30 març 2015

Un poc d’alpinisme.

Feia gairebé dos anys que esperava ansiosament una nevada en condidions per poder gaudir-la a la muntanya. Des del març de 2013 la neu havia brillat pràcticament per la seva absència, i les poques enfarinades que havien caigut havien estat “testimonials” i com que a més l’escapada hivernal que tenia prevista l’any passat es va haver de suspendre per mal temps, tenia un “mono” de neu molt gran.

Es cert que a principis de desembre havia pogut fer una pujada al Massanella per la cara nord en condicions de poca neu però suficientment interessant com per d’alguna manera “saciar” les meves ganes de neu, però seguia esperant una nevada més general. La sombra del febrer de 2012 seguia essent molt allargada però després d’un hivern de 2014 sense trepitjar neu em conformava amb una nevada més “modesta”.

Les previsions a llarg termini per aquest hivern no semblaven gaire esperançadores i passat Nadal no s’apreciava cap situació inminent d’entrada freda, però a la fi les meves pregàries es varen cumplir per Sant Sebastià.

No era precisament una situació molt clara, ja que si be entrava aire fred no era una entrada suficientment freda com per fer baixa molt la cota de neu i tampoc estava previst que hi hagués grans precipitacions, però finalmente hi va haver “sorpreses” i les precipitacions caigudes durant el dia de Sant Sebastià, en que va ploure durant tot el dia varen ser molt més quantioses de les previstes incidialment, caiguent per exemple fins a 138l/m2 a Son Torrella o 152 a Mortitx.

Sabia que la cota de neu estaria bastant alta, per damunt dels 1100 metres, però em donava d’alguna manera igual, de fet fins i tot millor, ja que així no hi hauria problemes amb la carretera. És cert que va baixar fins els 800 metres però de manera testimonial i ja al final del dia quan les precipitacions havien estat més minces.

L’endemà vaig anar a fer feina a Sóller. El dia encara estava molt gris i seguia cobert a les muntanyes però des d’allà ja vaig poder veure la Coma de n’Arbona ben blanca i per les diferents informacions recopilades sabia que adalt al Puig Major i Massanella hi havia gruixos de més de 40 cm. A més el fred durant la setmana unit a la quantitat de neu caiguda va fer que a la fi aquesta pogués arribar al cap de setmana i tot d’una ja vaig planificar una sortida per treure a passejar el material de neu.

El divendres horabaixa ja volia fer una incursió al Penyal des Migdia, però els abundants niguls que el cobrien varen fer que finalment decidís no pujar-hi i “guardar-me” el dia per estar amb la familia ja que l’endemà havia quedat amb el meu company habitual en Luis Redondo.

Una cridada a darrera hora d’en Luis em va dir que en Toni “Sinever” també s’apuntava a la sortida. Perfecte un bon equip per disfrutar d’una jornada d”’alpìnisme” i quin lloc millor per fer-ho que el massís més alpí que tenim a Mallorca quan la neu fa acte de presencia: el Puig Major.

Per tal d’aprofitar les baixes temperatures de primera hora i evitar el “boom” de gent que segurament hi hauria aquest dia havia decidit quedar ben prest per iniciar la pujada amb les primeres llums del dia i estalviar-nos “problemes” així que a les 7 del dematí havíem quedat a Inca, encara amb fosca negra.

De camí cap allà ja vaig veure que hi havia abundants niguls baixos novament ja que la llum de la base militar del Puig Major s’apreciava bastant difuminada. En arribar a Inca feia bastant de fred, 5 graus, señal que per allà adalt segur que havia gelat.

Carregarem tots les motxilles, grampons, piolet i fins i tot la corda per si ens animàvem a fer alguna cosa més complicada i partiem cap a la Plataforma del Funicular, lloc habitual de partida per les ascensió per la cara  nord del Puig Major.

En arribar-hi el que em temia, els niguls baixos tapaven més amunt del segon escaló de la Serra de na Rius, i tal i com ja sabia aquesta part baixa estava ben pelada de neu. El dia anterior havia pegat un bot amb el cotxe fins el Nus de sa Corbata i ja ho havia vist i també que la part superior, a partir de 1200 metres estava ben nevada.

Alpinisme -
001
Els niguls tapant la Serra de na Rius amb les primeres clarors del dia.


La meva intenció inicial era fer la pujada directa al Morro d’en Pelut, de gran record perquè allà hi vaig fer una de les activitats que més m’han agradat mai durant la nevada de febrer de 2012, amb una pujada molt técnica i alpina, amb gel i neu.

Partirem ben carregats i abrigats cap el Coll des Porxo Esbucat i a mesura que pujavem els niguls lluny de desfer-se el que feien era baixar cada cop més de cota fins a engolir-nos directament. Una vegada més em començava a desanimar bastant, i més després d’un inici de 2015 en que les poques activitats que havia realitzat no havien acabat amb l’èxit esperat i anava un poc baix de moral.

Resignat una vegada més continuàrem caminant cap a la base de la Coma des Ribell. Al manco amb en Toni sempre rius molt i em vaig anar animant. La part bona de la boira era que podriem passar més desaparcebuts pels militars per allà adalt.

Després de passar pel portell d’entrada a Bini Gran arribàrem al punt on en teoria havíem de veure la majestuosa cara nord del Puig Major, destacant la Coma Fosca i el Morro d’en Pelut. Però no veiem res més enllà de pinar que hi ha a la base d’aquest darrer.

Ens creuàrem amb un jove que ja estava de baixada. “Que tal has tornat enrera?” “No es que he partit molt prest” “I de neu com està?” “Està molt amunt sa neu però aixó mateix n’hi ha”.

Amb aquestes condicions i en previsió de no enmarronar-nos per allà adalt amb la boira, cosa que ja ens havia passat el 2013 pujant per la canal de la dreta de la Comafosca, decidirem tirar directament per la mateixa Coma, que no té pèrdua possible.

Abans de començar la pujada, en Luis i en Toni s’aturaren a llevar-se un poc de roba i es que no feia un fred especialmente fort. Jo ja anava bé amb el que duia i esperava no agafar fred ja que amb les presses m’havia oblidat el "Buff"  i la gorra a Palma.

Alpinisme -
002
La boira arribava gairebé al Camí des Cingles.

Començarem així la pujada una vegada més per la Coma Fosca. Un poc més pesada del que és habitual caminant amb les botes rígides entre les carritxeres i un poc més amunt entre rossegueres i grans bloc de roca de la torrentera.

Adalt la cosa seguia igual, amb la boira ben espessa que ens impedia veure la part d’adalt i en teoria la interessant, la que havia d’estar amb la tan desitjada neu, però prosseguirem amb la dura pujada. Durant alguns segons es va obrir un poc cap a la Serra de na Rius però seguiem sense veure rastre de la neu. “s’hauria fos tota durant la nit?” Ja me començaven a entrar dubtes.

Arribàrem així al resalt de la torrentera que es salva pel pas de l’esquerra. Jo estava animat i comandava el grup procurant pujar el més ràpid possible. En Luis en canvi no tenia el dia i anava a darrera, cosa extranya en ell, que no hi ha qui el segueixi sempre. “No estoy muy fino”  no aturava de dir.

Superat el pas continuàrem la pujada pel marge dret de la coma seguint les fites i el tirany ja marcat. A poc a poc es començava a notar l’esforç i l’aparició de les primeres clapes de neu esporàdiques encara dificultaven un poc més la pujada.

Alpinisme - 007
Superant el resalt de la part baixa de la coma.


