15 de maig 2015

Dia d’homenatge.

Sempre deim que no valoram les coses fins que les hem perdut i crec que també és extensible a que no valoram el que tenim i el que podem fer (“lo bé que vivim”) fins que per determinades circumstàncies ja no podem seguir fent-ho.

En aquest sentit aquest passat mes d’abril suposarà un abans i un després a la meva vida. Sempre suposa un cop perdre una persona estimada, més encara si és un familiar molt directe, com en aquest cas mon pare, però encara ho és més quan aquest “adeu” ve de manera sobtada.

Passats els primers dies de shock, de dol, un es comença a donar compte ja no tan sols de la falta personal sinó també de les coses de les quals s’ocupava. Venen aleshores noves responsabilitats que hi ha que anar assumint ja que és llei de vida. Aleshores veig a la meva filla de tres anys i pens “qué bé que vivim quan som nins”. “Qui pogués tornar esser nin”.

Realment el que necessitava després d’uns dies de tristor, de dormir poc (per no dir gens) de donar voltes al cap, era això, tornar 30 anys enrera i recordar els meus temps d’infantesa. Havia de ser d’alguna manera la forma de fugir un poc de la realitat i d’alguna manera recordar aquells temps tan feliços i recordar també així a mon pare.

He de reconéixer que no tenia tampoc gaire ganes de sortir a la muntanya però sabia que m’aniria bé i amb ganes de tornar aquests 30 anys enrera vaig decidir pergar un bot per les muntanyes de s’Arracó, aquelles que me varen veure donar les meves primeres passes de nin, allà on crec que d’alguna manera va néixer el meu interés per la natura i per la muntanya.

Mon pare no era excursionista, però si que estava bastant vinculat per la seva familia al camp, a la pagesia i li encantava quan jo era nin els caps de setmana fugir de la Ciutat i l’estress de la feina a la casa que teniem a s’Arracó. Allà hi passavem cada cap de setmana i sempre hi havia alguna cosa per fer quan no era llevar herba, era arreglar la canaleta de la font de mina, podar els tarongers, agafar llenya per la foganya, fer nets els abatzers del torrent, arreglar el galliner …

Eren habituals les nostres voltes per les muntanyes dels voltants, anant a cercar espàrrecs o esclatassangs quan era l’època. Jo sempre estava trescant per les marjades i m’enfilava pel pinar amb el meu germà petit, jugant a “comandos” enfilats dels garrovers, o amagant-nos entre les pedres.

Em vaig aixecar molt tard, però duia tanta son enrera després de dies sense dormir que em va costar sortir del llit. No tenia ni tan sols preparada la motxilla i estava un poc “sense ganes de res”, però poc a poc em vaig anar animant.

Han canviat molt les coses a s’Arracó des que fa 21 anys vàrem vendre la casa (la part principal era del meu padrí jove, i una petita part de mon pare). Com ha passat a molts de llocs de Mallorca, i com sempre a pitjor.

Per començar ja no s’arriba per la carretera que des d’Andratx passa pel Coll de s’Arracó sinó que es fa per una variant oberta fa uns anys des de la carretera que va d’Andratx al Port d’Andratx. Quan vaig esser al poble vaig entrar per la rotonda i vaig entrar pel carrer principal fins arribar al Carrer del Porvenir on s’agafava el camí per arribar a la nostra casa: Can Polit.

No vaig poder evitar emocionar-me en arribar-hi, sobretot després del que havia passat els darrers dies. Molts de records de la infància varen venir a la meva ment en aquells moments. Vaig seguir fins el final del carrer i quan ja sortia del poble vaig aparcar.

Aquí començava el meu recorregut. Quan era nin aquí s’acabava l’asfalt i per arribar fins la nostra casa, situada gairebé un kilòmetre més endins hi havia que seguir una pista que en algun tram hi havia unes bones síquies. Per sort els cotxes d’un temps (el R6 o el 4L) no eren com els d’ara… Aquí fins i tot ja hi ha marcat el camí amb un cartell del GR.


DSC_0001
Rétol del Carrer del Porvenir on començava l’itinerari.


