27 agost 2014

Euskadi - II: Vitoria-Gasteiz i Urkiolamendi

M'aixecava novament devers les 8 del dematí i en guaitar per la finestra avui si que no es veia res i el terra estava ben banyat. Tenia l'esperança de que els “mentiròlegs” s'haguessin equivocat però està clar que per allà quan anuncien mal temps si que no s'equivoquen.

Vaig fer un nou passeig matinal pels voltants de la casa, això si ja ben abrigat i amb calçons llargs que no em treuria ja en tota la setmana. No deviem estar més que a uns 15 graus aproximadament a n'aquella hora del dematí.

Després de passejar vaig tornar a berenar i després va ser na Marina la que va voler donar una volta, i aprofitarem per veure les ovelles, els cavalls i demés animals de les cases dels voltants i jugar també una estona amb n'Ator,  un jove ca del veinat que de tot d'una va fer bona pinya amb na Marina que li tirava un pal perquè l'anàs a cercar.


DSC_7759
El dia s’aixecava plujós i amb boira.


DSC_7762
El Lekanda gairebé no es veia.


DSC_7761
Tot estava banyat.


DSC_7765
Passeig matinal pels voltants de Zeánuri.


Després de pegar una darrera ullada a la previsió meteorològica, que donava en teoria més bon temps cap a l'interior decidirem aquest dia pegar un bot fins a Vitoria-Gasteiz i seguir un poc amb el turisme “de ciutat” a l'espera de que hi hagués dies amb millor temps per donar un passeig per la muntanya (aleshores encara tenia l'esperança de tenir alguns dies bons).

Vitoria-Gasteiz és molt més petita que Bilbao i te un centre històric bastant interessant i on es nota que es troba més aprop de la meseta, i es més d'estil “castellà” com em comentava el meu amic Patxi.

Després d'aparcar a les afores però no gaire enfora ens dirigirem a peu cap el centre històric en direcció al campanar de la Catedral de Santa María. Mirant el planol de la ciutat es pot apreciar perfectament la forma més o manco elíptica que forma el centre històric que es trobava tancat per les murades.

Ja de tot d'una vaig veure que novament tendriem problemes amb na Marina que no volia caminar i haviem d'intentar distreure-la com podiem perquè ho fes i tant na Rosa com jo estavem esbraonats d'haver-la passejat en braços el dia anterior.

En arribar a la catedral ens trobarem en que estan restaurant-la i per tant gairebé tota la façana estava tapada per bastides d'obra i a l'interior també n'hi havia però ja no hi entràrem ja que hi havia que pagar per fer-ho.


DSC_7767
El temps millorava, a punt per partir cap a Vitoria.


DSC_7768
Campanar de la Catedral de Santa Maria.



DSC_7770
La Catedral de Santa Maria estava en obres.


DSC_7774
Passejant pels voltants de la catedral.


DSC_7775
Una altra perspectiva del campanar de la catedral.


Continuàrem donant la volta pels carrers del centre medieval de la Ciutat. Per “salvar” el desnivell existent entre alguns dels carrers han instal·lat escales mecàniques tipus aeroport per pujar o baixar d'un nivell a l'altre. A mi no es que em fes cap gràcia però a na Marina això li va agradar i al manco així es va distreure una estona.

On si que vaig poder entrar (jo tot sol perquè na Marina no aturava de cridar) és a dins la Església de San Pedro, on vaig poder treure algunes fotografies. Tampoc es que fos cap cosa de l'altre món.


DSC_7778
Passejant pel centre historic de Vitoria.


DSC_7780
Recinte amurallat.


DSC_7781
Palacio Vallehermoso.


DSC_7782
Escales per baixar a un nivell inferior.


DSC_7784
Església de San Pedro.


DSC_7786
Baixant cap a l’església de San Pedro.


DSC_7789
Interior de l’església de San Pedro.


DSC_7792
Interior de l’església de San Pedro.


DSC_7790
Detall de les bòvedes.


DSC_7791
Orgue.


DSC_7796
Tornant a pujar al nivell superior.


DSC_7797
Els niguls començaven a amenaçar.


DSC_7798
Esglesia de San Miguel i l'antiga murada.


DSC_7799
L’antiga murada.


