23 juliol 2014

Canal del Mirador des Garriguer.

Després de la setmana de vacances per Euskadi, on a pesar del mal temps vaig disfrutar d’una setmana de poder anar amb mànega llarga i fins i tot amb el polar en ple més de juliol, Mallorca em rebia amb la primera onada de calor d’aquest estiu.

Però les ganes d’anar a la muntanya hi eren, i aprofitant que a la fi després del nostre viatge a Pirineus de finals de maig podia tornar a sortir amb en Diego Sans, vaig decidir pegar un bot fins Valldemossa per pujar a la Talaia Vella per la Canal del Mirador des Garriguer.

La “descoberta” i primera ascensió per aquesta canal va ser obra del company “raconer” Ramiro Biesa, que un dia fent un passeig per la zona es va fitxar en aquesta canal (es pot apreciar bé des de Son Marroig, però no des d’on s’ha d’accedir-hi) com a possible via per pujar. I la veritat es que va trobar una canal amb molta de ronya i ambient, tal i com ja detallaren en la primera pujada.

El primer pic que hi vaig pujar, fa uns quants mesos, vaig poder constatar de que hi havia ronya per gratar i més tenint en compte que aquell dia anava tot sol i sense material, ja que va ser una pujada improvisada i fruit del “mal pes cap” que em pega de vegades.

La canal és molt vertical i plena de terra i fullaca i això fa que tot i no tenir passos excessisament complicats s’hagi d’anar amb molt de compte, sobretot perquè la roca tampoc no es gaire fiable. Record que aquell dia quan ja estava “enmerdat” a mitja pujada em va donar conhort el fet que sabia que en Ramiro i compañía havien pogut pujar perquè la veritat es que donava tota la impresió d’acabar en un lloc enrocat sense possibilitat de tornada.

Partirem en sortir de fer feina i amb un sol que “torrava es cul a ses llebres”, aparcant a davora Ca Madó Pilla. Com que la major part del recorregut era per dins l’alzinar i en arribar adalt per camí tots dos partirem amb calçons curts, que s’agraïa amb la calorada que feia.

Agafàrem el camí que puja cap a ses Ermites Velles i més envant a cap el Coll de Son Gallard. La veritat es que també s’agraïa anar a l’ombra de les alzines després dels primers metres per la carretera on el sol pegava de ple.

En arribar a davora el Mirador des Tudons decidirem enfilarnos-hi per intentar situar la canal, ja que des d’abaix per dins l’alzinar no hi ha cap referència. “Tot i que des d’aquí ja hi podriem pujar lo seu es seguir un poc més envant i després agafar diagonal cap a la dreta”.


Garriguer -
001
Inici del recorregut davant Ca Madò Pilla.


Garriguer -
003
Agafant el camí cap a ses Ermites Velles.


Garriguer -
005
Mirador des Tudons.


Garriguer - 006
Marcat l’esperó que tanca la canal per on havíem de pujar.


Així doncs situada un poc la canal, al manco dins el nostre cap, continuàrem cap a l’esquerra, i poc després de deixar a la dreta el desviament cap a ses Ermites Velles, i en passar per davora d’unes Sitges i un coll de tords sortiem del camí i iniciàrem la pujada en diagonal dreta. “Per aquí és per on vaig sortir jo sa darrera vegada”.

De tot d’una la pujada per dins l’alzinar era bastant còmode i fins i tot començarem a trobar restes d’un fantàstic camí de carro i es que en tots aquests alzinars les restes de l’activitat humana son ben evidents.
Poc a poc i a mesura que anàvem pujant el pendent es feia cada cop més fort i costava més d’avançar. La gran quantitat de fullaca seca suposava un hándicap afegit al fort pendent.

Tot i que no seguirem el camí més amunt ens el tornàrem a crear i tronarem dues barraques en molt bon estat de conservació i que es nota que encara son utilitzades, segurament pels caçadors que accedeixen a algun coll de tords proper, ja que tenen el sostre arreglat i i tapat amb plàstics i branques.


