26 abril 2015

Puig des Porrassar.

Aquest principi de mes d’abril semblava la meteorologia ens volia regalar uns dies magnífics per a realitzar excursions. Bon temps, bona visibilitat, temperatures agradables, ni fred  ni tampoc calor excesiva,  i hi havia que aprofitar-los al màxim.

El dia anterior m’havia pegat una bona pallisseta amb els amics “raconers” per les crestes del Caragoler des Guix i el Puig de n’Alí i estava un poquet cansat però hi havia que aprofitar aquesta bonança meteorològica per sortir una altra vegada, aquest pic en familia.

Feia ja bastant de temps que tenia en ment pujar fins el Puig des Porrassar amb na Marina. Era un dels cims del Parc de Llevant que encara no havia pujat mai i en un principi era un recorregut no gaire llarg ni complicat i que pensava que seria asequible perquè na Marina el pogués fer caminant ella tota sola.

Després de la sorpresa que vaig tenir el cap de setmana anterior quan varem transitar fora camí entre el càrritx per la zona de Formentor en teoria no havia de tenir cap problema però ja sabem que amb els menuts cada dia pot ser un món.

Sortiem de Ciutat tardíssim, sobretot tenint en compte que hi havia una hora de cotxe fins l’inici de l’excursió. Així arribavem al pàrquing del Parc Natural de Llevant, a les cases de s’Alqueria Vella d’Avall quan faltava un quart per les dotze del migdia. La part bona era que amb el canvi d’hora encara teniem moltes hores de llum per davant.

Durant el llarg camí amb cotxe na Marina s’havia quedat ben adormida i fins i tot va costar una mica despertar-la però en dexondir-se tot d’una es va animar i ja volia partir fins i tot abans que acabassem de preparar-nos.

Mira allà hi ha un cusset” va exclamar tot d’una. Jo ni llhavia vist. “I allà hi ha ovelletes”. Estava clar que partia amb molts d’ànims. També va voler agafar com no podia ser d’altre manera, la càmera de fotos per imitar-me.

Abans de partir, na Marina va mirar bé el mapa del parc per informar-nos d’on estavem i i jo li vaig dir cap on haviem d’anar. “Hem de pujar fins aquí. No ho veim però pujarem ben amunt”. “Venga exploradores començam s’aventura!!” va exclamar na Marina.


DSC_0002
Carregant piles abans de l’excursió.


DSC_0003
Preparant-nos al parking.


DSC_0005
Hem d’anar per aquí”.


Deixàrem a la dreta les cases de s’Alqueria Vella d’Avall i tot d’una arribarem a una primera barrera. “Jo vull obrir” va dir tot d’una na Marina. El portell però disposa d’un sistema amb una molla bastant forta i no tenia forces per obrir-la així que li vaig ajudar un poc.

Ja a l’altre costat continuàrem caminant en suau pujada per la pista asfaltada donant la mà a na Marina. Semblava que això de caminar per un camí tan “bo” l’avorria una mica, ella volia aventura. Es veu que la vaig “mal acostumbrar” a l’anterior excursió per dins el càrritx i va costar una mica que s’animàs. I va ser a base de mirar pels voltants, entre les flors, els sons dels picarols i les “cacotas” de les vaques que va anar avançant divertint-se una mica.


DSC_0007
S’Alqueria Vella d’Avall


DSC_0008
Començant l’excursió.


DSC_0012
Al principi per la pista.


DSC_0013
Puig de la Mina.


La cosa va canviar en sortir de la pista i agafar el camí marcat que puja per dins el pinar en paral·lel. Aquí ràpidament vàrem trobar un entreteniment gràcies als escalons que hi ha al camí de manera periòdica. Aquí na Marina havia de dir per damunt quina pedra de l’escaló havíem de passar, i ella havia de ser la primera. No provassim de passar abans o per una de les pedres que ella no havia dit. Men vaig endur unes quantes renyades en aquest tram,

Novament en arribar a la barrera que hi ha en aquest tram ella va córrer per ser la primera. “Vull obrir”. Però novament la vaig haver d’ajudar ja que no arribava al tancador. Després de passar la barrera el camí va anar pujant a poc a poc per dins el pinar.

