La idea d’aquest viatge
va sorgir a principis del mes de febrer, quan cansat de veure com una vegada
darrera l’altra les possibilitats de nevades a Mallorca s’esfumassin en forma
de fortes mestralades, i amb ganes de treure a “passejar” els crampons i
piolet, vaig pensar en fer una escapada hivernal a Pirineus.
Altres anys havia fet
hivernals amb el meu amic basc Kepa Castro, pero enguany han reduït freqüencies
de vol i per partir el cap de setmana a Bilbao havia de perdre completament el divendres
i el dilluns així que no em quedava altra que anar a Pirineu català.
Després de “tantejar” si
qualcú més s’apuntava des de Mallorca vaig contactar amb en Luis Dorado, que
viu a Reus i amb qui ja havia compartit uns dies als Pirineus l’estiu passat a
mem que li pareixia una “escapada” junts al Pirineu. Tot d’una es va apuntar. Posteriorment l’amic basc
que viu a Mallorca Carlos Castro també es va interesar per l’escapada i com que
ell el mes de març tenia examens varem ajornar finalment l’escapada per
principis del mes d’abril.
El mes de març finalment
la neu va fer acte de presència a Mallorca i vaig poder gaudir de la neu, però
ja teniem l’escapada montada i no era cosa de desaprotifar-la. Després d’haver
estudiat alternatives i donat el poc temps que teniem decidirem pegar un bot
fins a Vallter amb al manco un objectiu clar pujar la Canal Occidental al Gra
de Fajol Petit.
La veritat es que la
organització d’aquest viatge va ser un poc caòtica (básicament per culpa meva
per no planificar-ho correctament) i fins i tot la darrera setmana varem tenir
multilples contratemps, el mes greu dels quals va ser que en Carlos finalment
no va poder venir quan ja tenia tot el viatge pagat per culpa de la feina.
Jo el divendres vaig anar
tan estressat amb la feina que vaig estar a punt de perdre l’avió però
finalment vaig atravessar novament el “bassiot” i arribava a Barcelona a mitjan
horabaixa. Tenia quatre hores per arribar al Refugi d’Ulldeter on teniem
reserva. Allà m’havia de reunir amb en Luis Dorado (que se suposava que
arribaría més tard) i amb en Marc Sánchez i en Carles Danon.
No s’acabavem ens
problemes per mi ja que em vaig menjar tot l’embós de la Ronda de Dalt per
sortir de Barcelona i entre els nirvis i que amb les presses no havia agafat el
mapa vaig acabar agafant la carretera que no tocava.
Quan a l’alçada de
Terrassa em vaig donar compte de que no anava bé (havia de passar per Vic) vaig
pegar una telefonada a n’en Marc i em va indicar com ho havia de fer, tornant
enrera i agafant primer la A7 direcció Girona i després la C-17 direcció Vic.
Ara ja si tenia la ruta
correcta però havia perdut una hora de temps, i aquesta seria la que em faria
arribar tard. Així i tot, exprimint el “tamagochi” que havia llogat vaig
arribar a l’aparcament que hi ha dues corbes abans d’arribar a l’estació de
Vallter 2000 i on haviem de deixar el cotxe, poc abans de les 10.
En Marc en teoria ja
havia de ser al refugi indicant que els altres arribariem tard, així que al
manco teniem una cosa assegurada. Allà em vaig trobar amb en Carles, que havia
decidit quedar a dormir a la furgoneta.
Amb això mentre estava
preparant la motxilla va arribar també en Luis, al final només li havia tret
deu minuts d’avantatge. Prepararem totes les motxilles i partirem amb els
frontals cap el Refugi d’Ulldeter. Ens despedirem d’en Carles fins el dematí.
“A las 7 en la puerta del refugio”.
Com que no hi havia lluna
no es veia gens ni mica i hi havia tal quantitat de petjades a la neu que ens
acabarem equivocant i partiem en direcció al Gra de Fajol enlloc del Refugi.
Vaig encendre el GPS i vaig veure que estavem anant en dirección contrària.
Finalment arribarem al
refugi, que ja estava completament a les fosques ja que era mes tard de l’hora
máxima. No tenguerem molt bona “entrada” amb el guarda del refugi arribant
tard. Sort que al manco no erem els darrers i aquests s’endugueren la pitjor
part.
