Ulls de Tramuntana

Torrent des Saluet.

2012-02-10T23:13:00.000+01:00

L’onada d’aire fred d’aquests dies ens ha deixat algunes imatges poc habituals arreu de la geografía de Mallorca, amb nevades a nivell de la mar. El dia de la gran nevada però no vaig treure cap imatge ja que estava “fent de les meves” pujant el Tomir per la cara nord encondicions alpines.

Aquest passat dimecres una nova entrada d’aire fred va provocar durant la matinada noves nevades a cotes baixes i va deixar una important nevada novament a les muntanyes del ponent de la Serra.

El dimecres horabaixa vaig anar a fer feina al Port d’Andràtx i de camí vaig poder comprovar com la Mola de s’Esclop i sobretot el Galatzó duien una bona capa de neu. En arribar al port em vaig aturar al pont que creua el torrent des Saluet per treure algunes fotografies. No eren les del dissabte dia 4 quan tot estava ben blanc, fins i tot amb una bona capa a damunt les barques de dins el torrent però tampoc es gens habitual veure el Galatzó amb aquesta quantitat de neu.

Torrent des Saluet.

Al fons el Galatzó nevat.

Imatge inusual amb la Mola de s’Esclop i el Galatzó nevats.

Baix la nevada.

2012-02-09T22:48:00.000+01:00

Els darrers anys estavem una mica mal acostumbrats amb el que a nevades es refereix, ja que arribaven al principi de l’hivern o fins i tot a finals de novembre. Això si després de les grans nevades de desembre de 2008 no havien estat més que enfarinades però que aquells que ens agrada gaudir de la neu a la muntanya ja en servia per espassar-nos les ganes.

Enguany en canvi, el principi de l’hivern ha estat molt més càlid i sec de l’habitual i la neu s’ha fet esperar fins aquest més de febrer i jo en concret ja estava amb un “mono” de neu que no m’aguantava. Així quan ja el cap de setmana anterior, amb temperatures inusuals properes als 20 graus i ambient assolellat començava a veure els models de predicció meteorològica que anunciaven la primera entrada freda que havia de dur la neu a les nostres muntanyes, tot d’una vaig començar a pensar on podría anar.

De tota manera el principal inconvenient era que la nevada estava prevista que caigués durant el cap de setmana precisament (sempre plou quan no hi ha escola) així que segurament no quedaría més remei que patir unes condicions meteorològiques dolentes si voliem gaudir de la nevada, però al cap i a la fi això és el que ens agrada.

El dissabte el vaig passar a cases ja que la jornada va ser d’aquelles que no fan ganes sortir: ploguent tot el dia, amb vent i ambient molt gris. Durant l’horabaixa-vespre el fred va anar entrant i durant la matinada la precipitació caiguda per damunt dels 800 metres a la Serra ja va ser en forma de neu.

El diumenge el temps havia de ser similar però davallant la cota de neu encara més fins situar-se al voltant dels 400 metres al final del dia, així que en previsió de que durant el dia tallassin la carretera dels embassaments vaig tenir clar que si volia pujar ho havia de fer des d’abaix.

En principi tenia dues opcions, o anar fins a Lloseta i pujar fins a Cúber passant per Tossals Verds o bé anar fins a Biniaraix i pujar des d’allà fins a l’Ofre, però em funció de com sortís el dia acabaría decidint.

Em vaig aixecar encara amb fosca negra i després de comprovar per internet que s’estaven prodiunt precipitacions sobretot al nord de la Serra vaig agafar tot el material i vaig partir cap a la Serra.

En sortir de Palma i agafar l’autopista vaig comprovar com el Teix estava enfarinat a partir d’uns 900 metres igual que Alfàbia, però més enllà no podia veure res més ja que els niguls i una espessa cortina de preciopitació ho cobrien tot.

Com que em feia bastanta de peresa partir ja amb aigua, ja que a les cotes baixes segurament era aigua vaig decidir anar cap a Biniaraix i pujar a l’OFre. Poc abans d’arribar a Can Penasso vaig veure com el ruixat anava avançant i també el lloc cap on anava començava a ploure-nevar.

Vaig anar pel Coll de Sóller enlloc de pel túnel per fer una mica de temps a veure si espassava el ruixat i a mesura que vaig agafar altura l’aigua va donar pas a l’aigua neu tot i que no aferrava. En entrar a la Vall de Sóller tot i que mig amagat pels niguls baixos vaig comprovar com el Puig Major duia una bona capa de neu, aixó com el vessant nord de la Serra de Son Torrella i la Serra d’Alfàbia.

Poc abans d’arribar a Sóller va deixar de ploure i em vaig aturar un momento per treure algunes fotografies des del poble. Els Cornadors també estaven enfarinats i mig amagat enetre els niguls també podia veure com l’Ofre també duia neu.

Sóller a primera hora del dematí amb les muntanyes nevades al fons.

El Puig de l’OFre enfarinat guaitava entre els niguls.

Em vaig desplaçar cap a Biniaraix, i vaig aparcar al carrer que duu cap a Fornalutx com de costum, on per cert hi ha una esllavissada del marge. Dafora feia bastant de fred, el termòmetre del cotxe marcava 6 graus, així que hem vaig abrigar bé abans de començar l’itinerari. Tot i que no plovia el dia seguía ben dolent, amb uns ben niguls amenaçadors

D’aquesta manera vaig agafar el clàssic camí del Barranc de Biniaraix, que tantes vegades hauré pujat (n’he perdut el compte). Em vaig aturar a treure algunes imatges abans de començar la pujada . Al fons podia veure com el Teix, sobretot al vessant nord semblava tenir bastanta més de neu. Hauria estat també una bona opció de pujada i pensava que tal vegada m’havia equivocat d’itinerari, pero jà estava allà.

Des de Biniaraix podia veure el Teix també ben nevat.

Ruixat de neu.

Biniaraix.

Els ametllers començaven a florir.

En arribar al torrent vaig comprovar com duia un bon caudal, no molt elevat però si alegre, en aquesta part d’abaix. En atravessar el torrent per sobre el pont vaig començar la pujada pel camí empedrat del Barranc i tot d’una vaig comprovar com la pujada seria complicada ja que amb la pedra banyada i les botes semi-rígides costava d’avançar ja que patinava i molt.

Després d’uns primers metres de pujada i quan ja començava a tenir un poc de vista sobre Biniaraix em vaig aturar a treure algunes fotografies. S’estava acostant un nou ruixat i podia veurer-se la cortina de precipitació, blanca i que denotava que el ruixat era de neu. Moments més tard uns tímids rajos de sol varen provocar que es ves un arc de Sant Martí per sobre Fornalutx i el Puig de Sa Bassa.

Vaig seguir pujant amb molt de compte i un fort tro em va posar alerta. Banyar-me, el fred, el vent no em fan por però si hi ha una cosa que no m’agrada gens son les tempestes i els llamps i aquest tro em va posar intranquil. Segonsmés tard va començar a ploure de manera feble.

Poc a poc i a mesura que anava pujant la pluja es a anar fent més intensa i em vaig aturar a posar-me la jaqueta i els calçons de gore i la funda a la motxilla. A partir d’aquest punt la pluja es va fer continua.

Torrent de Biniaraix.

Arc de Sant Martí sobre Fornalutx.

Pujant pel camí des Barranc.

Amb aquestes condicions no podia treure cap fotografia. La càmera réflex estava ben protegida dins la bossa estànca que tenc però no podia treurer-la sense que aquesta es banyàs. Sempre pens en aquests dies que m’he de comprar una funda protectora per la pluja.

Poc abans d’arribar a Can Silles el ruixat es va fer encara més intens i el que va començar a caure va ser calabruix. Novament un parell de trons es varen sentir i cada cop tenia manco clar el que fer, ja que amb una tempesta mourer-me per alla adalt no era bon lloc.

