29 gener 2015

Escalant pel Puig Major.

Fa uns quants anys, tal dia com aquest hauria acabat en remull din qualsevol torrent de la Serra de Tramuntana. I es que el dia anterior havien caigut més de 140 l/m2 i hi havia aigua per tots els torrents, fins i tot els que habitualment no en duien,

Però el temps passa i les curolles canvien, i sempre he dit que a la vida tot es qüestió de prioritats i en aquests moments de la meva vida muntanyenca tenc altres curolles prioritaries que el torrents, tot i que després de veure aigua davallant per totes les torrenteres a un li entraven ganes d’agafar el neopré i aficar-se dins l’aigua.

Tampoc teniem previst escalar en un principi aquest dia, però per altres raons que tampoc venen a compte finalment havia quedat per escalar amb el meu amic Luis Redondo i aquesta vegada el nostre objectiu no era altra que el Pa de Figa de Son Torrella.

D’entrada un ja pot pensar en que aquesta paret ja son paraules majors, i efectivament amb tota la raó del mon, però el nostre objectiu era un poc més “asequible”,dins de les nostres possibilitats actuals, pujar per l’aresta de ponent del Paredón, on en teoria haviem de tenir un dos llargs més o manco complicats i la resta una aresta fácil però aèria fins el cim del Pa de Figa de Son Torrella.

No teniem intenció de fer cap recorregut nou, de fet per la informació que he pogut averiguar ja en Guillem Martí i en Bernat Torres hi obriren per aquesta zona una primera via, segurament en la seva primera exploració de la zona, abans d’obrir el primer recorregut a la imponent paret sud: la via GEM.

Però sense anar més lluny ja sabia que una cordada (la formada per Derek Watson i Toni Ribas) havien estat obrint unes quantes vies a n’aquesta part del Paredón feia uns mesos i la que ens interessava era precisament la que recorria l’esperó de l’aresta, que ells batiaren com a Esperó SO.

Partiem a les 8 de Palma, i amb el canvi d’hora de la setmana anterior encara amb les primeres llums del dia. Malament pintava la cosa d’un principi ja que a Palma feia una ventada i els niguls baixos cobrien la Serra. “Estos mentirólogos” tornava a dir en Luis.

Y si probamos de ir al Galatzó, a la Vespa” “Si però allí seguro que estará mojado con lo que ha caído” “En eso tienes razón. “ “No sé vamos a probar, vamos para allá a ver si se va arreglando el día, en teoría la previsión es de sol para hoy”.

Un poc resignats novament, però en certa manera esperant que passàs com el dia de l’Agulla des Voltor en que en sortir el sol es varen desfer els niguls partirem cap a Sóller. A l’altra banda del túnel el panorama era el mateix niguls ben baixos enganxats a les muntanyes que no permetien veure més amunt dels 800-900 metres.

En passar el túnel de Monnàber un petit raig d’esperança era que cap al sud pareixa que el sol guanyava terreny i es podien veure els cims del Puig de ses Vinyes, però cap el Puig Major seguia tot ben tapat. “Hoy será más difícil que se vayan las nubes, el día de l’Agulla des Voltor en cuanto salió el sol se disiparon en un momento, peo hoy ya lleva un rato luciendo el sol y no se van”.

Aparcarem just davant la base militar, poc abans d’arribar a l’entrada de Son Torrella, on hi ha una bona esplanada per deixar el cotxe. A l’altre costat comença el camí de Son Torrella. Per aquí voliem provar de fer l’aproximació per no fer molt de desnivell de pujada, però amb la incógnita de si podriem passar.

Només sortir el que varen comença a sentir es la rermor de l’aigua que davallava pel torrent i gairebé per tot, testimoni de la gan quantitat d’aigua caiguda el dia anterior. “Tendríamos que haber ido a hacer torrentes” deia jo emprenyat perquè el Pa de Figa seguia ben tapat pels niguls baixos.

Un poc resignats però amb el raig d’esperança que ens donava veure el sol cap el sud ens carregarem les motxilles i sortirem de la carretera per agafar el camí de Son Torrella. Cap a ponent es podia intuir entre la boira la silueta del Pa de Figa però el Puig Major seguia ben tapat per una espessa boira. “Hoy me parece que le va a costar a las nubes irse”.

Davallava aigua per tot, fruit de les intenses plujes del dia abans i poc després de les cases de Son Torrella, i davall els enormes polls, la font brollava amb ganes i el torrent que aboca cap a Cúber davallava amb un caudal alegre per ser una torrentera normalment eixuta.


Paredon -
001
En arribar a Son Torrella estava ben tapat.


Paredon -
003
Brollava aigua per tot després de les pluges del dia anterior.


Pel mateix camí davallava aigua tot el temps i ens començavem a demanar si haviem fet bé en anar a escalar o fer un altre tipus de recorregut. Semblava que els niguls a poc a poc s’anaven desfent i la part baixa del Paredón ja es podia apreciar, però no sabiem com estaria la roca. “Parece que la roca está chorreando” li vaig dir a n’en Luis i es que es podia veure com brillava la roca que regalimava. “Con la niebla no ha podido secarse y eso que la pared es bien vertical”.


Un poc més envant arribarem fins l’estació meteorológica del AEMET, la que el dia anterior había enregistrat més de 140 l/m2. Des d’aquí sortiem del bosc i d’alguna manera quedavem “al descobert” ja que la carretera militar en aquest punt va en paral·lel a la pista que seguiem.

La boira semblava que pujava definitivament i ja podiem apreciar el Pa de Figa de Son Torrella, desafiant amb la seva verticalitat a la cara sud. El sol començava a encalenti de valent i ja sobrava tota la roba. “Y yo que he cogido el forro polar, me parece que me va a sobrar todo lo demás”.

Arribarem així a un botador que permetia passar a l’altre costat. Des d’aquí començarem a estudiar el possible recorregut. No havia tengut temps el dia abans d’imprimir-me la fotografia que tenia amb els traçats de les vies, però ja podia intuir-se més o manco per on haviem d’anar.


Paredon - 005
Poc a poc la boira pujada I apareixia el nostre objectiu.


Paredon -
007
Fent l’aproximació per la pista de Son Torrella.


Paredon -
008
Les boires s’anaven desfent sobre el Pa de Figa.


Paredon -
009
Estudiant el recorregut.


Aquí decidirem passa a l’altre costat de la barrera pel botador i això ens acabaría complicant un poc l’aproximació. Tot just passa el botador passarem per una zona on hi ha abellers, però passats aquests el camí es va esvaïr i entrarem dins una zona molt bruta, aferrats a la reixa que teniem a la dreta i a l’altre costat es veia com continuava la pista.

Nos hemos equivocado saltando la valla, tendríamos que haber seguido por el otro lado”. Però ves per on en aquells moments sentirem el renou d’un cotxe que pujava per la carretera militar. Com que estavem dins el bosquet de pins ens varem acotar i ens poguerem amagar, si haguessim anat per la pista de ben segur ens haurien vist i ja hauriem hagut de donar explicacions, com a mínim, si es que no ens treien dafora i ens fastidivaven la jornada d’escalada.

Passat el moment de perill continuarem avançant, si es que li podem dir això, ja que estavem dins una autèntica selva de càrritx, gatoves i pins joves i feia molt mal avançar i més amb el pes que duiem a la motxilla.