L’ambient començava a ser grandiós, com de costum a la Coma Fosca, i més amb les boires que deixaven entreveure les parets i esperons dels costats. A la nostra dreta es podía començar a intuir l’anomenat pels escaladors dels 70 com l’Esperó dels Diners, on s’hi obriren algunes vies clàssiques en aquella época.

Més o manco a mitja alçada de la Coma, quan deviem estar ja aproximadament per damunt la cota 1100 férem una nova aturada, ja que en Luis s’havia quedat un poc enrera. “Va bien Luis?” “Si, voy a mi ritmo, pero hoy no estoy fino”.

Aleshores, gairebé per art de màgia els niguls es varen enretirar permentent-nos veure per primera vegada la part superior de la coma. La neu continua estava gairebé un centenar de metres per damunt nostre tan sols. “Mira el corredor” va exclamar en Luis. I es que la veritat es que estava la part d’adalt fantàstica. La cota de neu estava molt alta però allà adalt hi havia un gran ambient i encara més alpí semblava amb els niguls rondant el cim.

Que Luis, mira la canal de la derecha. Que le pegamos?” “Yo creo que podemos ir por el corredor no? “ “Hombre la verdad es que el corredor está bastante bien de nieve” “Si el resalte incluso esta bastante tapado”.

Després de treure algunes fotografíes, en previsió de que es tornàs a tapar continuàrem la pujada, ara amb ànims renovats després de comprovar que la neu era abundant allà adalt i que els nigul semblava que s’enretiraven.

Alpinisme -
015
A la fi la boira es desfeia I ens mostava el majestuós aspecte de la Coma Fosca.


Alpinisme -
016
El cim del Puig Major presentava una bona capa de neu.


Alpinisme -
018
En questió de pocs minuts la boira es va desfer per uns moments.


A partir d’aquest punt la neu ja es va anar fent cada cop més present i gairebé continua. La capa de moment no era molt gruixada però la que hi havia estava en bastant bones condicions, un poc dura però de moment no problemática “Igual tendremos que sacar los crampones en el corredor”.

Continuàrem la nostra aproximació cap el corredor, seguint les petjades que ja hi havia fins que en el punt on aquestes atravessaven a l’altre costat de la coma. Allà decidirem aturar-nos per posarn-nos ja les polaines i agafar els piolets ja que a partir d’aquest punt el pendent augmentava.

De moment hi havia sort i els niguls es mantenien bastant adalt, enrevoltant els radars de la base militar però de moment ens permetien veure tot el que ens quedava de pujada. Després d’aturar-nos allà es començava a notar la fresca així que també em vaig posar la jaqueta de gore i vaig canviar-me els guants.

Piolet en ma vaig atravesar pel lloc manco incòmode la torrentera cap a l’altre costat on la capa de neu ja era bastant important. Així vaig començar a pujar cap a la base del corredor. En Luis venia aferrat a jo, i es que per acte de màgia també s’havia animat i de sobte estava com una moto. “La nieve me ha animado” va exclamar tot d’una.

Lo que es la coma principal también está muy guapa eh? “Si la verdad es que si y el corredor también tiene buena pinta, el resalte está mas o menos tapado, creo que subiremos bien”. “Si además la nieve está más o menos bien. Pero no creo que hagan falta los crampones, está suficientemente dura para pisar bien però con seguridad”.

Alpinisme -
021
Ara ja estavem un poc més animats.


Alpinisme -
022
Però els niguls seguien rondant la part alta.


Alpinisme -
027
A la dreta la part final de la Coma Fosca amb un bon “paquet” de neu.


Alpinisme -
028
El nostre objectiu però era el Corredor Nord.


Aleshores ens dirigirem cap a l’esquerra pel fort pendent anant a cercar l´inici del Corredor Nord. A partir d’aquest punt si que ja la capa de neu era continuada i amb un gruix suficient com per no trepitjar per davall i tocar roca i varem començar a disfrutar.

Això si els niguls continuaven rondant el cim del Puig Major, pujant i baixant d’alçada per moments, deixant-nos veure a estones i tapant en d’altres. Els radars i instal·lacions de la base militar es veien ben congelats. Aiximateix les parts més verticals de la Serra de na Rius i l’esperó que tanca el corredor per la dreta eren ben coberts de gel denotant les baixes temperatures que hi havia hagut sobretot durant la nit. “Vaya capa de verglás que se ve”.

No tenguerem sort ja que just en entrar a la part d’abaix del corredor la boira ens va començar a engolir novament. Allà ens aturarem novament per posar-nos els cascs ja que és habitual que en aquestes condicions caiguin bocins de gel i pedres des d’adalt. 

En Luis que s’havia transformat en quant havia vist la neu anava obrint petjada tot i que ja n’hi havia algunes del dia anterior mig tapades. “El resalte como lo ves Luis?” “Bien yo creo que se subirá bien” “Y la plancha de la izquierda tiene hielo?” “Creo que tiene una capa de nieve encima”  “Te acuerdas aquel día que subistes con Ramiro que os hundíais” “Ostras si, que penuria, parecía porespan”.

Just en arribar al resalt la boira es va fer encara més espessa. Això si l’ambient era grandiós com sol passar quan la neu i el gel fan acte de presència. La boira tot i privar-nos de les vistes oferia encara un toc més alpí i d’altra muntanya, poguent fer viatja la imaginació com si estassem a un corredor dels Pirineus o dels Alps.


Alpinisme -
034
Pujant cap  a l’entrada del Corredor.


Alpinisme -
036
La boira s’aficava dins el corredor.


Alpinisme -
038
Amb en Toni a l’entrada del corredor.


Alpinisme -
039
Primera part del corredor.


Alpinisme -
041
La boira ens va engolir de ple.


Alpinisme -
044
En Luis superant el resalt que estava cobert de neu.


Alpinisme -
046
Des d’adalt del resalt.

Fa uns anys, en concret el gener de 2009 pujant per aquí ens trobàrem amb en Manel Bover que pujaveaper les parets de l’esquerra del corredor amb els seus companys Sebas Trias i Pau Moy+a. Aquell dia obriren per aquí una via que batiaren com “Los Tres Mosqueperros”. Les condicions eren excepcionals amb una capa de neu gelada molt important que permetia escalar amb seguretat. Record que lis vaig treure unes imatges fantàstiques. Aquell dia si que no semblava que ens trobassem a Mallorca.

Aquest dia no hi havia tan bones condicions però la neu al tram del resalt del corredor  estava suficientment bé. En Luis va passar sense cap problema pel costat de l’esquerra. Després va passar en Toni i jo vaig iniciar la pujada el darrer, després de treurer-nos unes quantes fotografies.

Després del resalt el corredor es va obrint una mica però aquí el pendent va augmentant una mica., Jo anava pujant mirant cap a l’esquerra a la sortida directa que estava molt delicada ja que era plena de gel però amb una capa no suficient com per poder assegurar l’escalada. “Que Luis, salimos por el Bufador?” Li vaig bromejar.

Semblava que per uns moments la boira no es feia tan espessa permetent-nos veure tots els voltants nevats de la canal per on pujàvem . “Que guapo que està això” no aturava de dir en Toni. “Si que ho està avui” li deia jo.

Després de deixar la sortida directa la canal girava a l’esquerra convertint-se en una pala inclinada de fort pendent. En Luis seguia obrint petjada a molt bon ritme, jo no podia seguir-lo i més tenint en compte que m’anava aturant per treure algunes fotografies igual que en Toni.