Em vaig posar les botes i vaig començar a caminar per la pista ara asfaltada i plana. Aquí ja es nota molt com ha canviat la fesomia en els darrers 20 anys, amb l’aparició d’algunes cases de nova construcció que no hi havia. A la marjada de l’esquerra, es solien fer les “carreres d’es Cos” quan eren les festes del poble el mes d’agost, un sementer de terra llaurat i amb el bater de sol…

No vaig tardar gaire en arribar a un encreuament. Cap a l’esquerra és per on agafavem abans per anar a ca nostra però la meva intenció era passar-hi de tornada, ara vaig girar a la dreta amb la intenció d’anar fins a Sa Font des Bosc.

També ha canviat molt per desgràcia el paisatge de les muntanyes del fons, ara pràcticament pelades després del devastador incendi de 2013. No és que fos ja una zona especialment abundant en quant a bosc, ja que ja havia estat castigada per bastants d’incèndis però ara realment presenta un aspecte bastant desolador.

Barreres noves, marjades que han canviat, però l’essència continua essent la mateixa. Després de deixar a la dreta el desviament a Son Castell vaig continuar caminant per la pista principal pràcticament plana i que a part de permetrer-me gaudir de l’entorn a la vegada em permetia evocar molts de records.

Un petit mè que cercava a la seva mare i que estava a la marjada de l’esquerra em va venir a veure. Sorprenentment es deixava tocar i no va fugir quan em vaig acostar a la barrera, tot el contrari va venir cap a jo.

DSC_0002
Primers metres amb el Puig des Campàs al fons.


DSC_0003
Al fons encara es veien les restes de l’incendi de 2013.


DSC_0006
Aquest petit amic em va sortir a camí.


Moltes de les cases dels voltants han estat arreglades. Jo en aquest tram vaig estar “ullant” ja un projecte per un altre dia, fer tota la cresta del Puig des Campàs més o manco des de l’estret on hi ha la Font des Bosc, però al haver-hi vàries cases en aquest punt hi haurà que estudiar per on es podria fer l’accés ja que tot està tancat.

Vaig arribar així fins les cases de Sa Font des Bosc. Aquí record que fa anys tenien un aset a la marjada ue hi ha a l’esquerra del camí i que sempre li donàvem alguna garrova per menjar i ens seguia tot el recorregut del tancat de la marjada que va al costat del camí. Ja fa anys que es veu que no hi tenen cap animal allà. Fa 4 anys quan hi vaig passar per darrer pic ja no n’hi havia i la quantitat d’herba que hi creix ho delata.

Passades les cases i on el camí gira a l’esquerra passa per un pontet damunt el torrent, precisament entrant al torrent es pot arribar en uns metres fins Sa Font des Bosc, una típica font de mina i que es troba just al jaç del torrent.

La canaleta que treia l’aigua de la font fins la pica que hi ha es veu que ja fa molts d’anys que no duu aigua, de fet el tram interior de la mina està completament esbucada. Això feia que l’interior de la mina estàs completament inundat i no em va permetre arribar fins l’ull de la font, tampoc tenia ganes de banyar-me. Record que de nin a les primeres vegades que hi vaig passar encara la canaleta estava “operativa” i duia aigua quan la font rajava.

Novament a la Font des Bosc em vengueren molts de records. Era bastant habitual fer la mateixa volta que ara estava fent amb tota la famila els dissabtes horabaixa per anar a cercar espàrecs quan era l’època i sempre soliem fer una aturada a la font.


DSC_0011
Un altre que volia “companyia”.


DSC_0012
Sa Font des Bosc.


DSC_0013
Mina de sa Font des Bosc.


Després de despedir-me de la Font des Bosc vaig continuar per la pista que a partir d’aquest punt ja deixa d’estar asfaltada, presentant l’aspecte més o manco que recordava d’al·lot. A partir d’aquest punt si que comença a guanyar altura mentre s’acosta a les cases de Son Benet on fa dos revolts molt marcats.

Així i tot en aquest punt hi ha hagut canvis ja que s’ha passat una excavadora per examplar la pista a un dels revolts. Record que efectivament feia molt mal fer la volta i el que s’acabava fent en aquell temps molt de pics era fer el tram marxa enrera davant la impossibilitat de poder girar el cotxe.