La cosa es complicava per moments, el dia estava cada pic més negre i complicat, així que em vaig aturar un moment a davall unes alzines que hi ha al mateix camí a veure si la cosa millorava una mica però per moments el que semblava era empitjorar.

Després d’uns deu minuts atura ton fins i tot vaig parlar amb la meva dona pel mòbil i em va dir que per Ciutat feia sol i tot el ruixat semblava que afluixava una mica així que vaig decidir seguir un poc cap amunt.

Pujant baix el ruixat.

Després de deixar enrera el desviament cap el Gorg de Can Catí vaig proseguir la pujada i poc a poc la precipitació en forma d’aigua va anar donat pas a aigua-neu i a petits flocs de neu. I es que allà adalt ja es començava a notar i bé la baixada de la temperatura.

En aquest tram final de pujada pel Barranc va deixar de nevar i vaig poder treure novament la càmera per treure algunes fotografies. Els niguls semblava ue estaven una mica alts per damunt dels mil metres i al manco els Cornadors els podia veure, una mica enfarinats.

D’aquesta manera vaig arribar al tram final de pujada des del quial ja podia veure el Salt des Cans del Torrent de Biniaraix, amb un caudal normal tirant a baix. Per moments començava a nevar novament tot i que semblava que era més per l’acció del vent.

La neu començava a aferrar més amunt.

Poc abans d’arribar a les cases de l’Ofre vaig començar a veure l’enfarinada al Puig des Jou i muntanyes d’Alfàbia i després de passar el portell vaig començar a veure l’Ofre, aixó si mig enboirat, i es que els niguls semblava que anaven davallat i a més un nou ruixat s’estava acostant.

Començava a tenir un poc de fred així que em vaig aturar a posar-me una capa més roba, aprofitant per treure algunes fotografies. Tot d’una es va posar a nevar de manera suau i vaig haver d’amagar novament la càmera.

Començava a guaitar el Puig del Coll des Jou.

L’objectiu del dia entre la boira.

Per la pista que puja al Coll de l’Ofre ja hi havia una fina capa de neu i les marques de les rodes de cotxe que havien passat no feia gaire. Vaig agafar aquesta pista en pujada mentre la nevada poc a poc s’anava fent més continua.

En trobar el desviament de l’antic camí empedrat el vaig agafar i vaig entrar dins l’alzinar que començava a estar preciós, amb neu per damunt les branques i la fina capa de precipitació. La pujada es començava a fer un poc feixuga ja que duia un bon desnivell acumulat.

Poc a poc i a mesura que m’acostava al Coll de l’OFre la quantitat de neu acumulada començava a ser més gran. Just abans d’arribar-hi i en previsió de que adalt faria encara més fred i vent em vaig aturar a posar-me la darrera capa de roba que duia. Aquí vaig aprofitar que m’aturava per treurer-me una fotografia amb el trípode, posant-lo davall d’una alzina ja que allà estava una mica més protegit de la neu.

EL Pla de l’OFre nevat.

Encreuament.

La pista que puja al Coll de l’OFre.

Agafant el camí vell ja baix la nevada.

Pujant cap el Coll de l’Ofre.

Cada cop hi havia més neu.

Poc abans d’arribar al Coll de l’Ofre.

Arribant al Coll de l’Ofre.

Despres de recollir-ho tot novament vaig proseguir fins el Coll de l’OFre on el que em va rebre va ser un fort vent que me tirava la neu a la cara. La visibiltat a més era nula en dirección a Cúber així que em vaig girar cap a l’altre costat i vaig treure una fotografia a la creu i vaig seguir en dirección al Coll d’en Poma.

Coll de l’Ofre.

A mesura que anava pujant per la pista on només es veien ja algunes petjades mig tapades per la neu recent caiguda, la nevada es va fer més intensa i les bolbes de neu més gruixades. En aquest tram em vaig creuar amb dos muntanyencs que estaven de davallada.

Així vaig arribar al Coll d’en Poma on la boira i la cortina de neu no deixaven veure gaire. Aquí vaig girar cap a l’esquerra per iniciar la pujada final cap a l’OFre, passant primer per dins el pinar abans d’arribar al coster de pujada final.

El camí no estava gens marcat, únicament e podien intuir al principi algunes petjades però ja bastant tapades per la capa de neu que acabava de caure. Així vaig iniciar la pujada seguint el tirany amb intuició.

La nevada cada cop era mes intensa i per moments ja duia una bona capa de neu a damunt meu però com queno feia gens de vent i anant ben tapat i preparat amb el material adequat no passava gens de fred.

De sobte em va sonar el mòbil, era un missatge del meu company Fer Velilla que era per la Serra d’Alfàbia també baix la nevada. Com que vaig veure que hi havia cobertura vaig aprofitar per telefonar la meva dona i contar-li com anava la pujada i que duia una bona capa de neu a damunt meu.

La nevada estava essent preciosa, però a la vegada em començava a dificultar la pujada ja que cada cop es feia més complicat seguir el tirany i en el tram final a més el pendent augmenta bastant. Així i tot, com que la neu era recen caiguda no suposava molt de problema.

El tram més complicat va ser precisament la darrera pujada fins el collet previ al cim ja que és una placa de roca inclinada i la capa de neu que hi havia dipositada no era molt grossa i la roca patinava molt, cosa que em va obligar a posar les mans al terra per ajudar-me amb la pujada.

En arribar al collet vaig veure però com estava deixant de caure neu i pràcticament només queien algunes bolbes impulsades pel fort vent que si que ja bufava en aquest punt i a més pareixia que la boira s’obria una mica i em deixava veure el cim.

Vaig decidir aleshores treure la càmera de la bossa estanca i treure algunes fotografies. Per moments pareixia que inclús podia veure una mica cap a Sa Rateta . Vaig seguir la pujant, salvant el petit escaló rocós preví al cim i en el tram final vaig trobar ja una quantitat de neu destacable, entorn als 15 cm.

A la part final de la pujada a l’Ofre.

Baix una bona nevada.

Ja veia el cim de l’Ofre.

Es començava a veure cap a Cúber.

Pujant amb molt de compte de no patinar vaig arribar així al cim del Puig de l’Ofre, on la petita fita que hi ha al cim estava ben congelada. Com que al manco em volia fer una fotografia de cim vaig deixar la motxilla davora la placa del cim i va ser aleshores quan em vaig donar compte de que els niguls es començaven a obrir de veres i començava a veure el Pla de Cúber i al fons l’embassament. Això si els cims seguien tapats.

En el temps en que estava montant el trípode es va anar despejant una mica més la vista. Per una vegada havia tengut sort, i després de la pujada amb visibilitat nula semblava que la meteorología es volia aliar amb mi per pode treure algunes fotografies de la nevada.

Així, després de montar el trípode, el primer que vaig fer es fer-me la primera fotogafia al cim i acte seguit vaig començar a treure fotografies cap a Cúber per montar després algunes panoràmiques. També, amb molt de compte vaig treure el teleobjectiu i vaig fer al canvi per fotografiar de més aprop els detalls i els principals cims.

La boira començava a deixar veure la neu caiguda.

Cim del Puig de l’OFre.

Al cim del Puig de l’Ofre.

Per darrera la Serra de Son Torrella continuava precipitant.

Entre la boira començava a guaitar el Puig de sa Bassa.

Cap a l’altre vessant també es començava a dissipar la boira i em permetia veure cap els Cornadors i la Serra d’Alfàbia. Fins i tot començava a guaitar el Teix també amb una bona enfarinada.

Com me sol passar, treguent fotos i pendent dels paràmetres de la càmera i de cercar enquadraments no m’en vaig donar compte i començava a tenir les mans congelades, ja que per poder operar la càmera m’haiva tret els guants gruixats de Gore.