Arribàrem així a Plaza de la Virgen Blanca on hi ha un monument a la Batalla de Vitoria del 21 de juny de 1813. Aquí si que hi havia molta de gent i gran quantitat de turistes. El que més va cridar l'atenció a na Marina varen ser les fonts d'aigua que brollaven intermitentmet i va suposar per ella com un joc encalçar l'aigua que sortia.

Després de la sessió fotogràfica als llocs clàssics i d'una estona de passeig aprofitant que havia sortit per uns moments el sol entrarem dins la Plaza de España que també és una plaça porticada. Allà com no podia ser d'altra manera hi havia obres per substituir algunes rajoles de la plaça.

Na Marina començava a estar bastant mala d'aguantar. Se notava que tenia son i estava cansada. Entrarem a un bar a fer un cafè i després varem decidir tornar a poc a poc cap el cotxe. Novament vàrem haver de dur-la en braços una bona estona.


DSC_7800
Arribant a la Plaza de la virgen Blanca.


Monument a la Batalla de Vitoria.


DSC_7804
Detall del monument.


DSC_7806
Plaza de la Virgen Blanca.


DSC_7807
Plaza de la Virgen Blanca.


DSC_7811
Plaza de la Virgen Blanca.


DSC_7810
Davant el curios retol que hi ha a la plaça.


DSC_7812
Entrant a la Plaza de España.


DSC_7813
Plaza de España.


DSC_7814
Plaza de España.



DSC_7815
Plaza de España.


DSC_7819
Tornant al cotxe pels carrers del centre històric.


El cel s'anava tapant per moments durant el camí de tornada i ja vàrem pensar que ens acabaríem banyant però hi va haver sort. Com que encara havíem de dinar vaig pensar en sortir de la ciutat i anar a qualque àrea recreativa.

Com que de camí cap a Zeánuri haviuem de passar pel Puerto de Barazar vaig pensar en anar fins a Saldropo on s'hi arriba per una pista de 3km des del port. De camí des de Vitora però vaig comprovar com els cel estava ben negre i es podia apreciar que plovia damunt la zona del Gorbeia, Efectivament en apropar-nos al Puerto de Barazar va començar a ploure.

Na Marina s'havia quedat adormida i com que tanmateix no teniem res més per fer vaig decidir seguir fins a Saldropo per al manco coneixer-ho. Al cap d'una estona va deixar de ploure però estava tot completament xop i no es podia anar a cap de les taules de l'area recreativa.

Des d'aquest punt parteix la que probablement sigui la ruta més maca per ascendir fins el Gorbeia. M'ho vaig anotar com a possibilitat si finalment teniem un dia de bon temps però finalment va quedar novament en tasques pendents.

En qüestió de pocs minuts el cel es va començar a obrir i els niguls negres i amenaçadors es varen comenár a trencar permetent veure novament el blau del cel. Això si seguia fent bastant de vent i bastanta de fresca.


DSC_7825
Àrea recreativa de Saldropo.


DSC_7824
Saldropo.


DSC_7828
Bosc a Saldropo.


DSC_7837
Bosc de Saldropo.


Com que no queia molt enfora i vegent que l'horabaixa s'estava arreglant decidirem pegar un bot fins el proper Puerto de Urkiola des d'on podiem intentar fel algun passeig fàcil i fins i tot provar alguna escenció curta, apta fins i tot com na Marina.

A mesura que ens hi acostavem el temps sense millorar del tot si que al manco permetia veure els cims de les muntanyes, destacant sobretot la piràmide del Anboto, probablement un dels cims de Bizkaia al que li tenia mes ganes i que en teoria havia quedat per fer amb en Kepa aquell dia. Tanmateix el temps no ens ho hauria permés ja que el recorregut  de la cresta Alluitz-Anboto requereix que la roca estigui ben eixuta.

Des de Urkiola podiem escollir entre dues ascensions senzilles i curtes per poder provar de fer amb na Marina. Cap un costat el Saibi, presidit per una enorme creu conmemorativa de la batalla que es va lliurrar en aquest indret durant la Guerra Civil Espanyola. Cap a l'altre costat Urkiolamendi, un altre arrodonit cim on podiem arribar an poc més de mitja hora. Finalment ens decidirem per aquest segon ja que jo al Saibi ja hi haiva estat (encara que no havia vist res a causa de la boira).

Primer de tot en partir em vaig fer una fotografia davant el cartell del Puerto de Urkiola, un dels mítics dins el mon del ciclisme tot i la seva modesta altura i es que pel vessant nord les rampes dels 7 kiòmetres de pujada son importants.

