21 de febrer 2016

Sa Rateta.

Des de fa ja anys el dia de Sant Esteve aprofitava per fer una matinal, a ser possible intensa, per poder fer baixar tots els torrons, la porsella i la sopa de Nadal. Al principi ho feia tot sol però ja feia uns anys que aquesta clàssica de Nadal la feia amb el meu amic Diego Sans.

Enguany però s’han donat dues circumstàncies que han fet que canviàs una mica aquesta jornada. Per una banda les festes enguany han estat molt diferents i per començar el dinar que feiem per Sant Esteve enguany no es va fer. Això em permetia disposar de tot el dia, no tan sols per fer una matinal. Però per altra banda en Diego es trobava a l’altre extrem, no podía disposar ni del dematí per poder sortir.

Això em va fer canviar els plans i vaig pensar en fer la darrera sortida familiar del 2015, aprofitant a més la bonança meteorológica d’aquesta temporada. Magnífica per sortir a la muntanya però nefasta per la muntanya en si, amb una sequera que ja comença a ser preocupant.

La veritat es que tampoc he aprofitat aquesta bonança per fer moltes sortides amb na Marina, però la falta de temps i els altres compromisos no ens han deixat i això que han estat molts els dies que hi hauriem pogut anar.

El dia de Nadal ja vaig preparar a na Marina diguent-li que aniríem d’excursió i es va posar ben contenta. Ara està a una época en que només vol venir darrera meu i quan em veu partir d’excursió sempre em diu que vol venir amb jo.

Sense pensar molt i vegent les ganes que tenia s’em va passar pel cap d’intentar pujar a Sa Rateta a veure si ella podía fer tota sola l’ascenció i així seria el seu primer mil “oficial”, ja que tots els que per ara ha fet sempre ha anat a la motxilla tot el temps o bona part de la pujada.

El fet d’haver de sortir de Cúber i amb la massificació que hi ha per la zona i el poc lloc per aparcar no podiem fer molt tard, així que el dia de Nadal el vespre ja vaig preparar les motxilles per tal del dematí només haver de preparar les darreres coses, el menjar i omplir les cantimplores.

Tot i que ja les havia estrenades a una passejada que ferem per Muleta amb els companys de l’escola i la resta de pares, aquest seria el dia de la vertadera “estrena” de les botes de muntanya que li vaig comprar a na Marina.

Tot i matinar no és el mateix fer-ho noltros que anar-hi amb un al·lot petit, però arribar a Cúber passades les 10 del dematí va suposar un rècord per noltros i encara hi havia lloc per aparcar sense problemes.

De sortida hi havia que abrigar-se ja que després d’una nit llarga i serena el fred i sobretot la humitat es notaven. De fet la rosada havia estat intensa i totes les pedres estaven ben banyades. Això complicava la meva idea de pujar directe per Es Barranc enlloc d’anar-hi pel camí de nevaters, més que rés perquè aquesta segona opció era més llarga.

Els primers metres els ferem per la carreta fins l’entrada cap a l’embassament de Cúber. “Aquí donam sa mà que passen cotxes” li vaig dir a na Marina. Després en passar la barrera si que ja la vaig amollar i va arrancar a córrer.

Mapa!” va cridar tot d’una en veure el panel de “Camina per Mallorca” que hi ha instal·lat des de fa uns quants anys. Jo amb el que em sorprenia una vegada més i de forma negativa és en el penós aspecto de l’embassament després d’una tardor i un inici d’hivern extremadament secs. Realment fa pena veure el nivel que tenen els embassaments.

No record uns nivells tan baixos en aquestes dates des de finals dels 80, quan era nin encara i record haver fet una excursió al Gorg Blau amb l’escola i caminavem pel mig de l’embassament gairebé tan sec com està ara.

Començarem a caminar per la pista asfaltada en direcció a la presa de Cúber. Jo tenia ganes d’encalentir ja perquè feia bastant de fred, i en previsió  de que després el sol encalentís de valent tampoc havia agafat massa roba perquè després ens sobraría.

Na Marina no es volia separar de mi ni un momento i volia que li donàs la mà cosa que em dificultava bastant poder treure totes les fotografíes que m’hauria agradat.


DSC_5099
Na Marina preparada per començar l’excursió.