El camí després de Son Benet continuava pujant fins arribar  les cases de Can Pere Juanó. Aquí tenia intenció de fer una aturada, ja que el seu propietari, en Pedro Pujol és un vell conegut de la familia, de fet no erem familia directa pero sí indirecta, ja que era el fillol de la meva tia Magdalena, la dona del meu padrí jove, tot i que noltros dos no som familia directa.

Tot i que feia molts d’anys que no es veien ell i mon pare es seguien telefonant, per felicitar-se mutuament per Sant Antoni i per Sant Pere, i també per Nadal. Sempre deien que un dia s’havien de tornar a veure, però al cap i a la fi mai no ho arribaren a fer. També el volia veure per donar-li la trista noticia, però en arribar a Can Pere Juanó no hi havia ningú, la casa estava tancada. Vaig pensar en seguir el meu recorregut i tornar a passar-hi de baixada.

Passat can Pere Juanó vaig continuar pujant. El dia que en un principi havia sortit bastant assolellat s’estava embrutant, amb bastant de vent I cada cop més niguls baixos, de tota manera no estava previst que plogués.

Un poc més amunt, i després de passar les runes d’una casa (aquesta ja estava completament esbucada fa vint anys) arribava al desviament que puja cap a Ses Rotes de s’Hereu. En aquell temps, fa 25-30 anys no era més que un tirany, ja que l’antic camí de carro estava ben envaït per la vegetació. Ara ha estat recentment adequat i presenta fins i tot les marques del GR, impossible perdrer-se.


DSC_0014
Arribant a Can Pere Juanó.


DSC_0015
Deixant enrera les cases.


Aquí els records començaren a aflorar novament amb aquelles matinades de mes de novembre pujant cap a ses Rotes amb la llum d’una pila per anar a cercar esclatassangs pels costers de Sa Paret des Moro.

Com ja he comentat el dia es va anar embrutant, quedant bastant gris, com si d’alguna manera em volgués mostrar “solidari” amb el meu estat d’ànim, molt gris aquells dies. Vet aquí però que de camí a Ses Rotes i quan ja tenia bones vistes cap el Puig d’en Farineta vaig mirar a la dreta els costers del Puig d’en Guida.

Moltes vegades havia passat per aquell punt però mai m’havia decidit a pujar-hi. Aleshores vaig trobar la motivació per fer-ho i vaig sortir del camí. A cercar un poc de “ronya” s’havia dit, a mem si m’animava un poc.

I em va anar bé. Pujar fora camí entre garballons i aferrant-me de les pedres em va animar un poc. Començava a estar al meu “hàbitat” natural. Això si em notava molt feixuc de cames. La inactivitat completa de la setmana, unida a les poques hores de dormir m’estaven passant factura.

No havia estat mai el Puig d’en Guida un cim molt frondós. Es tracta d’una mola arrodonida que es pot veure perfectament des de s’Arracó i ja en aquell temps presentava un aspecte semblant. De tota manera record que ja el meu padrí jove recordava que anys enrera hi havia hagut un incendi per allà, i es que la zona més meridional de la Serra ha estat per desgràcia castigada pels incendis històricament.

A la part d’adalt de la carena el vent començava a notar-se tot i que tampoc feia gaire fred ja ue venia del sud, impulsant niguls baixos que cada cop es feien més espessos i fins i tot començaven a tapar la part superior de Sa Paret des Moro.

Després d’unes petites grimpades fàcils vaig arribar a l’arrodonit cim del Puig d’en Guida, que presenta unes vistes fantàstiques cap el poble de s’Arracó. Mirant cap el sud vaig intentar localitzar l’antiga casa nostra però no es podia apreciar des d’aquest punt.


DSC_0016
De camí a Ses Rotes de s’Hereu ja veia el Puig d’en Farineta.


DSC_0018
Ses Rotes de s’Hereu des de sa pujada al Puig d’en Guida.


DSC_0019
Puig d’en Farineta I guaitant darrera la Dragonera.


DSC_0021
Arribant al cim del Puig d’en Guida.


DSC_0022
S’Arracó vist des del Puig d’en Guida.