“Beneit” vaig pensar. “Si tens es guants fins de polartec dins sa motxilla”. Així que ràpidament els vaig treure i mels vaig posar. Després d’uns moments de molt de fred ràpidament els dits tornaren a entrar en calor.

Vista cap Alfàbia i els Cornadors.

Els niguls també em deixaven veure la Vall d’Orient.

Fita gelada al cim de l’Ofre.

Cada cop la visibilitat era mes bona i fins i tot començava a guaitar el Massanella i també començava a veure la Vall d’Orient, preciosa també amb la nevada, igualment que els Puig d’Alaró i el de s’Alcadena.

Vaig estar gairebé uns tres quarts d’hora al cim treguent fotografies, però poc a poc vaig anar vegent com els niguls baixos tornaven a guanyar terrent cap a llevant i per la Vall d’Orient, així que en previsió de que empitjoràs novament el temps vaig decidir recollir i iniciar la davallada, ja que ja havia tengut prou sort.

Puig Major.

Puig de ses Vinyes.

Antenes d’Alfàbia.

Els Cornadors.

Puig de Massanella.

Vista cap el cor de Tramuntana.

Puig de ses Vinyes I embassament del Gorg Blau.

La cara nord de Sa Rateta.

Massís del Teix.

Passant fred al cim de l’OFre.

Pla de l’OFre.

Vall d’Orient.

Panoràmica cap a Alfàbia.

El Puig d’Alaró ben enfarinat.

Castell d’Alaró.

Alzina solitaria a Sa Rateta.

Ruixat dins la mar.

El niguls baixos començaven a tornar tapar el Massanella.

Massanella.

Mentre recollia, em vaig donar compte de que tenia la caputxa de la jaqueta completament congelada i es que la temperatura era sotazero i amb el fort vent la sensació probablement rondava els 10 graus negatius.

Com que durant la pujada no havia pogut treure cap fotografia per culpa de la nevada vaig decidir deixar la càmera penjada al coll per poder fotografiar ara la davallada aprofitant que de moment no nevava.

El primer tram de devallada novament va ser el més complicat en la petita canal rocosa on patinava bastant i vaig haver de baixar amb molt de compte. DEsprés només havia de seguir les meves pròpies petjades.

Pi congelat durant la baixada.

Els niguls baixos tornaven a guanyar terreny.

Cap el pla també seguia el cel amenaçador.

Darrera ullada cap a Cúber.

Embassament de Cúber i Puig de ses Vinyes.

A mesura que anava davallant vaig comprovar com fins i tot les meves petjades començaven a estar tapades a causa de la forta nevada que m’havia estat caiguient durant la pujada. Per damunt el bosc començava a veure com cada cop els niguls baixos eren més espressos I en arribar novament al bosc de davaora el Coll d’en Poma, la boira em va tornar a agafar. L’ambient dins el bosc però era fantàstic, amb la capa de neu i la boira entre les soques i les branques dels pins.

Començament de la davallada.

Pins carregats de neu.

A la davallada de l’OFre.

Els niguls baixos envaïen la Vall d’Orient.

Tot el bosc presentava un aspect meravellós.

Curiosa forma adoptada per la neu.

Arribant al pinar de la part baixa.

Pins nevats entre la boira.

La boira donava un aspect fantasmagòric al bosc.

Arribant al Coll den Poma.

Detall de la neu sobre els pins.

En arribar a la pista vaig poder comprovar perfectament la quantitat de neu caiguda i es que les meves petjades gairebé ja no es veien i les marques de les rodes de cotxe tampoc ja no es veien.

Em vaig entretenir en aquest tram de suau davallada i on la temperatura ja era molt més agradable. Aquí em vaig creuar amb tres muntanyencs més que anaven cap a l’Ofre i els hi vaig indicar que seguissin les meves petjades, i que adalt feia bastant de vent.

La pista estava ja ben coberta de neu.

Guaitant cap el Puig des Jou.

D’aquesta manera vaig arribar al COll de l’Ofre on ara si que tenia visibilitat en direcció a Cúber i em vaig decidir aturar per treure algunes fotografies. Allà hi havia un company muntanyenc que venia des de Tossals Verds i baixava cap a Sóller. Li vaig fer una fotografia amb el seu mòbil i després d’intervcanviar impressions sobre el dia ell va iniciar el descens. Jo encara em vaig aturar una estona més allà treguent fotografies.

Ara si hi havia visibilitat al Coll de l’Ofre.

Coll de l’Ofre.

El Puig de l’Ofre des del coll.

Alzina solitària.

Al Coll de l’Ofre.

Però com que el cel es tornava a tapar i posar una mica amenaçador vaig recollir ràpidament i vaig iniciar el descens. Ràpidament vaig aribar novament al Pla de l'Ofre on em va començar a sobrar una mica de roba i em vaig aturar per treurer-me el polar gruixat.

En iniciar novament el camí del Barranc, ara en davalalda la capa de neu ja es a anar fent cada cop més minça i intermitent. Volia treure algunes fotografies més de la davallada però quan vaig treure la càmera vaig veure com aquesta havia sofert les dures condicions del dia i l’objectiu estava entelat per dins.

Començant la dallada des del Coll de l’Ofre.

Darrera ullada al Puig de l’OFre.

Arribant novament a la pista.

Baixada pel Camí des Barranc.

Així que com que tanmateix no podia fer cap fotografia més vaig començar la davallada pel Barranc a ritme. Ràpid, anant amb la càmra amb la ma i la tapa de l’objectiu llevada per veure si s’anava desentelant. No vaih poder baixar al ritme que hauria volgut perque el cami estava banyat i es pedres patinaven molt.

Abaix ja no hi havia rastre de neu.

En arribar a l’alçada de Can Silles, i com que començava a tenur molta calor vaig decidir fer una aturada i treurer-me les polaines, els calçons de neu i la jaqueta de gore i pegar un glop d’aigua. I es que en tot lo dia no havia ni menjat res ni begut res. Després de l’aturada técnica i ja no tan acalorat vaig prossegir la baixada per un Barranc de Biniaraix cada vegada més delicat a causa de la roca banyada i pulida dels escalons.

Però vet aquí, com sempre i per Llei de Murphy i tot i que minuts abans no ho semblava va començar a ploure una altra vegada, ara que m’havia tret totes les capes impermeables. De tot d’una va ser una fina brusquina però poc a poc va anar augmentant en intensitat i no em va quedar mès remei que tornar aturar-me per posar-me al manco la jaqueta.

Mirant cap el nord es podia veure una espessa cortina de precipitació venguent cap a mi així que no hi havia temps a perdre si no volia quedar xop . Però amb el terra tan relliscós tampoc podia anar tan aviat com ho hauria desitjat, i més amb les botes semirígides, i de fet vaig estar a punt de pegar de cul enterra més d’una vegada per intentar baixar més ràpid del que es podia.

Finalment vaig arribar a l’asfalt de Biniaraix just quan el gruix del ruixat començava a caure damunt el meiu cap. Mentre arribava alc otxe un llamp seguit d’un fort tro denotava que estava arribant el gruix d’aquesta nova tempesta, que de ben segur a les cotes més altes tornava a ser de neu però que allà abaix era d’aigua.

Ja dins el cotxe i amb roba eixuta em vaig quedar una estona mentre acabava de menjar i esperant que escampàs una mica el ruixat però no ho va fer i de fet mentre davallava cap a Palma el ruixat es va anar fent més intens, cosa que garantitzava més neu a les muntanyes de cara al següent cap de setmana, encara que pareixia per les previsions meteorològiques que la neu estaría assegurada una setmana més.

Ara tots ja sabem que aquesta primera nevada no va ser més que la porta d’entrada al “festival” d’aire fred i nevades que hem tengut els darrers dies i que feran que recordem el febrer de 2012 durant molt de temps.

Un nou dia a Mallorca.