DSC_5102
Iniciant el recorregut davora l’aparcament de Cúber.


DSC_5107
El nostre objectiu al fons.


DSC_5108
Detall de la presa de Cúber i la cara nord de Sa Rateta.


DSC_5112
El Puig Major reflexat al “bassiot” de Cúber.


Així arribarem al cap d’un quart d’hora aproximadament a la presa de Cúber i allà ens va rebre un agradable soleiet. “Alerta no t’acostis a sa vorera” li varem haver de dir a na Marina. No es que passi entre els barrots però mai et pots fiar d’un al·lot petit.

Aquí vaig cometre l’errada de treure la càmera compacta perquè na Rosa em tregués alguna foto a mi amb na Marina. “Bona cosa…” tot d’una na Marina va dir “Jo vull fer fotos”. Ja la teniem liada, es va renegar a seguir caminant si no li deixavem sa càmera i aquesta es nova i bastant delicada i no volia que a les primeres de canvi un mal cop pegat per na Marina la fes bocins. Per sort la vaig aconseguir convencer de treurer-nos dues fotografíes i que em deixàs guardar la càmera a mi.

Atravessada la presa era hora de “començar l’excursió” com li vaig dir a na Rosa, que no em va mirar amb gaire bona cara quan li vaig dir “Hem de pujar per aquí” (evidentment fora camí). ¿Hem d’escalar papi? Em va dir na Marina. “Si ara aquí m’has de donar sa mà per pujar” “Biennnn” va exclamar ella.

Ja de sortida entrarem novament a un tram on encara hi pegava l’ombra. Les roques estaven completament xopes i patinaven que semblava que hi haguessin tirat un pot sencer de “Fairy”. Tot i no ser un tram molt complicat si que haviem d’extremar les precaucions per no pegar de cul o caure dins qualque encletxa.

“Hem de pujar per aquí papi” “Si Marina, veus allà hi ha una fita” “Fitaa, jo vull anar sa fita” I després tot d’una començava a donar ordres a sa mami. “Per aquí mami, per aquí hem d’escalar fins sa fita”.

Si noltros ja anavem a un ritme molt baix ja que havia de prendre cura de que na Marina no em caigués, na Rosa encara anava també més lenta. Anant fora camí i amb tot banyat encara li costava més i aleshores va venir la sortida del dia de na Marina. “Venga mami, es que es papi i jo sabem escalar però tu no”.

Em vaig quedar de pedra. No si encara rebré vaig pensar. “Eh jo no li he dit res a na Marina” li vaig dir a na Rosa que ja feia una estona que em mirava amb mala cara i diguent “Es que no podem anar pes camí com ses persones normals. Sou dues cabres”.

La veritat es que la cosa estava un poc complicada i més que es posaría més amunt al tram de rosseguera i el pas d’accés al Barranc. Així després d’uns vint minuts de caminar entre roques banyades, tot i que na Marina es movia bastant bé vaig decidir tornar enrera. “Res és millor tornar abaix”. Na Rosa de ben segur que ho va agraïr però na Marina novament em sorprenia i em deia “Perquè baixam?” “Anem a nes camí que aquí esta molt banyat” “Jo!, jo a nes camí me aburro” em va contestar.


DSC_5113
Sobre la presa de Cúber.


DSC_5114
“Jo també vull fer fotos”.


DSC_5115
Al començament de la pujada cap a Sa Rateta.


DSC_5118
Ja de tot d’una la cosa estava complicada.


DSC_5120
Na Marina enfilant-se.


De baixada a damunt encara vaig complicar un poc més les coses ja que vaig perdre les fites i em vaig ficar dins un poc de “merder”. És el que passa quen estàs acostumbrat a passar per qualsevol banda sense importar el terreny. Per sort vaig trobar la millor manera de sortir del lloc i tornar al tirany bo.

Ja estavem novament a la presa de Cúber. Entre una cosa i l’altre havíem perdut una hora en la pujada frustrada i la veritat es que ja no veia tan clar que poguessim arribar al cim. I per acabar de confirmar-m’ho va ser començar a retrocedir atravessant la presa i na Marina es va renegar a caminar, es va asseure.