Precisament quan el pendent començava a ser un poc més gran na Marina va començar a dir “Estic cansada”. No ho estava, realment el que estava era avorrida. És el que sol passar amb els nins, caminar per camí els avorreix, en canvi el terreny complicat, si s’han d’enfilar o davallar és per ells una aventura i és molt divertit.

DSC_0015
Agafant el camí marcat paral·lel a la pista.


DSC_0019
Correguent a obrir la barrera.


DSC_0022
Pujant cap el Campament dels Soldats.


Aleshores haviem de trobar un alicient perquè continuàs caminant. Estavem arribant ja al Campament dels Soldats, i tot que no ho sigui, varem relacionar-ho amb un castell, aprofitant que a l’escola enguany el tema és la rondalla de Na Magraneta i els castells medievals, els prínceps i les princeses estan a l’ordre del dia.

“Venga Marina si caminam un poc més arribarem a un castell” “Siii, un castell” “Venga un poc més i arribam. Allà podras berenar a més” I es que com que haviem partit molt tard ja era gairebé l’hora en que na Marina dina a l’escola i també es començava a queixar de que tenia un poc de gana.

Quan ens apropàrem ja al Campament dels Soldats i fora del bosc va començar a abufar amb força el vent. De fet ja venia bufant des de l’aparcament però dins el bosc estavem un poc a recer, però allà es notaven bastant els seus efectes.  Precisament aquest vent mantenia un poc a retxa les temperatures fent que no sobràs de moment la mànega llarga, com si ho havia fet el dia anterior en que havia anat per la zona del Puig de n’Alí.

Ja som a nes castell?” va demanar na Marina quan entrarem dins el recinte principal del Campament dels Soldats, que en realitat hauria de ser el campament des presos, ja que els soldats eren presos republicans, durant la Guerra Civil. Aquest era un camp de concentració on tenien els presos republicans que construiren el camí fins el Puig de sa Tudosa on s’havien d’instal·lar unes bateries de defensa.

DSC_0023
Arribant al Campament dels Soldats.


DSC_0025
Entrant dins el Campament dels Soldats.


Cercarem un lloc on no pegàs molt el vent, entre les parets del que devien ser els barracons o les cuines del campament. Allà ens aturàrem perquè na Marina berenàs. Jo vaig aprofitar mentre ho feia per fer una volta i enfilar-me un poc per treure un poc de perspectiva sobre el campament.  A darrera teniem el nostre objectiu del dia, característic per la seva forma piramidal, tant que podriem dir que es tracta de l’”Ofre de Llevant”.

Quan na Marina em va afinar enfilat per allà adalt tot d’una va cridar. “Papi vull pujar allà adalt”. El que vaig fer evidentment va ser davallar jo tot d’una. “Venga anem a fer una volta pes Castell”.

Així me la vaig endur a donar un voltí per les diferents dependències del campament. Aquest està ja en un estat de runa total i les poques parets que es mantenen dretes estan ja molt malbé. Això va fer que fins i tot na Marina es pensàs que algunes d’aquestes parets fossin escales. “Vull pujar per s’escala” em va dir. “No és una escala això es una paret”.

Abans d’arribar-hi però va tocar berallar-se una mica amb la gran quantitat de cards que creixen a l’esplanada, més que el càrritx, i es clar a l’altura de na Marina li molestaven bastant. “Aquesta planta pica” “Idò alerta no l’has de tocar”. Jo li anava apartant una mica les fulles de card perquè pogues passar mentres tant.

DSC_0026
Entrant als barracons.


DSC_0027
Recinte principal del Campament dels Soldats.


DSC_0029
Hora de berenar.


DSC_0032
Vista del Campament dels Soldats.