Ja quen arribavem al final de la pala, just on es troba el marge de l’antiga casa de neu, completament tapat per la neu, la boira es va tornar a fer més espessa. “Ja mos podria deixar tenir un poc de vistes aquesta boira. Amb ses vistes tan espectaculars que hi ha des d’aquí”.


Alpinisme - 048
En Luis I en Toni després de superar el resalt.


Alpinisme -
049
En Toni I jo per damunt del resalt.


Alpinisme -
051
La pala final de sortida del corredor.


Alpinisme -
053
Jo en plena pujada.


Alpinisme -
054
La sortida directa plena de neu i molt de gel.


Alpinisme -
057
L’espessa boira ens va tornar a engolir al tram final de pujada.


Alpinisme -
058
Arribant al replà de la casa de neu.

Partirem cap a la balma de l’esquerra per fer una petita aturada el refugi que hi ha a n’aquest lloc, de bons records amb neu per mi ja que allà hi vaig fer un vivac fantàstc el febrero de 2012. La quantitat de neu aquest dia era molt més petita ja que aquell dia vàrem haver de gratar pràcticament entre la neu per entrar al refugi  que estava completament tapat. Aquest dia tot i que hi havia bastanta de neu es podia entrar sense cap problema.

Allà decidirem fer una petita aturada per berenar. Jo vaig aprofitar per treure el trípode i intentar treure algunes fotografies. “A mem si sa boira se desfà un poc i podem veure sa cresta des Morro d’en Pelut”. De la balma penjaven uns caramells de gel espectaculars que denotaven també les fredes temperatures del vespre i que es mantenien, tot i que la part bona era que no feia vent i abrigats s’hi estava bé.

Després de menjar un poc i vegent que tanmateix la boira no es volia desfer vaig arreplegar tot el material i decidirem continuar amb la pujada. “Al menos con la niebla pasaremos desapercibidos”. En Luis va partir novament escopetejat cap adalt per la inclinada pala de neu. A mesura que pujavem aquest tram semblava que la boira es volia dissipar però no. Per uns segons vaig poder apreciar la cresta que va cap el Morro d’en Pelut però es va tornar a tapar en segons.

Just al final de la pala hi ha el tram més delicat de la pujada en una travessia inclinada que amb neu dura obliga a pasar amb els grampons, ja que és una espècie de “Escupidera” cap a la Coma Fosca. “Aquí la nieve está bastante durilla” ens deia en Luis. Que estava just a davall d’un arbuts completament gelat. Mirant cap adalt tot era gel i més gel. Abaix la caiguda era interessant sobretot amb la capa de neu dura així que extremàrem les precaucions.

Alpinisme -
063
Aturada al petit refugi de nevaters.


Alpinisme -
060
Senyals de l’intens fred.


Alpinisme -
065
Ambient fantàstic.


Alpinisme -
072
En Luis continuant la pujada.


Alpinisme -
073
Les parets de la Serra de na Rius.


Alpinisme -
074
Començava a guaitar entre la boira el Morro d’en Pelut.


Alpinisme -
076
Així ens veia en Luis des d’adalt.


Ja només ens quedava el darrer tram de pujada i per acte de màgia i per sort per noltros en uns segons la boira es va desfer “Siii!!!” vaig exclamar en contemplar l’espectacular aspecte de la part superior de la Serra de na Rius.

No manco imponent era l’aspecte del Penyal des Migdia, ben blanc, fins i tot la seva cresta. Les boires es mantenien per uns moments al vessant sud  mantenguent-se “a retxa” però en moviment, una imatge ben alpina.

Vaig començar a treure fotografies, totes les que no havia pogut treure durant la pujada per la Coma Fosa. De tota manera estavem a la vista a un lloc molt “vulnerable”. Haviem de baixar al manco al collet de sortida de la Coma Fosca. I més tenint en compte que la carreta militar estava oberta ja que havien passat la màquina llevaneus.

Podemos ir bajando ya en diagonal hacia la carretera, lo que había un resalte para bajar”.  En Luis va anar davallant en diagona pel pendent de neu. “Abajo no lo veo claro” “Espera deja que pase” Vaig passar a davant cercant el punt feble.

Més o manco en vaig localitzar un on el resalt no era vertical del tot si no que feia uns quants resalts. “Por aquí podremos”. Vaig iniciar la davallada, col·locantme de cara a la neu i clavant el piolet. Aprofitant les botes rígides vaig anar picant escalons i davallant.

Que tal?” “Bien picando escalones se baja bien” Però vaig arribar a un punt on amb els peus tocava roca o gel. La qüestió és que era dura. “Aquí està xungo” Aleshores en Luis i en Toni seguiren cap a l’esquerra cercant una altra davallada.

Jo em vaig encaperrotar en baixar per allà, així que vaig clavar bé el piolet i em vaig despenjar un poc d’ell fins poder clavar bé les botes i davallar el resalt. A la part baixa un poc de travessia a l’esquerra i vaig acabar de baixar el resalt. Vaig baixar aixi a la carretera militar. En Toni i en Luis davallaven per un altre costat un poc més senzill. “Al final lo he conseguido por donde he empezado a bajar”.

No em volia entretenir  molt a la carretera. En Luis tampoc i tots dos partirem carretera abaix cap a la corba. En Toni va arriscar un poc més treguent algunes imatges. Jo en arribar a la corba no em vaig poder aguantar i vaig treure també la càmera ja que feia molt de temps que no veia el massís del Puig Major amb un aspecte semblant. Des del Penyal des Migdia a la Serra de na Rius, passant pel Morro d’en Pelut.

Des del revolt de la carretera militar davallàrem fins el collet de sortida de la Coma Fosca. No hi havia les acumulacions de neu d’altres vegades (desembre 2008, gener 2009 o febrer 2012 per exemple) però la cresta del Morro d’en Pelut presentava un aspecte fantàstic.


Alpinisme -
077
Tram final de pujada.


Alpinisme - 080
Tot congelat.


Alpinisme -
081
La darrera pendent.


Alpinisme -
082
Escupidera” cap a la Coma Fosca.


Alpinisme -
083
Gel.


Alpinisme -
084
La boira es defeia definivitament i ens deixava veure el Penyal des Migdia.


Alpinisme -
085
Sobre la carretera militar.


Alpinisme -
086
Morro d’en Pelut.


Alpinisme -
093
Davallant a la sortida de la Coma Fosca.


Alpinisme -
099
Panoràmica des d’adalt de la Coma Fosca.


Bueno que vamos hacia el Morro no?” “Si claro”. “No hay huella no Luis? “ “No, no hay huella” “Pues nada a abrirla”. Així  en Luis va començar a obrir petjada per la cresta. “No te acerques mucho a la cornisa” li vaig dir.

La veritat es que vaig poder treure algunes imatges sensacionals amb en Luis obrint petjada en aquest tram de neu verge i amb el capcurucul del Morro d’en Pelut al fons. “No te muevas Luis” li varem dir fins i tot en Toni i jo mentre li feiem de paparazzis.

Finalment els niguls havien desaparegut i ens permetien gaudir d’un ambient d’alta muntanya  esplèndid. El sol a més ens va començara encalentir un poc més l’ambient. Aprofitàrem aquesta “bonança” per treure novament el trípode i treurer-nos unes quantes fotografies i entretenir-nos una mica ja que ningú ens encalçava i teniem temps, era l’avantatge d'haver partit prest i a més erem els primers del dia.

La neu verge i recen caiguda a més sempre és molt fotogénica, amb les formes arrodonides modelades per l’efecte del vent, que amb el sol a contrallum em varen permetre entretenir-me una bona estona.