En Marc i en Luis sopant
al refugi la nit del divendres.
Després de sopar i xerrar
una estona sense aixecar gaire la veu partirem a dormir i quedarem a les sis i
mitja per berenar. (En Marc dormia a una habitació distinta a la nostra).
Com me sol passar als
refugis no vaig dormir gaire i ja estava despert abans de que sonàs el
despertador a les sis i quart. Per sort a la nostra habitació no hi havia hagut
gaire concert, però s’havia sentit al “orco mayor” que hi havia a una habitació
contigua i que havia resultat ser la d’en Marc.
Començava a clarejar i
guaitant per la finestra ja tenia la primera imatge de les fantàstiques vistes
des del refugi, amb la cara nord del Gra de Fajol Petit i les múltples canals
que el recorren. Destavava sobre totes la Canal Estreta, tal vegada la més
estètica i una de les més concorregudes.
Ja m’estava començant a
“emocionar” i ja tenia ganes de posar-me en marxa. Em vaig preparar el café del
dematí amb el fogonet i vaig berenar ràpidament. Volia sortir a dafora tot
d’una per treure unes quantes fotografies.
Això si només sortir ja
haviem de posar-nos els crampons. Durant la nit havia gelat i la neu estava bén
dura ja als voltants del refugi, condicions perfectes per l’ascenció que voliem
fer, però no ens podiem destorbar gaire. Les previsions eren de que durant el
dia fes molta calor i de feti hi havia risc d’allaus per fusió a l’horabaixa.
Posant-nos
els crampons ja per sortir del refugi.
Em vaig equipar i abrigar
ja que feia bastant de fred, tot i que no tant com en un principi havia esperat
i vaig sortir a dafora a treure fotografies amb el trípode. En Marc també ja
feia una estona que estava treguent fotografies.
De momento no hi havia
rastre d’en Carles i ara que ja s’hi podia veure perfectament sense frontal es
veia perfectament tot el camí de pujada des del parking i no es veia a ningú
pujant encara.
Decidirem donar-li una
mica de marge mentre treiem unes quantes fotografies. La veritat es que la
imatge de la cara nord del Gra de Fajol Petit era espectacular, molt alpina amb
aquelles condicions de neu.
Mirant cap a l’altre
costat es podia apreciar al fons el cim arrodonit del Bastiments, tal vegada el
més freqüentat i conegut de la zona i que atacariem del dia següent. Aquest al
donar-nos la cara sud ja semblava tenir manco neu tot i ser bastant més alt que
el Gra de Fajol.
Les primers llums del
dia.
Mostrant-nos el fantàstic
aspecte de la cara nord del Gra de Fajol Petit.
El Refugi d’Ulldeter
encara “dormia”.
“A este le ha pasado
algo” començà a comentar en Marc. “No es normal que no esté ya subiendo”. Jo em començava a posar nirviós, ja que si bé
l’activitat no era molt llarga, de fet teniem les canals a tocar de la ma si que
haviem de partir prest per trobar la neu amb bones condicions.
Eren ja les set del
dematí i en Carles no tan sols no era al refugi sinó que seguia sense apareixer
en cap punt del camí des del parking. “Id subiendo vosotros dos y yo me quedo
un rato más esperando” ens va comentar en Marc a mi en Luis.
Després de fer-nos una
fotografia davant el refugi en Luis i jo començarem a caminar, més o manco en direcció a la
Canal Estreta. Començarem davallant un coster empinat de neu que ens havia de
deixar a una de les pistes de Vallter que ja estava tancada.
Aquí els crampons feien
bona feina ja que la neu estava dura i l’avanç era molt còmode. Ara ja hi havia
bastant més llum i de fet es començava a intuir que en breu el sol
il·luiminaria els cims, tal i com s’apreciava amb els tons càlids que agafava
per exemple el Gra de Fajol Gran.
Preparats per iniciar el
recorregut.
Totes les canals de la
cara nord “convidaven” a ser pujades.
Especialment
l’Estreta.
Al fons l’arrodonit cim
del Bastiments.
En Luis iniciant l’aproximació
a la cara nord del Gra de Fajol Petit.
Primer tram
en davallada.