DSC_0025
Cim del Puig d’en Guida.

Vaig aprofitar el cim per descansar una estona i gaudir de les vistes tot i que les boires amenaçaven en fer-me la guitza en breu. Per davallar del cim tenia varies opcions, tornar per on havia pujat, seguir la carena cap a l’altre costat i enllaçar pel nord amb el camí o bé amollar-me pel coster del vessant nord cap a ses Rotes.

Finalment vaig decidir fer aquesta darrera opció. Vaig seguir uns metres per la carena fins un pas factible que em va permetre amollar-me cap avall. Aquest coster era bastant incòmode i encara amb senyals molt evidents de l’incendi, molts de pins i soques de grabarlló cremades.

El fet que el càrritx i la resta de vegetacio encara no hagin agafat molta força feia més incòmode la davallada. Però més o manco i amb un poc d’intuició “raconera” vaig anar cercant la millor opció per davallar.

A la part baixa vaig entrar dins marjades abandonades i vaig haver de cercar la millor manera de passer entre marge i marge. Quan em vaig donar compte tenia les mans negres i tots els calçons plens de mascara. i es que més d’un any i mig més tard els senyals del gran incendi encara son ben presents.

Cercant-.me un poc la vida vaig arribar fins el camí de ses Rotes de s’Hereu, berallant-me amb les branques i soques de pins morts, estepes, gibebrons i càrritx. Vaig trobar fins i tot restes de camí entre marjades.

DSC_0028
Flor d’estepa blanca vora una soca cremada.


DSC_0029
Arribant al camí novament.


Un cop al camí ample vaig continuar pujant. Aquí les restes de l’incendi també son molt clares. El petit pinar que hi havia gairebé ha desaparegut i els pocs pins que queden vius estan bastant malmesos. A més hi ha un gran pi caigut enmig del camí que obliga a passar per la dreta pel passadís que ha anat fent la gent.

Passat aquest tram el camí començava a pujar en direcció a Sa Paret des Moro. Un poc més amunt ja es veia la Caseta de l’Amo en Pep, que era el meu proper objectiu ja que em venia de camí per pujar per la carena cap el cim de sa Paret des Moro.

Vaig seguir encara una estona més pel camí per desviar-me just abans d’arribar a la caseta. A la caseta també hi tenc molts bons records d’aquells anys d’infància. Aquí soliem aturar-nos a berenar un pa amb sobrassada després de passar-nos tot el dematí cercant esclatasangs i feiem “recompte”. Normalment qui duia el paner més ple era el meu cosí Gaspar, jo com a molt trobava qualque blava o picornell…

La caseta encara ha notat més el pas dels anys. Encara tenia part del sostre a finals dels 80. Ara ja no queda cap biga i només en queden les parets. Aquí també vaig aprofitar una vegada més per pegar una mossegada i de passada parlar amb el meu amic Miquel Calafell que em demanava on li havia pegat.


DSC_0031
Ses Rotes de s’Hereu.


DSC_0032
Camí cap a Sa Paret des Moro.


DSC_0033
Arribant al coll amb el Puig des Campàs al fons.


DSC_0034
Caseta de l’Amo en Pep.


DSC_0036
Dins la caseta de l’Amo en Pep.

El dia continuava gris però els niguls havien pujat un poc més d’altura i ja no cobrien els cims. Enlloc de tornar al camí aquí ja vaig decidir enfilar directament la carena de Sa Paret des Moro, tanmateix el terreny és molt similar per tot.

La meva referència era un solitari pi enmig de la carena. Mentre començava a pujar vaig començar a tenir vistes cap a ses Basses. Allà el panorama també era desolador encara. El petit pinar que hi havia al costat de les cases, que es va salvar a l’incendi de 1994 estava completament calcinat després del de 2013, una autèntica llàstima, sobretot pels qui recordam totes aquestes muntanyes amb els seus pinars.

La pujada a Sa Paret des Moro no s’em va fer gaire feixuga, i això que com ja he comentat duia bastant de temps sense fer res i no em trobava precisament en la millor forma, però per una banda la pujada no presenta un pendent molt feixuc, i ja m’havia “encalentit” amb la pujada anterior al Puig d’en Guida.