Alpinisme -
106
En Luis obrint petjada per la cresta cap el Morro d’en Pelut.


Alpinisme -
107
Sobre la cresta del Morro d’en Pelut.


Alpinisme -
110
Sobre la cresta del morro d’en Pelut.


Poc a poc la cresta ens va anar fent davallar una mica cap el collet on acaba la canal secundària de la dreta de la Coma Fosca. En aquest tram de davallada amb fort pendent cap a l’esquerra ja haguérem de començar a extremar les precaucions i el piolet va ser un bon element de seguretat.

El millor de tot aquest tram es tenir a la vista la mar. El contrast entre la muntanya nevada i al fons la mar fa que Mallorca sigui en aquest sentit un indret únic per la proximitat entre les muntanyes més elevades i la costa.

Superat el collet continuarem crestejant. A partit d’aquest punt la cresta s’esmola una mica el pendent lateral capa  l’esquerra s’accentua més cosa que ens va fer anar avançant amb més compte. “Por aquí un día que subí con Karlos el vasco casi se me despeña, de repete me giro y lo veo patinando i clavando el piolet”

Després de sortejar un resalt de la cresta passant un poc per abaix ens plantavem ja davant el capcurucull final del Morro. En sec es bo de fer pujar a tota cresta però no ho acabava de tenir clar. “Creo que es mejor ir un poco por la izquierda a buscar la canal normal no será tan expuesto” En Toni en canvi tenia ganes de provar-ho, però finalment decidirem fer travessia cap a l’esquerra.

Me vaig posar a davant. Voy a mirar de llegar a ese pequeño colladito”.A l’altre costat però la cosa estava un poc més complicada del que havia pensat. “Aquí creo que tendré que subir” “Si sube por esa canal y luego a la izquierda”. “Ya os lo decía que era mejor no bajar” comentava en Toni.


Alpinisme -
114
El Morro d’en Pelut I darrera la mar.


Alpinisme -
115
Neu verge.


Alpinisme -
126
La cresta s’anava esmolant.


Alpinisme -
127
I agafava verticalitat pel vessant de l’esquerra.


Alpinisme -
129
Arribant al capcurucull final.

Finalment en Luis es va posar davant en aquest tram i va fer el tram de travessia exposada cap a l’esquerra que ens va deixar al peu de la diagonal dreta que puja cap el capcurull. Aquest tram no tenia gaire neu ja que es una placa de roca bastant llisa així que hi havia que clavar be per poder pujar.

Així en luis va aribar a la xemeneia final. “Que como la ves” “Está un poco delicada” Amb el piolet va començar a gratar la neu pols que hi havia enmig de la xemeneia. “Es que lanieve no tiene consistencia

A lo mejor por el otro paso es más factible” “Queva allí es muy expuesto” “Bueno voy a probarlo” “Que hi ha un altre pas” em va dir en Toni. "Si es un passet però has de passar just per es buid de sa Comafosca i si te falla un peu tens temps de pensar i tot".

Amb compte em vaig situar al tall de la cresta i vaig anar avançant per l’estretíssima repisa. “Aquí lo que dona yuyu es que se pugui caure sa cornisa” “No ho crec se veu be”. Així poc a poc em vaig posar davant el passet.

En eixut es tracta de fer un “hop” de braços i pujar però amb la neu fluxa la cosa canviava. Al no tenir consistència vaig anar clavant el piolet però no podia traccionar d'enlloc. “Està xungo, es darrer pic que l’havia fet clavaves es piolet i quedava fort”.

Finalment el vaig aconseguir clavar però no m’acabava de fiar així que vaig fer-ho de manera poc ortodoxa, posant el genoll esquerre damunt la petita repisa per posa peus així no haver de tirar tota la força del piolet.

Au ja està” li vaig dir a n’en Toni. Era el seu torn, com sempre amb la seva habitual tranquilitat o al manco la que demostra en els passatges complicats i exposats. Des d’adalt la imatge era espectacular, clavant el piolet amb tot el buid de la Comafosca a davall i a darrera les parets nevades de la Serra de na Rius.

Per l’altre costat en Luis havia aconseguit arribar adalt de la canal però s’havia quedat travat al pas final pel mateix problema, no podia traccionar amb el piolet. “Espera que vengo a ayudarte” Jo vaig clavar el meu i li vaig donar la ma. “Ya está solo era hacer un paso”.

Ens faltava ja només dues passes per arribar al petit capcucull del Morro d’en Pelut un dels cims més espectaculars de la Serra de Tramuntana i encara més amb neu. L’ambient es com trobàr-se adalt d’una agulla alpina.

El dia a més havia quedat radiant i tot i que l’ambient era fred el sol encalentia el suficient com per tenir una sensació agradable amb la roba que duiem. Jo vaig treure el trípode i vaig començar a treure fotografies una darrera l’altra.

Les boires seguien avançant de nord a sud cap el Penyal. “Estan para hacer un time-lapse fijate”. La imatge era molt d’alta muntanya amb la cresta del penyal retallant-se a contrallum i els niguls baixos “lliscant” per damunt. A on erem noltros no ho notavem però després comprovariem com a la zona del Penyal i pegava un fort i gèlid vent de Tramuntana,


Alpinisme -
130
En Luis davcant la xemeneia final.


Alpinisme -
131
El radar del Puig Major superposat amb la neu en primer terme.


Alpinisme -
132
En Toni superant l’exposat passet final pel vessant de la Coma Fosca.


Alpinisme -
134
En Luis sortint de la xemeneia de l’altre vessant.


Alpinisme -
135
Cim!!!


Alpinisme -
138
Cim del Morro d’en Pelut.


Després de fer-nos la fotografia de cim i mentre m’estava entretinguent amb les fotografies vaig sentír en Luis que saludava. Havia aparescut un altre “muntanyenc” que no sabia d’on, pareixia que venia de la directa.

No anava gaire equipat, al manco no duia ni tan sols bastons.Es va quedar al peu de la xemeneia final. Semblava esperar a qualcú. Després de treure algunes fotorgafies més quan em vaig girar havia desaparegut. No havia vist clara la pujada.

Bueno pues nada vamos a bajar”. “Podemos ir hacia el Penyal y hacer toda la cresta y luego bajamos por la rosseguera de la cara norte”. Per començar havíem de desgrimpar la xemeneia, que com ja havia comprovat en Luis estatava delicada.

Al manco aquí el pas no és tan exposat com per l’altra banda on una petita patinada et fa caure al buid de la Comafosca aquí com a molt cauríem abaix de la xemeneia. El primer pas ja era un poc delicat, però en Luis ho va resoldre arrosegant el cul i desgrimpant per oposició. En Toni i jo el seguirem fent el mateix i al resalt d’abaix varem tirar el piolet i pegant un petit bot arribàrem abaix. Allà girarem a la dreta i seguint les nostres petjade arribarem abaix de la diagonal.

Allà tornàrem a veure al que haviem vist abans. “Heu vist dos al·lots per allà adalt” ens va demanar. “No allà adalt no hi ha ningú.” “Els he perdut, me venien darrera i no els veig.” “Ja nedam” vaig pensar tot d’una. Per sort giràrem un poc per l’altre costat i els trobarem que estaven a punt d’enrocar-se al pas final per l’altre costat del cim.