La nostra canal no es
veia encara des del principi de la pujada però el que si que es podia apreciar
era una colada d’allau precisament a la vertical d’on havia d’estar la Canal
Occidental. “Bueno si ya se ha caído no se caera cuando estemos” va comentar en
Luis.
Continuarem pujant per la
pista d’esquí de manera còmode ara en direcció a les espectaculars parets del
Gra de Fajol Gran que començaven a rebre els primers rajos de sol del dia. A mesura que anavem pujant s’ens anava
mostrant el vessant nord-oest del Gra de Fajol amb les multilpes canals que
també el tallen.
Situats ja a l’alçada de
la Canal Occidental sortirem de la pista i ens dirigirem cap a la base.
Efectivament es veien les restes d’un petit allau produit un poc a la dreta de
la Canal Occidental i cap on ens haviem de dirigir.
El sol començava a
il·lumuinar els cims més elevats i la neu ens començava a enlluernar. Des de la
nostra posició mirant al nord podiem apreciar l’arrodonit cim del Pic de la
Dona, amb una bona capa de neu.
La sortida del sol era
inminent.
Els primers rajos de sol
del dia il·luminant el Gra de Fajol Gran.
Dirigint-nos cap a la
base de la Canal Occidental.
La neu dura, com havia de
ser.
Els primers rajos de sol
sobre el Pic de la Dona.
En Luis aproximant-se a
la base de la canal on hi havia un allau recent.
Cap a la base de la
canal, amb el Gra de Fajol Gran darrera meu.
Situats ja a la vertical
de la Canal Occidental ens varem aturar a esperar en Marc i en Carles. Jo vaig
aprofitar per treure unes quantes fotografies. La veritat es que aquesta paret és un autèntic “paradís” per fer canals de neu i gel i tot això a un quart
d’hora del refugi i mitja hora del cotxe.
D’entrada ja veia una
possible “variant” de sortida per la dreta de la Canal Occcidental que a més no
semblava gaire complicada. “La canal esta es fácil no” li vaig comentar a nen
Luis. “Si, es fácil no tiene tampoco mucha inclinación”.
Avançarem uns metres més
per terreny amb poc pendent fins unes pedres que sortien de damunt la neu i on
començava a l pujada ja amb més pendent. Allà decidirem esperar a n’en Marc i
aprofitar per treure els piolets.
Mirant cap el refugi
varem veure com venia en Marc… tot sol. En Carles no pujava. “Le has visto?” va
dir en Luis. “No que va no he visto a nadie subiendo. Este se ha quedado
dormido seguro”. “Y si pruebas de mandarle un mensaje, o de llamar?”
Després de posar en marxa
el mòbil en Marc veu que te unes quantes cridades perdudes d’en Carles i un
SMS. “Havia passat tan mala nit a causa del fred, que havia decidit quedar-se a
la furgoneta ara que la temperatura començava a pujar” . Teniem definitivament
una nova baixa.
Jo ja havia tret els
piolets i mentre en Luis i en Marc intentaven contactar amb en Carles vaig
decidir iniciar la pujada. “Voy empezando a subir y así os saco también algunas
fotos desde arriba” li vaig comentar a n'en Luis.
Així vaig iniciar la
pujada dirigint-me cap a l’inici de la Canal Occidental. Observant la colada de
neu caiguda vaig trobar que el millor era pujar unpoc per la seva dreta. Poc a
poc el pendent va anar agumentant, però la neu estava en condicions perfectas i
amb els crampons s’avançava de manera rápida i segura.
Canvi de
material tècnic.
Ja podiem veure
perfectament la Canal Occidental.
En Marc intentant
contactar amb en Carles.
Vaig anar guanyany altura
aproximant-me a l’entrada de la canal. A la seva base es podia intuir un petit
resalt i pel color una mica més gris semblava que hi havia un petit tram amb
gel. Vaig anar treguent fotografies a mesura que m’anava apropant.
En Luis ja venia per
darrera meu i en Marc un poc més abaix ens seguia, treguent també bastantes
fotografies. Jo ja havia arribat a l’alçada de la colada de neu i em vaig
aturar una estona a esperar als meus companys mentre els hi anava treguent
fotografies. Així també tenia excusa per descansar una mica.