Encara no se com però na Rosa se les va enginyar perquè es tornàs a aixecar i de la seva mà i de tot d’una remugant un poc va reempredre la marxa. Ara havíem de davallar cap el Torrent d’Almadrà. No ens quedava altra opció que anar pel camí de nevaters. Si aconseguiem arribar al Coll des Bosc ja em donava per satisfet en aquells moments.

Sense donar-men compte vaig partir cap avall i al cap d’una estona vaig sentir na Marina pegant crits. “Papi, papi!!! Vols esperar?” Jo m’havia embadalit mirant la cresta del Morro de Cúber i cercant algunes línies de pujada de les que m’agradenn.

En arribar em va aferrar de la mà i continuàrem la davallada junts. Tanmateix ara arribavem a l’estret on hi ha una forta davallada i era millor que em donàs la mà. Ens aturàrem a a sortida del túnel per on passa la canonada d’aigua. “Mira aquí hi ha un túnel” “Uau, un túnel. I perquè no hi hem passat” “Perque es túnel es perque passi sa tuberia d'aigua”

DSC_5121
Novament al camí. Na Marina “s’avorria”.


DSC_5122
Baixant cap el Torrent d’Almadrà.


Mentre esperàvem a que arribàs na Rosa també va passar una parella d’estrangers. No sé on anaven però tampoc semblava que ho tenguessin molt clar. Varen treure el mapa d’Alpina i començaren a xerrar en alemany. “Aquests no ho tenen clar” em va dir na Rosa. “Ja s’aclariran que segueixin es camí no te pèrdua”, li vaig contestar.

Vaig agafar de la mà na Marina i continuàrem davallant. A mesura que ens apropavem al jaç del Torrent d’Almadrà començarem a sentir aigua. “Que extrany no crec que es torrent dugui aigua” vaig pensar, però a mesura que ens hi apropavem vaig comprendre que es tractava d’una fuga a la canonada.

Mira que hi ha poca aigua i a damunt n’hem de perdre” i efectivament en arribar just abaix on la gran canonada d’aigua atravessa el torrent hi havia un forat pel qual l’aigua sortia a pressió formant un petit “geiser”. “Aigua papi” va exclamar na Marina. “Si, això pareix que ha caigut una pedra i ha foradat sa tubería”.

Vaig mirar si hi havia manera de taponar-ho però era impossible ja que l’aigua sortia a moltra presió. Vaig intentar encaixar-hi una branca perquè al manco no sortís tanta d’aigua però no quedava enganxada i la presió de l’aigua l’escupia cap a fora.

Atravessàrem el torrent d’Almadrà correguent per davall del “geiser” d’aigua que es formava al costat de la canonada i començarem a pujar per l’altre costat en paral·lel a la canonada. La idea era pujar fins trobar l’inici del camí que puja cap el Coll des Bosc, camí que feia molts d’anys que no feia. “Però no crec que tengui problemes per localitzar”.

Ara novament tocava anar costa amunt i en realitat aquí començava la “prova de foc” per na Marina, que de moment i a pesar d’algún petit conat de “m’avorresc” va anar pujant de la mà de na Rosa.

Jo em vaig adelantar uns metres fins localitzar l’inici del camí. “És impossible no trobar-ho”. Hi ha unes fites i una marca de pintura vermella i només hi ha que estar un poc atent. A més el marge del camí es veu perfectament a poc que un s’hi fitxi.


DSC_5123
A damunt de la sequera, fugues a les canonades…


DSC_5124
Pujant a l’altre costat del torrent.

“Au idò cap amunt “li vaig dir a na Marina. La vaig ajudar a enfilar-se ja que aquí la construcción de la canonada va fer que per assolir al camí hi hagi que enfilar-se damunt l’encofrat per on va la mateixa i l’escaló és massa gran per naMarina.

I ja a l’altre costat començarem a pujar pel magnífic camí que en aquesta primera part es troba en bon eesat de conservació encara. El millor de tot es que aquí a causa del vent que bufava del sud estava bastant més eixut que no a la cara nord. Així i tot al ser un camí molt transitat les pedres del camí patinaven una mica però res a veure amb l’intent que havíem abortat cap a Es Barranc.

