27 febrer 2015

Muntanyes de Sóller.

La Vall de Sóller sempre m’ha fascinat, rodejada de muntanyes i a vorera de la mar. És per això que de sempre ha estat poble que més m’agrada i les vistes que es tenen de les muntanyes que el rodejen sempre han estat un dels motius que més m’ha agradat fotografiar.

Aquest més de febrer està clar que ha anat de neu i vaja si l’he poguda disfrutar des d’un punt de vista muntanyenc. Però la veritat es que no he tengut temps de fer cap sortida fotográfica en si i les poques que he intentat com el dia de la matinada al Castell d’Alaró no vaig tenir sort amb la meteorologia.

Després de la gran nevada de principis de mes i quan encara en quedaven les restes a les parts més altes de les muntanyes, la matinada del 22 de febrer ens va regalar una nova nevada que va tornar omplir de blanc les muntanyes per damunt dels 800 metres.

El dematí havia pegat un bot express al Tomir que presentava una bona enfarinada i des d’allà vaig poder apreciar (el dia amb millor visibilitat de tots els que he sortit aquest mes de febrer) com la part central i sobretot el Puig Major tornaven estar ben carregats de neu.

Va ser aleshores que vaig pensar en fer una volta l’horabaixa amb la familia per la Vall de Sóller per fotografiar les muntanyes nevades a posta de sol, aprofitant que els forts vents que havien bufat durant el dia i que ho seguien fent l’horabaixa, havien netejat el cel de niguls.

Però aquesta vegada la quantitat de neu havia estat bastant minça, i tota la neu especialment de les cares sud es va fondre durant el dia i això que havia estat un dia bastant fred. Així en arribar a  Sóller vaic comprovar com gairebé només quedaven petites clapes al Penyal des Migdia, tota l’altra neu s’havia fos, tret d’alguns petits llocs també de la Serra d’Alfàbia a la cara nord. Evidentment la cara nord del Puig Major encara es devia mantenir ben blanca però des d’aquest indret no es pot veure.

Així i tot les vistes de les muntanyes de Sóller des de la propia vall no deceben mai així que ja que erem allà vaig decidir pujar fins el lloc que havia pensat per treure les fotografies. Abans des del mateix poble vaig treure unes primeres imatges cap el Penyal des Migdia. Encara el sol era bastant amunt i no hi havia la il·luminació que esperava.

DSC_1475
Vistes des de Sóller cap el Penyal des Migdia.


DSC_1472
La neu s’havia fos ja bastant.


DSC_1473
Detall de la Coma de n’Arbona.


DSC_1477
Les parets del Penyal des Migdia enfarinades.


Pujàrem per la carretera en direcció a Deià i després d’estudiar uns quants llocs em vaig decidir per un punt on podiem aparcar còmodament el cotxe i a més na Marina podia córrer un poc mentre jo preparava tot el material fotogràfic.

Per l’ocasió havia agafat el “Bigma” 50-500mm per centrar-me en els detalls dels principals relleus muntanyencs que rodejen Sóller. Des del punt on ens trobàvem guaitava al fons el capcurucull del Morro d’en Pelut ben blac, senyal de que com ja he dit a la cara nord si que s’havia mantigut bé la neu caiguda durant la nit anterior.

Alguns niguls que hi havia a la línia de l’horitzó varen permetre que en aquells moments, aproximadament mitja hora abans de la posta de sol hi hagués uns quants jocs de llum i ombra sobre les muntanyes, i com que el sol ja era baix es podien apreciar sobre els relleus sense que hi hagués gaire contrast.


DSC_1479
Jocs de llum I ombra cap el Barranc de Biniaraix.


DSC_1482
Cornadors.


DSC_1483
Penyal des Migdia.


DSC_1489
Puig de l’OFre.


DSC_1486
Cornadors.


DSC_1481
Puig de l’Ofre I Barranc de Biniaraix.


DSC_1494
Cornadors.


Poc a poc a més els tons càlids de la posta de sol començaren a resaltar el color de la roca cosa que encara feia més vistoses les imatges. Així vaig estar una estona fotografiant els diferents cims: Penyal des Migdia, Cornadors, l’Ofre, Alfàbia…

Na Marina mentres tant s’entretenia correguent per davora i com que volia que es papi jugas una estonba amb ella vaig pensar en fer una prova per montar el meu primer timelapse fent el moviment així com l’ombra anava guanyant terreny sobre la zona del Barranc de Biniaraix.