Havia començat molt
animat la pujada i a bon ritme però tampoc haviem de malgastar les forces. La
veritat es que em trobava bastant bé i notava que les pallisses de la setmana
anterior m’havien anat molt bé.
Jo vaig iniciar la pujada
cap a la Canal.
Vorejant l’allau per la
dreta.
En Marc i en Luis havien
quedat ben abaix.
Les restes de l’allau per
davall de la Canal Occidental.
En Luis iniciant la
pujada.
Darrera en Luis en Marc
iniciava també la pujada.
En Luis ien Marc
arribaren fins la meva posició i en Luis va agafar la davantera. Dels tres era
l´’unic que ja havia fet la Canal Occidental i li varem dir que tiràs per
amunt. Jo em vaig quedar al mig treguent fotografies des de les dues
perspectives.
“Allí hay un poco de
hielo no” va comentar en Marc. “Si eso parece” va dir en Luis.El pendent anava
agumentant progressivament tot i que tampoc de manera excessiva a mesura que ens
apropavem al resalt amb gel que marcava l’entrada a la canal.
En Luis va començar la
pujada del resalt, clavant amb força els piolets i traccionant. No sel va veure
amb cap problema. “Que tal?” “Muy bien se sube bien”. Mentre estava afrontant
el resalt en Marc i jo ferem de “paparazzis” i li treguerem fotografies de la
maniobra.
Vists per en Marc que
pujava el darrer.
Els meus companys
arribaven a la meva altura.
En Luis a punt d’entrar a
la canal.
Poc a poc augmentava el
pendent.
En Luis entrant al resalt
de gel de l’inici de la canal.
Ara era el nostre torn.
Jo em vaig decidir col·locar una mica a la dreta i així li vaig treure unes
quantes fotos a n’en Marc. “La pose, la pose para la foto es lo mas importante”
comentava en Marc entre rialles. Després de la sessió fotográfica va passar
també el resalt sense cap complicació.
Ara era el meu torn al
resalt de gel. Era la primera vegada que havia d’afrontar un tram de gel pur.
Ja havia fet moltes pujades amb neu dura amb crampons i piolet i havia
trepitjat gel al glaciar d’Ossue, però era el primer pic que havia de fer
servir els dos piolets per traccionar i pujar per un pendent d’uns 45-50 graus
de gel.
Vaig clavar el piolet amb
força i vaig veure que quedava ben fort. El mateix amb l’altre i després clava
crampons. Les condicions eren bones i el material feia be la seva feina. Al
final el reslat s’em va fer curt i gairebé no vait tenir temps ni de
disfrutar-lo. A tot això tenia els dos “paparazzis” imortalitzant el meu
“bateig de gel”.
“Una passada el tramo este
de hielo. Me he quedado con ganas de mas”. Superat el tram de gel entravem ja
dins el que es la Canal Occidental pròpiament dita. El pendent baixava
suaument, mantentint-se al voltant dels 40-45 graus i la pujada amb les condicions
de neu era molt cómoda.
Ara el torn d’en Marc i meu.
En Marc enmig del resalt
de gel.
Superant el
resalt.
Traccionant
sobre el gel.
Resalt
superat.
En Luis seguia a davant i
darera seu en Marc i jo. L’ambient era fantàstic i estavem disfrutant tots tres
com a al·lots petits. A més haviem fet be en matinar i estavem tot sols a la
canal. “Mucho mejor hoy que el otro día en la Estreta” comentava en Luis.
I es que tan sols tres
setmanes abans en Marc i en Luis havien escalat la Canal Estreta però aquell
dia no havien matinat tant i hi havia hagut “overbooking” de cordades i un poc
d’estress amb les maniobres de corda.
En Luis “obrint”
cordada.
El pendent era
siginificatiu però en cap cas problematic.
Vista enrera a mitad de
pujada.
En Marc I jo a la part
central de la canal.
La neu estava en
condicions perfectes i s'avançava ràpidament.
En Luis i en
Marc per damunt meu.
A mitja pujada decidirem
adalentar a n’en Luis per treurer-li algunes fotografies des d’adalt. “Asi
tienes de todos los lados”. En Marc es
va posar ara a davant i jo continuava al mig. Ja veiem el final de la canal
aprop i la veritat es que s’ens estava fent molt rápida.