2012-02-03T22:41:00.000+01:00

Una de les coses que m’ha aportat la cada vegada més gran afició per la fotografia de paisatge, és el poder gaudir dels meravellosos moments en que neix un nou dia a la muntanya, enmig d’un mar de tranquilitat on només hi som jo, la natura i la meva càmera.

Es cert que sempre m’ha agradat fer les sortides a la muntanya prest per poder aprofitar al màxim el dia i per gaudir de les hores més tranquiles i quan manco gent et trobes a la muntanya, però especialment per treure fotografies les primeríssimes hores del dematí, les darreres del vespre o fins i tot la nit son les hores en que es troba la millor llum i sovint els motius més espectaculars.

Això obliga o be a pegar una bona matinada o fins i tot a dormir a la muntanya, si bé ara a l’hivern hi ha que tenir un bon equip i moltes ganes per partir tot sol a passar fred. Això si, molts de dies (que no tots) ho compensa el poder captar aquells moments màgics en que es passa de la obscuritat a la penombra i en que el cela gafa tons càlids il•luminant les muntanyes amb un color meravellós.

Feia ara temps que no feia cap sortida fotogràfica a l’alba, i aquesta de fet va ser una mica improvitzada, el cap de setmana del pont de Sant Sebastià. La vertitat es que el dia era ideal per fer una fotografia circumpolar. Nit de lluna nova i cel completament estrellat però ja havia partit el dia abans d’excursió i me tocava anar fins el poble de la meva dona, així que vaig decidir que miraría de pujar a la matinada al Puig de Sant Salvador per fotografiar la sortida del sol aprofitant la gran panorámica sobre tot Mallorca des d’allà adalt.Amb un poc de sort si es presentaven les boires obtindria algunes imatges molt interessants.

Així doncs vaig posar el despertador a les sis del dematí i després de prendre el café amb llet vaig carregar tot el material fotogràfic (trípode, objectius, filtres…) al cotxe i vaig partir cap a Sant Salvador, que des de Calonge està a poc més d’un quart d’hora.

De tot d’una el que vaig notar era que no feia molt de fred en comparació amb els ies anterior son hi havia hagut gelades a l’interior de Mallorca, i el termómetre del cotxe me marcava 8 graus.

Mentre anava pujant per la carretera camí del puig i a mesura que començava a tenir vistes vaig veure com no es veia boira pe damunt els llums dels pobles que era el que esperava. Quan vaig arribar adalt, em vaig quedar just a l’esplanadeta que hi ha davora el camí que puja fins la gran creu que hi ha al cim.

En apagar els llums del cotxe i quedar en la obscuritat vaig comprovar el meravellós aspecte del cel on es veien milers d’estrelles. Aquí vaig lamentar d’alguna manera no haver anat a fer proves per treure una circumpolar.

Mirant cap a la mar es començaven però a verue les primeres penombres a l’horitzó, senyal de que l’alba s’acostava, de fet en quedava prop d’una hora per la sortida del sol. Em vaig abrigar però no feia molt de fred i fins i tot no em vaig posar els guants.

Em vaig carregar la motxilla amb tot el material i el trípode a l’esquena i amb el frontal vaig començar a pujar cap a la creu. Allà vaig provar de localitzar l’estrella Polar i em vaig quedar amb un enquadrament per qualque dia prova la circumpolar. Ara ja no tenia temps per fer-la però així i tot vaig fer algunes proves d’exposició llarga.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 10-24mm a 17mm • Iso400 • f/5,6 • 90seg.

La creu de Sant Salvador de matinada.

Amb les proves fent exposicions llargues cap a la creu la llum va anar creixent i cap a l’horitzó ja es podien veure clarament els tons rogencs i les “aigues” sobre la mar encalmada com una bassa d’oli. Em vaig situar a la base de la torre on hi ha uns bancs i allà vaig extendre tot el material per tenir-ho a ma l’hora de treure les fotografies.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 10-24mm a 24mm • Iso400 • f/8 • 6seg.

Primeres llums del dia.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 280mm • Iso200 • f/9 • 3seg.

“Aigües” a lar encalmada.

Em vaig girar cap el nord, en direcció a Pla de Mallorca, on els llums dels pobles encara eren encesos tot i que ja es podia començar a veure gairebé sense llum artificial i vaig veure com si que hi havia una mica de boira, però era una capa molt fina i baixa en poc llocs pujava per damunt dells edificis dels pobles.

Aleshores vaig posar el trípode a l’altre costat del mirador i vaig començar a treure algunes fotografies per montar posteruirment algunes panoràmiques. Com que la visibilitat en altura era fantástica podia veure perfectament els principals cims de la Serra de Tramuntana, destacant sobretot el Puig Major, el Massanella i el Tomir.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 18-70mm a 60mm • Iso400 • f/8 • 25seg.

Cap el Pla els llums encara estaven encesos.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 185mm • Iso200 • f/8 • 10seg.

Una fina boira s’extenia al pla. Al fons el Cap de Formentor.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 82mm • Iso200 • f/8 • 8seg.

En primer pla Felanitx i al fons el Puig de Randa.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 210mm • Iso200 • f/8 • 3seg.

Vista cap a la costa i la Serra de Llevant.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 70mm • Iso200 • f/8 • 10seg. • 3 Tomes horitzontals.

Panoràmica de la Serra de Llevant i part del pla.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 70mm • Iso200 • f/8 • 10seg. • 2 Tomes horitzontals.

Panoràmica cap el nord i la Serra de Tramuntana.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 70mm • Iso200 • f/8 • 10seg. • 2 Tomes horitzontals.

Panoràmica sobre el poble de Felanitx.

Poc a poc i a mesura que la llum anava fent-se cada cop més gran i es va fer més visible la boira que si be no cobria completament el pla si que tenia una extensió bastant gran. Em vaig centrar en alguns detalls de la boira i cap al fons de les primers llums sobre la Serra de Tramuntana.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 102mm • Iso200 • f/8 • 4seg.

Mentre hi havia boira al pla, als cims la visibilitat era fantástica.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 230mm • Iso200 • f/8 • 3seg.

Detall de les boires del pla.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 230mm • Iso200 • f/8 • 3seg. 3 3 Tomes horitzontals.

El sector central de la Serra de Tramuntana.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 300mm • Iso200 • f/8 • 1,3seg.

Felanitx a vista d’ocell.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 220mm • Iso200 • f/8 • 1,3seg.

El Puig de Massanella.

Quan ja quedava poc perquè el sol sortís cosa que es veia clarament mirant cap a llevant i observant el to del cel, cap a l’altre costat el cel fins aleshores de color blau començava a agafar tons vemellosos.

No tenia previst fotografiar directament la sortida del sol ja que aquest des d’aquest punt surt dins la mar, sense cap altre punt destacable dins l’enquadrament i a més a l’hivern el disc solar sol quedar molt cremat a causa de la falta de calitja i em vaig centrar em fotografiar els primers rajso de sol incidint sobre les muntanyes de la Serra de Tramuntana.

En aquells moments per igualar una mica la llum del cel i la de les zones en ombra vaig utilizar el filtre degradat neutre d’un sol diafragma ja que la diferencia de lluminositat era mínima.

Just abans de que el sol guaitas per darrera meu ja podia observar com els cims més alts, Puig Major i Massanella, ja s’encenien amb uns tons càlids que delataven que el sol ja els estava il•luminant. Poc després vaig veure com el sol començava a guaitar i poc a poc la seva llum anava il•luminant les parts més baixes i la boira del pla.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 70mm • Iso200 • f/8 •1/3seg.

Cap el sud podia veure perfectament Cabrera.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 70mm • Iso200 • f/8 •1/6seg. · Filtre Degradat Neutre Lee 1 pas.