Per això després d’enquadrar vaig posar el temporitzador i vaig posar a fer 100 fotografies una cada parell de segons. Així mentre la càmera anava fent feina vaig poder jugar una estona amb na Marina a amagar-nos per darrera les mates i ullastres.

El resultat del timelapse va ser un autèntic desastre, bé segurament és que no l’he sabut fer. Hauré de mirar d’assistir al pròxim curs que organitzi en Marcos Molina per veure si aprenc una mica la tècnica.

En acabar de fer les fotografies automàtiques el sol ja era a punt de posar-se i això es notava amb la debilitat en que il·luminava els cims. En aquells moments era quan les ombres i parts iluminades gairebé tenien el mateix to i es podien apreciar totes les textures de la roca i la vegetació. Així com les petites clapes de neu que quedaven a les zones orientades al nord.

Encara vaig tenir temps de fotografiar un cop més d’aprop els emblemàtics cims de l’Ofre i els Cornadors. I de passada em vaig quedar també amb alguns enquadraments per projectes futurs intentant incloure la lluna per exemple a la composició.


DSC_1535
L’ombra anava guanyant terreny.


DSC_1573
Darrers rajos de sol sobre el Penyal.


DSC_1574
La cara nord de l’Ofre mantenia petites clapes de neu.


DSC_1575
Cornador Gran a posta de sol.


DSC_1576
La cara nord d’Alfabia mantenia neu.


DSC_1580a
Panoràmica a posta de sol.

Amb el sol ja amagat la temperatura estava caiguent en picat així que vaig desmontar tot el material i partirem novament cap a cases donant per acabat un altre cap de setmana intens.

25 febrer 2015

Ametllers a posta de sol.

La veritat es que enguany ha estat una temporada un poc atípica pel que es refereix a la floració dels ametllers. Les inusualment altes temperatures que hi va haver durant bona part del mes de desembre varen fer que molts d’exemplars florissin fora de temporada.

Si a n’això li ajuntam que durant la quinzena on és habitual la plena de la floració, des de mitjans de gener a mitjans de febrer hi ha hagut importants temporals de fred, neu i vent. Ha estat complicat en segons quins llocs poder veure l’habitual estampa de les marjades ben blanques.Així la floració ha estat un poc irregular i degut a les ventades precisament molta ha  caigut fins i tot abans d’hora.

Pel que fa a la meva habitual sortida per fotografiar-ho enguany he estat aquests dies tan pendent de la neu caiguda a la Serra de Tramuntana que gairebé se m’ha passat el temps dels ametllers en flor.

Però vet aquí que gairebé de casualitat varem fer una escapada llampec a Calonge per conéixer el nou “membre de la familia”,  el petit mè que havia nascut el dia abans i de camí cap a la marjada on estava vaig poder fotografiar alguns ametllers en flor.

Com ja he comentat no eren tots ni molt manco sinó que mentre hi havia alguns arbres amb una estampa fantástica, d’altres gairebé no tenien cap flor. El que va contruibuir a augmentar el contrast de la imatge va ser que estavem ja amb l’horabaixa ben entrat.

DSC_0189
Un ametller ben florit.


DSC_0190
Detall de les flors d’ametller.


DSC_0191
Detall de les flors d’ametller.


DSC_0192
Flors d’ametller.


DSC_0193
D’un poc més aprop.


La posta de sol es preveia d’aquelles ben acolorides amb una serie de niguls mitjants a l’hortizó i amb la formació d’una “finestra de llum”. No va defraudar la posta de sol i quan el sol es va amagar per l’horitzó, toti q ue des d’allà no el veiem els niguls es varen començar a encendre oferint un espectacle de colors vermellosos.


DSC_0194
Ametller a contrallum.


DSC_0197
Dos exemplars ben florits.


DSC_0198
Un altre ametller ben blanc.


DSC_0240
Al fons es començava a intuir una posta de sol acolorida.


DSC_0242
Els niguls mitjans començaven a agafar tons rogencs.


DSC_0244
La posta de sol era inminent.


DSC_0245
Tons espectaculars a posta de sol.


DSC_0246
Camps d’ametllers a posta de sol.


DSC_0248
Ametllers a posta de sol.


DSC_0253
Ametllers a posta de sol.


DSC_0249
Il·luminació espectacular durant uns minuts.


DSC_0250
Però va durar pocs minuts.
               


DSC_0251
Detall de les flors d’ametller.