Fins i tot na Marina a trams ja pujava tota sola i de moment la veia bastant més animada. Jo després del tram des de la presa en que m’havia temut que no avançariem gaire ja pensava que al manco podriem pujar perfectament fins el Coll des Bosc.

El sol ens començava a encalentir de valent i ja sobrava una mica de roba a mesura que pujavem. En alguns trams el camí estava un poc més envaït pel càrritx però no suposa cap problema el seguiment i al tram en que es desdibuixa bastant, just en passar per la torrentera es veu ben clara la dirección a seguir.

Per aquí hi ha fites per tot” li vaig dir a na Rosa, quan vaig veure que em vaig sortir una mica del camí després d’atravessar la torrentera per l’esquerra i veure que el camí continuava per l’altre costat.
Poc a poc na Marina va començar a remugar una mica. “Tenc gana, quan dinarem”. La veritat es que era un poc prest per dinar però s’ens havia fet tard i si voliem esperar a arribar al cim seria massa tard. “Ara en arribar aquí a n’es coll mos aturam vale”. “Però tenc gana…” no aturava de dir.

De la meva mà vaig aconseguir que seguís caminant i arribarem així fins el Coll des Bosc. Allà vaig cercar un lloc on seurer-nos més o manco còmodament i aprofitar per dinar. El dia havia quedat ben radiant i tot i anar només amb una camiseta de mànega llarga fins i tot feia caloreta.

DSC_5125
Començant el camí cap el Coll des Bosc.


DSC_5128
De moment na Marina pujava animada.


DSC_5131
Pujant al Coll des Bosc. Al fons el massís de Tossals Verds.


DSC_5132
Una aturada ja aprop del Coll des Bosc.


DSC_5135
Arribant al Coll des Bosc.

Des del coll des Bosc es podia apreciar perfectament el camí de nevaters que s’enfilava pel costers de la cara sud de sa Rateta. “ Mira per allà continua es camí. Ja veurem si seguim o no”. No tenia clar del tot si provar de continuar o tornar enrera perquè gairebé era igual de llarg pels dos costat, però això si tornar enrera era costa avall i si pujavem al cim encara ens quedava una bona pujada.

 Mentre na Marina acabava de menjar, que com sol passar amb els nins molta de gana però a l’hora de la veritat només “brutejava” amb el panet i no se l’acabava jo vaig decidir treure el fornet per fer-nos el cafè que al manco a mi ja em feia falta. “Amb aquest soleiet m’està pegant es xubec. En vols tu de cafè?” “Si, m’en pots donar”.

Vaig aprofitar mentre es feia el cafè per treure unes quantes fotografies i també per posar el trípode que ja que l’havia duit havia d’aprofitar-lo per treurer-nos una foto de familia. Això si procurant no perdre de vista na Marina que no s’apropàs gaire al fornet.


DSC_5136
Hora de dinar.


DSC_5137
Na Marina concentrada.


DSC_5138
Al Coll des Bosc dinant.


DSC_5139
Na Marina estrenava botes.


DSC_5141
Preparant el cafè.


DSC_5144
El postre.

Després de prendre el cafè era hora de decidir que feiem. “Hem de seguir pujant Marina, hem d’arribar adalt?” “Si vull escalar adalt de sa muntanya” em va dir. “Ja ho veurem li vaig dir a na Rosa” “Quant queda? Em va demanar. “Prop d’una hora no ho sé fa molt de temps que no he pujat per aquí i ja saps que jo no som bo per donar horaris.”

Com que na Marina estava bastant animada decidirem seguir un poc i a més el camí de nevaters fa que la pujada sigui bastant cómoda. Després de recollir tot a la motxilla continuarem pujant.

Fins arribar a l’inici del camí pròpiament dit hi ha un poc de desgavell entre la vegetació i també hi ha fites per tot però amb un poc d’intuició no hi ha problema per localitzar –l’inici del camí. “A escalar” va exclamar na Marina quan iniciarem la pujada pel camí.

De tot d’una el camí fa uns quants revolts i mira per on just al principi ens trobàrem amb un caçador que baixava escopeta en mà. “Ja nedam” vaig pensar tot d’una i més amb l’escàndol que està fent na Marina. Però ves per on quan ens creuarem amb ell i després de saludar-lo jo na Marina l iva amollar tal rondinada de “estic pujant a sa munyanya perqué som una campeona i vaig amb es meu papi i sa meva mami i no se que puñetes més li va dir” que aquell home es va posar a rirure i tot. Si tenia ganes de dir-nos alguna cosa se li varen espassar.