Afortunadament els niguls baixos poc a poc es retiraven del Puig Major i ja podiem veure el seu cim i el Pa de Figa de Son Torrella s’apreciava en tot el seu esplendor. Això si, el que ja començavem a nota era el calor amb el sol encalentint de valent,

Poc a poc agafarem un poc d’altura, rapinyant-nos una mica amb la vegetació i així sortirem a la carretera militar. Procurarem sortir ràpidament per l’altre costat, sempre mantenint el Pa de Figa com a referencia.

Durant una estona estariem novament al descobert, però després que ja hagués passat el cotxe feia pocs minuts no esperavem tenir problemes. A l’altre costat de la carretera va continuar durant una estona la selva de gatoves i càrritx i es va sumar el pendent cada vegada més fort.


Paredon -
014
Aproximant cap el Pa de Figa per un tram molt brut.


Paredon -
016
Els niguls havién donat pas a un dia radiant. El Paredón en tot el seu esplendor.


Paredon -
020
Començant a pujar cap a la seva base.


Ja ens sobrava tot i en Luis ja feia una estona que anava en mànega curta. A mesura que ens acostavem ja tenia més clar per on haviem de pujar, bé al manco per on havia d’anar la via perquè la veritat es que no la tenia clara perquè la part central es veia una bona placa.

Ja estavem aprop del Pa de Figa i el fort pendent es va convertir en el principal obstacle. A més cada cop el terreny era més rocós i vertical. Ferem una breu aturada per descansar i aprofitarem per situar la possible via. “Yo creo que es por ese espolón que le pega un poco el sol. Pero la parte de arriba se ve bien vertical”. “Bueno vamos hasta el collado y vamos viendo.”.

Continuarem pujant per trobar el pas de pujada. “Vamos un poco hacia la derecha y luego giramos en diagonal izquierda”. Teniem un primer tram bastant vertical on haviem d’atravessar una canal. En condicions normals i sense pes no suposava cap problema però amb el “gra” de l’esquena hi havia que extremar les precaucions. Per sort la roca estava ben seca i això que no donava un duro perquè ho estàs a primera hora amb tot el que havia caigut el dia abans i la boira que cobria el Puig Major. 

Arribarem així a la canal per on hi ha el pas de pujada. Fins i tot trobarem alguna fita i una marca vermella. “Seguimos la diagonal a la izquierda. Otras veces he subido todo recto, pero hoy con el peso pasamos de tanta roña” “Si, si, ves a lo fácil que ya tendremos roña por allí arriba escalando”.

Així i tot les grimpades cada cop eren més verticals i tot i que eren fàcils haviem d’anar alerta ja que era bo de fe desequilibrarse. Poc a poc ens acostavem al coll i ja es veia perfectament l’esperó per on haviem de fer la pujada.

La primera part per una placa amb fisures que semblava asequible fins un petit collet, però després es posava més vertical i fins i tot semblava que hi havia un petit desplomat. A més a la part intermitja de la placa es podia veure un tram on la roca regalimava. “Tiene que ser un poco por la izquierda.” Va dir en Luis, por la placa desploma bastante. “Bueno, como en el Espolón desl Pla” li vaig dir jo.


Paredon -
022
Cercant el pas de pujada.


Paredon -
024
Just davant nostre un diedre espectacular.


Paredon - 028
Pas de pujada.


Paredon -
032
Verticalitat de les parets del Pa de Figa.


Paredon -
033
Ja veiem el noste objectiu, l’esperó de l’esquerra.


Paredon - 034
La carretera militar  quedava ja ben abaix.


Arribarem així al collet i cercarem un lloc per on fer l’entrada a l’esperó que encara no ho teniem clar del tot. “Tiene que ser un poco más abajo, justo donde empieza el espolón” “Si pero allí hay un tramo de placa bien liso, yo creo que es un poco por la derecha y pasa entre esa pequeña mata y el árbol seco”.

Mentre discutiem com fer l’entada localitzarem just a la base de l’esperó una fita. “Mira una fita” ya tenemos claro que es por aquí, porque el camino normal no va precisamente por aquí y para subir aquí ya hay que escalar."

Haviem de baixar doncs un poc fins a la fita. El passet de desgimpada era un poc delicat però just davora la fita teniem una bona platafoma per deixar les motxilles i començar a preparar-nos per l’escalada.

Primer de tot descarregarem el pes de l’esquena i aprofitarem per berenar i beure un poc abans d’afrontar l’escalada, mentre començavem a preparar les cordes i la resta del material. La plataforma on començava la via era un mirador fantàstic i el dia havia quedat radiant despés d’esvair-se la boira.

Ara havíem de localitzar un lloc on posar la primera reunió. Mentre en Luis cercava fisures un poc més amunt jo vaig localitza un bon pont de roca un poc més abaix. “Aquí hay un puente de roca. Pasame la cinta larga para poder llegar hasta la repisa."

Tot i que el pont de roca era prou bo cercarem un altre punt i en Luis va col·locar un friend mitja a una bona fisura a l’esquera. Amb les dues cintes llargues va acaba montant la reunió. Jo mentres tant vaig començar a penjar-me tot el material i em vaig encordar.

Dues fotografies abans de començar i vaig comença a estudiar el llarg. No pareixia gaire complicat i de fet no era completament vertical i es podien veure bastantes fisures on poder protegir.


Paredon -
035
Recorregut que seguirem.


Paredon -
037
En Luis arribant a la base de l’esperó.


Paredon -
039
Fita a l’inici de la via.


Paredon -
040
Preparant el material.


Paredon -
042
Aquí ja hi havia un bon balcó.


Paredon -
044
Montant la reunió.


Paredon -
046
A punt per iniciar l’escalada.


Bueno voy para arriba”. “Ok, ves al loro”. Vaig començar l’escalada. La idea era arribar fins una primera fisura horitzontal. Les preses eren bones igual que la roca, al manco en aquesta primera part.
Després de pujar uns tres o quatre metres vaig mirar de posa ja un primer seguro. oOm que estava còmode vaig mirar de posar un fisurer, que normalment solen esser més complicats de col·locar, però després de veure que la fisura no anava bé vaig pujar mig metre més i vaig arribar així fins la fisura horitzontal.

Col·locat un dels friends petits vaig aprofita per treure unes quantes fotografies abans de continuar. “Ahora iré un poco a la derecha, para pasar junto al arbusto seco”. Amb una fácil manioba de peu-ma vaig pujar-me a la fisura on havia posat el friend.

“Parecia más fácil desde abajo, yo que decía que se podía subir a pelo”  “Ya lo he visto que parecías muy lanzado”.” Bueno sigo para arriba.” Just davall d’un petit càrritx que creixia dins una encletxa vaig posar un altre friend a una altra bona fisura.

A partir d’aquest punt la paret es posava més vertical. Les preses eren bones i la roca de momento es mantenía bastant bona també la qual cosa permetia anar pujant amb seguretat. La dificultat tampoc era excesiva, enton al III grau.

Aquí se pone tieso” li vaig dir a nen Luis. Ja duia  bastants de metres sense posar cap seguro així que vaig comença a cerca l’emplaçament per un altre seguro. Tenia un passet a davant i precisament aquí la roca no oferia tanta fiabilitat com més abaix.

Ves per on i quan és més necessary no trobava cap fisura bona per protégé, així que vaig decidir treure una cinta I passer-la per una punta. “Aquí pondre´un quitamiedos, aunque es casi un puente la roca creo y que cortaría la cinta”.