“No por allí no que el paso es muy chungo” lis va dir en Luis.Així tornaren a davallar. Mentre ho feien l’altre ens va demanar. “I ara per baixar d’aquí per on es”. "Mare Santa!!" vaig pensar, però com se lis podia ocórrer pujar al Puig Major en condicions hivernals sense ni tan sols sebre la ruta.

Ahora pues seguís la cresta y bajais por la Coma Fosca” “Comafosca?” Semblava que no sabiem de que els parlavem. Al final els hi acabàrem diguent. “Seguiu les nostres petjades i hi arribareu des d’allà vos amollau per avall i no te pèrdua”.

Ens despedirem i partirem per avall ràpidament. Venga parteix que ja m’estic posant nerviós” vaig dir jo. Quan ja els havíem deixat una estona enrera ho començarem a comentar entre noltros. Si és que no hi ha més accidents perquè mira.

Lo de s’equipament pot tenir un pase, tot i que es un poc agosarat pujar alla en aquelles condicions sense no tenir ni tan sols uns bastont però pujar adalt sense conéixer el terreny… imaginau que s’hagués posat boira i amb neu que es perden totes les referències. Ja tenien tots els números per fer sortir l’helicòpter.

Recordàrem aleshores a n’en Toni l’anècdota també el dia que férem la directa del Morro d'en Pelut  el febrer de 2012 en codicions ben alpines, amb gel i la neu dura. “Nos encontramos un pavo que iba solo a media subida. No llevaba nada, ni crampones, ni piolet ni nada y había quedado bloqueado porque la nieve estaba muy dura. Suerte que pasamos nosotros porque tampoco podía bajar. Le fuimis picando escalones y abriendo la huella.”

Pero eso no fue todo. Arriba nos pilló la niebla y mientras nosotros nos entreteníamos en la cima el tío se fue por la cresta hacia la Comafosca”. Cuando nosotros pasamos por allí lo vimos que se iba por la canal que hay antes  y le pegamos un grito. Se hubiera despeñado por allí con la niebla..!


Alpinisme -
145
Cara nord del Penyal des Migdia.


Alpinisme -
152
Iniciant el descens.


Anàrem desfent a poc a poc les nostres passes per la cresta en direcció al Coll des Vent fins que en el punt on hi havia que tirar cap adalt ja decidirem seguir tot recte sense perdre ni guanyar gaire altura.

Poc a poc el Morro d’en Pelut va anar quedant enrera i el Penyal es va anar apropant. El seu cim estava ple de gom a gom de gent. “El Penyal es can Bum , no cabe mas gente” “Parece el Aneto en hora punta”.

El sol començava a il·liuminar oblicuament els pendents de la cara nord del Puig Major i deixava uns reflexos meravellosos sobre la neu arrodonida per damunt de la vegetació enterrada davall la capa blanca.

La neu estava en perfectes condicions I la travessia no suposava cap complicació. No feien falta els crampons però estava suficientment dura com per poder trepitjar sense enfonsar-nos gaire i fer-ho amb seguretat. Això si tot i que en aquest tram el pendent cap a la cara nord no era tan important el piolet era un element molt recomanable.

Durant tota aquesta travessia cap el Coll des Vent em vaig anar aturant constantment per fotografiar el magnífic entorn. Així els meus dos companys, en Luis i en Toni em varen anar deixant una mica enrera cosa que encara em va anar millor per les fotografies ja que els podia enquadrar obribt-se camí entre la neu verge i amb el Penyal des Migdia al fons.

El cim del Penyal continuava bastant concorregut i també verem uns quants muntanyencs que avançaven per la cresta. “Puede que hayan subido por la carretera militar hasta el collado y ahora suban por la cresta”.

Ja al tram final d’accés cap el Coll ds Vent el pendent lateral es tornava a posar una mica més seriós. A més aquí va començar a bufar el vent gelat i això feia que la neu estàs bastant més dura. “No se si habrá que subir hasta la carretera este tramo. No me apetece hacerlo sobretodo por si pasan los militares con el Landrover pero aquí habrá que ir con cuidado”.


Alpinisme -
154
Iniciant la travessia cap el Penyal.


Alpinisme -
177
Novament sobre la cresta del Morro d’en Pelut.


Alpinisme -
178
A l’esquerra l’encletxa del Corredor Nord, ara si lliure de niguls.


Alpinisme -
181
Vista enrera al Morro d’en Pelut.


Alpinisme -
183
Càrritx enterrat.


Alpinisme -
189
El Morro d’en Pelut anava quedant enrera.


Alpinisme -
191
Petjades sobre la neu.


Alpinisme -
193
Camí del Coll des Vent.

Em vaig posar a davant en aquest tram i pujant una mica tot dret en direcció a la carretera militar que teniem una vintena de metres per damunt nostre vaig poder atravessar per un tram on la neu estava en bones condicions. “Por aquí va bien”.

El vent bufava amb força en aquest punt i incrementava bastant la sensació de fred. I jo que no havia pensat a agafar la braga pel coll començava a notar-ho. “Quien ha abierto la puerta” bromejava en Luis en aquest tram.

Finalment vaig decidir tirar tot dret per amunt ja que la neu estava bastant dura i no duiem els campons i vaig sortir a la carretera militar. “Ale, aquí ya se está cómodo”. Aixo si després d’uns metres per la carretera em vaig sortir pel costat.

Ja estavem arribant al coll i afortunadament allà no pegava tan fort el vent, així i tot es feia notar. “No veas como pegaba allí abajo”. En Luis i jo ferem aquest tram a “paso ligero” perquè no tenia cap ganes d’acabar dins el cotxe dels militars costa avall. En Toni en canvi, tranquil com sempre va, es va entretenir a treure algunes fotografies.

Just al coll la carretera fa un revolt i havíem de sortir-ne per aquí. “Por donde vamos, norte o sur” “Da igual por donde te de más rabia” “Pues venga por aquí mismo” Cap el vessant sud hi havia un petit resalt i en canvi pel nord el pendent era més suau.

Però amb el que no comptava era que degut al vent aquí la neu s’havia gelat completament. “Buff, esto está lleno de hielo, es una pista de patinaje”. Per peresa de posar-nos els crampons continuàrem pujant amb compte ja que tampoc el pendent era molt gran i el lloc no era perillós.

Però les plaques de gel eren ben grans i feia molt mal avançar. En una d’aquestes vaig estar a punt d’acabar de cul enterra però vaig equilibrar-me i clavant fort el piolet no vaig caure. Ens posàrem a riure tant en Luis com jo. “Parecemos patos andando”.

En Toni vegent-nos va ser més llest i va entrar per l’altre vessant. Al sud no hi bufava el vent i hi pegava el sol i la neu estava bastant fluixa. Ens reunirem tots tres adalt al llom de la carena que a n’aquesta primera par tés bastant ample.

Passat aquest tram on bufava el vent amb força en qüestió de pocs metres i de pocs minuts passàrem d’un extrem a l’altre. De tenir una forta sensació de fred a començar a passar fins i tot calor, amb el sol pegant amb força i reflexant-se a la neu, i jo sense les ulleres de sol que s’havien quedat a cases.

Arribàrem així al primer cim de la carena que s’exten cap el Penyal des Migdia i a partir d’aquest punt el recorregut es va començara a posar una mica més interessant, sobretot per les condicions de neu que feien que tots els resalts estassin coberts per una fina capa de gel.


Alpinisme -
196
Tram gelat després del coll.


Alpinisme -
197
Inici de la carena del Penyal des Migdia.


Alpinisme -
198
Ja guaitava el Morro de sa Vaca.


Alpinisme -
199
Puig de Massanella.


