falta poc per arribar a nes pas”. Aquí les vistes cap a Formentor eren realment fantàstiques.

No vaig poder evitar enfilar-me damunt unes roques per fotografiar-me amb na Marina, que no va tenir cap inconvenient en pujar damunt la pedra amb “es papi”. Tan sols uns metres més envant ja veiem la porta d’entrada on es troba el pas de sa Penya Roja.


DSC_0407
A escarlar un altre pic.


DSC_0408
“Venga mami,per aquí”.


DSC_0411
Després de superar el resalt.


DSC_0413
Fantàstiques vistes.


DSC_0414
Ens apropavem al pas de la Penya Roja.


DSC_0418
Dues cabres enfilades per les roques.


“Mira Marina ja arribam a n’es castell, allà hi ha sa porta”. “Bien ja som a nes castell!!!”.  Des d’aquest punt podiem apreciar perfectament el Cap Pinar i les petites cales meravelloses que hi ha.

Animada per entrar al castell na Marina volia partir a correr, però aquest tram no era per badar ja que el camí fa només uns dos palms d’ample i la timba al costat esquerra es ben gran. “Espera Marina aquí m’has de donar sa mà que podries caure”.

Després de deixar passar un grup d’estrangers i poder fer-nos la fotografia tot sols vaig avançar cap el pas, donant la mà a na Marina. No en tenia gens de por tot i la timba del costat de fet volia caminar tota sola però evidentment no li vaig deixar.

Ja dins el portal vàrem esperar que vengués na Rosa. Novament na Marina volia anar a cercar-la. “Noo, espera aquí no pots amollar sa mà” “Però es que vull anar a sa mami” “Bé espera que ella vendrà ara” I així quan va arribar na Rosa li va donar la mà a na Marina i juntes entraren “dins el castell”.

A l’altre costat de la torre d’entrada el camí segueix ben estret i penjat dels penyassegats. Aquí hi ha una cadena a mode de passamans. “T’has d’aferrar bé a sa cadena Marina” li vaig dir mentre m’adelantava uns metres  per treure-li unes cuantes fotografies. “Papi no, vull anar amb tu”. Gairebe li fugia de la mà a na Rosa. “Si va més suelta que jo” me va dir na Rosa, i es que resultava agradablement sorprenent la tranqulitat amb que na Marina va passar aquest tram de camí tan exposat.

Vaig tornar tot d’una enrera per donar-li la mà a na Marina ja que era a mi a qui me la volia donar, i de passada deixava a na Rosa anar passant al se upas. Passat aquest tram estret el camí es feia un poc més ample i la caiguda per l’esquerra ja no era tan vertical.


DSC_0420
Na Rosa al cingle d’aproximació al pas.


Arribant al pas de la Penya Roja.


DSC_0423
Darrera l’entrada de la fortificació les caletes del Cap Pinar.


DSC_0424
Esperant torn per entrar.


DSC_0427
Fent el Pas de la Penya Roja.


DSC_0429
Na Marina entrant al “castell”.


DSC_0433
Fent el pas ben tranquila.


DSC_0436
Les caletes del Cap Pinar feien nedera.


DSC_0437
Vista del traçat del camí.


Arribarem així a un aljub però que de momento no visitarem. Ens faltava encara la pujada final fins el cim de la Penya Roja i al ritme de na Marina ens quedava per una estona. Aquesta però era la part més vertical i no hi havia més aventura per la menuda que aquesta

"Au venga anem a escalar". Li vaig dir mentre li donava la mà i ens començavem a enfilar per les roques i es que a partit d’aquest punt el pendent augmentava basant. “Venga mami hem d’escalar” li deia na Marina a na Rosa mentre començava a grimpar per les roques.

La veritat es que el que per noltros era un tirany seguint les fites per na Marina era una autèntica escalada però estava disfrutant pujant i de fet en més d’un punt es complicava més la vida. “Però perquè no vas per lo fácil. Ja pareixes es papi que sempre cerca ronya. Venga hem d’anar cap aquella fita” “Que és una fita?” “Allò d’allà, aquell munt de pedres és una fita i mos diu capo n hem d’anar”.

Jo seguia marcant el camí per na Marina mentre na Rosa ens seguia unpoc per darrera al seu rimte. “Venga mami” li deia na Marina. “Aquí ves alerta que patina”. Passat un gran pi el terreny patinava bastant a l’haver-hi molta de terra. El pas era una mica complicat però donant-li la ma a na Marina ho superàrem amb nota i encara es permetia el luxe de donar consells a na Rosa. “Aquí patina mami”.