No vaig trobar cap fita fins que gairebé ja vaig esser al cim. Tampoc vaig cercar-les. Aquí es tracta d’anar pujant per la carena i tampoc havia començat a pujar pel lloc habitual. En arribar al cim una nova aturada per descansar cinc minuts i treure unes quantes fotografies.

El temps gris i emboirat no em permetia gaudir de les vistes ja que sobretot cap a gregal-llevant no es veia gairebé res. La Mola de s’Esclop directament no existía i en cotes més baixes estava tan enterbolit que no es divisava tampoc gaire cosa. Al manco on em trobava no estava dins de la boira. Semblava que cap el sud començaven a desfer-se un poc els niguls però cap el nord per exemple a dures penes es podien apreciar els cims del Puig de ses Basses i del Puig de La Trapa.


DSC_0037
Ses Basses, amb un panorama encara desolador després de l’incendi.


DSC_0038
Carena de pujada a Sa Paret des Moro.


DSC_0039
El dia continuava ben gris.


DSC_0040
Arribant al cim de Sa Paret des Moro.


DSC_0043
Cim de Sa Paret des Moro.


DSC_0046
Solitari pi mort.


Per continuar el meu recorregut vaig seguir la carena de baixada en el mateix sentit que duia. No vaig tardar a veure al fons Sant Elm, amb l’illot des Pantaleu, i en primer terme el Puig de ses Celles, el que havia de ser el meu pròxim objectiu.

Ara havia de davallar al coll que separa Sa Paret des Moro de la carena que puja cap el Puig de La Trapa. Tot d’una que vaig veure factible la davallada em vaig amollar per avall. Aquí també es noten encara bastant els efectes de l’incendi, amb molts de pins joves completament calcinats. Pins joves que havien nascut després de l’incendi del 94. Ara serà encara més complicat que tornin a créixer
.
En arribar al collet vaig seguir el camí cap a l’esquerra. Aquest camí ve des de Ses Basses i si enlloc d’haver agafat la carena de Sa Paret des Moro hagués continuat pel camí hauria pogut arribar a n’aquest punt també.

Des del coll el Puig de ses Celles té un aspecte impresionant. Especialment el seu vessant de ponent. És una llastima que tengui una pèssima roca, que es desfà tota només tocar-la com si fos argila, ja que en aquest vessant hi podria haver “ronya” de la bona.

Seguint el camí en davallada em vaig anar apropant a la base del Puig de ses Celles, passant entre antigues barraques en runes. A mesura que m’acostava més intentava cercar alguna possible variant de pujada directa des del coll.

En vaig veure una de possible, però em va tirar enrera la roca i el fet d’anar tot sol. Probablement amb bona roca, del l’estil de Mortix hauria tirat cap amunt tot dret però no em vaig voler arriscar, a part de que tampoc tenia el cap molt clar per fer segons quines coses.

Així doncs vaig començar a davallar aferrat als penyassegats per cercar el punt feble de pujada, que es podia apreciar més o manco a l’alçada d’un grup de garballons. Al final no hi vaig arribar sinó que vaig trobar factible una grimpada un poc abans. També necessitava un poc de ronya.

Grimpant amb compte ja que la roca es desfà tota vaig entrar dins una empinada canal que em va deixar ja en terreny no tant vertical. Això sí l’avanç en tota aquesta pujada és molt incòmode. No vaig tardar en enllaçar amb la pujada “normal” ja que vaig començar a veure fites. D’aquesta manera vaig enfilar-me a un primer cim on hi ha la soca d’un gran pi mort. Aquest sembla que per l’efecte d’un llamp ja fa bastants d’anys.

Aquí el més normal es davallar un poc per continuar, però ja que m’havia animat vaig decidir continuar a tota cresta. No veia clar el pas final de baixada però vaig decidir provar-ho. Just quan estava a la vertical del collet que es forma entre els dos cims no quedava més remei que desgrimpar.  La desgrimpada era bastant fina, però de cara a la roca i poc a poc i amb bona lletra la vaig superar sense cap complicació.