DSC_0035
“Hola mami, venim de fer una volta.”


DSC_0036
PAnoràmica del Campament dels Soldats. Al fons el Puig des Porrassar.


DSC_0038
Na Rosa i na Marina berenant.


DSC_0040
Taula davora la font del campament.


DSC_0041
“Holaaa”.


Després de la nostra “aventura” pel “castell” tornàrem al lloc on teniem les motxilles. “Hem de continuar. Hem de pujar fins allà adalt” “Si, ben adalt, ben adalt”. “Idò venga, vaig a recollir sa motxilla”.

Però abans he de mirar es mapa”. El mapa en realitat era el cartell amb el plànol del Campament dels Soldats però ella ben convinçuda de que allò era el mapa que ens havia de dir per on anar. Aquesta era part de l’aventura. “Venga aventureros, seguim cap adalt”.

Aleshores continuàrem la nostra marxa atravessant l’esplanada principal del Campament dels Soldats en dirección a la que era la caseta dels oficials. Just abans d’arribar-hi a la dreta comença el camí ben marcat cap el Puig des Porrassar.

El principi del camí fins un portell amb barrera proper és pràcticament un pista. Abans però na Marina va voler tornar a mirar el mapa. Que en aquesta ocasió si que era el cartell indicador de la ruta al Puig des Porrassar, però com que està a l’altura d’un adult i na Marina el volia tocar, la varem haver d’agafar en braços un  moment. “Vale aventureros, es per aquí que hem d’anar” va exclamar. S’estava montant una película que feia goig veurer-la disfrutar.


DSC_0042
Mirant el “mapa”.


DSC_0045
Començant la pujada cap el Puig des Porrassar.


DSC_0048
“Aquest és es camí”.


Així doncs iniciàrem la pujada cap el Puig des Porrassar. Un poc més amunt del cartell ja veiem el portell pel que haviem de passar. La barrera estava oberta així que en aquells moments no feia falta el botador que hi ha a l’esquerra.

Just darrera la barrera es veia un grup de vaques pasturant i d’altres ajegudes fins i tot. “Aquí no fagis molt de renou Marina, que no hem de molestar ses vaques”. “Les vull tocar” va dir tot d’una, acostumbrada a tocar tots els animals que tenim per cases o té el padrí. “No se deixen tocar aquestes però les pots mirar d’aprop”.

Efectivament a l’esplanada de darerra la barrera tenien el “menjador” i tan estressades com sol esser de costum estaven la majoria descansant i rumiant. “Hola vaques” lis va dir tot d’una na Marina. Jo la vaig agafar de la mà i ens intentarem acostar a una d’elles però tot d’una es va aixecar i va fugir. “Ho veus Marina com no se deixen tocar”.

Just després de l’esplanada on hi havia les vaques el camí ja es convertía en un tirany i comen´çava a agafar altura. “Au venga Marina que ara si que comença s’aventura” “Sii, aventura”.


DSC_0052
Portell a l’inici de la pujada.


DSC_0055
Mirant les vaques.

Aleshores com la setmana anterior per Formentor li vaig donar la mà i començarem la pujada. A poc a poc i al seu ritme. De momentoaquí el camí era bastant còmode ja que no hi havia resalts rocosos i el tirany estava bastant marcat.

Passàrem pel costat d’una gran fita i na Marina tot d’una va dir “Vull pujar”. Aquí si que la vaig haver de pujar jo en braços i després de fer-li la fotografia la vaig tornar a davallar. Poc després el camí si que ja es posava bastant més dret i començava a haver-hi obstacles.

Venga a escalar, que tu pots” i ella s’aferrava a les pedres grimpant en aquests petits trams. Però no es quedava aquí sinó que també donava ordres. “Mira mami, vols que t’ajudi” li deia a na Rosa. “Nooo, tranquila si necessit ajuda ja t’ho diré tu vés amb es papi”.