Un poc a la dreta quedaven algunes de les construccions que hi ha a la Penya Roja, però l’objectiu del dia era arribar al cim i ara que na Marina estava ben animada tampoc era qüestió de despistar-nos amb un altre objectiu.

Prosseguirem la nostra pujada, que per na Marina era grimpada. Cada cop estavem més amunt i les vistes també eren cada vegada més bones. El dia acompanyava a més amb bastant bona visibilitat. Això si mirant cap a la Península de Llevant els cúmuls creixien amb força.


DSC_0439
Aljub.


DSC_0440
Començant la pujada final.


DSC_0443
Que per na Marina era de constant grimpada.


DSC_0446
“M’ho estic passant pipa!”.


DSC_0448
Continuant la pujada.

Ens adelantaren en aquest tram una nova parella d’estrangers. La veritat es que gairebé tots els excursionistes que ens trobàrem durant el dia eren tots de fora. El pendent continuava essent bastant fort i fins i tot na Marina ja va començar a donar senyals e cansament.

Vull aigua” ens va dir unes quantes vegades. Així que ens aturàrem per pegar un glop. Faltava ja poc per arribar a un collet que s’intuïa  i que ens havia de deixar al tall de la carena. Allà precisament estaven descansant també la parella d’estrangers que ens havien adeltantat un poc abans.

“Ara crec que ve un passet” li vaig dir a na Rosa. I es que s’apreciava un resalt un poc més amunt. Però que tampoc semblava gaire complicat. “Venga Marina que ara haurem d’escalar un poc més” “Siii, escalar”.

Així doncs vaig guardar la cantimplora i continuarem la pujada. “Ja falta poc per arribar adalt” . De la mà de na Marina varem pujar fins arribar al petit resalt on hi havia una grimpadeta. Aquí  si que vaig haver d’ajudar a na Marina perquè no arribava a les preses de mans i per ella fins i tot desplomava, però només la vaig empenyer un poc per arribar-hi, la resta ho va pujar  ella. “Molt be Marina”.

El passet continuava un poc en travessia cap a l’esquerra. Seguirem uns metres i li vaig dir a n aMarina que esperàs. “No te moguis eh, vaig a ajudar a sa mami”. “Vale” Vaig retrocedir uns metres i li vaig indicar la grimpada a na Rosa que no va tenir cap problema per superar-la.

DSC_0449
Cap el Cap de Ferrutx creixien els cúmuls.


DSC_0450
Una aturada per refrescar-nos un poc.


DSC_0452
Superant una altra grimpada.


DSC_0458
Esperant com a bona nina.


DSC_0459
El torn de sa mami.

“Au Marina donem sa mà un a altra vegada” “Seguim escalant aventureros” va exclarmar na Marina fins I tot pegant bots. He de reconéixer que estava agradablement sorprés pel comportament que estava tenguent na Marina, que estava ja a punt d’arribar al cim del la Penya Roja i lluny d’estar cansada seguia ben animada.

Ja aprop del cim, que s’intuïa tan sols un poc més amunt arribarem a un dels darrers “forns” que hi ha dins la fortificació. Aquí na Marina es va asseure una estna per descasar a dins. Mentres tant la parella d’estrangers d’abans ens va tornar a adelantar.

Només ens quedava la pujada final cap el cim, però el darrer obstacle suposava un nou repte per na Marina, ja que pels grans hi ha ja una grimpadeta interessant per la canal, canal que a més patina bastant. Però com a la resta de la pujada na Marina va respondre a les mil meravellles, ben ajudada pes “papi” que se li queia la baba.

Venga Marina, que ja arribam a nes canó des pirates” “Des Pirates, bieennn” I així amb un darrer esforç ens plantàrem ja a l’avantcim, amb el Canó des Moro a la vista. Però com que la parella d’estrangers estaven just al costat vaig pensar en quedar-nos una estona allà per treurer-nos una fotografia mirant cap el Cap Pinar donades les espectaculars vistes.

Així na Rosa i na Marina es varen anar col·locant mentre jo preparava la fotografia. Al fons un paisatge espectacular. Vaig preparar el temporitzador, però per variar na Marina no estava per “la labor” de fer-se la foto i enlloc de mirar a la càmera estava jugant amb les pedretes. Finalment aconseguirem convencer-la i ens férem la fotografia.