Passada la corda vaig continuar cap adalt. “Al loro que voy”. Superat aquest pas la paret ja tombava bastant i vaig pode descansar i fins i tot treue unes quantes foografies més. “Bueno, esto ahora ya es fácil” li vaig dir a n’en Luis.


Paredon -
048
Iniciant l’escalada.


Paredon - 050
En Luis m’assegurava abaix.


Paredon -
051
Al passet clau d’aquest llarg.


Paredon -
052
Després de superar el pas.


Vaig continuar pujant pel mateix tall de l’esperó. Hi començava a haver “ambient” i l’escalada era fácil sobre bona roca. Amb el que m’anava fitxant era amb la part d’adalt, el que seria el segon llarg i que des d’allà adalt ja no pareixia tan complicat.

Luis, yo creo que le veo color al segundo largo. No se ve tan complicado desde aquí” “Bueno, cuando suba te lo digo”. “Bueno ahora aquí hay un tramo bastante fácil. Voy subiendo” “Ok pefecto”.

Tenia clar que el que me quedava de llarg, fins on l’esperó feia una espècie de “collet” ja era molt fácil i en el que m’estava començant a fitxar era en el que seria el segon llarg i que des d’aquesta posición tot i que més difícil que el que estava pujant ja no em semblava tan inaccesible.

Com que a n’aquesta part final la paret tombava varem deixar de tenir contacte visual. Vaig seguir pujant de manera fácil apropant-me al collet, estudiant també un poc com podria fer la sortida del segon llarg en Luis. Quan em vagi donar compte duia bastants de metes sense posar cap seguro i encara em quedava un poc per arribar adalt, així que vaig posar un altre friend dels petits a una bona fisura.

Així vaig arribar fin son l’esperó feia la punta. La veritat es que el collet no era tal, i el que em pensava que seria una plataforma en realitat feia un “xap” entre la punta on em trobava i la resta de la paret.

Primer de tot vaig mirar com montar la reunió allà adalt. El lloc era molt aeri i espectacular i no hi havia gaire lloc per montar la reunió. Després d’estudiar un poc la situació vaig decidir que el millor seria passar un llaç pel bloc que hi havia adalt de tot, prou gran i assentat com per esser fiable.  Però com que era molt gran no em bastava amb la cinta que tenia.

Així doncs vaig haver de treure la cinta llarga de 4 metres que duia dins la motxilla i després de fermar-la formant un anell la vaig poder passar bé pel bloc i em vaig assegurar. “Vale Luis, ya estoy asegurado”. “Ok vale suelto”.

Tot i que el bloc era prou fiable vaig decidir reforçar-lo amb un friend gan a una fisura que es formava davoa del bloc. Després vaig comença a recollir corda mentre en Luis es preparava per pujar el llarg. Estirant-me un poc i guaitant podia veure el seu casc abaix de tot.

Vale recoge un poco de la amarilla”. “Ok vale”. Vaig col·locar el reverso a la reunió i vaig avisar en Luis que podia començar a pujar. “Cuando quieras”. Ell estava acabant de desmontar la seva reunió i al cap de poc temps em va avsisar. “Ok, voy”.

Durant la primera part del llarg no el podia veure, però va anar pujant bastant aviat, tant que al cap d’una estona el vagi sentir que em deia “recoge que me voy a pisa la cuerda”. “Voy, voy” li vaig anar diguent.

Ja un poc més amunt on hi havia el passet clau es va returar un poc més i va anar pujant més a poc apoc. Superat el passet ja varem tenir novament contacte visual. “Que como va por allí abajo” “Bien bien, ya he hecho el pasito”. “Pues venga para arriba que te espera el segundo largo ya verás que no pinta tan mal”.


Paredon - 054
Ja veia el que ens faltava per pujar.


Paredon -
059
En Luis escalant el primer llarg.


Així poc a poc va anar apropant-se a la reunió fins arribar-hi. Jo em vaig col·locar un poc a la dreta per deixar-li espai. “Bueno, a ver como está el tema ahora”. “Ostras si, yo le veo bien desde aquí. Subo por esta fisura recta que se ve y luego un poco a la derecha y arriba parece que hace una respisa” “Eso es lo que parece, lo que no veo clao es ese tramo que la roca está mojada”. “Yo creo que saldrá bien. Y arriba donde parece que desploma un poco a la derecha parece que hay salida”.


Lo que no tengo clara es la salida. Voy a mirar un poco dame cuerda” Fent un poc de bavaresa pel costat esquerra es va acostar al “collet” i va comprovar el xap. “Buff aquí hay un buen corte. Y la fisura esta que parecía buena es muy ancha, esta difícil para proteger” “Y si vas por la derecha y luego vuelves a la izquierda” “Mmm no lo veo claro. Creo que lo suyo es salir hacia la izquierda en bavaresa por esos bloques y luego probar de volver hacia la derecha. Recoge que vuelvo a la reunión”.

En Luis es va assegurar a la reunió mentre li passava el material. “Iré hacia los bloques i luego aprovechando esa fisura grande me subiré a esa pequeña repisa y luego ya veremos por donde le pego.” “Ok, perfecto ves al loro”.

En Luis va sortir en bavaresa cap a l’esquerra fins arribar al xap. Allà havia de passar a l’altre paret. “Bueno, a ver como lo hago esto” Va estirar la cama esquera i així després va arribar a la llarga fisura que es formava amb els blocs.

Que tal” “Bien esto es fácil, pero espero que estos bloques no se vayan”.Va continuar en bavaresa fins que no li va quedar més remei que pujar-se damunt d’un dels blocs. “Este canta que no veas”. “No pones ningún seguro por aquí” “Subire un poco más.” “Tendrías que haber puesto alguno antes, porque hay un buen péndulo y yo también lo tendré al subir de segundo”.

Va pegar dos tocs al bloc i vaja si cantava. “Esta fuerte pero, no se va a mover”  Va pujar per darrera el bloc i així va arribar bé a la fisura amb les mans. “Bueno, aquí voy a meter el cabezón”. Amb el pas assegurat es va pujar damunt el bloc, agafant la fisura amb les mans. El peu esquerre l’havuia de posar en adherencia a la placa, però el peu de moix aferrava molt bé a la roca.


Ah el abuelo, que está a tope” deia . “Venga una foto una foto” “Estas cómodo allí” “Si, mas o menos la presa de manos ees buena” “Ok, voy”. Feta la fotografia va continuar amb un passet un poc técnic, ja que on s’acabava la fisura després no tenia res per les mans, així que va haver de fer un peu-ma.

Superat el pas ja estava còmode a una petita repisa i va poder descansar una estona, fis i tot em va treure a mi també unes quantes fotos. “Que tal ahora como lo ves” “Pues hacia la derecha no lo veo mal lo que lo veo difícil de proteger, mucha placa y poca fisura”. “Como lo veas, hemos venido a disfrutar, si no lo ves claro hacemos una variante”. “Creo que voy a subir un poco y luego iré hacia la izquierda”. “Ok vale.

“Bueno al loro que sigo y esto es fino”. Va pujar uns metres més i va començar a cercar per protegir. Des de la meva posició no podia apreciar-ho bé i però si que veia que era tot placa. La part bona era que la roca era molt bona.

“Está precario para proteger por aquí” i quan no havia acabat de pronunciar aquestes paraules va exclamar. “Ostras, un puente de roca”. “Bien perfecto, ya tienes un buen seguro” “Lo que voy a picar-lo un poco para rebajarlo porqué la arista es muy cortante”.


Paredon -
062
Iniciant el segon llarg en travessia.