Aquest tram va ser el que va disfrutar més tots, precisament per això perquè aquí havia d’aferrar-se a les pedres i quan no ho veia clar tot d’una em demanava la mà. Va ser un poc més complicat el seguent tram amb un pendent molt fort però tot de terra i que patinava molt.

Na Marina no aturava de cridar a na Rosa. “Venga mami, que t’ajudaré” “No estressis a ta mare i tu donem sa mà que aquí patina bastant” I na Rosa en el que pensava ja era en la baixada.  En aquells moments ens va adelantar un corredor de muntanya i el deixarem passar.

DSC_0056
Començava l’aventura de la pujada.


DSC_0058
Poc a poc guanyavem altura.


DSC_0061
Encamellada damunt una fita.


DSC_0063
“A escalar!!”.


DSC_0066
“Per aquí mami”.

Passat el tram amb més pendent aquest es suavitzava una mica però abans havíem de superar un nou escaló on na Marina es va aferrar a les pedres per grimpar. “Aquí ja tomba” li vaig dir a na Rosa.

Les vistes començaven a ser espectaculars, i es que el Puig des Porrassar es troba ben enmig del Parc de Llevant i el fet de no tenir arbres li dona unes vistes primoroses. Menorca es veia perfectament fins i tot.

Al cap de pocs minuts varem veure com el corredor de muntanya ja davallava, senyal que faltava poc per arribar ja al cim. “Jo crec que está just allà adalt, venga Marina que ja queda poc”.

Abans d’arribar al darrer resalt hi havia n tram amb pendent més suau, entre càrritx i albons. Aquí el que va començar a bufar amb bastanta de força va ser el vent. “Me pareix que adalt ferà bastant de fred, igual haurem de baixar un poc per dinar”.

Venga Marina que ja queda es darrer obstacle, ja som adalt” Aquí si que hi havia per ella una bona grimpada. Pels adults no és més que dos escalons per pujar uns dos metres però ellà havia de grimpar, primer per la dreta, fer un poc de travessia i grimpar per l’esquerra, sempre cercant el lloc més fácil. Novament amb la meva ajuda ho va superar amb molt bona nota.

Ja som adalt Marina”. Des d’allà ja veiem la fita del cim. “Ja som adalt mami!! “ va exclamar tot d’una. Fins i tot es va quedar allà “per ajudar” a sa mami. Jo vaig avançar uns metres fins el cim i les vaig fotografiar a les dues arribant adalt. A darrera unes vistes espectaculars sobre les platges del parc, s’Arenalet d’Aubarca i sa Font Celada. Bieeen, ja som adalt


DSC_0069
Les vistes començaven a ser espectaculars.


DSC_0070
Al fons la platja de s’Arenalet.


DSC_0072
Cim del Puig des Porrassar.


DSC_0074
Arribant al cim.

Cim del Puig des Porrassar.


DSC_0080
Gaudint de les vistes.

El vent bufava amb bastanta de força allà adalt. No era especialment fred però si que era bastant molest. “Vaig a mirar si cap allà abaix no pega tant”. Vaig baixar un poc en direcció al campament dels Soldats.

No hi havia cap lloc còmode però efectivament a una vintena de metres s’estava més protegit del vent i no pegava tant. “Podeu venir aquí, estarem bé”. Cercarem el millor lloc per seurer-nos era l’hora del dinar.

Tot i que el lloc no és que fos tampoc un hotel de 5 estrelles ens acomodàrem de la millor manera possible. Na Marina tornava a tenir gana i això que ja havia menjat un poc al Campament dels Soldats i també es va afuar al troç de barra amb formatge.

Com que no ens pegava el vent allà va començara a fer un poc de caloreta i tot i estar aturats va començar a sobrar un poc de roba fins i tot. Una vegada més com que no sé estar aturat mentre dinavem vaig aprofitar per posar el teleobjectiu a la càmera. Moments pel relax i per gaudir de l’entorn. Això si tranquilitat no gaire perquè na Marina tampoc atura (no sé a qui haurà sortit).