El tram final de pujada
el pendent augmentava novament. Aquí era una vegada el mes el temps per “posar”
per la fotografia. VAig treure algunes fotos a n’en Marc arribant adalt i
després en Luis va fer el mateix col·locant-se a la seva alçada.
La sortida com ja he dit
presentava un pendent que a la cornisa superava probablement els 60 graus però
tampoc suposava cap problema amb les condicions de neu que teniem. En arribar
adalt ens va “rebre” un gèlid vent.
“Esto es habitual aquí”
em va comentar en Lius. “que haga viento”. Nos ens haviem donat compte i ja ens
haviem “berenat” la Canal Occidental. Les vistes adalt de l’aresta que separa
els dos Fajols eren espectaculars a primera hora del dematí.
Abans de continuar li
vaig donar la càmera a n’en Marc perque em tregué alguns fotografies sortint de
la canal, així que vaig davalar uns metres amb compte, no fos cosa que m’acabàs
pegant l’esclat per fer la foto.
A ma dreta podiem
apreciar al Gra de Fajol Gran amb les espectaculars parets de la cara nord-est
i el fort pendent sud per el qual després fariem la pujada. Ara però haviem de
seguir en sentit contrari, per l’aresta que ens havia de dur al cim del Gra de
Fajol Petit.
A mitja pujada invertirem
les posicions. En Luis ara pujava el darrer.
Arribant al
tram final on el pendent tornava a augmentar i la canal s'estrenyi un poc més.
En Marc arribat a la
sortida de la canal.
El darrer esforç per sortir de la canal.
Sortida de la canal, amb
el Gra de Fajol Gran al fons.
Sortida de
la canal.
Vista de la canal des d’adalt.
Vista cap el sud, amb el
Pastuira ben nevat.
El tram final d’aresta
era fantàstic amb la neu, bastant esmolat i amb molta caiguda, sobretot cap el
vessant nord. Així continuarem la pujada, evitant els trams més compromesos pel
vessant sud ja que les cornises no convidaven a guaitar excessivament cap a
l’esquerra.
Després d’un curt tram de
pujada per l’aresta arribarem al punt on acaba la pujada de la Canal Estreta,
que a la part superior es converteix en un pendent uniforme de neu entorn als
40 graus. “Por aquí salimos hace tres semanas” comentava en Luis.
Les vistes eren
espectaculars en tot aquest tram final de pujada, afavorits pel dia radiant que
havia sortit sense cap nigul al cel. Teniem una vista privilegiada d’ocell
sobre la carretara que puja a VAllter 2000 fent continues corbes i a una de
les quals es podia apreciar el parking on segurament en Carles encara dormía a
dins la furgoneta.
Continuant per l’aresta
cap el cim.
Tram d’aresta
final.
La pala de sortida de la
Canal Estreta.
El tram
final d’aresta.
Ja veiem el cim amb l’espècie de creu metàlica mig enterrada que
el corona. En Luis va arribar el primer i va aixecar els braçós en senyal de
victoria. “Otra vez aquí” comentava. Em recordava a mi repetint qualque cim de
la Serra de Tramuntana “una altra vegada aquí”. Per mi però era una sensació
especial un cim nou als Pirineus i després d’una ascenció molt alpina, curta
però intensa.
Només arribar al cim vaig
començar a treure fotografies en els 360 graus, aprofitant les espectaculars
vistes gràcies al dia radiant. En dirección a llevant es podia apreciar la zona
del Canigó també ben nevada i més al sud es podia apreciar fins i tot la mar.
Vaig preparar el trípode
i ens ferem la fotografia de grup al cim. En Marc va fer el matei col·localnt
la seva càmera a damunt la motxilla amb un poc de manya i continuarem el
“reportatge fotogràfic” per uns minuts.
Mentre estavem allà al
cim un grup de muntanyencs estava precisament sortint de la Canal Occidental i
estaven a la carena que separa els dos Fajols. No vengueren cap el Petit sinó
que es dirigiren directament cap el Gran.
Arribant al
cim.
En Luis celebrant el cim.
Cim del Gra de Fajol
Petit (2567m).
Cim del Gra de Fajol
Petit.
Cim del Gra de Fajol
Petit.