Aquí s’acabaven les dificultats ja que per arribar al cim principal del Puig de ses Celles només havia de pujar caminant entre estepes i ginebrons fins la fita que marca el cim. Aquest si que és un cim que no vaig pujar durant els anys que vaig passar de nin per s’Arracó sinó que el vaig pujar per primera vegada l’any 2011, precisament fent el mateix recorregut que estava fent aquest dia.


DSC_0047
Davallant de Sa Paret de sMoro amb vistes a Sant Elm.


DSC_0048
Cara nord de Sa Paret des Moro.


DSC_0050
Amb el Puig de ses Celles al punt de mira.


DSC_0051
Sobre la cresta del Puig de ses Celles.


DSC_0059
Cim del Puig de ses Celles.


DSC_0055
Camí de la Trapa des del Puig de ses Celles.


DSC_0060
Puig den Farineta, el proper objectiu.


Des del cim una nova estona per descansar i de passada estudiar el proper cim del dia que ja havia de ser el darrer. Aquest si que era un cim molt entrañable per mi ja que va ser dels primers que vaig fer: el Puig d’en Farineta.

Des d’aquest punt el vessant que dona a ponent és igual d’impresionant que el del Puig de ses Celles. El punt feble venguent d’on venia es trobava gairebé a l’extrem més al llevant de la carena que s’exten des del cim. Allà es pot apreciar una canal en diagonal esquerra que és on hi ha el pas, batiat per n’Emilio Alonso com el Pas d’en Toni Nebot.

Estudiada la pujada vaig iniciar la davallada del Puig de ses Celles. Així com pel vessant que l’havia pujat era bastant vertical i abrupte, la davallada en direcció al Puig d’en Farineta no presenta altra dificultat que l’avanç novament entre la vegetació i les restes d’antics incendis forestals.

En aquest tram abunden les estepes blanques, que en l’època de la primavera que em trobava estaven ben florides, oferint molt de color a un dia bastant gris. Novament vaig acabar fent la davallada un poc a la mala i sense fitxar-me gaire si hi havia moltes fites tot i que de tant en tant n’anava trobant alguna.

Així vaig entrar dins el pinar, el primer que vaig atravessar en tot el dia i que havia sobrevistcut als incendis. En aquest tram hi ha bastants de vestigis de l’activitat humana en el passat: porxos, marjades, Sitges. PErò ara esta tot completament abandonat i el pinar està molt brut.


DSC_0064
Estepes blanques.


DSC_0065
Estepes blanques.


DSC_0066
Apropant-me al Puig den Farineta.


Cercant la millor opció i seguint els tiranys de cabres entre el càrritx i les soques de pins tombats vaig arribar al coll. Aquí cap a la dreta comença un antic camí de carro, però com ja he comentat la meva intenció era pujar al Puig d’en Farineta, així que vaig cercar el tirany de pujada cap a la canal on hi ha el pas.

Una vegada més semblava que passat el migdia el temps es volia començar a arreglar i el sol començava a lluir, fent que la temperatura augmentàs bastant en qüestió de minuts. I a més em tocava a un dels trams de més fort pendent.

El tram però no era gaire llarg i en un moment vaig esser al peu dels penyassegats. Dues cabres em vigilaven des d’adalt d’una canal bastant vertical però que no era impossible. Però la  canal “bona” era la de la seva esquerra.Un petit marge a la seva base indica que el pas també tenia utilitat al passat. En desconec el seu topònim.

Després de superar el marge vaig iniciar la grimpada. Com sol esser de costum em vaig complicar la vida més del comptem, ja que el pas va clarament per dins la canal i em vaig voler enfilar per la placa de l’esquerra.  Va acabar essent una grimpada bastant interessant.

Ja adalt de la canal podia apreciar al fons el cim del Puig d’en Farineta amb el porxo que hi ha al costat. Des d’aquest punt el que vaig fer va ser anar seguint la carena a peu dels penyassegats. Anava tot el temps guaitat a veure si veia qualque línia “escalable” pera quest vessant. Però tot i que la roca era bastant més compacte que la del Puig de ses Celles tampoco feria moltes possibilitats de protecció.


DSC_0067
Dues cabres em vigilaven dalt del penyassegat.


DSC_0068
Arribant al pas de pujada.