En haver acabat el meu dinar, i aquesta vegada si després d’haver comprovat que ho duia tot, era hora de preparar el cafè. Vaig compondré unes quantes pedres per poder fer base per la bombona i el fornet i amb unes altres vaig fer un poc de paret per protegir un poc del vent.

Na Marina em mirava molt atenta. “Ara alerta que això cremarà, no ho has de tocar”. Vaig preparar la cafetera i vaig encendre el fornet, procurant vigilar na Marina que estava ben aprop.

I com sempre tota precaució no es poca, ja que no sé que va fer però es va voler aixecar i v travelar pegant un cop a la cafetera que miraculosament no va caure i ella tampoc es va fer res ni es va cremar. “Ho veus com has d’anar alerta. Venga fuig de davora sa cafetera”. Aleshores na Marina va anar a estar una estona per damunt na Rosa, mentre jo acabava de preparar el cafè.

DSC_0084
Hora de dinar.


DSC_0088
Preparant el cafè.


DSC_0089
De relax.


DSC_0082
Puig de na Tudosa I Cap de Formentor.


DSC_0091
El Massanella guaitant al fons.

DSC_0093
Cap des Freu.


DSC_0094
Torre des Matzoc i Faralló d’Aubarca.


DSC_0096
S’Arenalet d’Aubarca.

Uns minuts més de “relaxing cafè” i jugant amb na Marina i vaig començar a recollir coses. Va ser aleshores que vaig pensar en allargar la jornada. Des del cim del Puig des Porrassar podia veure perfectament el camí que pujava cap el Puig de la Mina. “Podriem anar des des Campament des Soldats fins es Puig d’allà davant i després dasvallar per aquell coll que se veu allà darrera. Davalla cap a ses cases des Verger i després podriem tancar es circuit fins ses cases de s’Alqueria.” “Jo crec que ja avui ha fet molt na Marina, no” Aleshores vaig pensar que na Rosa tenia raó. Ja tendriem excusa per tornar un altre dia i fet aquest recorregut.

Aleshores vaig acabar de recollir tot el material i mentre na Rosa i na Marna acabaven de fer el mateix, jo vaig aprofitar per treure unes darreres fotografies des del cim. “Espera papi” em va dir na Marina quan em va veure partir. “No m’en vaig només vaig a treure fotos”.

De la mà de na Marina començarem doncs la baixada. Per començar el primer petit resalt que no va suposar cap problema. Ben aferrada a la meva mà no té gens de por i davalla ben confiada.

A més jo li anava indicant el lloc millor per on podia davallar els petits escalons que ens anàvem trobant. “Venga mami baixa” li anava diguent. “Deixa que sa mami davalli a nes seu ritme, noltros anam a n’es nostre”.

Poc a poc perderem altura i arribarem al tram més complicat amb el fort pendent de terra. Aquí na Marina va patinar més d’una vegada. “Patina!!” només deia. “Es que vols baixar massa aviat. Mira bé on trepitjes”. “Alerta mami que patina” Li va dir tot d’una. “Ja ho sé que patina

DSC_0105
A punt per començar la baixada.


DSC_0106
La primera part de la baixada.


DSC_0110
Davallant del Puig des Porrassar.


La veritat és que la davallada va ser molt més rápida del que em pensava i en poc temps arribàrem novament a la zona on hi havia les vaques pasturant. “Ara aquí sense fer renou, que  tornam ser davora ses vaques”.

Mentre estavem davallant vaig pensar en fer una petita variant ja que es veia perfectament el camí que des de la barrera al costat de les vaques anava cap a la dreta a enllaçar el Camí des Presos més envant. “Podem anar cap allà i farem una variant”.

Però en arribar al portell na Marina es va voler enfilar al botador tot i estar obert el portell. I es que per ella els botadors de fusta son molt semblants a les escales que pot trobar als parcs infantils. “Vull pujar s’escala”.