Garriguer -
009
Continuant un poc més pel camí.


Garriguer -
010
Entre l’alzinar veiem la canal amb un poc més d’angle.


Garriguer -
011
Abandonant el camí davora un coll de tords.


Garriguer -
014
Barraca dins l’alzinar.

A partir d’aquest punt si que ja haguérem de començar a pujar totalment a la mala i sense cap tipus de refèrència i haguent de fer un poc de “tarzan” amb les branques de les alzines i les arboceres. “Aquesta fullaca no vegis com patina, si no fos per ses branques no se si pujariem”. “Aquí fan falta es grampons gairebé”.

Em preocupava també el fet de que no ens haguessim passat l’entrada de la canal ja que havíem avançat molt cap a la dreta i tot i que em semblava que els penyassegats ja eren aprop encara quedava un bon troçs.
Finalment un poc més amut i després d’alguna zigazaga obligada pel fort pendent i el terreny inestable arribarem a un petit clar a l’alzinar on fa una petita rosseguereta i vaig veure la part superior de la canal.

Anam bé”. Li vaig dir a n’en Diego. "Hem de seguir més o manco sa dirección que duim". Això si a partir d’aquest punt el pendent s’accentuava tana que no quedava més remei que pujar fent algunes zigazagues i seguint alguns tiranys de cabra.

A mesura que ens acostavem als penyassegats la vegetació, especialmente arboceres es feia més espessa però l’avanç no era complicat, de fet les branques ens seguien ajudant bastant per no partir a rodar per avall.
Just en arribar al peu dels penyassegats férem una aturada per descansar i per beure una mica. A mi ja em degotava la suor i es que tot i anar dins l’alzinar la humitat especialmente era molt elevada.

 En continuar en Diego es va posar a davant. “Ara ja només hem de seguir a peu des penyassegat fins trobar s’entrada de sa canal”.  Li vaig dir. De tot d’una haguérem de fer un poc de baixada per evitar les arboceres. “aquí hi ha tirany” “Si se veu que ses cabres passen bastamt per aquí”.

Seguint el tirany de cabres i pujant i baixant un poc arribarem ja a la part d’abaix de la canal on ja no quedava més remei que pujar. Aquí el pendent encara s’accentuava més. “I més amunt encara més. A partir d’ara haurem d’anar ben alerta”.

Ja veig de fita d’en Trepador”. “Anam bé ido”. A la part d’abaix el Company Joan Martínez “Trepador” havia deixat una fita per marcar que la canal era la bona. Record que la primera vegada em va servir molt bé de referencia, perquè aquell dia no havia tengut cap referencia d’on estava la canal.

Un poc més amunt ja se veu s’entrada de sa canal. I s’altre vegada la vaig identificar amb una foto que havia fet en Ramiro”. Pujant gairebé a quatre potes i ajudant-nos de les branques anàrem pujant fent cadascú el camí que millor li va anar, en Diego un poc més pel centre i jo intentant cercar el marge Esquerra de la roca.

Garriguer -
016
Avançant a peu dels penyassegats.


Garriguer -
017
Cap a l’inici de la canal.


Garriguer -
020
La fita que marca l’inici de la canal.

 “Ja veig sa canal” “Si allà a l’esquerra hi ha una rampa de pedra que es per on comença” “Has de mirar de pujar per l’esquerra. Per la dreta pareix més fácil però hi ha molta terra i adalt se posa més vertical."

Per accedir a la placa hi havia que superar un resalt ple de fullaca on em vaig ajudar de la soca mig podrida d’una alzina. “A partir d’aquí al loro eh Diego” “Jo vaig anar un poc per s’esperó de la dreta que fa un poc d’escalons però se roca es molt dolenta”.

Novament estavem davant d’un no upas de “pareix fácil” i es que tot i no ser vertical del tot si que ja ho era prou, i a la terreta hi havia que afegir la pobre qualitat de la roca. DEsprés dels primers metres de pujadaa en Diego va arribar al primer passet complicat. Per primer cop el vaig veure dubtar un poc i “tantejar” bé les preses.