DSC_0464
Descansant dins un dels forns de bala.


DSC_0465
Ja veiem el cim de la Penya Roja.


DSC_0470
Fotografia a l’avantcim.


Au venga que ja arribam a n’es canó”. “Sii venga!!”. Ni tan sols vaig guardar el trípode, el vaig agafar amb la mà plegat i de l’altra mà na Marina per arribar a la plataforma del cim de la Penya Roja amb el Canó des Moro.

“Ja hem arribat!! Molt bé Marina has pujat tu tota soleta” VArem fer un “xoca” de mans per celebrar-ho. Ella tot d’una el que li va cridar l’atenció era el canó i va anar cap a ell. Com si el volgués moure. “No el mouràs Marina, pesa molt”.

Vull pujar adalt” ens va dir tot d’una. Es volia enfilar a damunt. L’agafàrem amb braços i la vàrem asseure damunt del canó. Jo mentres tant vaig aprofitar que ara estava entretinguda I no només pendent de jo per treure algunes fotografies.

Tenc gana” va exclamar na Marina. “Si ara anem a dinar que t’has guanyat ben bé es bocata avui”. Ens vàrem asseure aleshores enterra i varem treure el nostre dinar. Mentre començavem va arribar una altra parella al cim, aquest pic espanyols elsúnic que trobariem durant tot el dia. Els hi va fer bastanta gràcia veure na Marina menjant-se un bon panet. “Y te vas a acabar tu solita este bocadillo?” .

Jo com que no sé estar-me quiet ni un minut mentre dinavem vaig seguir un poc a la meva a treure fotografies. Vaig aprofitar per posar el filtre polaritzador i fer algunes proves. Feia una eternitat que no l’utilitzava i com que cap al fons, mirant al Parc de Llevant com ja he comentat, hi havia uns quants cúmuls vaig pensar en resalta-rlos damunt el blau de la mar i del cel amb l´ús d’aquest filtre.


DSC_0475
Vistes des del cim cap el Puig des Romaní i la Talaia d’Alcúdia.


DSC_0477
Na Marina intentant aixecar el canó.


DSC_0482
Objectiu aconseguit.


DSC_0484
Península del Cap Pinar.


DSC_0485
Vistes cap a la Badia de Pollença.


DSC_0490
El Canó des Moro.


DSC_0493
Hora de dinar.

Mentre noltros ens havíem establert a la plataforma del cim. La parella estrangera que havia arribat abans havia baixat fins l’avantcim, on abans noltros ens havíem fet la primera fotografia de cim. Però mentre acabavem de dinar l’home va pujar novament GPS en mà. Semblava que cercava alguna cosa.

Efectivament va seguir uns metres per la cresta per darrera del canó i es va posar a mirar entre les roques. “Aquest deu estar fent geocaching, deu tenir marcat que per aquí hi ha algun “tresor”. I efectivament, després d’uns minuts de cercar va aixecar una pedra i va treure el potet amb el tresor.  Va ser fantàstic veurer-ho perquè ja tenguerem un nou alicient per entretenir na Marina.

Noltros seguirem acabant el nostre dinar i vaja si na Marina es va acabar el seu panet! En acabar i quan la parella alemanya ja havia començat a davallar ens disposarem també a cercar el tresor.

Vine Marina, ara hem de cercar un tresor que hi ha per aquí davora, mos ajudes a cercar-lo?”. “Siii!!! Tresor!!”. Amb molt de compte ja que haviem de davallar de la plataforma del cim en direcció al Puig des Romaní i és un lloc bastant aeri  anàrem fins més o manco el lloc on l’alemany havia tret el contenidor del “geocatch”.

“Venga Marina, anem a cercar” li va dir na Rosa. Jo a part de controlar un poc que na Marina no s’apropàs gaire als penyassegats vaig intentrar fotografiar el momento. “ A mem Marina aixeca aquesta pedra”  “Ui, que hi ha aquí davall?” “Si és es tresor! “ “Bieeen l’hem trobat”.

Varem treure el petit potet i varem escriure el nom de na Marina al full de paper que hi havia a dins. Ben contenta estava de l’aventura del dia, primer l’escalada, després trobar el canó dels pirates i ara el tresor que hi havia al cim. No podiem demanar més.

Tornàrem novament al cim i ara era el torn del papi i les seves curolles, així que me’n vaig anar per la cresta en direcció al Puig del Romaní. Record fa anys que la primera vegada que hi vaig pujar vaig trobar una cinta passada a un bloc per fer un rapel a un punt on hi havia un tallat i tenia ganes d’explorar-ho.