DSC_0069
Petit marge a la base del pas.


DSC_0070
Adalt del pas.


Vaig continuar crestejant fins arribar ja al tram final on vaig enllaçar amb el camí “normal” de pujada, poc abans d’arribar a les runes del porxo que hi ha al costat del cim. Aquest porxo també presenta un estat lamentable, degut al pas dels anys i a les actituds d’aquells que no haurien d’anar per la muntanya.

Uns metres més em separaven del mirador que hi ha al cim del Puig d’en Farineta. No record exactament l’any que el vaig pujar per primera vegada, devia ser l’any 1985 o 86. I fent memoria crec que ha estat l’únic cim com a tal que vaig compartir amb mon pare.

Durant aquells anys sempre passavem les vacances d’agost a la casa de s’Arracó i al transcurs de les vacances vàrem començar a pujar cada any al Puig d’en Farineta des de ca nostra. Partiem l’horabaixa de tard per evitar les hores de més calor, però així i tot al mes d’agost en feia i bastanta de calor.

Per mi i per el meu germà era una aventura l’excursió. Després de la primera vegada sempre voliem repetir. Pels grans ja els va costar més. Remugaven de la calor i de les costes, però el meu padrí jove, i la meva insistencia, va fer que hi pujassem unes quantes vegades aquells anys.

Novament varen esser moments de meditació i de record, intentant transportar la meva ment 30 anys enrera quan hi vaig pujar per primera vegada. Aleshores la zona no havia patit encara els efectes dels incendis i el comellar de pujada principal era cobert per un espès pinar. Després de l’incendi de 1994 únicament va quedar pinar a la zona del capcurucull del Puig d’en Farineta.

Allà al mirador vaig decidir dinar, aprofitant a més per telefonar a cases i comentar la jornada, i de passada poder xerrar una mica amb na Marina que anava foracorda i tal i com em deia na Rosa, ja no sabia on s’havia d’aficar aquell dia.


DSC_0072
Espectaculars parets de la cara nord del Puig d’en Farineta.


DSC_0075
Arribant al cim del Puig d’en Farineta.


DSC_0077
Mirador del cim.


DSC_0078
Petit betlemet.


Al cim del Puig d’en Farineta.


DSC_0086
S’Arracó des del Puig d’en Farineta.


Definitivament els niguls s’anaven desfent i això es va notar bastant pel que fa a la temperatura. Com que tampoc m’interessava fer molt tard després de dinar vaig recollir tot i vaig iniciar la davallada pel mig del comellar on hi ha el cami “normal”.

Es bastant sorprenent que fins gairebé el cim aquest comellar té marges, i es que antigament es devia sembrar tot el comellar. El camí va baixant pel marge esquerre entre marjades però a la meitat es perd bastant, entre la quantitat de vegetació i els marges esbucats.

Aquí vaig acabar tirant un poc a la mala per on em va semblar millor i no va ser fins abaix de tot en que vaig veure que les fites anaven per la meva esquerra. Ja abaix de tot el camí continuava cap a la dreta en direcció a la torrentera.

La baixada acabava precisament al jaç del torrent i just a l’altre costat vaig agafar el camí de carro que m’havia de dur fins les cases de Can Farineta. Precisament la imatge d’aquestes cases, amb el seu rellotge de sol a la façana és una de les que també tenc molts de records d’aquells anys d’infantesa per s’Arracó.

Les cases estan pràcticament igual que com les recordava, però una cosa havia canviat. Unes barreres de nova construcció al davant i una cadena amb el ja conegut cartell de “prohibido el paso” em donaven mala espina.

Aquesta reixa es ben nova, de fet no estava ni acabada. Ja m’estava tement que no podria continuar el meu camí per tancar el circuit en direcció a la pista que puja fins Can Corsó. Però com ja he dit la barrera no esta acabada i encara vaig trobar obert. No sé si será aquesta la darrera vegada que podré passar per aquest camí que tantes vegades vaig utilizar.

No sé si deixaran cap portell però no em va donar tampoc bona espina que després d’atravessar les marjades i arribar a la pista la fita i la marca vermella que hi ha indicant aquest punt hagin estat esborrades.