“Aquí hi ha un passet” “Ja t’ho havia dit jo que aquí hi havia ronya”. Superat el primer passet en Diego es va quedar per fer-me algunes fotografíes i indicar-me un poc la pujada. Jo vaig començar a pujar amb molt de compte i en arribar al passet vaig començar a gratar entre les fisures i fent net les puntes per posar els peus, i jugant molt bé amb l’equilibri de peus.

Ai com mós agrada sa ronya!!” li vaig dir mentre anava pujant. Superat el primer passet continuàrem avançant per un tram amb no tant de pendent. Mirant abaix es podía veure sa castanya que teniem si ens patinava un peu o es rompia una presa.


Garriguer -
022
En Diego arribant al principi de la canal.


Garriguer -
023
El primer tram de placa.


Garriguer -
024
Jo entrant a la canal.


Garriguer -
026
En Diego grimpant el primer passet.


Garriguer -
027
Jo al mateix punt.


Novament es posava la canal més vertical i feia com a dos diedres. En Diego estava mirant per on anar i es va decantar pel de la dreta. “Jo crec que també vaig anar per aquest s’altre pic” li vaig dir.

En aquest nou diedre i tornava a haver uns quants passets bastant tècnics I on totes les preses estaven plenes de terra I de fullaca. Novament tocava gratar per fer un poc net. “Aquí fa falta una xapeta”.

Novament jugant amb els peus i fent oposició al diedre superarem aquest no resalt. Encara no haviem sortit però d’aquesta primera part. Cap a l’esquerra semblava més fácil però la gran quantitat de terra ho feia molt delicat i estavem ja de per si en un terreny extremadament exposat on qualsevol patinada o rotura de presa podía ser fatal.

Superat aquest primer tram de la canal i mirant enrera podiem començar a contemplar les fantàstiques vistes abans d’entrar novament dins un tram de bosc. “Ara aquí hi ha com dues opcions, per la dreta fa una canal molt vertical i per l’esquerra una rampa” “Crec que era per l’esquerra però espera que pujaré” Li vaig dir.

“Si has de pujar cap a l’esquerra i seguir sa rampa amb bones, i adalt veus que fa com un resalt. Allà t’has d’ajudar de ses branques de ses alzines per fer es pas. Tot aquest tram es molt delicat ves al loro”.


Garriguer -
029
Després venia un tram no tan vertical.


Garriguer -
032
Però ple de fullaca.


Garriguer -
037
En Diego superant el segon diedre.


Garriguer -
038
El passet clau d’aquest tram.


Garriguer - 040
Cap abaix una bona castanya.


Has vist quines didaleres més guapes” “Ostres si” li vaig dir tot d’una. “I es raro que estiguin tan bé amb s’estiu tan avançat, se nota que aquí hi ha humitat i no pega molt es sol”. A pesar d’estar en un terreny bastant incòmode vaig treure la càmera i vaig fotografiar les didaleres.

Per fer l’entrada a la rampa hi havia que fer una diagonal a la dreta cap el tall d’un esperonet, un cop adalt era seguir a la dreta. En Diego va ana rpujant sens cap problema mentre jo m’entretenia a treure algunes fotografíes. No m’en vaig donar compte i ja era adalt al passet.

Jo vaig seguir les seves passes i vaig fer el primer pas cap a l’esquerra. Tota la rampa a part de la fullaca estava recoberta de verdet sec. Record que l’altra vegada tot això estava humit i patinava molt però aquest dia el que patinava més era la fullaca.

En Diego ja estava estudiant per on fer el resalt cap a l’esquerra. Amb compte va pujar peus i així va arribar a la soca de l’alzina que li var permetre superar el resalt, però no acabaven les dificultats aquí. “Buff aquí si se men va un peu me fotré una castanya”. “I a més aquesta branca no és gens fiable”.

A poc a poc i amb bona lletra va superar un tram que no era tan vertical però on la fullaca el convertía en extramadament delicat fins arribar ja al darrer resalt, de només metre i mig però igualment delicat. Aquí va seguir un poc per la dreta i va grimpar per on la roca semblava més sòlida.