Paredon -
063
Protegint un pas.


Paredon -
064
Sobre el bloc després de fer el pas.


Paredon -
069
Jo assegurant.


Amb el seguro posat va poder “respirar” un poc però encara no havia sortit del tram més fi. “Al loro porque ahora si que se pone fino es todo aderencia”. Va pujar un poc més, i va aturar-se. El veia que cercava. “Como va?” Está la cosa chunga no veo para proteger. Quiero llegar a la mata de la izquierda però aquí tengo un paso que no veas”.

Després de mirar una estona el vaig veure treure un friend i posar una cinta. “Bueno al loro que voy” “Uf, menos mal un canto escondido” Novament tenia una maniobra gairebé de peu-ma però finalment va superar-lo sense problemes. “Buff, ahora si que puedo descansar”.

Finalment havia fet un poc de vaiant sortint de l’esperó però havia quedat un llarg bastant interessant amb aquesta primera part.  “Ahora ya parece más fácil., voy a seguir por la canal hasta ese collado que se ve arriba

Va pujar uns metres més fins posa un friend, ara ja si en posició més cómoda. “Lo que queda hasta arriba es fácil, voy subiendo a ver si llego al collado.” “Ok, perfecto”. Així va anar pujant fins arribar al collet, allà es podia aturar dret. “Ya veo po donde podíamos continuar hacia el espolón, hay una canal pero está muy sucia, hay una mata en medio. Yo creo que desde donde estoy saliendo hacia la derecha puedes abrir el largo sin problemas”. “Voy a montar la reunión aquí” “Vale”.

Mentre en Luis montava la reunió vaig seguir fitxant-me en l’esperó tot dret. Tal vegada hauriem pogut provar-ho per la dreta per superar el tram més vertical, però ara ja haviem fet la nostra variant, i sempre es bo tenir deures pendents, a més per la dreta hi havia un altre diedre molt interessant encara que també semblava bastant més complicat.


Paredon -
071
Després del tram de placa fi va seguir cap a l’esquerra.


Paredon -
072
Jo quedava ja ben abaix.


Paredon -
075
Autoretrat.


Paredon -
076
En Luis montant la reunió


Vale ya esta montada la reunión”. “Ok vale suelto” “Si, yo voy recogiendo cuerda”. Era ja el meu torn. Mentre en Luis acabava de recollir la corda jo em vaig estudiar els moviments, ja que si bé no semblava molt complicat no podia caure al principi si no volia pegar un bon pèndol.

“Cuado quieras Pedro”. “Voy”. Vaig desmontar la cinta amb la que havia montat la reunió i vaig començar el llarg. Agafant primer amb la ma una presa invertida per poder arribar al punt on havia de canviar de paret.

Amb compte vaig arribar al punt clau on havia de penjar-me del bloc. Així vaig arribar fins el primer friend que havia col·locat en Luis. “Aquí ha quedado bien el cabezón”. El pas era un poc extrany però bàsicament consisitia en agafar el canto del bloc i mirar de pujar-se damunt d’ell.

Per fer-ho per-ho hi havia que quedar en bavaresa per damunt el buid i aprofitant l’adherència dels peus de moix i anar a cercar una regleta per la ma esquerra i després pujar amunt els peus el màxim i amb una maniobra gairebé de peu-ma aixecar-se.

Ja estava a damunt el bloc. Mirant cap a la dreta no veia malament del tot poder atravessar cap al tall de l’esperó ja que es veien algunes fisures on protegir, però en Luis havia decidit seguir cap a la canal.

Vaig treure el segon seguro que havia posat en Luis i vaig seguir cap adalt. Em quedava l’altre pas complicat que s’havia trobat en Luis. Primer vaig pujar un poc cap a l’esquerra i després d’arribar a l’altre friend havia d’anar un poc cap a l’esquerra.

Com que ja havia vist la manio bra d’en Luis sabia que tenia una presa amagada a l’esquerra i em vaig llençar a cercar-la. La vaig trobar. El pas era fi de peus però la roca excel·lent i els peus de moix s’aferraven com un dragó.

Voy Luis, al Loro”. Em vaig aixecar de la presa bona i pujant molt el peu i tirand d’adherència em vaig poder aixecar i vaig arribar a la petita repisa damuint de la mata. Ja tenia fet el darrer pas complicat en teoria. “Muy bien Pedro” em va dir en Luis. “Ya lo tienes”.

A partir d’aquí la paret ja tombava un poc i s’apreciaven molt bones preses de mans i peus. VAig seguir doncs cap amunt. De tota manera no hi havia que adormir-se ja que si patinava amb el tipus de roca m’hauria pogut fer bastant de mal tot i no caure gaire metres.

Just per arribar al collet si que hi havia un parell de blocs un poc més inestables però fent un poc d’oposició de peus vaig poder evitar penjar-me d’ells i així vaig arribar a la reunió, situada a una cómoda plataforma. El que no vaig poder evitar va ser berallar-me amb les aritges que hi havia. “Siempre tenemos que pelearnos con las aritjas y esparragueras”.


Paredon -
079
El tram més vertical I fi del llarg.


Paredon -
080
Mirant abaix.


Paredon - 084
En Luis assegurant-me.


Paredon -
085
Arribant a la reunió.


Des del punt on havia montat reunió en Luis es podia seguir ja sense material cap a l’esquerra i desgrimpant un poc anar a cercar la pujada normal al Pa de Figa, però el nostre objectiu era assolir tota l’aresta i per arribar-hi encara ens quedava un llarg d’escalada.

“Esto de aquí ya se ve fácil, por aquí recto más o menos y luego vas a buscar el filo” “Si no lo veo mal, además aquí da gusto escalar con esta roca”. Just damunt nostre la placa feia un petit i obert diedre i uns set o vuit metres més amunt semblava que hi havia una gran plataforma.

Després de que en Luis em passàs el material vaig començar l’escalada. “Bueno, voy para allà”.  Les preses de mans eren bonísimes i els peus de moix s’aferraven a qualsevol banda.  Vaig arribar fins una molt bona punta on vaig posar una cinta com a primer punt d’assegurança.  “Este mogote es muy bueno Luis, mientras no se salga la cinta cuando suba”.

Passada la cinta em vaig posar dret precisament damunt la punta on havia posat la cinta i d’aquí vaig pujar un poc per l’esquerra uns quants metres i després cap a la dreta. A una bona fisura vaig poder col·locar un dels friends grans. Aquí totes les fisures son molt amples.

Així vaig sortir damuint la petita plataforma des d’on podia estar dret sense haver d’aguantar-me enlloc. “Vale Luis, esto aquí ya tumba bastante.  Voy a estudiar como sigo”. “Ok”. Anant un poc cap a la dreta amb un pas no més de dos metres ja em situava al tall de l’aresta, però no vaig trobar cap lloc on protegir la travessia per arribar-hi i per tal de que en Luis no fes pèndol vaig mirar per l’altre costat.

“Vale Luis, subo un poco hacia la izquierda. Por la derecha no puedo protegerlo” “Y que tal es” “Bien, bien se ve fácil. Subo ahora unos metros sin poner nada”. Caminant per la plataforma vaig arribar al resalt final. Hi havia una fisura molt gran on hi cabia perfectament el friend més gran que tenia. “Voy a poner aquí el cabezón”.