Però es clar en arribar adalt de tot va demanar tot d’una ajuda per baixar. Aleshores na Rosa va passar a l’altre costat pel portell per anar ajudar-la. Just després de baixar va arrancar a córrer novament cap a l’altre costat i es va començar a enfilar. “Que fas?” “Vull tornar pujar”. Ja la teniem ben liada, això era com quan anam al parc que no hi ha qui la desferri.

“Venga Marina una vegada més i partim cap allà” “No hi vull anar” va exclamar tot d’una mentre intentava escapar-se per tornar a pujar al botador. “Noltros mos n’anam, quedarás aquí tota sola amb ses vaques”. Finalment la vàrem conseguir convéncer i continuarem caminant per la variant que havia proposat.

DSC_0113
Tornàrem arribar a on hi havia les vaques.


DSC_0117
El botador es va convertir en un entreteniment.


DSC_0120
I va pujar-hi unes quantes vegades.


Aquest camí anava en paral·lel a la paret seca de l’esquerra fins un portell. Aquí novament na Marina va anar correguent a obrir ja que volia ser la primera.  Li va costar un poc una altra vegada obrir ja que la porta tenia també molla i la va haver d’ajudar “sa mami”.

Passat el portell el camí anava davallant de manera suau fent fins i tot uns quants revolts. Aquí na Marina va començar a dir que estava un poc cansada. La veritat es que ja havia pegat una bona caminada, però realment el que passava era que al camí començava a avorrir-se novament.

Jo vaig intentar animar-la adelantant-me i fent que volgués agafar-me però començava a costar que s’animàs. Finalment de la mà de na Rosa i a base d’un poc de paciència va aconseguir que seguís caminant una estona.

Ja arribant al camí des presos li vaig proposar una darrera “aventura” . “Venga Marina, vine amb jo farem un tram d’aventura”. Com que el camí girava clarament cap a la dreta vaig decidir agafar una drecera.  “Venga donem sa mà”.

Eren només una vintena de metres però haver de passar entre el càrritx, pujar damunt les pedres, la va tornar animar.  “Venga mami per aquí” novament va dir, animant a na Rosa a agafar també la “drecera aventura”.


DSC_0124
Continuàrem al costat de la paret.


DSC_0125
El Puig des Porrassar quedava enrera.


DSC_0126
Un altre portell.


DSC_0128
Tram fàcil em davallada.


DSC_0135
“Puja per aqui mami”
.
Situats novament al Camí des Presos la cosa canviava. Camí còmode i pla i ràpidament va començar a dir que estava cansada. Però una vegada més la qüestió era entretenir-la o cercar-li qualque incentiu.

Aquest primer incentiu va ser arribar fins una vaca que estava al mateix camí uns quants centenars de metres més envant. “Hem d’anar a veure aquella vaca?” “Siiii”. Aleshores va caminar novament amb ganes durant una estona.

Això si quan arribarem a l’alçada de la vaca, aquesta com es normal va fugir quan mos hi acostarem. “Sen va” va remugar na Marina. “Es que no la pots tocar, no li agrada. No es com ets animalets que té es padrí”.

Per sort estavem ja aprop novament del Campament dels Soldats i aquí per poder animar novament a na Marina li varem dir. “Venga Marina que ha arribam un altre pic a n’es Castell. El veus allà abaix” “Sii, es Castell. I ho vull anar a mirar un altre pic es mapa”.

Va partir a córrer cap a l’entrada del Campament dels Soldats. Just a l’entrada venguent des d’aquest costat hi ha una placa en record dels presos republicans. Na Marina va aprofitar ara que està aprenguent les lletres per cercar les que coneix. La A…, la M de Marina…


DSC_0137
Novament al Camí des Presos.


DSC_0139
Passant pel costat d’una vaca.


DSC_0140
Pel Camí des Presos.


DSC_0142
Identificant lletres.