DSC_7841
Santuario de Urkiola.


DSC_7842
Santuario de Urkiola.


DSC_7849
Puerto de Urkiola, un dels mítics del ciclisme.


Des de davant el santuari agafarem per la pista de l'esquerra començant a pujar. De tot d'una na Marina va dir que no volia caminar així que la vaig carregar dins la motxilla, però només agafar el desviament a l'esquerra cap a Urkiolamendi va canviar d'opinió i va dir que volia caminar.

Així després de passar el botador que ens va entrar dins les campes per on fariem la pujada, na Marina va començar a caminar de la ma de na Rosa. Això sí al seu ritme la pujada seria molt més llarga.

Pasturant lliure i tranquilament es trobava un ramat de cavalls i això va suposar un alicient perquè na Marina s'entretingués durant la pujada, que a partir d'aquest punt es mantindria constant fins arribar al cim.  “Has vist quants de cavalls Marina“Siii, cavalls”. A més n'hi havia dos de ben jovenets que corretejaven d'un costat a l'altre i varen fer-li molta de gràcia a na Marina.

Tot i que havia deixat de ploure els niguls amenaçadors continuaven enrevoltannt-nos i sabia que en qualsevol moment la situació podia canviar a pitjor. A més feia bastant de vent i aquest era ben fresquet, no sobrava gens el polar prim.

Poc a poc anàrem guanyant altura i mirant enrera el Santuario de Urkiola anava quedaqnt enrera, i a l'altre costat podiem veure ja el també arrodonit cim del Saibi (Saibigain) fàcil de reconéixer per la gran creu que el presideix.


DSC_7850
Na Marina va començar dins la motxilla.


DSC_7852
Començant la pujada.


DSC_7853
Botador.


DSC_7854
Passat el botador na Marina va dir que volia caminar.


DSC_7856
Al fons el Saibi.


DSC_7857
Caminant entre cavalls.


DSC_7862
Poc a poc Urkiola anava quedant enrera.


A la meva esquerra a mesura que anava pujant començava a guaitar l'esbelt Untxillaitz i l’Astxiki, que ràpidament varen centrar la meva atenció. Com que l'avanç era molt lent al ritme de na Marina jo em vaig adelantar un poc i vaig poder entretenir-me a fer fotografies i a “estudiar” les muntanyes dels voltants per una futura incursió.

El nostre “camí” ens duia per un passadís entre els pins a mesura que el pendent augmentava. Aquí hi havia un poc de fang i na Marina no el volia trepitjar, pensant que era “caca”. “No es caca, Marina, això es fang”.

Una altra familia ens va adelantar i ens va deixar ràpidament enrera, i es que el nostre avanç era molt lent. Ràpidament es diluien les poques esperances que tenia de poder intentar escapar-me tot sol fins l'Anboto ja que s'estava fent bastant tard.

Sortint del passadís de pinar i sobre un autèntic tapís d'herba continuàrem la pujada i començarem a gaudir d'espectaculars vistes. Davant meu ja podia apreciar l'Alluitz i el tram més espectacular de la cresta que duu cap a l'Anboto. Encara confiava en que durant el que quedava de setmana tendria un dia bo per poder intentar aquesta cresta.

DSC_7864
Al fons guaitava l’Astxiki.


DSC_7866
Continuant la pujada entre cavalls.


DSC_7867
Passadís entre el bosc.


DSC_7869
Ja veiem l’Alluitz I la seva cresta.


DSC_7870
El cel seguia amenaçant.


DSC_7880
Elgoin I Anboto.


El vent es notava cada cop més a mesura que guanyàvem altura i la veritat es que feia bastant de fred, al manco per la quantitat de roba que duiem. Això si sense cap dubte havíem encertat amb la ruta escollida ja que cap al Gorbeia els niguls continaven tapant tot i de fet fins i tot s'apreciava un bon ruixat.

Esper que allò d'allà darrera no vengui cap aquí” li vaig dir a na Rosa. La veritat es que na Marina no estava molt per caminar i costava de fer-li avançar. A més havíem deixat enrera els cavalls i tampoc tenia res per davant que anar a veure.

Després d'un tram una mica més suau a més el pendent es començava a accentuar novament i això encara li va fer returar-se més. Per acabar d'arreglar-ho varen començar a caure gotes. “No si a nes final mos banyarem”.