El cel començava a agafar tons càlids.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 70mm • Iso200 • f/8 •1/6seg. • · Filtre Degradat Neutre Lee 1 pas ·6 Tomes Verticals.

Panoràmica minuts més tard.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 18-70mm a 52mm • Iso200 • f/8 •1/4seg.· Filtre Degradat Neutre Lee 2 passos.

Cada cop hi havia més llum.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 90mm • Iso200 • f/8 •1/10seg.

Massanella I Puig Major destacant al fons.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 300mm • Iso200 • f/8 •1/13seg.

Per darrera el Puig de Randa guaitaven el Galatzó i s’Esclop.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 300mm • Iso200 • f/9 •1/20seg.

Els primers rajos de sol del dia il•luminaven el Puig Major.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 110mm • Iso200 • f/9 •1/20seg.

Mentre el pla seguia en la penombra el sol ja encalentia els cims de la Serra de Tramuntana.

Encara vaig estar una estona més treguent fotografies, aprofitant que tenia el teleobjectiu montat, apropant-me als cims de la Serra i els més propers de Randa i les boires del pla, però ràpidament la llum del sol es va fer més present i vaig decidir canviar de punt per fotografiar.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 280mm • Iso200 • f/9 •1/15seg.

A mesura que el sol sortia els cims més modestos també quedaven il•luminats.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 220mm • Iso200 • f/9 •1/25seg.

Detall del Puig de Massanella.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 165mm • Iso200 • f/9 •1/25seg.

Boires al pla i al fons el Tomir i el Puig de Ca de Míner.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 135mm • Iso200 • f/9 •1/30seg.

Poc a poc el sol anava il•luminant el Pla.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 300mm • Iso200 • f/9 •1/25seg.

ELs primers rajos de sol sobre les penínsules de Formentor i del Cap Pinar.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 18-70mm a 18mm • Iso200 • f/8 •1/40seg.

El camí que duu a la creu.

Així vaig recollir tot el material que tenia escampat per un dels bancs de la base de la torre i vaig tornar cap el lloc on havia deixat el cotxe. Amb el sol ja encalentint em va començar a sobrar part de la roba que m’havia posat en previsió d’una matinada gélida que al final no ho va ser tant.

Amb el cotxe vaig pujar fins adalt de tot, just a l’entrada del Monestir des d’on es te una bona panorámica sobre la creu, enquadrada en primer pla i per darrera tot el pla de Mallorca i al fons la Serra.

El sol ja estava amunt però encara incidia amb un angle molt baix mostrant uns jocs de llums i ombres fantàstics. Des d’allà adalt em vaig dedicar a treure algunes quantes fotografies més, jugant amb les ombres, com les del propi Puit de Sant Salvador projectant-se sobre Felanitx.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 18-70mm a 70mm • Iso200 • f/9 •1/25seg.

L’ombra del Puig de Sant Salvador es projectava sobre Felantix I rodalies.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 300mm • Iso200 • f/9 •1/25seg.

Tot I que el sol ja havia sortit es matenien les boires al pla.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 125mm • Iso200 • f/11 •1/80seg.

La creu vista des del cim del Puig de Sant Salvador.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 18-70mm a 44mm • Iso200 • f/8 •1/30seg. • Filtre degradat invers 2 passos.

Vista cap a la Serra de Llevant des del cim de Sant Salvador.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 18-70mm a 70mm • Iso200 • f/8 •1/100seg.

Vista des del cim.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 210mm • Iso200 • f/8 •1/160seg.

Per darrera la creu les boires es començaven a disipar.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 18-70mm a 25mm • Iso200 • f/11 •1/100seg.

La Font de Sant Salvador.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 300mm • Iso200 • f/9 •1/250seg.

Detall de la fina capa de boira que quedava.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 300mm • Iso200 • f/9 •1/160seg.

Contrallums amb els primers rajos de sol del dia.

De la calma a la tempesta.

2012-01-31T23:33:00.000+01:00

Després de gairebé dos mesos d’anticicló i de bonança meteorológica que s’ha traduït amb unes “calmes de gener” molt més llargues del que sol esser normal, de dies assolellats i suaus, i nits fredes i encalmades, sembla que l’hivern en qüestió de pocs dies hem passat d’aquesta calma a la inestabilitat i el fred de ple hivern, amb l’arribada de les tan esperades nevades.

I sembla pel que indiquen els mapes de predicció meteorológica el que ha arribat aquest cap de setmana no ha estat més que la porta que ha obert el pas a l’hivern més cruu que es pot recordar en temps.

Res semblava indicar aquest canvi de temps tan radical, quan fa poc més d’una setmana vaig anar a fer una volta per la costa de Santanyí, en concret el tram que va de Cala s’Almunia al Cap de Ses Salines.

Aquell dia la jornada va ser fins i tot massa calurosa i varem suar, arribant als vint graus de temperatura, amb absència total de vent i una visibilitat molt bona. Tan inisual era la temperatura que vaig acabar la jornada amb més d’una dotzena de picades de moscard.

Vistes des de Cala s’Almunia.

Punta des Baus i guaitant Cabrera.

Aigües cristalines de Cala s’Almunia.

Cala s’Almunia.

Cova a vorera de mar.

Roca a ran de mar.

Tan sols una setmana després vaig passar d’estar a temperatures primaverals, a estar sota-zero i amb un fort vent que augmentava la sensació tèrmica, i es que el canvi es va produïr i aquest passat cap de setmana amb una primera irrupció d’aire molt fred va provocar que la cota de neu es desplomàs per davall dels quatre-cents metres i que el cap de setmana estàs dominat pel fred, el vent, les pluges i les nevades en cotes baixes.

En aquesta ocasió no vaig deixar de sortir a gaudir de la nevada i vaig fer la pujada al Puig de l’Ofre des de Biniaraix en previsió de que tallarien la carretera dels embassaments i després d’una pujada baixa una intensa pluja primer i després nevada vaig poder obtenir algunes imatges.

Cortina de neu caiguent aquest diumenge.

Arc de Sant Martí sobre Fornalutx.

Niguls baixos sobre Tramuntana nevada.

Es Cornadors.

Puig de Massanella.

Puig de ses Vinyes.

Vall d’Orient.

El cor de Tramuntana nevat.

Puig d’Alaró enfarinat.

Pi nevat.

Com ja he dit però aquesta primera entrada d’aire fred sembla que l’únic que ha fe tés obrir la porta a una entrada d’origen siberià que pot donar que comptar durant els pròxims dies si s’acompleixen els models de predició amb temperatures baixíssimes i prolongant-se pareix el voltant d’una setmana. El que està per veure és la quantitat de precipitació que es donarà ja que segons on s’acabi possicionant la borrasca que s’ha de formar al norest de les illes l’entrada no passarà de ser molt freda però amb poca precipitació, a produïrse unes nevades que es recordaran durant temps.

Ara mateix per el pròxims divendres-dissabte els mapes pronostiquen una temperatura a 850HP (uns 1500 metres d’alçada) entorn als -10ºC. Perquè ens fagem una idea aquest passat cap de setmana la temperatura ha rondat els -4ºC en aquesta alçada.

En la ment de molts es troba el famós “any de sa neu”, el febrer de 1956 on una situació extraordinària va provocar que durant gairebé tres setmanes les temperatures fossin negatives i la neu caiguda durant un parell d’episodis, enlloc de fondrer-se es va anar acumulant.

No pareix que s’hagi de produïr una situación similar, ja que com he dit aquella extraordinari episodi va durar més de tres setmanes, però si que en quantitat de fred els valors poden esser similars als que es varen assolir aquell any. Quina casualitat que precisament enguany fa 56 anys de l’any 56!!

Mapa 500Hp del dia 3 de febrer de 1956, quan va començar l’infern blanc.

Mapa a 850Hp el mateix dia.