Continuàrem pujant pel camí que ara ja clarament enfilava en diagonal cap a l’esquerra. La pujada pel camí era molt més còmode i na Marina sorprenentment estava ara molt més animada que abans de dinar. Es veu que si que tenia gana. “Qué molt millor pes camí no?” li vaig dir a na Rosa. “Es que sempre t’emperres en anar com ses cabres i no tots ho som” em va contestar.

Un poc més amunt i en un tramo n el camí de nevaters està un poc desdibuixat ens creuarem amb una parella que tot d’una va exclamar “Oh que campeona en la montaña” I na Marina els hi va amollar també una parrafada que es varen posar a riure. A part da campiona se la veia que disfrutava.


DSC_5146
“Bieen. Seguim pujant”.


DSC_5148
“A escalar!!”


DSC_5150
Començant el camí de nevaters.


DSC_5153
Pujant pel Camí de nevaters.


DSC_5157
El camí va fent nombrosos revolts.


Poc a poc anavem guanyant altura i les vistes començaven a ser espectaculars i més amb el dia radiant que estava fent. La veritat es que no tenia molt calculat quanta pujada ens quedava. “Sa veritat es que no se dir-te ben bé quan falta. Hem d’arribar n’es clots de neu i després ja només falta un quart d’hora”.

Vaig decidir adelantar-me una estona. Na Marina va remugar un poc perquè volia seguir “es papi” però tot d’una li vaig dir que tornaria que només anava a veure es camí. Així vaig pujar un poc més i després de dos revolts vaig comprovar el que em temia que faltava encara més del que semblava.

Vaig desfer les meves passes i tot d’una arribar na Marina em va demanar. “Que has trobat es camí papi” “Si que l’he trobat allà adalt hi ha una casita” “Falta molt?” em va demanar na Rosa. “Sí encara falta una estona més del que em pensava” “Pfff i que feim” “No ara ja val més acabar de pujar ja veurem si sa nina se renega ja l’agafaré damunt ses espatlles”.

Ferem una breu aturada per descansar ja que na Marina va dir que tenia sed. “Au idò hem de seguir, ja falta poc per arribar a sa casita” “Hi ha una casita? “Si però està un poc esbucada. Allà hi vivien uns senyors que recollien neu” “Hi ha neu?” “No no n’hi ha enguany no n’ha fet”.

El camí entrava en una espècie de replà amb càrritx on es desdibuixava però al fons e veia com continuava l’empedrat. “Allà adalt davora aquelles alzines hi ha ses cases  de neu” “Buff encara falta una estona. Si però tampoc és tant”.

Aleshores vaig agafar na Marina de la mà i per entretenir-la un poc més ens posarem a cantar, el Sol solet, el Caragol Treu Banya i el 25 de desembre ja que estavem en plenes festes de Nadal. D’aquesta manera i gairebé sense donar-sen compte na Marina va seguir caminant i no es va queixar gens ni mica.

Abans d’arribar als clots de neu el camí encara feia uns quants revolts i fins i tot na Marina e permetia el luxe de caminar una estona tota soleta., “A escalar.” No aturava de dir mentre intentava seguir les meves passes.

DSC_5158
Començavem a tenir espectaculars vistes.


DSC_5162
Fita.


DSC_5163
Un petit descans.


DSC_5165
El camí guanyava altura.


DSC_5166
Replà de càrritx abans d’arribar als pous de neu.


DSC_5167
Com més amunt na Marina estava més animada.


DSC_5170
Ja guaitava el Puig de ses Vinyes.

Mirant al nord començava a guaitar la sempre imponent silueta del Puig de ses Vinyes, senyal de que ja estavem aprop del cim de Sa Rateta. Just a la carena poguerem veure un grup d’excursionistes que davallaven en direcció a Cúber.

Un esforç més i arribàrem als clots de neu i al porxo. “Veus Marina, aquesta es sa casa que t’he dit” A partir d’aquí s’acabava el camí  però ja faltava poc. “Ara si que haurem d’escalar “ “Bieen, escalar”.