DSC_0087
Comellar de baixada del Puig d’en Farineta.


DSC_0089
Vista enrera al comellar.


DSC_0090
Antiga barraca.


DSC_0092
Can Farineta.


DSC_0093
Reixa nova al costat de Can Farineta.


Arribat a n’aquest punt ja només em quedava davallar cap a  la dreta per acabar la meva ruta, però vaig decidir pujar novament fins Can Pere Juanó per veure si trobava en Pedro. Vaig passar per davant Can Corsó i després d’uns quants revolts en pujada que ja s’em va fer feixuga vaig arribar-hi novament.

Les cases però seguien tancades i no hi havia rastre de que hi hagués ningú, així que vaig girar coa i vaig tornar sobre les meves passes davallant per la pista. Quantes vegades l’havia pujada i baixada aquesta pista!

Les coses han canviat molt però els darrers 20 anys, moltes cases noves, altres que estaven en runes ara reformades. Per començar la pista està asfaltada des de poc més abaix de Can Corsó. Aleshores no ho estava i per aquest vessant feia falta un tot terreny...

Poc a poc m’anava acostant al poble, del qual ja en tenia bones vistes i va ser aleshores quan vaig començar a veure entre els arbres les taulades primer de Can Marquet i després les de Can Polit, la que va ser la nostra casa.

No tan sols ha canviat la casa, moltes altres coses han canviat. Quan la teniem noltros no hi havia cap reixa, podies entrar fins i tot amb el cotxe fins les cases, ara està tot ben tancat i vallat. des del camí a dos-cents metres de la casa.

A la marjada on teniem els tarongers ara es veia una piscina enorme. Tampoc era possible intentar arribar fins la font de mina que hi havia al “putxet” que hi ha a davant (en desconec el topònim, mai vaig pensar a demanar-li al meu padrí jove en aquella época).

Hauria intentat aventurar-me cercant qualque punt feble a la barrera, però a l’enorme porxo de nova construcció hi havia un Mercedes tot terreny enlloc del R6 del meu padrí jove o el 4L de mon pare. He de reconéixer que no vaig poder evitar emocinar-me aquells minuts.

Molts pensareu, idò no l’haguessiu venut a uns estrangers. La veritat és que si per mi hagués estat no l’hauria venuda mai, però varen ser moltes circumstàncies que s’escapaven a mi (i fins i tot a mon pare que crec que també li va serbre molt de greu vendre la seva part) les que ens varen fer dona aquest pas.



DSC_0094
Les cases de Can Polit i el putxet on tant vaig trescar de nin.


DSC_0095
En primer terme Can Polit i al fons el Puig d’en Farineta.

Vaig continuar caminant, deixant enrera Can Polit i passant pel costat de Can Noviet. Per les marjades de l’esquerra també han canviat coses. Ja no hi ha rastre del gran garrover on acostumbrava a enfilar-me amb el meu germa i jugar a “commandos”. Ara ho pens i si no em va passar res aleshores… igual m’enfilava 6 o 7 metres per les branques sense cap tipus de protecció. Per caure i obrir-me el cap. Però no va passar mai res i com aquestes moltres altres anècdotes. Esclats, traus, bonys, formen part del record de la meva infancia i ara sembla que hem de tenir als nins dins una bombolla perquè estar en contacte amb la realitat sembla que els ha de dur a la perdició.

Després de deixar enrera Can Noviet, les runes de Can Bolei i Sa Clota vaig continuar el meu camí cap a s’Arracó. En aquesta zona si que ha canviat bastant i son moltes les cases que s’han construit al llarg dels anys.


DSC_0096
Darrers metres per arribar a s'Arracó.


Passat aquest tram vaig tancar el circuit arribant a l’encreuament de Son Castell novament. Ja només em faltava recorrer el tram final pla fins arribar al poble on tenia el cotxe. La jornada m’havia anat perfecta per d’alguna manera fer neteja a la meva ment després d’uns dies grisos. El sol de l’horabaixa, després dels niguls del dematí semblava que d’alguna manera era el mateix que m’havia passat al llarg del dia. Tot i que també em va venir molt bé a mi, crec que també va ser un bon homentage per mon pare.