Alpinisme -
201
Sobre la carena del Penyal.


Alpinisme -
202
Abaix l’embassament de Cúber.


De tot d’una anàrem seguint les petjades que ha hi havia fetes i que en aquest primer tram salvaven els principals obstacles pel vessant nord on la caiguda no era tan vertical. Al fons davant noltros els cims principals de la cresta.

Després de sortejar uns quants passos cercant la millor opció arribàrem a un petit colle ton la cosa es complicava molt. LA grimpada següent tot dret estava plena de gel i per enfilar-se a la punta hi havia que fer un poc de travessia i agafar una placa inclinada també amb una fina capa de neu i plaques de gel.

“Esto está chungo aquí” va comentar tot d’una en Luis. Corroborava aquest fet el que les petjades que fins ara haviem seguit davallavem pel vessant sud per l’empinada canal que es formava en aquest punt. Tampoc era senzill, sobretot pel fort pendent però al manco al vessant sud no hi havia gel i la capa de neu era prou gruixada com per enfonsar-se un poc i avançar amb segureta.

Jo estava decidit a intentar però superar el resalt i m’ho vaig començar a estudiar. Duiem material fins i tot la corda i aquest tram estava d’allò més alpí. Vaig començar a fer la travessia pel vessant nord cercant el punt feble. La caiguda per la dreta era molt gran en aquest punt. “Alerta Pedro!” em va dir tot d’una en Toni.

Es veritat que estava delicat però creía que avançant amb els crampons i el piolet es podia superar ja que tampoc era extrem. “Yo creo que se puede subir. Igual habrá que asegurarlo pero se puede” “Si pero Toni no ha traído los crampones” em va recordar en Luis.

Va ser aquest punt el que em va fer dessistir del meu intent. Una llàstima però hi havia que adaptar-se a les circumstàncies i a l’estat de la muntanya. “Pues nada vamos para abajo, sigue las huellas” li vaig dir a n’en Luis.


Alpinisme -
203
La cresta es començava a complicar.


Alpinisme - 204
El Puig Major anava quedant enrera.


Alpinisme -
205
En Luis camí del següent resalt de la cresta.


Aleshores inciciàrem el fort descens per la canal sud. La inclinació era important, més de 45 graus, però com ja he comentat a l’estar a la cara sud el sol havia fet la seva feina i la neu estava fluixa, de fet començava a ser “pasteta”.

DEsprés d’un primer tram  en forta baixada fins situar-nos als peus dels penyassegats que formen la carena començarem a avançar sense guanyar ni perdre altura. La travessia era bastant incòmoda pel fort pendent lateral però el fet d’anar seguint una petjada ja feta era millor que haver d’obrir-la.

Al vessant sud no pegava gens ni mica d’aire i el sol pegava amb força. “Madre mía que calor” començava a remugar en Luis. Per una vegada tenia raó. Jo que anava a davant també m’estava socorrant, amb la camiseta térmica, el forro polar i la jaqueta de gore. Semblava increíble que tan sols uns minuts abans hagués passat una fretada amb la mateixa roba.

Les petjades es dividien un pc més envant. Unse seguien perdent un poc d’altura i anaven a cercar la pujada normal al cim del Penyal des Migdia, on hi havia bastanta de gent que pujava i baixava. Abaix de tot al revolt de la carreta militar estava ple de gent també.

Unes altres petjades pujaven tot dret cap el següent collet de la cresta, just després d’evitar el tram delicat. “Que vamos para la cresta no?” “Si yo creo que ya podremos seguir” “Si las huellas son de subida o sea que han pasado”.

Així piolet en ma vaig anar pujant tot dret. Tot el que haviem baixat abans ara ho havíem de pujar novament i amb un pendent similar. La calor pitjava però per sort en arribar novament al tall de la carena el suau vent del nord ens va aliviar una mica. “Me estoy cociendo” no aturava de dir en Luis.

Des del collet seguirem crestejant arribant a una nova punta. Des d’aquí es podia veure ja el que ens quedava i el cim del Penyal  amb gent fent-se fotografies. Semblava que ja estava fet però encara teniem un parell de sorpreses pendents.

Per començar l’aresta en aquest punt s’estrenyia bastant i amb la capa de neu hi havia que anar molt alerta. “Esto parece una arista de Alpes, estamos en Pueterey!!” bromejarem en Luis i jo disfrutant a la vegada que posavem atenció al lloc on posavem els peus, tot i tenir ja petjada oberta.

Així l’aresta es va estrényer tant que per arribar al següent collet teniem un pas molt complicat. Tot dret era impossible hi havia un resalt vertical, de només de dos metres però impossible de desgrimpar. Pel vessant nord una llisa placa inclinada ens amollvava cap el buid.

Només quedava intentar-ho pel sud però tampoc era fácil, un resalt també de dos o tres metres bastant vertical. “Xungo xungo” vaig exclamar. “Me parece que habrá que dar la vuelta un poco i mirar de bajar”.

M’ho vaig tornar a mirar. Per l’esquerra feia una petita xemeneia que me permetia baixar un poc més d’un metre. “Voy a intentarlo” “Vale ves al loro”. En oposició vaig davallar aquest primer metre però per continuar no quedava més remei que despenjar-se de cara a la paret. La roca per acabar de donar confiança semblava que s’havia de fer bocins tota, i no veia be on col·locar els peus. “Esto está xungo de verdad”.

Després del passet més delicat on no quedava més remei que fiar-se de la roca i despenjar-se vaig poder posar els peus a un petit escaló amb neu. El vaig fer net per assegurar-me que no partís per avall i seguint un poc en travessia cap a l’esquerra, vaig aconseguir arribar abaix. “Vale estoy abajo” lis vaig avisar als meus companys.

Des d’abaix vaig anar guiant a n’en Luis i en Toni en la maniobra de desgrimapda que no era gens fácil i en cas de caiguda  no era només caure el metre imig dos sinó seguir rodolan per avall bastants de metres. Poc a poc i amb bona lletre però tots dos ho superaren.


Alpinisme -
206
Tornant a la cresta després d’evitar un tram molt delicat.


Alpinisme -
208
Ja veiem el cim del Penyal.


Alpinisme -
212
Desgrimpada delicada.


Amb la maniobra tan delicada de baixada no havia prestat atenció al que ens quedava per davant i quan ho mirarem la cara va canviar. Una nova grimpada bastant vertical sobr una placa llisa i amb plaques de gel o al manco o semblaven. No es veia petjada. “Buff, me parece que habrá que rodearlo”.

Novament ho vaig començar a mirar. Seguint un poc la línia on hi havia més neu, primer d’esquerra a dreta i després seguint una diagonal cap a l’esquerrao creía factible. “Voy a intentarlo, a ver que tal y os digo” “Ves alerta que està delicat” em va dir en Toni.

Vaig començar a pujar clavant bé el piolet i picant bé amb les botes. La quantitat de neu no era molt gran i en alguns trams només hi havia roca. Vaig pujar així els primers metres fins arribar al passet clau. Vaig clavar el piolet, el que ens pensavem que era gel ja no era, era neu bastant compactada però on el piolet traccionava de meravella. A més vaig ocmençar a trobar escalons pels peus que des d’abaix no havia vist i que fins i tot ja havien estat utilitzats. “Va bien!” vaig exlcamar.” Está delicado pero se puede hacer, hay huella además”.