DSC_0255
Poc a poc els niguls es varen anar apagant.

Em vaig quedar una estona fotografiant els camps d’ametllers amb aquesta posta de sol tan vistosa que va durar une escasos minuts però que sempre és un espectacle de poder gaudir.



23 febrer 2015

Tramuntanada.

Aquesta temporada hivernal està essent bastant propícia pels temporals de vent. De fet ja s’han produït algunes situacions que fins i tot han estat de récord al nord de Mallorca i sobretot a Menorca.

Un d’aquests impresionants temporals de Tramuntana es varen produir la primera setmana del mes desembre passat. Ja dies abans els models meteorològics preveien una situació molt complicada amb la formació d’una profunda baixa a l’est de les illes que ens enviaría vents molt forts.

A mesura que s’acostava el temporal es confirmaven fins i tot els avisos vermells per vents sostinguts, ràfegues i onades que podien superar els 6, 7 i fins i tot 8 metres d’altura. Jo no havia vist mai un avís vermell a les illes Balears. Sí que de tant en tant se n’anuncien a les costes del CAatàbric, però aquí era una cosa que encara no havia vist i la veritat es que la cosa “prometia”.

Va donar la casualitat que el dia que havia d’arribar el temporal tenia lliure a la feina. Arribavem a final d’any i vaig decidir agafar-me aquest dia pendent aprofitant que era el pont de la Constitució i així tenir 4 dies seguits.

Va ser aleshores que vaig pensar en anar a fotografiar el temporal a un dels llocs on sol esser més espectacular quan aquest ve de Tramuntana: Cala Sant Vicenç. Aprofitant que na Rosa també tenia lliure fariem una volta amb el cotxe i aniriem a veure el temporal.

Jo vaig preparar tota la motxilla del material fotogràfic per tal de treure un bon reportatge del temporal. El petit inconvenient que teniem era que a migdia havíem d’anar a cercar na Marina a l’escola i per tant d’alguna manera em perdria el moment “àlgid” del temporal que estava pervist que arribàs a partir precisametn del migdia. De tota manera ja des de primera hora del dia estava previst que els vents fossin molt forts i les onades importants.

Per tant després de deixar na Marina a l’escola agafàvem el cotxe i partiem cap a Pollença. Ja a Palma es notaven els efectes del vent però molt més fluixos del que ens trobariem en arribar al nord de l’Illa. El dia també era bastant gris tot i que no plovia.

De camí per l’autopista vaig començar a notar els efectes del vent ja que et movia bastant el cotxe quan bufava una ràfega important. Per la radio tots els mitjans de comunicación, sobretot els més sensacionalistes ja estaven fent una retransmissió especial del temporal, amb enviats especials a les zones on potencialment hi podia haver més problemes.

En arribar a Cala Sant Vicenç l’espectacle començava a ser dantesc. Tal vegada en aquells moments el temporal encara no estás al seu punt màxim però jo al manco no havia vist mai la mar tan desfeta.

Igual que jo ja hi havia alguns fotógrafs que s’havien desplaçat per plasmar en imatges el temporal i també eren nombrosos els curiosos, sobterot estrangers que “gaudien” de l’espectacle natural. 

Vaig aparcar al final de l’Avinguda des Cavall Bernat, on acaba la carretera principal i em vaig disposar a sortir càmera en mà. Les ráfegues de vent eren tan fortes que fins i tot el cotxe es movia. Na Rosa va dir que se quedava de  moment dins el cotxe.

DSC_0579
En arribar a Cala Sant Vicenç el temporal ja era ben viu.


DSC_0584
Molta espuma fins bastant mar endins.


DSC_0586
Les ones pegant amb força sobre la Serra del Cavall Bernat.


Era impresionant veure l’estat en que es trobava la mar i realment impactant veure la quantitat d’espuma que hi havia i especialment com pegaven les onades al fons sobre la cara nord de la Serra des Cavall Bernat.

Vaig decidir que no m’agradava l’angle des d’allà (amb els hotels i enmig de l’enquadrament) i com que era prest i teniem temps per estudiar el millor lloc vaig decidir anar fins Cala Molins a veure si hi havia manera de fotografiar des de la mateixa platja.

Però ràpidament vaig comprendre que seria impossible, al manco si no volia acabar xop jo i tot el material fotogràfic, amb lo dolenta que és l’aigua salada per tots els elements mecànics i electrònics. Ja per passar amb el cotxe per la Punta de la Torre, un dels llocs on les onades pegaven amb més força t’acabaves banyant. La platja de Cala Molins literalment estava desapareguda, l’aigua arribava fins el final on hi ha la carretera.