Després de guardar el trípode iniciarem
el descens tornant enrera sobre les nostres petjades per l’aresta que separa
els dos Fajols. Jo continuava treguent fotografies de les fantàstiques vistes
cap a tot el circ d’Ulldeter (Pic de la Dona, Bacivers, Bastiments…) i això em
va retrasar una mica dels meus companys que davallaren una mica més ràpid.
Tornarem a passar per la sortida de la
Canal Occidental i continuarem en direcció al Gra de Fajol Gran. Els altres
muntanyencs estaven una mica més envant, precisament al punt on s’iniciaven les
petjades que davallaven novament cap a Ulldeter just abans de pujar a una punta
de l’aresta.
Aquí el grup es va separar i mentre dos
avançaven pel vessant nord seguint unes petjades per un fort pendent de neu la
resta es desviava cap a l’altra vertent que estava bastant pelat de neu.
Noltros ens anàrem acostant a la seva posición i decidirem també anar per
l’esquerra que és per on va realment el camí a l’estiu.
Iniciant el
descens.
Iniciant el
descens.
Continuant més enllà de
la sortida de la Canal Occidental.
Cap un resalt
amb poca neu.
Aquest tram d’aresta era
molt còmode.
Superant
aquest resalt.
En girar a l’altre vessant d’aquesta punt
ja podia veure perfectament el que ens esperava de pujada, un primer tram
d’aresta amb alguns trams en mixte i després una pala de neu bastant inclidada
fins el cim.
En Luis va agafar la davantera i va anar
pujant a bon ritme mentre en Marc i jo el seguiem treguent constantment
fotografies. Arribarem així a l’alçada dels altres companys muntanyencs que ens
deixaren passar “anau més aviat”.
Jo lis vaig comentar que tanmateix
m’entretenia molt treguent fotografies ja que per una vegada que venia ho havia
d’inmortatilitzar. “Som de Mallorca i no puc venir cada setmana precisament”.
“Vaja, de Mallorca, jo hi vaig esser una vegada, a Llucmajor” em va comentar un
d’ells. “Enguany heu tengut també neu no?” jo li vaig contestar però que l’any
passat si que havia estat un bon any de neu.
Efectivament noltros anavem una mica més
aviat i en Luis i jo anarem pujant deixant un poc enrera als companys. La pala
final la veritat es que s’estava començant a fer feixuga i cada parell de
passes m’havia d’aturar a recuperar un poc l’alè. Aprofitava a més per treure
fotografies (en realitat l’excusa per decansar).
Els meus companys al tram de roca.
La pujada final cap el
Gra de Fajol Gran.
Vista enrera cap el Gra
de Fajol Petit.
En Luis I en Marc pujant
per darrera meu.
Adelantarem un altre grup
de muntanyencs.
I continuarem per la
feixuga pala de neu.
En Marc que també estava disfrutant tant
de la pujada com de fer fotografies s’havia quedat una mica enrera tenguent una
bona perspectiva sobre en Luis i jo pujant al capdavant del grup. Fent un poc
de vista enrera el Gra de Fajol Petit presentava un fantàstic aspecte.
Semblava que el cim estava allà mateix,
però avançavem una passa darrera l’altra i pareixia que no ens moviem. “Vaya
con la subidita final” comentava en Luis. “Pues si” li vaig contestar jo.
Els altres companys ja havien quedat
bastant enrera i a noltros semblava que només ens quedava el darrer esforç,
així que després d’una breu aturada per recuperar forces en Luis i jo continuarem
la pujada. En Marc venia uns metres per darrera.
El tram final de pujada
es va fer feixuc.
En Luis I jo al darrer
tram de pujada.
Arribant al
cim.
I així finalment arribarem al cim del Gra
de Fajol Gran o de Dalt, coronat també per una creu metàlica mig enterrada que
delatava la quantitat de neu que hi havia. Allà el que ens va rebre varen ser
unes fortes ràfegues de vent que haviem començat a notar en el tram final de
pujada però que s’intensificaren en assolir el cim,
Novament em vaig entretenir a treure
fotografies mentre els altres companys arribaven al cim. En Marc es va dedicar
novament “a posar” en el tram final de pujada perque en Luis i jo li treguessim
fotos. “La pose es lo importante Luis, la pose”.