Sabia que si havia arribat fins aquí aquest tram final l’havia de fer bé ja que al anar fora camí era més divertit. De tota manera el camí de nevaters no és el mateix que anar per una pista. El fet de trobar escalons, i pedres també el va fer prou divertit i no es va avorrir gens durant tota la pujada.

Ara si que ja només falten 10 minuts” li vaig dir a na Rosa. Això és allà dalt devers aquelles fites, lo que mai sé bé quina es sa més alta. Anam pujant més o manco en dirección recta i en arribar-hi ja veurem.

Ens creuarem amb un altre grup d’excursionistes i continuàrem la pujada j afora camí en dirección al cim de sa Rateta que estava desert. Per jo molt millor, era l’avantage d’haver arribat tard que la majoria de la gent ja estava de davallada.

Venga Marina que ja arribam adalt, venga campeona”. En els darrers metres em vaig adelantar novament per agafar un poc de perspectiva. Així vaig poder fotografiar els darrers metres de pujada de na Marina.

DSC_5172
Darrers revolts abans dels pous de neu.


DSC_5173
Arribant a ls pous de neu.


DSC_5174
El porxo dels nevaters.


DSC_5175
Alzina castigada per les inclemències del temps.


DSC_5176
Enfilant el coster final de pujada.


DSC_5179
Guaitant ja cap el nord.

No vaig encertar amb la primera fita sinó que el cim estava més cap a l’equerra i tocava crestejar una mica. Vaig esperar na Marina perquè no aturava de cridar-me que l’esperàs que voliaa anar amb jo.

Així arribarem al cim de Sa Rateta i na Marina va arribar ben contenta i aixecant els braços. “Molt bé Marina, molt bé” La veritat es que no sé qui estava més content si ella per haver arribat adalt o jo per veure que havia fet la pujada caminant ella.

Eren les tres de l’horabaixa i la temperatura la veritat es que era increíble per ser a finals de desembre i a més de mil metres d’altura. No feia falta la jaqueta per res i es que no bufava gens de vent. Això si tampoc ens podiem adormir ja que encara ens quedava una bona tirada de baixada.

Vaig preparar el trípode i ens varem fer unes quantes fotografies al cim. Na Marina també va voler agafar la càmera petita i fer algunes fotografies ella. Això si la vaig vigilar bé ja que la càmera era nova.

Uns deu minuts al cim, on a part de fer fotos aprofitarem per beure un poc d’aigua i vaig començar a recollir. “Ara Marina anirem a nes Coll de na Heidi” “De na Heidi?”  “Ah clar no deu sebre qui és na Heidi” Vaig pensar “ Si que ho sap, en fan una altra de Heidi ara però”  em va dir na Rosa.


DSC_5180
Puig de ses Vinyes I embassament del Gorg Blau.


DSC_5182
Contrallums cap el Puig de l’Ofre.


DSC_5183
Darrers metres de pujada.


DSC_5184
Darrers metres de pujada.


DSC_5186a
Cim de sa Rateta.


DSC_5192
“He arribat adalt!!”


DSC_5195
Cim de sa Rateta.


DSC_5196
Na Marina també feia fotos.


DSC_5197
Boires a la vall de Sóller.


DSC_5198
Ben contents.


DSC_5202
Mostrant les botes noves.

Iniciàrem doncs la davallada en direcció al Puig de l’Ofre. Com que aquí no hi ha camí i havíem de fer baixada vaig agafar jo na Marina de la mà. “Hem d’anar més o manco cap aquella alzina solitària” li vaig dir a na Rosa.

La primera part de la davalla`da tot i fer-se sense camí és bastant cómoda ja que no hi ha pendent però en apropar-nos a l’alzina que vaig deixar a la dreta el pendent començava a augmentar. Una vegada més i com sol esser habitual no vaig mirar ni per on anaven les fites i quan em vaig donar compte havia entrat a un tram amb fort pendent debaixada.

Alerta aquí Marina, agafem fort sa mà “I sa mami” em va dir. “Sa mami ve darrera a nes seu ritme no te preocupis” Així vaig anar cercant la millor manera de davallar ja que a qualque punt hi havia que utilizar les mans. I jo al donar-ne una a na Marina encara ho tenia més complicat però això havia d’extremar les precaucions.