Vaig aturar-me un moment amb el cotxe a la punta i estudiant un poc el moviment de les ones vaig trobar un lloc on tal vegada podria fotografiar sense acabar completament xop. Aíxí ho vaig fer i em vaig situar un poc a recer de l’aigua.

Com que el vent bufava tan fort vaig descartar completament treure el trípode, intentaría fer-ho a pols si les ràfegues de vent m’ho permetien. La veritat es que era un espectacle veure com l’aigua pegava sobre les roques de la Punta de la Torre i s’escampaven en mils de gotes, assolint una altura més que considerable.

Em pensava estar més o manco a cobert però la veritat es  que després de treure les primeres fotografies generals vaig veure com el filtre de la càmera estava ja ben ple de gotes. Tocava fer-lo net i no havia fet més que començar,


L’alçada de les ones començava a ser important.


DSC_0589-Editar
I rompien en força contra les roques.


DSC_0593
I la força del vent impulsava les gotes molts de metres envant.


DSC_0606
La força de les ones aixecava l’aigua bastants de metres.


A partir d’aleshores vaig adoptar la táctica d’esperar a que arribàs una onada interessant i just quan estava a punt de rompre començava a treure fotografies. Com que tanmateix era impossible mantenir exposicions un poc llargues per crear alguns efectes al que em vaig dedicar és a treure ràfegues així per una banda no quedaría moguda la fotografia i tendría tota la seqüència de l’ona per després en el post processat triar la que més m’agradàs.

Així en aquesta posició vaig estar una bona estona, variant un poc els enquadraments en hortizontal i en vertical. De tota manera no em vaig lliurar al capd ‘una estona d’haver de fer net novament el filtre de l’objectiu.


DSC_0614
Les onades pegaven amb força continuament.


DSC_0620
A la Punta de la Torre la carretera també rebia els efectes del temporal.


Per uns moments el sol va guaitar entre els niguls i en aquells moments vaig decidir pujar un poc per la carretera i canvia un poc de perspectiva, mirant un poc cap a Cala Barques. Allà l’espectacle tampoc tenia desperdici, tot i que des d’allà no tenia cap punt en primer pla on la força de les ones aixécàssin l’aigua.

Al fons cap a la Punt de les Coves Blanques no es quedaven enrere respecte a la península del Cavall Bernat. Des d’aquesta nova perspectiva i un poc més enfora de l’aigua vaig decidir arriscar un poc i vaig treure el teleobjectiu per captar un poc la cara nord del Cavall Bernat.

Fotografiant el temps passa volant i  m’havia oblidat de na Rosa així que vaig anar cap el cotxe. Aquí me varen enganxar els primers periodistas que estaven per allà “retransmetent” el temporal. Volien xerrar amb jo. Jo vaig escaquejar-me demanera discreta, no m’interessava.


DSC_0622
Cap a Cala Barques també la mar ben desfeta.


DSC_0625
A mesura que passava el temps el temporal es feia més fort.


DSC_0627-Editar
Detall amb el forat del Cavall Bernat.


DSC_0630
La Punta de les Coves Blanques patint amb força els efectes del temporal.


Vaig fer un segon intent d’anar a la platja de Cala Molins. Hi havia uns quants “bufadors” espectaculars que semblaven “geisers”, però resultava complicat trobar un punt on treure les fotografies i no vaig acabar convinçut.

Finalment vaig deixar el cotxe a l’aparcament que hi ha al fons de la Platja i vaig sortir amb el trípode (em servia un poc de monopeu per estabilitar- un poc) amb la intenció d’anar fins Cala Carbó.

El tram de carretera de Cala Molins a Cala Carbó estava rebent de ple els efectes del temporal i estava completament xop. El meu cotxe ja havia patit les inclemències i semblava que l’havia tret de davall d’una dutxa d’aigua salada i això que al punt on estava abans semblava que estava un poc cobert.

En sortir del cotxe una ràfega gairebé m’arrabassa la porta i jo surt volant. De camí a Cala Carbó si que era espectacular veure la quantitat d’espuma i com anaven pegant les ones amb força en aquest sector de costa.

Vaig trobar un lloc, a l’entrada d’una de les cases on em podia protegir tímidament de l’aigua de les ones i vaig decidir posar el 70-300mm. Des d’aquí vaig veure uns molts bons enquadraments en vertical en direcció al Caval Bernat en que no apareixien gaire cases (una llàstima d’urbanitzacions).