Com que adalt començava a fer fred
ràpidament em vaig posar la jaqueta de gore mentre en Marc arribava. Amb les
fortes ràfegues de vent estava complicat poder treure el trípode així que
aprofitarem que erem bastants al cim per demanar a un company de l’altre grup
que ens tregués la fotografia de cim, el segon del dia. Aquí vaig tenir
l’ensurt del dia quan anava a col·locar-me davora en Marc i en Luis i em vaig
travar amb els crampons i vaig estar a punt de caure.
Cim del Gra de Fajol
Gran.
Treguent l’anterior
fotografia.
En Marc arribant al cim.
Vistes cap a la zona del
Canigó.
Cim del Gra de Fajol Gran.
Abans de davallar encara li vaig demanar
a n’en Luis que en tregués algunes fotografies i acte seguit iniciarem el
descens per la normal cap el COll de la Marrana ja que allà adalt feia molt mal
estar amb el vent.
Per la normal hoy hi havia gran quantitat
de petjades i la baixada en principi no presentava molt de pendent.Això si poc
a poc aquest va anar augmentant i donat que és una zona bastant ventejada la
neu es mantenía bastant dura i els crampons varen fer be la seva feina.
Just a la vertical i cap al nord teniem
el Bastiments i abaix del tot el Coll de la Marrana capo n ens dirigiem i des
d’on es començaven a veure els primers que feien la pujada al Bastiments.
Seguint la carena del Bastiments cap a l’oest es podia apreciar el Pic del
Freser i mig amagat des de la nostra posición el Pic de l’Inern. Cresta que
seguiriem l’endemà.
Després del primer tram seguint l’aresta
girarem clarament al nord i iniciarem el vertiginós descens cap al Coll de la
Marrana, amb ràfegues de vent que cada cop eren més fortes. Ens creuarem amb un
muntanyenc que pujava i després de compartir unes paraules continuarem la
davallada.
Iniciant el descens pel
camí “normal”.
El Bastiments vist des
del Gra de Fajol Gran.
Vista del cim del Gra de
Fajol Gran.
De baixada ens creuarem
amb un muntanyenc que pujava.
Aquí em vaig quedar una mcia enrera dels
meus companys per tenir un poc més de perspectiva a les fotografies. A la zona
del Coll de la Marrana hi començava a haver multitud de muntanyencs, molts amb
esquís, la majoria dels quals després giraven cap el Bastiments
Al Coll de la Marrana el vent encara
bufava amb més força que al cim del Gra de Fajol, i es que aquest coll es troba
enmig d’un autèntic canal entre les muntanyes. “En el montón de veces que habré
estado aquí siempre ha hecho un vendaval” comentava en Marc.
Si ja hi havia una gentada enfilant la
pujada al Bastiments des del Coll de la Marrana, mirant cap abaix en dirección
a ulldeter el que hi havia era ja una autèntica “romeria”. Començarem a
davallar per un fort pendent i fins situar-nos en una zona ja a raser del vent.
DAvallant cap el Coll de
la Marrana.
Arribant al Coll de la
Marrana.
Més avall del Coll de la
Marrana, una autèntica romeria.
Tothom cap
el Bastiments.
Hi ha que veure el canvi de temperatura
que experimentarem tan sols uns metres més avall del collo n ha no ens pegava
el vent, i es que el sol començava a encalentir de valent i rà`pidament va
començar a sobrar roba.
Pegant una ullada enrera observarem les
espectaculars cornises que hi havia al Coll de la Marrana guaitant precisament
cap el vessant d’Ulldeter, efecte dels forts vents que regnen sempre a n’aquest
coll.
Ara ja de manera
tranquila continuarem la davallada en dirección al refugi. Poc a poc i a mesura
que perdiem altura la temperatura anava augmentant i ja començavem a tenir
calor de veres.
Aquesta temperatura alta
es notava en l’estat de la neu que poc a poc començava a empitjorar, de fet ja
no eren estrictament necessaris els crampons però com que ja només ens quedava
la davallada final continuarem amb ells.
Davallant del Coll de la
Marrana.
DAvallant del Coll de la
Marrana.
N’hi havia que pujaven
amb el ca i tot (I més d’un).
Baixant ja de manera
còmoda cap el refugi.
Cornises de neu al coll
de la Marrana.