El “cabezón” va quedar encaixat a mort. “Este ha quedado a cañon Luis, ya lo veras. Al loro que voy para arriba”. Vaig iniciar la pujada d’aquest darrer tram. Inicialment tot dret aprofitant la gran fisura on havia posat els peus i amb preses de pinces per les mans, però quan m’havia elevat no trobava més preses bones.

Esto es un paso de parecía fácil Luis” El pas s’estava complicant més del que havia previst, Aleshores vaig intentar sortir-ne per la dreta. Fent un canvi de pes vaig estirar com vaig poder el peu dret a un petit foradet.

Amb dues preses amb pinça em vaig desplaçar cap a la dreta fins poder fer força damunt aquest peu i després em vaig estirar cap adalt. Afortunadament la presa va ser bona. “Uauu. Que pasito mas chulo que me he marcado aquí arriba”.

Ara si que ja s’acabaven les dificultats. Estava ja al tall de la cresta i mirant per abaix crec que havia encercat amb la via escollida per arribar-hi. Dos metres per damunt meu hi havia una molt bona plataforma per montar reunió. “Vale Luis voy a montar la reunión

Primer vaig localitat un bon pont de roca i tot i que era prou bo vaig reforçar-ho passant la cinta llarga per un gran bloc que hi havia al costat un poc més amunt i amb una altra cinta llarga perquè l’angle entre els dos punts fos òptim per repartir la força vaig acabar de montar la reunió. “Vale Luis esto ya está”. “Ok suelto”.


Paredon -
089
Iniciant el darrer llarg.


Paredon -
092
Canals kàrstiques i roca molt bona.


Paredon -
093
En Luis assegurant-me abaix.


Paredon -
095
Reunió.


Des de la reunió no podia veure on estava en Luis però si bona part del llarg. En tenir-ho tot montat el vaig avisar de que podia començar a pujar en voler. “Vale, voy para arriba”. Just després dels primers passos ja vaig veure aparéixer el seu casc blanc.

Es va aturar un momento per treure la cinta que ho havia passat per la punta i va continuar per amunt. “Bonito el largo este, la roca es muy buena”. Després de treure el friend que jo  havia deixat a la part d’adalt del tram de placa inicial, va sortir a la plataforma.

Vale Luis, ahora tienes que ir un poco a la izquierda, bueno lo verás porque te leva la cuerda.” “Cuando llegues sube primer todo recto y despúes haz travesía a la derecha aunque yo esté justo en la vertical.”

Va situar-se daval del darrer pas. “Muy bien ha quedado aquí el cabezón” “Bueno al loro que voy”. Va pujar els primers metres. Jo des d’adalt el podia veure perfectamet i també es veia com les preses en pinça més amunt es convertien en romes.

Y ahora aquí que? Vaya pasito” “Hacia la derecha Luis hacia la derecha.” “Estira la mano y ves allí que hay una puntita. Allí has de poner el pie” Fent el passet en travessia i seguint les meves indicacions ja que des d’adalt veia molt clars els moviments es va llençar a la presa bona i ja va sortir. “Vaya pasito que hay aquí al final. Guapo guapo”.


Paredon -
098



Paredon -
102
Arribant a la reunió.

Allà a la reunió l’ambient era fantàstic, situats al tall de l’aresta i amb tota la paret vertical als nostres peus que dona a la cara sud. Les vistes impresionants, tot i que hi havia alguns niguls però que no molestaven per res.

“Bueno yo creo que ya podemos seguir a pelo no? Esto ya es muy fácil” “Ya que llevamos las cuerdas podríamos seguir en ensamble. De momento subo aquí arriba a ver como lo veo y te digo” “Ok, te voy dando cuerda pues”.

En Luis es va pujar per damunt el bloc on havia montat reunió. Aquí començava una diagonal cap a l’esquerra pel vessant nord que semblava arribar a una plataforma des d’on tendriem més visió del tram d’aresta que ens quedava.

Que como va eso” “Bien es muy fácil pero aéreo” En arribar al final de la diagonal es va aturar a mirar. “Creo que arriba hay un tramo que tendremos que asegurar. Mejor seguimos en ensamble.” “Ok, pues recoge cuerda que voy subiendo”.

En Luis va anar recollint corda mentre jo desmontava la reunió i després vaig començar la grimpada, realment molt senzilla i més amb ls seguretat que donava la roca i anar amb els peus de moix. Això si com ja havia dit en Luis cap a l’esquerra si patinava un peu hi havia una bona paparra.

Mentre en Luis m’assegurava a l’espatlla vaig fer la grimpada d’aquest primer resalt de la cresta i vaig arribar fins la seva alçada. Efectivament des d’allà semblava que l’aresta perdia verticalitat però un poc més amunt es veien alguns resalts un poc més aeris. “Bueno vamos encordados y ya veremos si hay algún largo que tengamos que asegurar.”


Paredon -
105
Continuant per l’aresta en “ensamble”.


Paredon -
107
L’ambient a l’aresta era espectacular.


Paredon -
109
Grimpant aquest tram ja fàcil.


Com que anàvem ja tots dos encordats a cada cap de la corda ens recollirem tots dos la corda en bandolera i fermant-la amb un prusik a l’arnés ens deixarem uns quants metres de corda per anar fent la pujada en ensamble. En Luis va anar davant obrint la cordada i jo el seguiría per darrera.

D’entrada teniem un tram bastant senzill fins arribar a un resalt on hi havia un diedre fisurat que en Luis va superar sense cap problema. Jo li anava a darrera a la distancia que ens donava la corda.

Superat aquest venia un pas fácil però molt aeri i exposat. Haviem de fer una mica de travessia cap a la dreta, cap el buid del “paredón”. En Luis anava a davant començant el pas. “Buff que patio que hay aquí” “Y para subir que tal? Lo aseguramos o que” “Ahora te lo digo hay un pasito escalonado aquí no lo veo mal pero como se me vaya una presa verás”.

El pas però no suposava cap complicació (grimpada de II) i la roca era molt bona i fiable. En arribar adalt, just amb el que ens donava la corda em va dir que podia pujar. Jo vaig iniciar la travessia. La repisa pels peus era prou ample per passar sense complicacions, però és ben cert que el lloc era ben aeri i espectacular.

En arribar al petit diedre per on havia pujat en Luis el vaig veure treguent-me algunes fotografies. Desde aquí se ve un ambiente espectacular, vaya pasito” “Me gusta porque es fácil pero con ambiente”.


Paredon -
110
Grimpades senzilles.


Paredon -
112
Un passet fàcil però molt aeri.


Paredon -
115
Fent el passet anterior.


Superat aquest pas l’aresta perdia novament verticalitat i es convertía en un caos de grans blocs, a la vegada que s’eixamplava bastant disminuint la sensació aèria. El vent a n’aquella alçada començava a notar-se una mica.

Superant diferents resalts, sempre amb grimpades senzilles i en algun cas cercant un poc la ronya pel vessant sud arribàrem a un tram bastant pla però de mal avançar i més encordats i amb el pes extra que suposava. “Es un poco coñazo ir con la cuerda así

La veritat es que en aquests trams senzills estam acostumbrats a anar sempre a pel i tot i ser més segur anar encordats (o aixó diuen) resultava una maniobra un poc engorrosa per noltros.

Estavem arribant al resalt que des de la reunió haviem pensat que hauriem d’encordar però com sol passar moltes vegades en acostarnos-hi el varem veure factible, això si hi havia un passet bastant més vertical però es veien molt bones preses.