DSC_0633
De camí a Cala Carbó la mar feia literalment por.


DSC_0639
Aquí es notaven especialment els cops de la mar.


Però el meu objectiu era arribar a Cala Carbó. Vaig esperar un momento de petita treva i vaig atravssar correguent per la carretera intentant protegir el material fotogràfic. Aquí si que literalment la cala havia desaparegut, engolida per l’espuma.

Novament em trobava amb la dificultat de poder captar la imatge i que la càmera no morís a l’intent. Vaig pensar que si el vent venia de Tramuntana, atravessant a l’altre costat del torrent tal vegada no pegaría tan l’aigua.

I es que jo ja anava ben banyat. El que passava es que m’havia protegit bé amb la jaqueta de gore, però d’aquesta regalimava l’aigua, i les meves ulleres també estaven plenes de gotes. No ho he comentat encara però el vent era gelat i en començava a notar els efectes a les mans que per poder operar bé la càmera no duia protegides amb guants.

Finalment vaig trobar un bon enquadrament gràcies a una petita barca que hi ha a l’altre costat del torrent. Aquí al torrent precisament  el que s’estava formant era una sabonera que amb la força del venta nava entrant torrent endins quedant enganxada de les roques i l’escassa vegetació. Aquest fenòment s’endinsava una vintena de metres torrent endins tot i que l’aigua no pujàs.


DSC_0643
A Cala Carbó tot era espuma.


DSC_0647
I la Cala havia “desaparegut”.

De tornada cap el cotxe va ser quan em vaig entretenir una bona estona amb l’enquadrament que abans ja havia “estudiat”. Una finestra de sol entre els niguls em va permetre captar per alguns moments el contrast entre les parts il·luminades i al fons el Cavall Bernat amb un aspecte realment “sinistre”. És una llàstima que per incloure bé a l’enquadrament el lloc on les ones pegaven en primer pla no quedava més remei que incloure un dels xalets que hi ha a primera línia de costa.

Tal i com s’havia presvist a mesura que passassen les hores del dia el temporal havia d’anar augmentant i la veritat es que ho començava a notar a simple vista. No amb que es pogués veure en l’açada de les ones que era complicar d’avaluar però si amb la força en que pegaven contra les roques.


DSC_0654
Escletxes de sol il·luminant les ones.


DSC_0657
El temporal saccejant amb força la Punta de les Coves Blanques.


Finalment vaig tornar al cotxe. Un poc banyat i congelat. Després de comentar amb na Rosa l’espectacle, i de fer-me netes les ulleres i també un poc el material fotogràfic, vaig decidir canviar de lloc i de passada no tendria tant de temps a la pobre Rosa tota sola dins el cotxe.

Així vaig decidir pujar cap el mirador d’el Colomer. En arribar allà adalt la força del vent era impresionant, ja no tan sols les ráfegues sinó els vents continuats. Vaig aparcar a l’inici del camí cap a la Talaia d’Albercutx i en sortir gairebé surt volant, com ho semblava que ho havien de fer els garballons i mates dels voltants.

Va arribar aleshores un autocar amb turistes del IMSERSO. Alguns es varen atrevir a baixar de l’autocar i començaren a caminar cap el mirador. Poc a poc desistiren i tornaren enrera. Noltros contemplavem com eren incapaços de mantenir-se en peu.

Jo vaig der la broma de que eren els pobres vellets, que alguns ja gairebé no s’aguantaven. Ara era el meu torn. Vaig agafar càmera, trípode i motxilla fotográfica i cap allà s’ha dit. Ja al coll de la carretera la força del vent era tan gran que costava d’avançar.

Però va ser intentar passar per darrera del monument a Antoni Parietti i allà era literalment impossible mantenir-se en peu. Que và era perillosissim intentar seguir avançat. Es canalitzava allà el vent de tal forma que em vaig aixecar d’enterra unes quantes vegades.

Vaig descartar intentar seguir fins el mirador sense tenir cap corda per assegurar-me jo i el material. Hauria acabat devers Cala Sant Vicenç amb una bufada. De tota manera semblava que el punt crític era precisament a l’esplanadeta del monument.

Ajupit com una serp i agafant amb forçat tot el material vaig poder guaitar per darrera d’uns garballons I treure dues fotografies cap el Cavall Bernat. Era impresionant la força del vent i també ho era com pegava la mar sobre la Punta de la Salada.