Entre una cosa i l’altra s’ens havia fet ja un poc tard i tampoc volia entretenir-nos gaire així que li vàrem dir a na Marina que haviem de seguir baixant. “Vull anar a casita, ja va dir ella també” “Idò per anar a casita hem d’anar a cercar es cotxe”.

Si vale, però primer he de mirar es mapa” “Es igual es papi ja sap per on ha d’anar no necesita es mapa” Però ella amb la seva pel·lícula va anar a mirar novament elc artell amb el plànol explicatiu del Campament dels Soldats. “Molt bé aventureras, hem d’anar cap allà” Va exclamar. Una parella que estava dinant per allà es va posar a riure quan la va veure tan xalesta i animada.

Au idò Marina ves davant tu que ja saps es camí” En aquest tram fins sortir novament del Campament dels Soldats però es va trobar novament amb l’inconvenient de la gran quantitat de cards que hi havia. “Pica” va començar a dir. “Espera jo passaré davant i te llevaré es cards” li vaig dir jo.


DSC_0143
Novament al Campament dels Soldats.


DSC_0145
Sortint del Campament dels Soldats.


DSC_0146
“Vull mirar!!”

Així arribàrem novament al portell de sortida i agafàrem el camí cap abaix. Aquí com havia passat durant la pujada l’entreteniment va ser passar els diferents escalons del camí pel costat que ella deia. I no provassim d’adelantar-nos.

De davallada tot va ser molt més ràpid però ja es començava que na Marina estava cansada. No era per manco amb la caminada que s’havia pegat però de moment tot i remugar un poc encara aguantava.


DSC_0148
A correr camí avall.


DSC_0149
Davallant.


DSC_0150
Cercant altres camins.

En agafar novament la pista asfaltada si que va dir durant una estona. “Upa papa” Jo com que s’havia guanyat ja bé les sopes i com que aquí el terreny era còmode la vaig agafar i la vaig posar damunt les espatlles d’aquesta manera poguerem davallar encara més ràpid.

Però sorprenentment un poc més avall va voler tornar a baixar. No estava tan cansada com pareixia i es va posar a jugar amb les herbes dels costats de la pista. “Un escarabat! “ va exclamar també.

De sobte ens va demanar. On hi ha ses ovelles?Se sentien alguns picarols dispersos per les marjades de s’Alqueria Vella d’Adalt però estaven molt enfora per anar a veurer-les. “Son molt enfora” li vaig dir. “Vull veure ses ovelles” “En arribar a davora escotxe en veuràs que es dematí n’hi havia unes quantes”.

No estavem segurs de si les trobariem però amb les ganes de veure les ovelles va continuar caminant i a bon ritme en dirección a s’Alqueria Vella d’Avall.Es més quan va veure la barrera que hi ha ja just davant les cases i abans d’arribar al parquing va partir a córrer per obrir-la novament. “Espera!! Jo vull obrir!!”.

Es va posar a estirar amb força però la molla de retorn de la porta és an forta que no podia acabar d’obrir-la i de fet passava pena que se li escapàs i s’acabàs engrunant una mà. “Espera que sa mami t’ajudarà”.


DSC_0152
Ja sobre la pista asfaltada.


DSC_0155
Obrint el Portell de s’Alqueria Vella d’Avall.


DSC_0157
S’Alqueria Vella d’Abaix.


Mira jo ja sent ses ovelles des d’aquí”. “I jo les veig” li vaig dir també. A la marjada que hi ha al costat del camí que va cap a l’Ermita de Betlem n’hi havia unes quantes pasturant, així que cap allà ens dirigirem per acabar la jornada.

Evidentment quan es va acostar les ovelles varen fugir, però al manco les va poder veure d’aprop. Aquesta va ser la darrera emoció del dia i des de la marjada de les ovelles tornàrem enrera cap el parking donan per acabada una nova excursió familiar.

DSC_0158
Arribant al parking.


DSC_0159
Ovelles!!”.


DSC_0161
“Vine aqui ovelleta”

DSC_0162
Final del recorregut.