Per aquí pareix que és difícil però hi ha molt bones preses” Jo ha havia superat el tram delicat anterior i ja només havia de fer aquesta darrera pujada. “Jo s’altra vegada vaig pujar per l’esquerra, però sa veritat es que no me fiava gens des bloc aquest” I es que a l’esquerra el resalt era més baix però amb terra i hi havia un gran bloc on no quedava més remei que equilibrar-se que semblava que havia de partir en qualsevol momento. La opció quehavia triat en Diego no era tan exposada.

“Ja veuràs que hi ha bones preses” Eectivament hi havia bones regletes per les mans i pels peus feia una sèrie d’escalons naturals que em permeteren guanyar la presa bona per sortir d’aquest darrer resalt.


Garriguer -
041
Començavem a tenir fantàstiques vistes.


Garriguer -
044
Didalera.


Garriguer -
047
Fotografiant la didalera.


Garriguer -
045
En Diego continuava la pujada.


Garriguer -
048
Per una rampa inestable.


Garriguer -
051
Que acabava amb un petit resalt.


Garriguer -
054
Superant el darrer resalt.


Garriguer -
056
Des d’adalt es podia veure tot ple de fullaca.

Aquí semblava que s’acabaven les dificultats, en disminuir el pendent, però darrera del grup d’alzines que teniem a davant, la canal es tancava en un circ rocós vertical que no semblava tenir sortida.  “Aquí el primer dia vaig dubtar a veure si havia pujat masa, però en Ramiro ja havia comentat d’aquest “cul-de-sac” i que ells havien sortir per la dreta.

En Diego va pujar fins a ran de la paret per observar la pujada. “Assegurant amb corda no te dic que no ho poguessim fer, però es veu complicat i sa roca a és no pareix gaire bona per allà adalt. “Fins aquella alzina d’alla enmig se veu bé però després ja paraix molt llis i complicat”.

Res anem a cercar sa sortida per la dreta, que tampoc es que sigui fácil pe`ro no hi ha res més” “De ben segur que alguns raconers ho degueren passar malament es primer dia”

 Vaig davallar una mica per trobar el punt de grimpada. Recordava que havia vist una fita a la seva base o al manco una pedra que podia ser una fita i que va ser el que em va decidir a fer la sortida per allà. El primer dia, anant tot sol, només pensava en que si en Ramiro tenia raó havia de sortir per allà, però… i si m’equivocava? Ho veia tot molt complicat, com per dur per allà a segons qui del grup.

Mira ja veig sa canal de pujada” li vaig dir a n’en Diego. Aquí hi a sa fita. O al manco ho pareix. Ja que només era una pedra a davora la soca d’una petita alzina, que podia fer dubtar de que fos una pedra caiguda des d’adalt.

Vaig situar-me a la canal de grimpada, completament vertical. Amb técnica d’oposició i amb una presa molt bona per la ma esquerra vaig fer el primer pas de pujada. Just abans li havia tret una fotografia a la canal, que aquest pic ja sabia que tenia sortida, però el primer pic tenia els meus dubtes.

Ajudant-me de la presa de mans em vaig situar damunt una punta bona amb les dos peus. Aquí el pas era sortir cap a la dreta per cercar la soca d’una petita alzina que hi ha penjada de la roca. Has vist com ho he fet eh Diego. Cap a la dreta a s’alzina”.

Per sortir de l’alzina é son hi havia el passet més complicat ja que per les mans no hi havia res bo. Per arribar a la presa bona hi havia que pujar el peu dins la canal plena de terra que es formava en aquest punt i que semblava que havia de cedir per avall. Un “passet de fe” i vaig arribar ja a una presa enorme per les mans. “Aquí al manco lo bó es que sa roca es molt bona, no com és abaix”.


Garriguer -
058
La canal acabava en un “cul-de-sac”.


Garriguer -
059
Iniciant la vertical canal de sortida.