Amb el pes de la motxilla i les cordes va costar-li un poc més del compte a n’en Luis, però equilibrant bé peus va pujar-se adalt. A la sortida feia un petit diedre amb molt bona presa. “Va bien Pedro, la salida es un poco rara pero se sube bien”.

Jo el vaig afrontar just darrera, sense gaire complicacions. Novament mirant cap enrera es com s’apreciava més l’ambient que hi ha en tota l’aresta, però com que la roca és molt bona i hi ha molt bones preses no vaig tenir problemes per pujar.

Les vistes cap el Massanella i l’embassament de Cúber eren certament espectaculars i ens aturàrem un momento per descansar un poc i fotografiar. Ja quedava poc per acabar l’aresta i en breu aquesta perdria verticalitat.


Paredon -
118
L’aresta ja perdia verticalitat.


Paredon -
119
Però es mantenia l’ambient aeri i espectacular.


Després de passar per una petita canal sense sortida cap el vessant sud ens tornàrem a enfilar al tall  de l’aresta on quedava la darrera “sorpresa” un resalt bastant vertical que formava un diedre ample per la part que donava al Puig Major.

Tambe es podia pujar per la dreta però amb la timba del Paredón a manco d’un metre, així que era més segur fer un poc de travessia per poder fer la pujada pel diedre. “Que tal por allí Luis” “Bien, por aquí se va bien. Aprovecha el diedro para hacer oposición”.

Un cop adalt del resalt el que no teniem clar era si tobaríem qualque xap a l’aresta o es podria continuar sense problemes. Després d’enfilar-nos per uns blocs ja vàrem veure que el terreny perdia verticalitat.

Ya no debe faltar mucho para llegar arriba”. Ara ja podiem gairebé caminar entre blocs. Un poc més amunt vaig veure una roca que m’era familiar en forma de triangle cap a la dreta. Just adalt del triangle i al vessant que dona cap a Cúber es podia veure una cadena de reunió.

Ya estamos en la reunión de la vía La Common”. Aquesta reunió la coneixiem bé i ens duia un record bastant amarg ja que per aquí feia uns mesos varem tenir una bona enmerdada quan davallant-la en ràpel s’ens va quedar una corda enganxada a mitja paret. Aquell dia vàrem cometre un cúmul d’errades que varen desembocar en una situació complicada que per sort vàrem poder resoldre pel nostre compte tot i haver de deixar molt de material a la paret.


No vaig poder evitar recordar aquell dia, on l’errada principal la vaig cometre jo pensant aquella dita que hi ha a un refugi de Picos de Europa (crec que el de Collado Jermoso), que diu “Todo lo que te pase en la montaña es culpa tuya”.

Paredon -
121
El darrer passet complicat.


Paredon -
126
Arribant ja al final de l’aresta.


Paredon -
130
Reunió de la via deportiva “La Common”.


Passada la cadena de la via ja sabiem que estavem a poc més de 50 metres del cim. Continuàrem caminant entre blocs i després de passar una bretxa fácil arribàrem al cim del Pade Figa de Son Torrella.

Ara si ja havíem acabat la via. Ens donàrem la ma i ens felicitàrem i començarem a recollir tot el material. Després de la boira del dematí el dia havia quedat amb molt bona visibilitat, amb alguns niguls decoratius però molt bona visibilitat.

Per això vaig aprofitar per fotografiar les magnifiques vistes que hi ha des del cim. Mentre recolliem el material i com que era prest vaig pensar en allargar la jornada d’escalada.  “Que te parece si vamos a la Monja Prima?” “Por mi bien no la he subido nunca” “Pues vamos para allà, es rápido porqué solo es un largo de unos 15 metros".

Abans de continuar però decidirem menjar un poc per recuperar les forces després de l’esacalada de l’aresta. Jo vaig aprofitar per seguir fotografiant les vistes des del cim del Pa de Figa.


Paredon -
131
Arribant al cim del Pa de Figa.


Paredon -
135
Vistes cap a Cúber.


Paredon -
139
Cim del Pa de Figa de Son Torrella.



Paredon -
141
Detall de la zona del Puig Roig I en primer terme el Torrent des Gorg Blau.


Paredon -
142
Puig de ses Vinyes i al fons el Massanella.


Paredon - 148
Penyal des Migdia.


“Bueno que vamos para allà?” Que es corto pero tampoco tenemos que dormirnos que luego queda toda la bajada.” “Vamos, vamos.” Ens carregàrem novament les motxilles que ara si que tornaven a pesar de bon de veres i començàrem la davallada. “Ale, ya tenemos otra vez el grano a la espalda”.

Per davallar continuàrem uns metres per la cresta en direcció al Puig Roig i en arribar a un petit collet començarem la desgrimpada per una canal que ens va deixar sense problemes ja a peu pla.

No havíem de davallar encara pel coll al qual ens trobàvem sinó que havíem de pujar un poc més cap el seguent collet. “Por este subí una vez, pero de bajada es un poco aéreo y además nos interesa no perder mucha altura para ir a la Monja Prima”.

Al fons des del coll ja podiem apreciar el nostre pròxim objectiu, l’esbelta i prima agulla que forma la Monja Prima o s’Espasa com també se la coneix. Retallant-se per davant del Puig Roig que es trobava al fons.

Mirant cap adalt des del coll també podiem intuir l’inici de dos passos que pujen cap el Puig, Major, el “Z” i el “Y”. Des del collet començarem a baixar seguint algunes fites per terreny bastant descompost però amb càrritx per ajudar-nos.

Hay que mirar de no perder altura e ir directos al collado”. Així després de la primera davallada, amb alguna zigazaga i haguen d’utilitzar un poc les mans per equilibrar ja que amb el pes de la motxilla costava més començarem a atravessar en direcció al coll on hi ha la Monja Prima, deixant les fites que davallen cap el Coll de s’Escudella.

A mesura que ens apropàvem a la Monja Prima ja s’apreciava millor el seu punt feble i per on va la via d’escalada. “Hay que entrar por la izquierda, por el lado más corto.  Allí ya se ve el bloque por donde hay que pasar” “Si ya lo veo” “El paso clave es subirse al bloque. Luego ya es fácil pero muy aéreo”.

Paredon -
150
Iniciant la baixada del Pa de Figa.


Paredon -
152
Baixant al collet de la cara nord.


Paredon -
155
Ja guaitava el nostre pròxim objectiu.


Paredon -
156
La Monja Prima es mostrava ben “esbelta”.


Va ser mentre ens acostavem a la Monja Prima que vaig recordar que la darrera vegada que hi havia estat havia trobat que l’havien equipada amb parabolts, un sacrilegi des del meu punt de vista en tractar-se d’una via clàssica. Una vegada més ens trobam amb l’etern debat “ètic” que es dona a molts d’indrets entre els escaladors clàssics i els deportius.

Des del meu punt de vista i al tractar-se d’un recorregut clàssic  s’hauria de respectar aquest com a tal. No estic en contra d’obrir i equipar noves vies en deportiva però si de respectar els recorreguts clàssics. Ja m’agradaria a mi que algunes clàssiques estassin equipades amb parabolts i reunions de deportiva (Agulla des Frare, Àries, Betelgueuse…) però no és així i me sembla molt bé. Com deia Walter Bonatti "si no tens nivel per afrontar una escalada de manera “lliure” tal vegada vendrà un altre que si tendrá el nivell per fer-ho.” “Ahora me he acordado que la última vez que pasamos por aquí bajando del Puig Major vimos que la habían equipado” “Si ya me acuerdo, ese día íbamos con Diego y bajamos por el paso Y”.