Aleshores en Luis i en Toni em varen començar a seguir. Superada la part més delicada el pendent ja baixava i la quantitat de neu acumulada era molt més gran i per tant feia més segur l’avanç.  “Esto ya está”

I aleshores i com sempre em sol passar vaig comprovar com els niguls baixos començaven a apropar-se des del sud i ponent. Ja hi tornavem a ser amb al punyetera boira. “Venga deprisa que viene la niebla” lis vaig dir als meus companys.


Alpinisme -
213
Superant el darrer resalt complicat.


Alpinisme -
215
El cim ja era aprop.

Ens quedava ja només la pujada final. Jo vaig augmentar el meu ritme, tot que només una mica ja que l’estat de la neu tampoc no permetia anar correguent per la cresta. Vaig deixar enrera la darrera punta i vaig sortir al colle ton surt la pujada normal.

Allà hi havia un poc de “crisi” amb un grupet que no anava suficientment equipat i ho estava passant malament per davallar per la canal fortament compactada pel pas de la gent. I és que el tram final fins el cim mateix estava bastant delicat precisament per aquest fet. El pas de la gent havia compactat molt la neu i estava ben dura i la canal final agafa molt de pendent, superior fins i tot en alguns trams als 45 graus.

Vaig arribar adalt on per sort només hi havia tres persones més, no com ho haviem vist abans durant el dematí en que en alguns moments no hi devien cabre. La boira ja estava damunt nostre entrant des de la Vall de Sóller i gairebé ja no podia veure el que ens quedava de cresta.

Ràpidament vaig deixar la motxilla i vaig preparar el trípode per fer-nos la fotografia de cim, mentre en Luis i en Toni feien el tram final de pujada. Jo vaig aprofitar per treure unes quantes fotografies també abans que la boira ens engolís.

Venga rápido colocaos que hacemos la foto de cima que viene la niebla”. Ens va venir ben just, més just que el caire d’un duro, però aconseguirem fer la fotografia just abans que la boira començàs a tapar totes les vistes.

L’ambient aixó si amb els niguls mig engolit-nos, el sol per darrera i la cresta ben nevada oferia un aspecte realment alpí. Fins i tot abans que els niguls ens engolissin per complet encara vaig tenir temps de preparar algunes fotografies amb el piolet d’en Toni col·locat com a motiu de la imatge.


Alpinisme -
216
Cim del Penyal amb la boira entrant per Sóller.


Alpinisme -
218
Cim del Penyal des Migdia.


Alpinisme -
224
La boira ens engolia.


Alpinisme -
225
El piolet d’en Toni clavat al cim.


Però en dos minuts ens trobàrem enmgid d’una espessa boira que no ens permetia veure a dos metres. Resignats decidirem aprofitar per dinar que ja ho començavem a necessitar mentre entablarem conversació amb els tres a·lots que hi havia al cim.

La veritat es que tampoc sels veia gaire ben equipats per les condicions que tenia la muntanya i estaven una mica sorpresos quan ens veren a noltros tot equipats i fins i tot amb “eines” que desconeixien. “I lo de fer sa foto amb  això qué es com un ritual?” ens va demanar un d’ells. “Això” era el piolet. No sabien ni lo que era ni perquè servia. En Toni s’en va encarregar d’explicar-lis mentre dinavem.

També ens demanaren com ho veien per continuar per la cresta. Duien el llibre d’en Luis Valcaneras on hi ha l’excursió descrita que després  segueix la cresta cap a ponent i davalla per la rosseguera  nord cap el Camí de Binis.

Així com está avui està delicat, no és lo mateix que en eixut.” “Al·lots avui esta molt delicada sa cresta” lis va dir en Toni. “I no duis piolet ni gens de material Lo millor es que baixeu per on heu pujat i ja hi tornareu un altre dia que no hi hagi neu. Que aquí pegau una patinada i adiós muy buenas”.

No acabavem de sentir aquest consell d’en Toni  quan de repent varem veure sortir entre la boira crestejant des de ponent a un corredor de muntanya. Venia en calçons pirates i una camiseta. No diua ni motxilla on pogués dur al manco una jaqueta pel fred!!!

Resulta que coneixia en Toni el va saludar i encara es va treure una fotografia al cim davora meu abans de començar a baixar perquè evidentmen no podia estar aturat gaire temps així coma nava vestit. 

Noltros també iniciarem el descens deprés de despedir-nos dels altres tres al·lots que començaven a baixar també per la normal seguint els nostres consells. En aquells moments el nostre tema de conversació no va ser altre que “No hi ha més accidents perquè deu no ho vol”.

I es que tota la gent que haviem trobat durant el dia no n’hi havia ni un que s’en salvàs. Però es que el cas del corredor ja era de jutjat de guardia. Com deia en Toni.: “Molt´bé es tio aquest està fort i val pot pujar i baixar correguent, però es que té un petit denou, una patinada, se doblega un turmell,. Lo que sigui i no te tems ni que que arribi s’helicòpter a ajudar-lo es que agafa una hipotèrmia en uns minuts.
En aquest primer tram de davallada per la cresta enmig de la boira que a moments era més espessa i en d’altres fins i tot deixava passar el contrallum del sol l’ambient era realment d’alta muntanya. Baixant amb ocmpte arribàrem fins el següent collet i en aquells moments els niguls ens donaren una treva i es varen obrir permetent-nos  gaudir per uns segons de les vistes. L’aresta continuava en condicions realment aplines en aquest tram i precisament aquesta boira que anava i venia encara li donava més “ambient” . Vàrem disfrutar realment d’aquest tram tot i que novament feia bastant de fred.

Alpinisme -
226
Continuant la cresta entre la boira.


Alpinisme -
227
Vista enrera al cim del Penyal.


Alpinisme -
231
Ambient molt alpí en aquest tram de la cresta.


Passàrem així pel següent cim on hi ha la petita creu metàlica. Per davallar d’ell teniem un passet una mica delicat en desgrimpada que solventarem posant el cul enterra tot i no ser una maniobra gaire ortodoxa.

La boira ens va engolir novament en aquest tram en que començarem a davallar ja clarament pel vessant nord.  Entre la boira al fons es veia el cim més a ponent de la “Reina”, just abans el collet on s’iniciava la davallada cap a Binis.

En arribar a les proximitats del collet i quan ja feiem comptes davallar directament els niguls es varen obrir definitivament. “Como siempre, cuando bajamos se va la niebla” i això va fer que ens animassim a pujar fins el darrer cim.

Les cornises de neu que es formaven aquí per l’efecte del vent de Tramuntana eren espectaculars i això que els gruixos de neu tampoc  eren extraordinaris però si suficients com per poder permetre aquestes formacions. Ambient d’alta muntanya. Amb el sol il·luminant i les cornises aquest tram final d’aresta novement era espectacular. A més la boira es movia però es manteia a retxa sobre la línia de la cresta del Penyal , augmentant encara més aquest ambient alpí. “Que pasada la niebla”. Comentava en Luis des del cim.

Aquí ràpidament vaig treure el trípode per profitar aquest moment no fos cosa que la boira traspassàs la “barrera” i ens tornàs engolir abans d’haver pogut captar aquells moments. Però hi va haver sort i vaig poder treure bastantes fotorgrafies.

Una pasada el día” li vaig dir a n’en Luis. “Lástima de la niebla al principio del día en el corredor norte porque els resto ha sido espectacular. Incluso el tramo de niebla este final le ha dado aun más ambiente” “Si la verdad es que ha sido una pasada.” “Molt guapo” també va exclamar en Toni.


Alpinisme -
232
Passant pel cim de ponent.


Alpinisme - 240
Davallant cap a l’inici de la rosseguera nord.