Garriguer -
060
Que fins i tot desplomava un poc.


Garriguer -
066
Grimpant la canal.


Garriguer -
068
I sortint per la dreta.


Ara això ja està, aquí ja es fácil” li vaig dir a nen Diego. Vaig pujar uns metres fins situar-me comomde per poder treurer-li algunes fotos. Em vaig posar el més còmode que vaig poder entre en Diego començava la pujada per la canal.

La part d’abaix no la podia veure, però poc a poc el vaig veure guaitant mentre feia el primer passet i després anava a cercar la soca de l’alzina. “Així, molt bé, ara alerta amb sa sortida de s’alzina”.

Superat el passet de sortida ja va arribar a zona “cómoda”. “No vegis es passet. No sé no veig a segons quins raconers per aquí” “Jo es que no vaig trobar rés més fácil, a lo millor un poc més abaix”.

Jo vaig continuar pujant, girant a l’esquerra des d’on ja veia el collet de sortida de la canal i on s’acabaven les dificultats. En arribar-hi en Diego va voler mirar si per la dreta on es forava una altra canal hi podia haver un accés més fácil. “Que va`, per aquí també està xungo”. “Jo crec que és per aquí que no hi ha res més fácil”.

Just allà adalt les vistes eren fantàstiques, amb el sol de l’horabaixa il·luminant tot aquest sector de la costa de Tramuntana i un poc per damunt encara es veia perfectament la paret seca del Mirador des Garriguer.

Garriguer -
071
Prova superada.


Garriguer - 076
En Diego al pas més vertical.


Garriguer - 079
I després de superar-lo també.


Garriguer -
080
A l’esquerra el collet de sortida.


Garriguer -
082
Al collet.


Garriguer -
083
En Diego sortint de la canal.


Garriguer -
085
Adalt ja veiem el Mirador des Garriguer.


Garriguer -
086
Sa Foradada.


Garriguer -
087
En Diego gaudint de les vistes.


Continuàrem la pujada i com no, enlloc de fer-ho per on és més senzill, clarament cap a la dreta començarem a cercar un poc de “ronya”. En Diego es va fitxar en una canal molt vertical, practicament damunt la sortida recta de la canl que havíem pujat, però vàrem pensar que era massa exposada.

No gaire més enfora vaig veure un lloc factible per enfilar-me, seguint una marcada fisura en diagonal dreta i que recordava bastant al Pas d’ets Ermitans. “Aquí pareix que hi ha escalons” va comentar en Diego. No acabava d’estar clar però semblava que eren escalons naturals.

En sortir de la fisura vaig seguir pujant per un tram de placa inclidada i em vaig dirigir cap un marcat diedre, un poc més vertical però que no semblava tenir tampoc gaire dificultat. “Au venga un poc més de ronya per acabar”.

Adalt del diedre estava just damunt de la vertical del penyassegat que aboca a la canal que havíem pujat, amb unes vistes certament espectacular. Després de la foto de rigor, encara vaig veure una sortida directa i amb més ronya, fent una travessia en adherència per sobre el buid i anant a cercar una fisura invertida.

Aquí si que hi ha ronya jeje” “No és gens difícil però com me patini un peu acab directament a Ca Madó Pilla”. A més la fisura resultava ser part d’un bloc que semblava estar una mica solt. “Aquí només equilibri Diego, tot de peus”.

Fet aquest darrer passet ja estavem a escassos metres del Mirador, en Diego i va arribar primer i jo em vaig esperar per treurer-li algunes fotografies ja que eren fantàstiques. Després ens reunirem al mirador i varem aprofitar per beure un poc mentre jo preparava el trípode per treurer-nos una fotografia amb tan fantàstiques vistes.

Garriguer -
090
Continuant cap el mirador.


Garriguer -
097
Per un diedre fácil.


Garriguer -
102
En Diego pujant el diedre.


Garriguer -
105
Observant les vistes.


Garriguer -
106
Darrer passet.


Garriguer -
114
Arribant al mirador.