LA veritat és que la cosa s'estava posant lletja. HI havia que fer un pensament. “Queda molt?” em va dir na Rosa. “No ho sé, supós que deu ser allà adalt darrera lo que veim però no ho puc assegurar” Tampoc havia agafat el GPS amb el qual li hauria pogut dir exactament el que quedava.

Res si acàs parteix tu i noltros començam a baixar, amb es temps que tu pujes i baixes mos agafaràs antes d'arribar a nes cotxe”. Tot i que em sabia greu que elles no poguessin arribar al cim la veritat es que el temps no estava per bromes i vaig accedir.

Seguien caiguent quatre gotes, més impulsades pel vent que pels niguls que teniem just a damunt, pero feia fred, i en qualsevol moment es podia liar un bon ruixat. Em vaig posar la jaqueta de gore i vaig tirar cap amunt mentre na Rosa i na Marina començaven a baixar.

Al meu ritme en un moment vaig arribar fins el que semblava el cim des del punt en que havia deixat na Rosa i na Marina. No ho era, però ja veia el vértex geodèsic només una cinquantena de metres més envant.. Aleshores vaig pensar que encara podien intentar arribar elles. A més i per una vegada tenguerem sort i els niguls més espessos varen passar de llarg. Així doncs vaig treure el mòbil de la motxilla i vaig cridar na Rosa a mem si hi havia sort.

Ei, que això ja és aquí adalt, ja hi som, podeu provar de pujar” “Ah vale” em va dir. Com que tanmateix estarien una estona jo vaig acabar de pujar fins el cim d'Urkiolamendi, on a part del vértex geodèsic hi ha una taula d'orientació.


DSC_7881
A la zona del Gorbeia hi havia un bon ruixat.


DSC_7883
Encara no es veia el final de la pujada.


DSC_7884
La pujada era fàcil i amb grans vistes.


DSC_7885
El que creia que seria ja el cim.


DSC_7893a
Cim d’Urkiolamendi, amb l’Anboto a darrera.


DSC_7894
Vértex geodesic.


DSC_7895
Els cavalls també pasturaven pels voltants del cim.


DSC_7896
Taula d’Orientació.


DSC_7897
Cim d’Urkiolamendi.


Des d'aquí vaig estudiar perfectament la pujada cap a l'Anboto. Havia de seguir davallant per l'altre costat i agafar una pista que m'havia de deixar als peus d'un bosc de fajos (hayas) per on es fa la pujada cap el tram final de la cresta.

Mentre esperava el temps va millora substancialment, i fins i tot va començar a lluir el sol. Els niguls tot i que bastant presents cada cop estaven més esqueixats. Però el temps passava i no veia aparéxier na Rosa i na Marina, així que vaig decidir deixar la motxilla allà adalt i vaig començar a baixar per anar a cercar-les.

En arribar al punt des d’on tenia ja un poc més de visió de la part final de la pujada i no veurer-les vaig tornar a telefonar ja que em va extranyar. “Ara venim” em va dir na Rosa. “Ja haviem baixat un bon troç i a nes pas de na Marina costa arribar.”

Al cap d’uns segons vaig veure com començaven a guaitar els seus caps. Vaig tornar a pujar cap el cim mentre lis treia algunes fotografies en el tram final de la pujada.

Per no perdre molt de temps i mentre elles acabaven d’arribar jo vaig preparar la fotografia de cim al vértex geodèsic i amb l’Anboto de fons. En arribar el primer que va fer na Marina es renyar-me. “T’has fet una foto tu tot sol”. I tenia raó ja que me n’havia feta una per provar l’enquadrament i ajustar la càmera.

Molt bé Marina” li varem dir tots dos quan va arribar fins el cim. Ens férem la fotografia al vértex i després anàrem fins a la taula d’orientació que hi ha uns metres a l’esquerra. Allà ens férem una altra fotografia, amb na Marina damunt la taula i l’Alluitzi i l’Astxiki de fons. Just davora el cim hi havia un grup de cavalls pasturant i na Marina també va voler “saludar-los”.


DSC_7898
El sol semblava que volia guaitar, il·luminant l’Alluitz.


DSC_7902a
Meravellosa panoràmica des del cim.


DSC_7903
A na Rosa I na Marina ja lis quedava poc.


DSC_7905
Pujant els darrers metres.


DSC_7911
Ara si, tots junts al cim d’Urkiolamendi.