Alpinisme -
243
La boira es tornava a desfer.


Alpinisme -
246
Pujant cap el darrer cim de la cresta.


Alpinisme -
249
Arribant al cim amb tota la cresta recorreguda darrera.


Darrer cim del dia.


Feta la darrera fotografia de grup del dia en Toni en Luis començaren a davallar novament cap el collet on comença la rosseguera nord del Penyal. Jo encara em vaig entretenir uns moments a fotografiar la cresta del Penyal que feia de “barrera” pels niguls baixos que quedaven retinguts i oferien una imatge alpina de bon de veres. Estava la veritat per fer-hi un “time-lapse”.

Quam em vaig donar compte mirant per l’objectiu de la càmera els meus dos companys ja m’havien deixat ben enrera així que ràpidament vaig iniciar el descens cap el collet. Des d’allà començava la davallada cap el nord ja amb més fort pendent.

A la primera part de la davallada aquesta era molt cómoda amb la capa de neu que hi havia i que encara es mantenia en bones condicions. Al fons la mar, ben aprop i per davant els cims de Montcaire i el pla de Binis.


Alpinisme -
273
Panoràmica de tota la cara nord del massís del Puig Major.


Alpinisme -
277
Els meus companys iniciant el descens.


Alpinisme -
280
La cresta del Penyal feia de barrera pels niguls.


Alpinisme -
283
Davallant per la rosseguera nord, coberta de neu.


Poc a poc anàrem perdent altura. Jo em resistia d’alguna manera a abandonar les parts altes, procurant gaudir al màxim de la neu. Va ser aleshores en una d’aquestes aturades cap enrera que vaig localitzat la lluna just per damunt la cresta completament gelada del Penyal des Migdia. Aleshores no vaig poder contenir-me i novament em vaig aturar, fins i tot per posar el teleobjectiu i acostar-me un poc més a la imatge de la lluna.

Una vegada més no me n’havia donat compte i els meus companys ja m’estaven esperant abaix de la rosseguera, just abans de començar el tram més vertical que permet arribar a les rossegueres d’abaix. “Me he parado a fotografiar la luna” “Si ya la he visto es una pasada”.

Just abaix de la rosseguera d’adalt la capa de neu compacta s’anava desfent i ja començavem a trepitjar roca i càrritx. Ens havíem desviat una mica cap a l’esquerra i ara tocava fer un poc de travessia cap a la dreta per anar a cercar el pas de baixada.


Alpinisme -
285
La cara nord del Penyal amb un aspect ben alpí.


Alpinisme -
286
Arribant al final de la capa de neu.


Alpinisme -
287
La lluna sobre la carena del Penyal.


Alpinisme -
289
La lluna sobre la carena del Penyal.



Alpinisme -
292
Un poc més aprop.


Ja sobre roca banyada i amb petites clapes de neu ens apropàrem al pas, per una canal al costat d’una balma rogenca. I vet aquí que ens trobàrem probablement amb els trams més delicats de tot el dia, precisament perquè la roca estava banyada, de fet fins i tot regalimava i la pobre qualitat de  la roca.

Xungo xungo” va exclamar en Toni mentre començava la desgrimpada. I si ho diu en Toni és que es “xungo” de bon de veres. Ho va corroborar en Luis mentre iniciava el passet de baixada. I es que a damut hi havia una petita capa de fang.

En això que en Luis s’en va dur un bon ensurt quan va pegar una patindaa. “Que me voooy!!” va exclamar. Per sort es va poder agafar d’un càrritx. “Menos mal del cárritx. Al loro que esto está  muy delicado.

Tampoc ajudaven gens les botes rígides d’alta muntanya, que tan bé s’havien comportat per allà adalt amb la neu i el gel. Però en aquests trams rocosos i banyats la veritat es que es notava a faltar tenir un poc més de “tacte”.

Així com poguerem i arrosegant el cul més d’una vegada aconseguirem davallar la primera part del pas, però encara ens quedava una darrera sorpresa per assolir la rosseguera d’abaix. Per sort en aquest passet hi havia bastant més càrritx i pogurerem ajudar-nos per davallar-lo.


Alpinisme - 294
Arribant al passet que ens resultaria més difícil de tota la jornada.


Alpinisme -
296
El Puig Major quedava jab en amunt.


Abaix el que començava  era la interminable rosseguera fins el bosc que a mi personalment s’em va fer eterna amb les botes rígides. “Hay que ir hasta el final a buscar unas cuantas fitas que acuérdate que el bosque es una selva”.

La veritat es que sempre que feim aquesta davallada mai acabam al mateix punt i costa una mica d’encerar el tirany “bo” entre la selva en que es converteix el bosc, però una vegada localitzades les primeres fites només es tracta d’intentar no perdre el tirany.

Aquesta vegada semblava que encertavem amb el recorregut i tot i que en algún tram varem perdre les fites de vista el tirany estava més o manco marcat. Fins que ja quan “ensumavem” la pista del camí de Binis en Luis es va impacientar i va tirar un poc a la mala. Tampoc era un tram molt llarg però ens va tocar berallar-nos una mica amb la vegetació. “Faltaba un poco más de roña no?” li vaig cometnar mig en broma.

A la fi ja estavem a la pista del Camí des Cingles. S’acabava la tortura de la davallada amb les botes rígides i ara al manco amb el camí pla es podia seguir avançant amb comoditat. Al final ens haviem pegat una bona pallissa i jo al manco ho notava al cos.


Alpinisme -
300
Gaudint de les vistes cap a Binis.

Així doncs avançàrem cap a la dreta per la pista, gaudint ara amb tranquilitat de les vistes amb el sol de l’horabaixa il·luminant la cara nord del massís del Puig Major. La neu quedava ben amunt i des d’allà abaix gairebé no le veiem. Això si davallava aigua pel mateix camí com a testimoni de les precipitacions dels dies anteriors i del desgel.

Semblava però que els niguls baixos volien acabar el dia cobrint novament el cim del Puig Major, i en passar pel costat de la Font Subauma, ja quan teniem a la vista el Morro d’en Pelut i la Serra de na Rius aquets es tornaren a aferrar al capcurucll.

Això si al manco ara estaven bastant més amunt que a primera hora del dia i podiem  apreciar on començava la capa de neu a la Coma Fosca i els voltants. Just en arribar novament a la seva base ens quedava el darrer esforç del dia.

Alpinisme -
307
Tancant el circuit pel Camí des Cingles.


Alpinisme - 311
Els niguls baixos tornaven a rondar la Coma Fosca.


Un petit tram de pujada fins la barrera de sortida de Bini Gran però que amb l’esforç  acumulat del dia es feia molt i molt feixuc. Jo començava a anar una mica en reserva i els meus companys en varen deixar una mica enrera. Abans de passar la barrera encara em vaig quedar uns segons contemplant la sempre majestuosa cara nord del Puig Major nevada. No sabia quan la tornaria a veure així. Afortunadament ja sabem que aquest dia només va ser el principi d’un més fantàstic al massís del Puig Major.

Passada la barrera de Bini Gran encara ens quedava un tram de pujada mes suau fins el coll del Porxo Esbucat i des d’allà la davallada final fins el cotxe a la plataforma del Funicular.  Acabàrem la jornada celebrant-la al restaurant del Coll de sa Batalla amb una bona jerra de cervesa que ens havíem més que guanyat.


Alpinisme -
315
Coll del Porxo Esbucat.


Alpinisme -
316
Celebrant una gran jornada.