De tant en tant m’anava aturant per esperar i indicar el camí a na Rosa. “Per aquí Mami, per aquí has de baixar” I novament na Marina em va sorprender amb a la frase. “Sa mami no sap escalar, tu i jo si que sabem escalar” però es que a damunt li cridava a sa mami. Jo no sabia si posar-me a riure o qué. Em veia dormint al sofà aquell vespre…

Després del tram més vertical i quan ja teniem el Coll des Planet a la vista anàrem girant cap a la dreta i va començar a comparéixer novament el càrritx. “Mira Marina, allà hi ha es Coll de na Heidi”.

En arribar a l’esplanada del coll ferem una nova aturada per fer-nos fotos. Aquesta vegada va ser na Marina fins i tot la que les va demanar. “Que te pareix es lloc?” li vaig dir a na Rosa. “Es guapo si” “A mem si qualque dia podem fer-hi un vivac en no fer tant de fred es vespres.


DSC_5204
Començant la baixada.


DSC_5206
Davallant cap el Coll des Planet.


DSC_5208
Na Franquesa.


DSC_5209
Na Rosa ens seguia un poc per darrera.


DSC_5210
Esperant a sa mami.


DSC_5214
Al Coll de na Heidi.


DSC_5215
Al Coll de na Heidi.


Quedava encara la darrera “prova de foc” per na Marina, la davallada fins el pla de Cúber. I es que per davallar no hi ha més que un tirany que a més suposava que patinaría bastant però es que a més aquest tirany davalla en dirección a les cases de Binimorat i jo per guanyar temps volia davallar en diagonal cap a Cúber.

Bé ja veurem com va. Sa baixada hi ha bastant de càrritx però més o manco se podia fer bé”. “Venga donam sa mà Marina”. Així començarem a davallar pel tirany. Tal i com em temia al estar al vessant nord i al estar molt trepitjat el tirany patinava molt així que l’avanç el vàrem haver de fer amb precaució.

La primera part de la davallada, tal vegada la que té més pendent el càrritx ajudava bastant, sobretot a mantenir l’equilibri al donar una mà a na Marina que a mes donava les passes sense mirar gens, confiant amb que la meva mà l’aguantaria, cosa que en més d’un punt em va desequilibrar.

Així i tot novament deixàrem una mica enrera a na Rosa i ens aturaem a un petit replà després d’atravessar una petita rosseguereta. Aquí s’acabava el “camí”. “Bé ara hem d’anar cap a la dreta. Jo aniré cercant es millor camí però haurem d’anar entre es càrritx”,


DSC_5218
Començant la baixada des del coll.


DSC_5224
Un petit replà.

La part bona es que el càrritx tampoc està molt espés en aquest coster i hi ha abundants tiranys de cabra que era els que procurava anar seguint cercant sempre la opció manco “espessa” sobretot de cara a na Marina.

Passava un poc de pena en aquest tram final per ella j aquea més ja duia un bon “tute” caminant però la veritat es que l’aventura d’anar fora camí la va animar novament i s’ho va passar molt bé en aquest tram i no aturava fins i tot d’animar a na Rosa. “Venga mami es per aquí” li deia quan jo trobava el millor lloc per obrir-nos camí entre el càrritx.

Així tenguent sempre com a referencia el Puig Major que es mostrava majestuós il·luminat pels rajos de sol de l’horabaixa anàrem perdent altura. A mesura que baixavem més la vegetació es feia més espessa i en més d’un punt vaig haver de recular una mica perquè na Marina no podia passar.

També anàrem esperant a na Rosa que anava al seu ritme jo només procurava no perdrer-la de vista i na Marina ja s’encarregava de dir-li a “sa mami” per on havia de baixar. Jo a part d’anar “controlant” el camí de baixada no perdia ull a la cara nord de Sa Rateta, cercant curolles de les meves amb alguna possible línia de pujada per allà.

Ja al tram final ens reagruparem. Havia de cercar la manera de passar a l’altre costat d’una vella reixa de fil de ferro. “Hem anat massa a la dreta, hauré de cercar un forat per passar.” Finalment en vaig localitzar un però per arribar-hi havíem d’atravessar unes esparragueres, així que vaig haver d’agafar na Marina per poder superar aquest tram.