Després de desistir de seguir vaig atravessar de manera rápida i intentant no perdre l’equilibri novament l’esplanada del monument per tornar al cotxe. Li vaig explicar l’anècdota a na Rosa i que era realment impossible mantenir-se dret allà. Segur que els vents allà ja superaven els 100 km/h i estant tan aprop dels penyassegats era molt arriscat.

Vaig tornar a sortir amb la intenció de fotografiar cap a l’altre costat. Just davall del mirador hi ha une petita plataforma des de la qual observar també la penísula de Formentor i la clásica imatge del Colomer. Amb el teleobjectiu i tirat enterra novament la viag poder captar, però tot d’una vaig tornar al cotxe no hi havia qui estàs.

DSC_0678
Les ones pràcticament engolint la Punta Salada.


DSC_0683
Al Mirador del Colomer feia una ventada huracanada.


DSC_0691
El temporal cap a la zona del Colomer I el Pal.


Després de l’experiència al Mirador des Colomer, on certament vaig patir la ventada més gran que recordi, i mira que algunes vegades fent la cabra n’he patides de fortes sobretot als cims de la Serra, especialment una pel Massanella amb un temporal de fred i neu. Però com aquesta, la de tenir la sensació de no controlar gens la situació i d’estar completament “venut” no l’havia tenguda mai. Certament el temporal estava essent extraordinari. I encara li quedaven unes hores per arribar al seu màxim.

Vaig decidir tornar a Cala Sant Vicenç. Al manco des d’allà les ráfegues de vent eren soportables i a més no era perillós estar treguent fotografies. En aquesta ocasió vaig decidir baixar cap a Cala Molins per tal de treure les fotografies.

Ja era bastant més gran la quantitat de gent que contemplava el temporal i el fotografiava. I ja hi havia periodistas per tot. M’intentaren enganxar novament. Jo els vaig esquivar. Però finalmente m va insistir tant l’al·lota d’IB3 que finalment vaig accedir a que em fessin dues preguntes. Sembla que em va veure després tota la familia per la televisió. Jo ni ho vaig mirar.

Un altre fotógraf que anava ben preparat (duia un “pepino” que devia ser un 500mm) va baixar també amb jo fins la cala. Na Rosa a la fi va sortir del cotxe i al manco a mirar un poc des d’adalt.

Cercarem un bon lloc des del qual poder fer un bon primer pla amb les onades pegant sobre la Punta de la Torre. Abans ho havia fotografiar des “de dins” i ara ho podria fer des d’enfora. Jo no duia tampoc el tele gran, només el 70-300 però em bastava per enquadrar el que volia.

A més el més interessant era poder treure una imatge a focals mitjanes en que es podia incloure a darrera el forat del Cavall Bernat i tota l’espectacular cara nord de la serra. Novament la táctica va ser la de treure fotografies en ràfega per després escollir la que més m’agradàs.

DSC_0707
De retorn a Cala Sant Vicenç.


DSC_0715
Captant com les onades pegaven sobre la Punta de la Torre.


DSC_0726
La mar desfeta cap el nord.


DSC_0731
Impacte de les ones sobre la Punta de la Torre.


DSC_0715-Editar
Que era un dels llocs que més patiren el temporal.


DSC_0743
La platja de Cala Barques havia desaparegut.


M’hauria quedat allà amb ganes durant tot el dematí, tot i que probablement hauria acabat les bateries de la càmera però vaig mirar el rellotge i ja eren gairebé la una i a les dues havíem d’anar a cercar na Marina.

Vaig fer una darrera i curta sessió situant-me novament al punt inicial, sobre la Punta d ela Torre. Quan vaig haver captat dues onades grans, d’aquestes que feien tremolar fins i tot enterra vaig donar per acabada la sessió.


DSC_0771-Editar
De retorn a la Punta de la Torre.


DSC_0779-2
Les ones cada cop eresn més grans.


DSC_0787
I es podia apreciar perfectament cap a la zona del Cingle del Carboner.


Les conseqüències del dia varen ser que vaig estar tot un horabaixa fent net tot el material fotogràfic al qual s’havia incrustat tota la saladina. El cotxe també va haver de passar pel rentacotxes. Passava el netejaparabrises i es quedava enganxat de la quantitat de sal que duia el vidre però l’espectacle va valer la pena. Llàstima no haver pogut esser l’horabaixa quan hi va haver el punt màxim.