Tal vegada la situación a la que es pugui semblar més és a la de gener de 1985 on la irrupció d’aire fred i les nevades es varen perlongar gairebé 15 dies amb alguns petits paréntesis però acumulant també gruixos de neu espectaculars a la Serra.

Mapa del dia 15 de gener de 1985. Aquí ja duiem gairebé una setmana amb nevades.

El mapa a 850HP mostra temperatures de fins a -10ºC

Sembla ser que el gros de l’aire fred començarà a entrar aquest dijous horabaixa essent el màxim de fred per el cap de setmana. Amb els mapes d’avui han llevat una mica de fred que el màxim acabaría a la península però ens acosten la borrasca, amb lo qual hi tocaria haver més precipitació.

Però el millor de tot per poder gaudir de la neu, que sembla que el cap de setmana estarà complicat perquè tendrem el temporal a damunt i amb tant de fred el desplçar-se per carretera pot estar complicat, es que les temperatures baixes s’han de prolongar durant tota la setmana que ve fet que provocarà que la neu caiguda es mantengui bastant de temps.

Mapa previst per aquest dissabte dia 4 en el moment de maxim fred.

La temperatura a 850Hp estarà entre -5ºC i -10C

El que si que està clar es que fred n’ha de fer i molt. Veurem en que acaba tot i si acaba fent molta de de neu o es queda en una gran entrada freda pero seca.

Sa Crivella amb el GEM.

2012-01-28T12:33:00.000+01:00

Sa Crivella va ser l’excursió i el descobriment “estrella” del grup de Racons de Tramuntana durant l’any 2009. Després d’unes quantes incursions, primer per un costat de baixada, i després baixant per ses Marsesques aconseguiren recorrer tota aquesta gran encletxa en un recorregut espectacular per un dels indrets més salvatges i fantàstics de la Serra de Tramuntana.

Aquest passat mes de setembre havia de ser també l’excursió “estrella” de la secció de Trekking Avançat del GEM. El guía en aquesta ocasió havia de ser em Ramiro Biesa, un dels “raconers il•lustres” i artífex de molts de descobriments amb el seu inseperable company Miquel Calafell i altres raconers.

Jo tenia marcada la data del 28 de setembre en que s’havia de fer l’excursió amb una bona creu. Com sol esser habitual amb el GEM no es sol quedar a hores intempestives com ho faig jo habitualment en sortides llargues i haviem quedat a les 9 manco quart a Mortitx.

Una vegada més però, aquest dia tenia multiples “objectius” i es que tenia pensat anar a fotografiar la sortida de sol des d’Alcanada ja que tenia marcat el punt en el qual el sol havia de sortir precisament per darrera del far. A més el dia abans havia estat a Calonge, el poble de la meva dona i per tant m’havia de desplaçar des d’aquell lloc.

Així a les 5 del dematí sonava el despertador i encara amb fosca negra partia des de Calonge cap a Alcanada. Al final les fotografies de la sortida de sol no es varen poder fer ja que un fort ruixat estava caiguent precisament a la zona de la Badia d’Alcúdia així que vaig anar fent temps fins que es varen fer les 8 i mitja del dematí.

A n’aquella hora havia quedat amb en Pedro Galmés a la rotonda de Pollença per partir cap a Mortitx i reunir-nos amb la resta del grup que venia des de Palma. Allà a la rotonda, a part d’en Pedro i na Maria Mesquida ens trobarem també amb en Mateu Palmer i na Carme Vidal.

Ens ajuntarem a dins un cotxe i partirem cap a Mortitx on quan arribarem ja hi havia el gruix del grup. Vaig començar a trobar cares conegudes com en Jordi Aguiló i en Jaume Deyà i els “habituals” d’aquestes sortides com en Pep Xisco Pardo, en Bernat Coll , etc.

Abans de partir vaig anar a saludar el guía, e Ramiro que estava amb alguns dels seus companys “raconers”, en Luis Redondo (Coyote) i en Victoriano que ens havien d’acompanyar durant un tram del recorregut.

Quan varem estar tot el grup preparat donarem el “sus” i iniciarem el recorregut passat pel portell d’entrada a Mortix que estava obert aquell dia. Com que tot el principi del recorregut havia de ser per pista i quan es va en grup no es va a un ritme molt alt, jo em vaig anar quedant a darrera de tot per entretenir-me fent fotografies.

Després dels primers metres per la pista, deixant enrera una primera marjada de vinyes i una antiga sínia amb un curiós aqueducte inciarem la davallada cap el gran pla on hi ha el gruix de les vinyes de Mortitx.

Començant el recorregut al portell de Mortitx.

Els primers metres de recorregut davora la sínia de Mortitx.

Els cartels marquen el recorregut cap el refugi de Lavanor.

Durant aquestes primeres hores del dia els niguls baixos cobrien el cim del Puig Caragoler de Femenia que teniem en tot moment a la nostra vista pel costat de l’esquerra així com els cims més alts de la Serra, com el Tomir que teniem a les nostres esquenes.

Arribarem així al portell que dona entrada a la finca pública de Mortitx i un a un haguerem d’esperar torn per passar pel botador de fusta a l’altre costat. Jo novament vaig esser dels darrers aprofitant per treure algunes fotos als companys.

Diexarem a ma dreta el petit refugi de Mortitx i un poc més envant, després de passar per damunt una torrentera deixarem a ma dreta les fites que tantes vegades he seguit per anar a baixar el torrent Fondo de Mortitx o anar cap a la Cova de ses Bruixes. Noltros però seguirem per la pista ja que la intenció era arribar fins a Ses Basses de Mortitx.

Poc a poc la pista encimentada va anar pujant i i jo em vaig quedar una mica enrera treguent fotografies, aprofitant els contants canvis de llum que es produien amb la gran quantitat de niguls presents al cel.

Per moments, mentre anavem pujant per la pista i mirant cap a la dreta va guaiar el Musclo de ses Cordes destacant ja que estava il•luminat pel sol que entrava per una encletxa entre els niguls mentre la resta estava a l’ombra dels niguls.

Passant el botador d’entrada a la finca pública de Mortitx.

Passant davora el refugi de Mortitx.

A la dreta es veia l’encletxa per on baixa el Torrent de Mortitx.

I un poc més envant guaitava el Musclo de ses Cordes.

Passarem per davora l’embassament de Mortix i aquí començava una dura pujada fins el coll. En aquest darrer tram en Pedro Galmés i en Mateu Palmer em varen esperar i varem fer la pujada junts.

En arribar als voltants del coll, des d’on es te una fantástica panorámica el que més destacaven però eren els contrallums que es formaven entre els niguls ben espessos que tapaven el Tomir.

Reflexes al petit embassament de Mortitx.

En Pedro Galmés I en Mateu Palmer pujant per la pista.

Contrallums cap el Tomir.

Passat el coll prosseguirem per la pista encimentada però ara ja en suau davallada per dins el pinar, deixant a ma dreta el desviament que duu cap el refugi de Lavanor i on hi ha un cartell aferrat indicant de la prohibició de passar a n’aquest punt en periode de cría del voltor negre.

Prosseguirem la marxa per dins el bosc i un poc més envant ferem la primera aturada per berenar, escampant-nos tot el grup pels voltants. Jo per variar només vaig pegar un glop d’aigua i una petita mossegada, mentre conversava amb en Jordi Aguiló i en Jaume Deyà. Després em vaig entretenir a treure algunes fotografies.

Prosseguint per la pista.

Aturada per berenar.

Contrallums de dematí.

Després del temps per berenar, en Ramiro va pegar un crit per reemprendre la marxa i prosseguirem per la pista camí de ses Basses de Mortitx. Novament tocava un tram de forta pujada ja fora del bosc on el grup es va anar desfent una mica en petits grups, anant cadascú al seu ritme.