Efectviament en arribar a la base de la Monja Prima vàrem localitzar els primers dos parabolts, just a la placa fácil per on s’inicia l’escalada. Descarregàrem les motxilles i començarem a preparar novament tot el material.

“Como la subida es corta nos basta una de las cuerdas. Me encordaré al centro y así subiré en doble”. “Vas tu entonces” “Si voy yo, ya la conozco y me hace ganas repetirla”. També com que ens sobrava corda tot i anar en doble en Luis es va quedar abaix de tot des d’on tenia més angle de visió.

Quan vaig estar encordat vaig començar la grimpada fins situar-me a la base de l’agulla. Sense donarm’en compte em vaig botar el primer parabolt. “Y es que encima es fácil la escalada” li vaig dir a n’en Luis.

Jo estava decidit a seguir l’esperit clàssic i pujar amb autoprotecció com de fet ja ho havia fet la primera vegada que l’havia pujada.  Poc a poc la placa es va anar posant vertical i em vaig apropar al pas clau de la via, el diedre per on s’ha de pujar al bloc.

Ostras Luis, hay un abandono. En la chapa de arriba hay un maillon”. Abans d’arribar-hi però havia de protegir ja el pas perquè duia uns quants metres sense posar res i ara ja es posava vertical.

A la dreta a una de les fisures va entrar bé un dels friends petits. Amb el pas protegit vaig iniciar l’escalada. El pas és una mica extrany i la veritat es que em va costar més del que recordava pujar-lo.
La fisura vertical no és tan bona com semblava per les mans i havia de pujar molt els peus. “No recordaba que este paso fuera tan complicado, igual hoy ya estoy un poquito espeso”. Vaig pujar peus el que vaig poder i agafant una presa suficientment bona per la ma esquerra em vaig aixecar i llençar cap el bloc.

Quan vaig tenir el bloc amb la ma em vaig posar dret i descansar. “Bueno, ya lo tengo. Me ha costado más de lo que recordaba”. “Ahora tengo que subirme al bloque. Ya verás cuando subas que parece que se va a caer, pero no hay nada más”

Paredon -
159
La Monja Prima vista des de la seva base.


Paredon -
160
Iniciant la pujada a sa Monja Prima.


Paredon -
161
Es pot veure un dels parabolts de recent col·locació.


Paredon -
162
En Luis assegurant abaix.


Paredon -
166
Superant el passet clau.


Ok, estaré atento”. Amb un nou pas em vaig pujar al bloc i des d’allà ja vaig tenir la sensació de timba cap a l’altre costat. Accentuada pel fet que allà cau la canal que passa per darrera de l’agulla des Frare. “Uau, que vistas aquí”.

Bueno aquí voy a meter un clavito como la otra vez. Ja tenia controlat el lloc per posar una “V” que va entrar perfectament. De tota manera hi havia algunes fisures on encaixar un fisurer o friend petit. “Bueno Luis al loro me queda el último pasito” Aquest darrer pas consisteix en agafar una presa de mans i penjar-se pel costat de la dreta sortint a la placa que dona al buid cap a l’Agulla des Frare.


Fent un metre de travessia s’arriba a una bona punta pels peus des d’on ja es bo de fer pujar. Ja a poc d’arribar al petit cim de la Monja vaig posar un altre friend petit tot i que des d’allà ja veia la reunión. “Ya veo la reunión Luis. Han metido un parabolt también” “Pero de que manera, sale el esparrago 3 dedos. Encima mal equipado” La veritat es que tal vegada l’únic parabolt que estaría bé que quedàs al no haver-hi més lloc per montar la reunió i estant els vells claus completament rovellats i sense possibilitat de canvi aquest era el que estava pitjor.


El cordino de la reunió encara era el mateix que ho havia col·locat fa uns anys la primera vegada que hi vaig pujar, passat pels dos claus vells i el parabolt. Em vaig assegurar i vaig avisar en Luis. “Vale Luis, estoy arriba”.

Adalt de l’estret cim de l’agulla hi ha dos blocs de roca que encara no sé ben bé com s’aguanten. El millor de tot es no tocar-los.  Estant allà adalt mentre en Luis es preparava no vaig poder evitar recordar com varen davallar la primera vegada d’allà en Pep Xisco Pardo i en Joan Garau per no deixar material. Rapelant un per cada costat de l’agulla per fer contrapés. I és que en aquell temps hi havia poc material i s’havia d’aprofitar al màxim. Només es deixava en situacions en que no quedava més remei.


Paredon -
168
Vistes cap a l’Agulla des Frare arribant adalt.


Paredon -
171
Adalt de la Monja Prima.


Vaig recollir tota la corda i en tenir la reunió montada vaig avisar en Luis. “Vale, Luis cuando quieras “ “Voy para arriba”. Quan es va apropar a la base de l’agulla el vaig deixar de veure per uns moments.

Com que el primer tram és fácil i no havia posat cap seguro vaig pujàr ràpidament. En arribar al friend i com que estava a davora em va avisar. “Voy a intentar quitar el maillon que hay en la chapa a ver si se abre”.

Pero no hi va haver manera i no duiem cap clau. “Es que si llego a traer la llave directamente desmonto los parabolts” li vaig dir jo. “Bueno sigo para arriba”. Aleshores va fer el passet clau i vaig veure guaitar el seu casc blanc quan es va pujar damunt del bloc.

“Está bien el pasito de aquí” “Si, es el que da la dificultat a la vía, III+”. “Ahora tienes que ir hacia la derecha. Ves esa presa roma?” “Si” pues te tienes que colgar de ella en bavaresa e ir a buscar esa punta para los pies. Luego ya hay presas buenas” “Ok”.

Seguint així les meves indiacions va arribar al cim. “Ale pues ya la tienes. Mira que vistas aquí hacia la Agulla des Frare.” “Espectacular, un buen patio”. “Si acaso pasa aquí a la derecha y te anclas a la reunión.”

“Joder que reunión. Vaya clavitos” “A que si, dan un poco de yuyu” “Por lo menos la cuerda es más o menos nueva. Yo cuando subí había un cordino de zapatos totalmente podrido” “Y del parabolt que me dices” “Joder si sale la mitad por arriba madre mía”.

Com que allà hi ha molt poc lloc ja no vaig pujar el minitrípode així que la fotografiar de cim havia de ser un “selfie”. Vaig intentar que de fons es vegés l’Agulla des Frare.


Paredon - 172
Reunió adalt de la Monjar Prima.


Paredon -
173
En Luis preparant-se per pujar.


Paredon -
175
Arribant a la part final.


Paredon -
179
Vistes cap el Pa de Figa.


Paredon -
180
Darrer passet abans d’arribar al cim.


Paredon -
183
Un “selfie” adalt de la Monja Prima.


“Bueno pues vamos a montar el rapel para bajar”. En Luis va desencordar-se i passàrem els caps per la reunió. Jo també vaig desencordar-me i quan ho tenguerem tot montant llençarem la corda. Com que el rapel és més net per aquest costat i ens sobrava corda ja que per aquí l’agulla es més llarga, ho férem cap el sud, en direcció al coll per on es baixa per darrera de l’Agulla des Frare.

“Bajo yo primero ya que estoy colocado” li vaig dir a n’en Luis. Així vaig iniciar jo la davallada. El rapel és molt net i la corda va arribar abaix sense cap embull ja que no creix cap planta a l’agulla.