DSC_5225
Amb el Puig Major com a referència.


DSC_5227
Arribant a la pista.

Ara però ja només ens faltava un còmode tram de baixada fins arribar a la pista que va de les cases de l’Ofre fins a Cúber. I vet aquí quan no m’interessava esser vists que va venir precisament des de l’Ofre-Binimorat una furgoneta. “Ja es mala sort, esper que no sigui l’amo de ses cases que encara rebrem”. I es que en aquest tram quan un entra per la pista hi ha molts de cartells de la propietat que no volen que sortiguem del camí. Per sort no ens varen dir res.

Situats sobre la pista i ja amb el sol bastant abaix era momento per relaxar-se. La veritat es que na Marina s’havia portat com una campiona però ara quedava el més difícil que no s’avorrís .amb el que quedava de pista. De momento na Rosa li va seguir donant la mà i semblava que caminava animada.

Atravessàrem el portell de sortida de la finca de l’Ofre i per l’altre costat continuàrem la marxa. I vet aquí que quan na Marina començava a donar signes de cansament, s’em va ocórrer aprofitar la nostra sombra projectada com alicient ja que el sol estava a punt d’amagar-se per darrera nostre. “Venga em de fer més via que es sol” I na Marina va arrancar a córrer ella tota sola encalçant el sol.


DSC_5230
Sortint de l’Ofre.


DSC_5232
La nostra ombra projectada.


DSC_5233
Ens apropavem a Cúber.

Just en arribar a l’alçada del refugi de Cúber l’ombra ens va agafar i na Marina seguia correguent cap el sol, però es va aturar al costat del cartell que hi ha en aquest indret. “Aquí hi ha un mapa papi”. “Molt bé a mem mira capo n hem d’anar”,

Va ser aleshores quan s’en va donar compte que el sol ja era bastant llluny. “Es sol, es sol se n’ha anat” i va arrancar a córrer novament. La vertitat es que estavem ben sorpresos després de la caminada que s’havia pegat que encara tengués energies per córrer.

Així poc a poc tira tira i mentre els darrers rajos de sol del dia il·luminaven els cims més elevats del cor de la Serra arribarem novament a la presa de Cúber. Jo vaig aprofitar que na Marina estava entretinguda per quedar-me una mica enrera i fotografiar els reflexes del Puig Major a l’embassament de Cúber.

DSC_5238
“Aquí hi ha un mapa”.


DSC_5240
Na Marina encalçava el sol.


DSC_5253
Sobre la presa novament.


DSC_5263a
Reflexes.


DSC_5264
Reflexes.


Però no vaig tardar a sentir els cris de na Marina que ja em cercava, així que ràpidament vaig continuar caminant fins agafar na Marina i na Rosa que m'estaven esperant. "Perquè t'has aturat?"  em va renyar na Marina. "Per fer fotos. Au va ara ja podem anar tots junts fins es cotxe que hi ha una sorpresa per tu".

Amb el sol ja amagat i il·luminant només els cims  més elevats la temperatura va començar a caure en picat. "Sort que ja arribam." 

D'aquí mitja hora aquí farà una fretada ja". Per sorpresa nostra els darrers metres na Marina encara va tenir forces per arrancar a córrer a cercar el "mapa". "Si crec que estic més cansada jo que ella". Em va dir na Rosa.

Férem els darrers metres per la carretera i en arribar al cotxe, na Marina s'en va dur el seu premi. A part d'una besada impresionant un suc per reposar totes les forces gastades.

DSC_5268
Tram final de l’excursió.


DSC_5271
El sol ja s’havia amagat.


DSC_5274
Darrers metres mentre els darrers rajos de sol il·luminaven el Puig de ses Vinyes.


DSC_5275
Final de l’itinerari.



En arribar a cases va ser quan encara vaig pensar més detingudamen amb el que havia fet na Marina. I es que l'excursió que s'havia marcat està dins el llubre d'en Lluis Vallcaneras: "Descobrim Tramuntana II: per a nins de 8 a 10 anys". I na Marina en tenia 4 recen fets :-)