Jo anava per la part del mig, entretenint-me a treure fotografies de l’entorn i dels companys que anaven per davant meu. Així la pista va passar per una enclexta poc a abans d'arribar al Coll des Vent. A partir del coll ja començava la davallada cap a Ses Basses. En aquest punt trobarem novament el cartell de la prohibició de passar a partir d’aquest indret en temps de cria del voltor. Cap el nord uns niguls ben negres amenaçaven en fer més complicat el recorregut.

Ara tocava una forta davallada per la pista. Cap a la dreta, al fons començaven a guaitar alguns dels relleus més representatius de la zona, com la Punta Beca. Cap a l’altre costat els niguls baixos que cobrien el Puig Rogi començaven a disipar-se i ens el deixaven veure.

Després del berenar continuarem pujant per la pista encimentada.

La pista passava per una encletxa abans del coll des vent.

Darrera pujada cap el Coll des Vent.

La pista començava a davallar passat el Coll des Vent.

Cap a la mar començava a guaitar Punta Beca.

Els niguls baixos començaven a aixecar-se per damunt el Puig Roig.

D’aquesta manera arribarem a la marjada llaurada on hi ha les Basses de Mortix on els primers del grup, encapçalat per en Ramiro i en Luis (Coyote de Racons de Tramuntana) que esperaven a la resta del grup. Els darrers havien quedat bastant enrera així que tocava esperar una estona.

Aquí li vaig dir a n’en Ramiro “bueno, ahora empieza la excursión no”? I es que fins aleshores tot havia estat un plàcid passeig per pista però a partir de ses basses entravem ja en pur “territori raconer” de càrritx, esquerp i abrupte.

Mentre estavem esperant a que tot el grup es reagrupàs em va saludar en Jordi, un company muntanyenc seguidor del meu blog al qui aprofit per saludar novament esperant tornar a coincidir qualque dia.

Com que la marjada estava recent llaurada i amb bastant de fang un cop reagrupats decidirem seguir per dafora de la marjada vorejant la reixa per haver de trepitjar el manco possible la terra enfangada. D’aquesta manera ens situarem a l’altre extrem des del qual podiem veure ja la boca de Ses Basses.

Mentre el grup capdavanter començava a endinsar-se per dins el càrritx en dirección nordoest uns quants ens acostarem a la boca d’una de les basses per treure algunes fotografies, comprovant com hi havia una cabra morta surant a l’entrada de la bassa.

Reagrupament a la marjada de Ses Basses de Mortitx.

A la boca d’una de les Basses de Mortitx amb na Maria Mesquida, en Mateu Palmer i na Carme Vidal.

Bassa de Mortitx.

I ara, tal i com jal i havia dit a an’en Ramiro, començava l’excursió de veres. Sortirem de tot rastre de camí i ens endinsarem per dins el caos de càrritx i en pujada cap a un ample collet que es veia al fons i en el qual es podia intuir una reixa molt desgastada.

L’avanç no era còmode, ja que eren continues les pujades i davallades i el càrritx amagava alguns paranys en forma de forats i hi havia que anar amb molt de compte de no aficar-hi el peu.

Sortint de la marjada de ses Basses.

Començava l’excursió pròpiament dita.

Pujant pel coster de càrritx i roca.

En arribar al coll l’espectacle de la vista va valer la pena. Si l’excursió hagués acabat en aquell punt només el camí fet per arribar-hi ja valia la pena, però això no feia més que començar. La panoràmica sobre aquest abrutpte sector de la costa de Tramuntanta, completament salvatge i desconegut es trobava davant els nostres ulls, amb el Morro de Sa Vaca al fons i el Morro d’en Llobera més aprop.

A davall nostre teniem la fondalada del Torrent des Porcs cap el que ens haviem de dirigir però no de manera directa ja que era impossible sense corda, ens separava d’ell la zona coneguda com Sa Carabassa per color de les roques que des d’aquí no podiem veure.

Aquí varem fer novament una aturada, en aquest cas fotogràfica on tothom va treure les seves càmeres i on en Luis, que es va adelantar uns metres va fer d’improvitzat model. Jo vaig aprofitatr per treure el teleobjectiu de la motxilla i fotografiar alguns detalls d’aquest lloc tan espectacular, aprofitant a més els jocs de llum i ombra que oferien els niguls que hi havia al cel.

Fantàstica panorámica en arribar adalt del coster.

En primer terme el Morro den Llobera I darrera el Morro de Sa Vaca.

Detall dels penyasegats del Morro den Llobera.

Es podien veure les torres de Tuent i al fons la de Na Seca.

Detall del Morro de Sa Vaca.

Cap enrera veiem la marjada de Ses Basses.

Ara era hora d’iniciar el descens cap el Torrent de Porcs, així que iniciarem la davallada en diagonal cap a l’esquerra a la recercar de l’únic punt febler per anar atravessant per la part superior dels penyassegats. Al capdavant del grup va partir en Luis, acompanyat d’en Ramiro i la resta del grup. Jo em vaig quedar dels darrers ja que d’aquesta manera podia anar treguent fotografies.

El terreny era cada cop més abrupte i incòmode i en més d’una ocasió haguerem d’anar utiltizant les mans per desgrimpar. No hi ha que dir que hi havia que anar amb molt de compte ja que una caiguda en aquests indrets podia tenir molt males conseqüencies.

A la part de darrera del grup hi havia com sempre en Pep Xisco Pardo, que com a responsable de l’excursió, sempre va a la part de darrera controlant que ningú es quedi enrera i també en Bernat Coll contant sempre històries interessants.

Prosseguint la marxa rodejant els penyassegats.

Vorejant per costers de càrritx.

Començant la davallada.

Les vistes impresionants durant tot aquest tram de l’itinerari.

Baixant cap el Torrent des Porcs.

Morros d’en Llobera i de Sa Vaca.

Després d’una travessia per càrritx bastant incòmoda inciiarem el clar decens cap el jaç del torrent des Porcs que resultava extranyament pla un cop arribavem al la seva conca, de fet en aquest tram no és més que un ample comellar amb no molt de ros.

A la part baixa del resalt per arribar al torrent ens esperaven la part capdavantera del grup. Allà em vaig “reunir” amb els meus companys habituals, en Pedro Galmes i na Maria Mesquida i recorreguerem aquest tram pel Torrent des Porcs junts.

Després d’un tram obert el torrent ens va dur a un petit engorjat on s’estrenyia hi hi havia una petita desgrimpada. Al final d’auest tram encletxat el torrent es tornava a obrir mostant ja a una trentena de metres la gran timba que el precipita cap a dins la mar.

El tram final de davallada al Torrent des Porcs.

Al jaç obert del Torrent des Porcs.

El torrent es començava a estrenyer.

Sobre els penyassegats davora del gran salt del Torrent des Porcs
.

El nostre “camí” però ens havia de dur per l’esquerra gimpant cap els penyassegats. Aquí els habituals “investigadors de torrents” com en Jordi Aguiló i en Pedro Galmés varen anar a pegar una ullada a la capçalera del bot i varen dir que estava equipat. Qualque dia ho haurem d’anar a investigar amb el material de torrents.

Allà, a l’espectacular penyassegat al costat del gran salt del Torrent des Porcs començarem a veure per primer cop l’espectacular crui de Sa Crivella pel qual haviem de pujar després. Darrera seu guaitava el Cingle des Pi, un altre indret fantàstic d’aquest sector tan espectacular de la costa de Tramuntana. Encara varem guaitar una mica més cap a la timba del Salt des Porcs per intentar veure alguna cosa més però poc es podia veure des d’allà adalt ja que el penyassegat desploma una mica.

Girarem cap a l’esquerra i prosseguirem la grimpada en un dels trams més espectaculars de tot el recorregut.Abaix nostre, més d’un centenar de metres l’ombra dels penyassegats pels quals ens moviem es reflexava a les aigues de la mar.