Després de deixar a la
dreta la pujada de la cara nord del Gra de Fajol gran que es trobava amb unes
condicions de neu fantàstiques (per fer-ho a primera hora ) començarem a veure
novament el Gra de Fajol Petit, on precisament ara hi havia una cordada al seu
cim.
Ens anàrem creuan amb
multitud de muntanyencs i esquiadors durant aquest tram de la davallada. Sense
cap dubte haviem fet be de matinar, no tan sols per tenir les millors
condicions de la neu sinó també per gaudir de la tranquilitat i la soledat a la
muntanya.
Des de la nostra posición
podiem apreciar perfectament el recorregut de la Canal Ociddental, per on
haviem fet la pujada i de les multiples canals i variants de la cara nord del
Gra de Fajol Petit, sense cap dubte un lloc fantàstic per a l’escalada de
canals de neu i gel.
Tornavem a veure el Gra
de Fajol Petit amb un grup al ceu cim.
Davallant
cap el Refugi.
Cara nord del Gra de
Fajol Gran.
Un esquiador pujant cap
el coll de la Marrana.
En Luis I jo durant la
davallada.
Vista de la Canal
Occidental, per on haviem pujat.
Així arribarem novament a
l’esplanada de davant el refugi d’Ulldeter. Precisament en aquells moments una
cordada es trobava encara a la part més encaixada de la Canal Estreta, un poc
tard amb les condicions de la neu que ja hi havia.
Allà ens varem asseure
directament a damunt la neu i el primer de tot que vaig fer va ser treurer-me
roba, començava a estar asfixiat. Ens varem treure els crampons que ja no feien
falta i aprofitarem per descansar una mica. La veritat es que se m’havia fet
molt cur tl’itinerari.
Com que encara teniem tot
el dia per davant, en Luis i jo decidirem acompanyar en Marc fins el cotxe on
esperavem trobar-nos amb en Carles. Jo ja havia previst fer aquesta davallada
per fer un canvi de material, ja que pel diumenge no necessitavem els piolets
tècnis i a la vegada agafar el menjar pel vespre.
Arribant al
refugi.
La Canal Occidental I l’allau.
Refugi d’Ulldeter.
Descansant I
preparant les motilles davant el refugi.
Abans de partir cap avall
aprofitarem per arreglar comptes amb el guarda del refugi ja que li comentarem
la nostra intenció de l’endemà partir molt prest, abans de les sis del dematí,
i així ja ho deixavem tot arreglat.
Així després de carregar
novament les motxilles iniciarem la davallada cap a la carretera. Ara si que ja
la neu estava completament “sopa” i patinava de valent. Jo vaig cometre
l’errada de treurer-me les polaines i en una de les patinades em vaig enfonsar
fins els genolls i em va entrar neu a dins les botes. Precisament aquest dia
que havia aconseguit acabar l’itinerari amb els peus ben eixuts ara m’els
banyava de la manera més beneita. Per sort
la temperatura era agradable i no suposava cap problema.
Un poc més abaix del
refugi varem veure el lloc idoni per agafar aigua per la cantimplora que
començava a estar eixuta. A més en necessitavem per preparar el sopar. La única
pega es que hi havia una bona pujada des d’aquest punt fins el refugi, però es
que allà adalt no hi havia aigua…
Continurarem fent la
davallada i en elrt am final fins i tot ja no hi havia neu sinó que ferem un
tram directament damunt fang. La veritat es que el camí era molt més directe
que la voltera que haviem fet mig perduts la nit anterior en que no es veia res
de res.
Al parking ens esperava
en Carles que ens va contar la seva odisea durant la nit i la fretada que havia
passat dins la furgoneta al no haver duit roba d’abric suficient pensant que no
faria tant de fred.
Començant la baixada cap
el cotxe.
Mentre noltros baixavem
una marabunta de gent pujava.
Baixant cap
el cotxe.
Vista cap el Gra de FAjol
Petit.
Darrer tram de baixada,
ja sense neu,
Arribant al
parking.
Jo vaig aprofitar per fer
una bona estesa de material i decidir el que pujava cap adalt i el que es
quedava al cotxe. Quan vaig acabar partirem tots cap a Setcases per celebrar
l¡èxit de la jornada amb una bona cervesa.