Mentre anava rapelant ens treguerem mutuament algunes fotografies i em vaig fitxar en aquest vessant per fer l’escalada. “Yo creo que por donde bajamos ahora la subida és más fácil Luis. Es mas larga però no es tan vertical”.

Quan vaig arribar abaix va començar a baixar en Luis. Jo vaig aprofitar per treurer-li algunes fotografies. “Pues si por esta vertiente parece mucho más fácil” “Bueno pues ya tenemos otro proyecto para otro día”.

Mentre en Luis recollia la corda no vaig poder evitar mirar cap a l’Agulla des Frare. Tantes ganes de pujar-hi però tant de respecte cap a ella cada vegada que la tenc a davant i puc contemplar la seva inmensitat.


Paredon -
187
Rapelant.


Paredon -
190
Detall del capcurucull de l’Agulla des Frare.


Paredon -
195
El torn d’en Luis.


Bueno bajamos hacia el Paredón no? Inicialmente quería hacer los rápeles de la canal de la agulla pero se ha hecho un poco tarde” “Si mejor vamos por aquí que es mas corto, ya hemos tenido nuestra dosis de roña hoy”.

Aleshores pujarem fins el lloc on haviem deixat les motxilles i ara ja sei recollirem tot el material i plegarem les cordes definitivament dins la motxilla, procurant que hi cabés tot a dins per no haver de dur material penjant per dafora.

A mesura que havia avançat el dia la temperatura havia pujat i la veritat es que a n’aquella hora de l’horabaixa s’estava bé fins i tot amb la mànega arromangada, de fet en iuis anava en mànega curta.
“Que hacemos bajamos a saco o vamos a buscar las fitas” “Yo creo que por aquí podemos bajar bien no?” “Si creo que no habrá mucho problema, no será mucho más complicado que por donde van las fitas”.

Novament tornavem a dur tot el pes a l’esquena i ara si que ja es notava amb el cansament de tot el dia. Això feia acentuar la dificultat de la baixada per terreny inestable, però per sort ja estam acostumbrats a mourer-nos per aquest terreny.

Després d’un curt tram de càrritx i una petita desgrimpada arribàrem a la part superior de la rosseguera que aboca a la canal que passa pel costat del Pa de Figa. “Yo creo que lo mejor es atravesar a la derecha y bajar por ese lado” “Si creo que por allí es mejor”.

Aquest tram inicial de la baixada va ser el més complicat ja que la inestabilitat de la rosseguera unida al cansament i el pes de la motxilla ens feia perdre l’equilibri cada dues passes, però amb alguna que altra petita caiguda sense consqüencies arribarem al punt de desgrimpada, on hi ha unes dues fites.

Començarem la desgrimpada cercant les fites. El terreny és bastant vertical però poc a poc i amb bona lletra anàrem baixant. De fet en tot aquest tram estarem comentant com ha canviat la Fórmula 1 per a malament els darrers anys, recordant com era als anys 70 i 80, molt més emocionant, no com ara que els cotxes van sobre rails i gairebé sempre guanyen els mateixos.


Paredon - 199
La Monja Prima anava quedant enrera.


Paredon -
202
Davallant al costat del Pa de Figa.


En el tram final de la baixada, quan ja perd verticalitat entràrem novament dins un terreny de rossegueres intestables. “Hemos de buscar el botador” li vaig dir a n’en Luis. “Si pero no lo veo” “Yo tampoco de momento no, pero está más o menos en la vertical del collado”.

Havíem decidit ja al començar la davallada anar fins el Coll de s’Escudella i d’es d’allà anar a cercar el tirany que ens havia de dur cap a Son Torrella, enlloc de passar per davall del Paredón i anar a cercar la davallada per on havíem fet la pujada ja que l’havíem trobada molt bruta.

Acabat el tram de rosseguera continuàrem davallant entre carritxeres. “Ya veo el botador, está allí”. Després de pasar el botador, amb compte ja que se mou molt continuàrem davallant cap el coll.

Hay que buscar las fitas porque este tramo es una selva”. En localitzarem una i gairebé sense cercar-ho trobàrem el tirany i les fites que seguien cap a la dreta. Jo no havia fet mai aquest tirany, sempre havia seguit un poc més fins el coll i agafar les que van més al costat del Puig de ses Vinyes.

Des d’aquest punt i aprofitant la il·luminació de l’horabaixa ens aturàrem una estona per contemplar l’Agulla des Frare i l’impresionant Paredón, intentat seguir el recorregut de les vies més clàssiques de la paret, com la GEM i la Socuéllamos.

Que te atreviriías a repetir la GEM?” Li vaig comentar a n’en Luis que le va fer fa més de vint anys. “No lo sé si la sacaríamos, el segundo largo era chungo chungo.” “Lo que más recuerdo es la travesía hacia la izquierda para buscar el diedro de arriba. Casi 40 metros sin poner un seguro”.

Continuàrem la davallada pel tirany procurant no perder-lo de vista i quan ho feiem cercant la darrera fita, ja que el bosc de pinotells i càrritx és una autèntica selva si et surts del camí.

Paredon -
204
Al tram final de la baixada.


Paredon - 206
En direcció al Coll de s’Escudella.


Paredon -
207
Contrallum cap el Paredón.


Paredon -
210
Botador.


Paredon -
213
L’Agulla des Frare.


Paredon -
216
Davallant cap a Son Torrella.


Poc a poc i a mesura que sortirem del bosquet arribarem als replans on hi havia l’antic camp de tir de la base militar. Per aquesta zona començava a regalimar novament aigua per tot i s’en veia d’embassada als replans.

D’aquesta manera sortirem a una pista que continuarem en davallada i que ens havia de deixar més envant aprop de la carretera. Passàrem un poc més envant una barrera tancada amb el cartell de “Mantener la barrera cerrada”

Estavem ja gairebé en paral·lel a la carretera militar i havíem de procurar ja no fer gaire renou. Com sempre quan pas per aquesta zona vaig amb la tensió de pensar que passaria si ara trobàssin els militars.

Per evitar més problemes dels necessaris vaig decidir guardar la càmera i ja no vaig treure més fotografies. La pista que seguiem atravessava la carretera i ens obligava a seguirá durant un centenar de metres que procuràrem passar ràpidament.

Tant sols un centenar de metres més envant arribarem al punt on el dematí ens havíem equivocat i haviem tirat cap a l’esquerra per dins el pinar.Ara el que quedava ja ens era conegut, seguir la pista fins passar per davora de les cases de Son Torrella.

Semblava que ja havíem passat el pitjor, ja que des d’aquí ja era més complicat que ens poguessin veure els militars, però ens trobàrem amb un altre imprevist. Veiem fum més abaix, per davora les cases de Son Torrella, senyal de que hi havia algú.

Com que les cases están un poc més amunt del camí pensàrem si tendriem sort i no ens veurien però en baixar un poc varem veure que el foc estava gairebé al costat de la pista i el pagés just allà davora.
Tot d’una que ens va veure es va dirigir cap a noltros. “De donde vienen ustedes” “Ja nedam" vaig pensar tot d’una cap a mi” “Venimos de Turixant” li va dir en Luis amb molt bona idea. Parlàrem una estona i es va despedir molt amablement de noltros.  "Que tengan un buen dia pues”.

Superat el darrer obstàcle, per mi molt més estressant que el pitjor pas d’escalada que haguessim pogut afrontar durant el dia, recorreguerem el tram final de pista fins sortir a la carretera just davora on haviem deixat el cotxe.