De tot d’una vaig atravessar un tram bastant aèri però fácil fins una petita bretxa on vaig pegar un bot a l’altre costat. D’enfora sentía na Marina que me cridava. “Papi on vas?” “Ara tornaré vaig a fer una volta no venguis”.

Vaig arribar així al punt on la cresta fa un tallat i no queda més remei que fer un rapel d’una vintena de metres. Aquesta vegada no vaig trobar cap rastre d’ancoratge. Després d’aquest rapel el que quedava ja era bufar i fer ampolles i se podia fer caminant.  Vaig decidir aleshores tornar enrera. Na Marina me seguia “vigilant” des d’allà adalt. “Ja venc Marina”.

Això si la tornada tenia un passet de grimpada interessant passant pel costat de la dreta la bretxa que abans havia botat.  Superat aquest petit obstacle vaig arribar sense cap problema a la plataforma del cim. Na Marina em va rebre com si fes una setmana que no m’hagués vist, abraçant-se a les meves cames. “No vull que ten vagis sense jo” em va renyar.


DSC_0496
Canó des Moro.


DSC_0501
Foto de família al costat del canó.


DSC_0503
“Anem a cercar es tresor”


DSC_0504
“Aquí hi ha algo mami”.


DSC_0506
“Hem trobat es tresor!!!”.


DSC_0508
“Ara torn”.

Feta la meva exploració, i com que la calor començava  a pitjar era hora de començar a recollir tot per començar la baixada. La pujada havia estat tot un èxit però no sabia el temps que tardariem en davallar ni si na Marina s’acabaria “renegant” i amb el seu pes ja i la meva maltreta esquena tampoc la puc passejar molt de temps (a part de que ja no havia agafat la motxilla per dur-la).

Així doncs, després de recollir li vaig donar la mà a na Marina i començarem la davallada. Ja de tot d’una teniem una primera “prova” amb la desgrimpada de la canal. “Jo baixaré i t’ajudaré des d’abaix, vale?” “Vale”.

I es que el terreny era prou vertical com per extremar les precacions i si intentavem davallar junts corriem el perill de rodolar tots dos per avall ja que si li donava la mà a na marina jo no tenia cap altre punt per ajudar-me.

La davallada va resultar un èxit i fins i tot només vaig haver d’ajudar a na Marina en alguns punts. Ella arrossegava el cul per dins la canal i així ho arreglava tot, donant-me la mà es clar. “Venga mami  ara te toca a tu” li deia. “Deixa sa mami que vagi a nes seu ritme i noltros seguim baixant” li vaig dir jo per no estressar a na Rosa.

Davallada la primera canal el terreny era un poc més fácil però havia de seguir donant la mà a na Marina. Així a poc a poc anarem davallant fins arribar al següent passet on ja l’havia hagut d’ajudar a pujar perquè el resalt era mássa gran per ella.

“Aquí farem lo mateix, es papi davallarà i después t’ajudara”. Aquí si que no em vaig complicar la vida. Vaig agafar directament na Marina en pès i la vaig deixar abaix del resalt. Hi ha llocs on encara és massa petita per poder passar pel seu propi peu .

Després d’inidicar a na Rosa la maniobra de davallada continuàrem per avall, tenguent a visat d’ocell les caletes del Cap Pinar. Feien una nedera… llàstima que el seu accés sigui restringit. Encara que gairebé és millor així, sinó estarien  bastant més degradades per desgracia.


DSC_0510
Iniciant el descens.


DSC_0511
El primer tram de la baixada.


DSC_0513
Arribant al primer passet.

Tot aquest tram de davallada, que abans havie, fet escalant (per na Marina) ara també era un poc més complicat per ellà., però donant-me la mà no tenia gens de por i s’amollava per aval sense miraments fins i tot de vegades massa aviat. “Has de mirar per on trepitjes que encara me tomaràs a mi també Marina”.

Això si els calçoncs varen patir bastant ja que tot el temps arrossegava el cul per la terra i per damunt de les roques. “Si es calçons no acaben foradats avui” “Jo crec que els haurem de tirar en arribar” va contestar na Rosa.