DSC_7915
“Bieeeen”.


El temps ens havia donat una treva i haviem tengut sort de poder fer aquesta agradable passejada, però no podiem cantar victoria ja que els niguls seguien ben presents, i per exemple cap a la zona del Gorbeia seguia ben tapat i seguia ploguent. “Noltros començam a baixar” em va dir na Rosa. Jo vaig aprofitar per treure algunes fotografies més abans de començar la baixada, tanmateix les agafaria ràpidament.

En recollir tot el material ja havien davallat un bon tram, però amb el terreny còmode i le smesves cames llargues no vaig tardar en agafar-les. La veritat es que de baixada encara es poden gaudir més les fantàstiques vistes que ofereix aquest itinerari. A més amb els jocs de llum i ombra dels niguls es podien captar imatges interessants.

Això si, en els moments en que el sol es tapava es notava que feia bastanta de fresca, sensació accentuada pel vent que per moments es reforçava.

DSC_7918
Començant la baixada.


DSC_7922
Bústia d’Urkiolamendi.


DSC_7925
També hi havia vaques pels voltants.



DSC_7926
Na Rosa I na Marina ja havien davallat un bon tram.


DSC_7927
Arribant a la seva alçada.


DSC_7928
Rajos de sol il·luminant Urkiola.


DSC_7932
Continuant la baixada.


Al tram final de la baixada entràrem novament dins el passadís entre el bosc i aquí jugàrem una estona amb na Marina botant per damunt del fang, agafant-la de les mans.  D’aquesta manera la baixada ens va passar volant i en poc més de vint minuts ja arribavem a la campa final on els cavalls seguien pasturant tranquilament.

Passarem el botador i arribàrem novament a l’asfalt acabant la caminada pels jardins que rodejen el Santuario de Urkiola. El sol va acabar de sortir definitivament i allà abaix el vent va deixar de bufar amb tanta de força i ràpidament va començar a sobrar un poc de roba.


DSC_7935
Entrant novament al bosc.


DSC_7941
El botador.


DSC_7944
Pel costat del santuari.


DSC_7946
Pels voltants del santuari.


DSC_7947
Santuario de Urkiola.


DSC_7948
Santuario de Urkiola.

DSC_7949
Santuario de Urkiola.


La veritat es que havia quedat un final d’horabaixa bastant bo, però ja eren passades les set i tampoc podiem fer gaire cosa més. A dins meu vaig pensar que el temps milloraria i que l’endemà veuríem lluir més el sol.

Com que encara teniem dues hores de llum, allargarem la passejada amb cotxe davallant el Puerto de Urkiola en direcció a Durango, passant per Mañaria, poble d’un dels ciclistes referència durant la meva infància: Julián Gorospe.

Abans d’arribar novament a Zeánuri, encara ferem una darrera aturada, al poble anterior: Areatza, on es troba el centre d’interpretació del Parque Natural del Gorbeia. Ja sabia que a n’aquella hora trobariem el centre tancat però volia mirar els horaris per passar-hi un altre dia, i també de passada mirar d’on s’agafava la pista que puja a Pagomakurre per fer l’excursió de las Campas de Arraba un altre dia de la setmana.

Al final aquest horabaixa acabaría essent el que millor temps faria de tot el viatge. Després d’aparcar el cotxe a un dels aparcaments del poble ens dirigirem cap a la plaça principal on hi ha el centre d’interpretació.

Acabàrem la jornada passejant pels carrers d’Areatza, i passant per davant l’església de San Bartolomé. Allà na Marina va poder encara jugar una estona al parc infantil, abans de que tornassim cap a la nostra casa a Zeánuri.

DSC_7955
Carrers d’Areatza.


DSC_7956
Baixant a la Plaza Gudarien.


DSC_7958
Plaza Gudarien.


DSC_7959
Centre d’interpretació del Parque Natural del Gorbeia.


DSC_7965
Església de San Bartolomé.


DSC_7967
Font a la plaça de l'església.


DSC_7972
L’església de Santa Maria de Zeánuri ja amb llum artificial.



Mentre sopavem i després de que na Marina ja hagués partit a dormir, vaig intentar planificar un poc la següent jornada. La previsió meteorológica continuava essent semblant a la que havíem tengut els dos dies que duiem allà, però el que més em deprimia era que no hi havia millorança per cap dia de la setmana...