Garriguer -
118
En Diego davant el mirador.


Garriguer -
123
On hi ha una bona castanya.


Garriguer -
127
Al Mirador des Garriguer.


Garriguer -
131a
FAntàstica panorámica des del mirador.


Garriguer - 141
Es pot apreciar la diagonal per on va el Pas de ses Tres Pedretes.

“Bé, que seguim cap adalt cap es refugi?” La veritat es que era molt prest encara així que plantejarem com allargar un poc la ruta. “Si baixam ja a nes Coll de Son Gallard en no res serem a nes cotxe. Que te pareix si anam fins es Mirador de ses Puntes i després baixam a nes Pla des Pouet per tornar a pujar a Son Gallard”.

 “Està bé però podriem pentura baixar per es Pas de ses Maromes cap a Son Moragues i tornar després per s’Ermita de la Trinitat”. “Ostrés és una bona idea, si tens controlat es Pas de ses Maromes, jo es darrer pic no el vaig trobar”.

Continuàrem doncs la breu pujada fins el refugi que hi ha al cim de la Talaia Vella, recentment restaurat. “Lo que donaria per tenir ses claus d’aquest refugi per passar-hi qualque vespre” Va comentar en Diego.


Garriguer -
142
Continuant cap el refugi.


Garriguer -
143
Ja veiem el refugi.


Garriguer -
144
Detall de la finestra.


Garriguer -
145
Ganxo.


Garriguer -
146
Ganxo.


Garriguer -
147
Refugi de s'Arxiduc.


Garriguer -
148
Vistes cap a Palma.


Garriguer -
150
Cap a ponent la silueta del Galatzó.

Després de gaudir de les vistes des del cim començarem la baixada cap el Mirador de ses Puntes. Arribant al cim trobàrem un altre excursionista que saludàrem mentre noltros començavem a baixar.

Així en poc temps arribàrem al vértex geodèsic de la Talaia Vella on vaig aprofitar per fer la darrera foto de grup. Ja faltava poc perquè el sol s’amagàs i ens convenia fer la baixaa encara amb llum natural.

Els contrallums cap a dins la mar eren fantàstics a mesura que ens acostàvem al Mirador de ses Puntes on férem una guaitada rápida i cap avall. La llum anava minvant i tampoc ens podiem entetenir gaire.


Garriguer -
151
Arribant al vértex geodèsic.


Garriguer -
152
Cim de la TAlaia Vella.


Garriguer -
153
Davallant cap el Mirador de ses Puntes.


Garriguer -
154
Contrallums dins la mar.


Garriguer - 158
Mirador de ses Puntes.


Garriguer -
159
Mirador de ses Puntes.

A bon ritme arribàrem al Pla des Pouet on les alzines encara feien davallar encara més la llum tot i que el sol no s’havia posat. Del Pla des Pouet giràrem a la dreta com qui anar cap a Na Torta i seguint un camí  de carro arribàrem fins un col de tords.

El sol s’estava amagant per l’horitzó amb una il·luminació perfecta gràcies a la calitja. “Quina llàstima no haver duit ni es tele ni sa càmera bona” li vaig dir a n’en Diego. De tota manera des de la posició que observàrem la posta de sol tampoc era molt fotògènica, amb el cercle solar amagan-tse dins la mar.

Finalment en Diego va localitzar la davallada cap el Pas de ses Maromes i començarem la rápida davallada, fidels a la nostra “ética” intentant no tocar els elemens “artificials” però la veritat és que en més d’un punt no quedava més remei i més si voliem davalar e manera rápida.

Garriguer -
160
Pla des Pouet.


Garriguer -
161
Pla des Pouet.


Garriguer - 163
Posta  de sol.


Garriguer -
164
Posta de sol.


Garriguer -
165
Pas de ses Maromes.

En la penombra continuàrem davallant fins a sortir a un camí que ens va deixar aprop de Son Moragues, sortint a la carretera que puja a l’ermita de la Trinitat. Per fer més via decidirem tornar cap a ca Madó Pilla per la carretera.