D’aquesta manera arribarem a l’alçada de l’alub que aquesta vegada decidirem visitar. Una vegada més aquest lloc es testimoni de lo porca que es sa gent i es que l’interior està ple de fems i sembla que s’ha convertit en el bany public…

A davant nostre ja veiem novament el camí penjat que conduiex al portell de sortida de la fortificació i on està el Pas de la Penya Roja. Aquí tenia ganes de fer-me la fotografia amb na Marina, així que li vaig deixar la càmer aa na Rosa, mentre na Marina em donava la mà i anavem cap el pas.

Feta la fotografia atravessarem el portell i sortirem a l’altre costat. “Au marina digali adeu a nes castell” ¡”Adeu castell” . Passat el pas i ja en terreny manco exposat ens aturarem. Na Marina tenia sed i també aprofitarem els grans per beure que el calor ja pitjava amb força a n’aquelles hores del dia.


DSC_0514
Les caletes del Cap Pinar a vista d’ocell.


DSC_0517
Davallant aquest tram.


DSC_0522
Arribant novament al Pas de la Penya Roja.


DSC_0526
Fent el pas de la Penya Roja una altra vegada


DSC_0530
Na Rosa fent el Pas de la Penya Roja.


DSC_0533
Darrera ullada al pas de la Penya Roja.


Ara teniem un petit tram en pujada i a na Marina ja li va costar una mica, no anava tan “falaguera” com hores abans a les pujades, però aquesta pujada era curta i com que el terrent seguia essent “d’aventura” per ella varem aconseguir que acabàs pujant sense perdre molt de temps.

“Ara ja tot es per avall Marina” li vaig dir. Però ja es notava que no estava amb el mateix entusiasme. La veritat es que no em podia queixar de tot el que havia caminat però encara li vaig demanar un petit esforç més.

A la llarga travessia en davallada que teniem ara el principal problema per ella no era altra que el càrritx. Un càrritx que als grans ens arriba als genolls però que na Marina li pegava a l’alçada de la cara. Per minimizar l’efecte el que vaig fer es que anàs just a darrera meu fent un petit tren i d’aquesta manera també la tenia entretinguda

Així en algns trams un poc més obers fins i tot ella s’animava a caminar per davant tota sola. Havíem passat el primer moment de crisi seriosa del dia i semblava que ara tornava a estar animada.


DSC_0536
Un curt tram en pujada.


DSC_0538
Na Marina davallant tota sola.


DSC_0544
I en alguns trams amb ajuda.


La davallada va acabar essent molt més rápida del que pensava i no ens adonàrem compte i ja arribarem a l tram de l’arrambador poc abans d’arribar a la pista principal. “Aquí ves alerta” li vaig dir a na Marina, que ara no volia anar de la mà sinó que volia caminar ella tota sola.

“Tenc sed” ens va dir en arribar a la pista. No era la única ja feia una bona calorada així que aprofitàrem per aturar-nos a l’ombra d’un pi i vaig treure la cantimplora. No quedava ja molta d’aigua però també ja ens quedava poc per arribar als cotxes.

Aquesta aturada va anar molt bé per refrescar-nos però va suposar que na Marina no volgués continuar caminant. I es que la pista era molt avorrida, així que el que varem haver de fer es adoptar la táctica de “noltros partim” ja vendrás. I quan es va quedar tota sola va venir darrera nostre.

Un poc més abaix va venir un altre problema. “On és es meu palo?” em va demanar. “Ostres!!!. s’albó.” Vaig pensar tot d’una l’havia deixat ves a sebre on a qualcuna de les aturades que haviem fet. Na Marina va començar a plorar aleshores. “Vull es meu palo?” “Ara t’en cercaré un altre”. Però ella volia el seu.

Vaig cercar un altre albó que més o manco em pogués anar-li bé a la seva altura i tot i les retitències inicials perquè ella volia “el seu” li va acabar anant bé i va continuar caminant contenta amb el seu propi bastó.


DSC_0545
Arribavem ja al tram de l’arrambador.


DSC_0546
Que na Marina va voler fer tota sola.


DSC_0547
Arribant a la pista.


DSC_0549
“Vull es meu palo”


DSC_0551
Davallant amb un nou “bastó”.


DSC_0554
Final de l’excursió.


La veritat es que en aquest tram final jo també ja tenia ganes d’arribar al cotxe. FEia bastanta de calor i amb el que ja pensavem era amb prendre alguna cosa ben fresqueta o un gelat. Finalment el bastó nou que li vaig donar a na Marina la va animar per fer el tram final de pista a un bon ritme i arribàrem amb poc temps als cotxes.“Molt bé campeona” li varem dir. “T’has guanyat un bon gelat avui”.