Des de la capçalera del salt ja veiem el Cingle des Pi i s’intuia Sa Crivella.

Començant la grimpada aferrats als penyassegats.

L’obra dels penyassegats es projectava a la mar.

Després d’aquess tram de grimpada venia ara un tram més o manco pla de pendent, que no vol dir ni molt manco còmode. Aquí em vaig situar al capdavant del grup seguint en Ramiro i els seus companys “raconers” en Luis i en Victoriano. Ara haviem d’anar a cercar el pas de baixada (de ses Marsesques?) que ens havia de permetre baixar vora la mar i passar per davall Sa Carabassa.

I d’aquesta forma arribarem a l’alçada del Torrent de s’Argelagar i just a la nostra dreta apareixia un petuit “collet” on s’iniciava el pas de davallada. Allà novament ferem una aturada per reagrupar el grup ja que ara venia un tram complicat de baixada i no convenia que algú es despistàs.

PAssada la grimpada el terreny es replanava camí de Ses Marsesques.

Fins arribar a la vertical del Torrent de s’Argelagar.

A ma dreta trobavem em pas de davallada.

Per iniciar la davallada començava amb un petit resalt en desgrimpada i a continuació una canal de càrritx que cada cop es feia més i més empinat i haguent-se d’ajudar del càrritx per anar davallant.

Després de passar aferrats a la paret rocosa de la dreta i quan la cosar es començava a complicar, hi havia que fer una petita travessia cap a la dreta i iniciar una desgrimpada molt fácil però molt exposada. Aquí varen començar els primers dubtes d’alguns membres del grup en si treure la corda o no però poc a poc i ajudant-nos uns dels altres indicant la maniobra a fer als manco avesats anarem superant aquest tram tan abrupte.

Després continuarem per una estreta repisa davallant cap a l’esquerra fins que arribarem a un nou resalt en desgrimpada bastant complicat i on a més la roca estava una mica humida complicant encara més la maniobra.

Iniciant la davallada cap el pas.

Semblava que davallavem directament cap a la mar.

La canal de càrritx agafava un fort pendent.

Arribavem a un primer resalt rocós.

Fent travessia cap a l’esquerra amb molt de compte.

En direcció a un petit collet.

Passat aquest obstacle arribarem a una espècie de “collet” des del qual teniem una fantàstica vista ja cap a Sa Crivella i el Cingle des Pi. Jo em vaig enfilar una mica per les roques de l’esquerra per guaitar la vista cap a l’altre costat amb el Morro d’en Llobera i el Morro de Sa Vaca.

Ara venia una nova davallada per un empinat coster de càrritx, molt incòmode però sense el perill d’estimbarse com al tram que haviem fet per arribar al collet. Al capdavant es va situar en Victoriano. “Seguid al de la pipa” va dir en Ramiro.

Es tractava ara de davallar aquesta canal de càrritx i seguirel cingle inclinat de càrritx que es forma als peus dels penyassegats per passar per davall d’on haviem estat abans. Després de la primera part incòmoda en davallada i on més d’un va acabar amb el cul enterra ja que patinava bastant, el principal inconvenient va ser el pendent lateral.

Des del collet ja es veia clarament la canal per on haviem de seguir baixant.

En Victoriano (el senyor de sa pipa) al capdavant del grup.

Davallant per la canal de càrritx.

Prosseguint per un coster inclinat de càrritx.

Novament el grup es va anar allargant bastant i els que anaven a la part de davant es varen aturar novament a esperar, just en un petit cingle de càrritx que des de la perspectiva que tenia estava just per davant del Cingle des Pi que guaitava al fons il•luminat pel sol.

Després del reagrupament prosseguirem fent ara una davallada pel coster de càrritx. Cada cop es veia més aprop del crui de Sa Crivella pel que haviem de pujar però també a mesura que ens acostavem veia com l’accés fins a la base no era tampoc fácil i s’ha d’anar guanyant altura per terreny bastant vertcial bastant abans d’arribar a la vertical del crui.

El grup capdavanter esperant a la resta, amb el Cingle des Pi a darrera.

En Luis Redondo guiant el grup en aquest tram del recorregut.

D’aquesta manera arribarem a un punt des del qual tocava començar a grimpar en direcció als penyassegats perquè en la direcció que duiem més envant hauria resultat impossible pujar sense utilizar les cordes.

Fins aquest punt ens acompanyaren els “raconers il•lustres” Luis (Coyote) i Victoriano. Després de donar-nos algunes indicacions i de comentar la ruta que faltava amb en Ramiro, ells dos tornaren sobre les passes per anar a cercar un altre accés per l’altre costat.

Va ser aquí quan en Ramiro ens va dir a mi i els meus companys habituals Pedro Galmés i Maria Mesquida que començassim a tirar per amunt per donar un poc de confiança a la resta, mentre ell es quedaría a mitjan grup per controlar com anaven aquells manco avesats als terrenys més verticals.

Aquesta primera grimpada tampoc va ser molt complicada però si que hi havia que cercar la millor opció per no complcar-se gaire la vida, aprofitant trams de roca entre petits replans de càrritx. Així anarem guanyant una mica d’altura fins situar-nos a un cingle de càrritx que seguirem cap a l’esquerra fins una espècie de collet. Allà ens tornarem a reagrupar una mica i varem fer una petita aturada per berenar.

Tocava començar a grimpar.

Pujant per fort pendent entre el càrritx.

Una nova grimpada bastant vertical.

Reagrupament per menjar una mica.

Estavem gairebé a l’alçada de la caiguda del salt del Torrent des Porcs, per on haviem transitat abans i a la seva dreta es formava un esperó que ens va comentar en Ramiro que li havien dit que es podia pujar. En Pedro Galmés i jo que som els dos “camells” que no menjam ni bevem varem decidir enfilar-nos un poc mentre la resta menjava i inspeccionar a més des d’aquí el salt del Torrent des Porcs. LA veritat es que la pujada per l’esperó es podría fer o al manco te pinta, però en cap cas m’hi atreviria a anar-hi sense corda ni material d’escalada.

Des d’aquí ja es veia perfectament el tram final d’accés fins a Sa Crivella i va ser aquí on més o manco en Ramiro ens va explicar per on havíem d’anar. En teoría fins arribar a la base teniem un parell de grimpades i travessies una mica complicades així que no hi havia que despistar-se.

Després dels vint minuts per berenar, continuarem la marxa. El que venia ara era una desgrimpada gens fácil per superar un resalt i que obligava a baixar de cara a la paret. A més hi havia que anar amb compte de no tirar cap pedra als companys que estaven a davall ja que hi havia moltes pedres soltes a la part d’adalt.

Un a un i amb molt de compte anarem davallant el resalt. Ara teniem per davant un nou cingle de càrritx molt inclinat cap a l’esquerra que ens deixava a davant d’un tram molt vertical i a on tocava aferrar-s’hi amb les mans per pujar. Aixecant els nostres caps podiem veure l’espectacular balma de “Sa Carabassa”.

En Ramiro reanudant la marxa després de berenar.

Ara tocava una degrimpada una mica complicada.

Sa Crivella es veia ja perfectament.

Damunt els nostres caps l’espectacular balma de Sa Carabassa.

Atravessarem el cingle, amb un petit tram de rosseguera i arribarem a la base del primer “pas” d’accés a Sa Crivella. En Ramiro es va quedar a esperar a la base per si havia d’ajudar i els que haviem baixat a davant (en Pedro Galmés, en Mateu Palmer, en Jordi Aguiló, entre altres) prosseguiren l’aproximació cap a la base de Sa Crivella. Jo els vaig anar a seguir però en Ramiro em va comentar que no me n’anàs molt lluny per si feia falta.

El “pas” començava amb una grimpada bastant vertical fins una petita repisa on hi havia una mata que molestava bastant el pas. Des d’aquí tot i que la tendencia et duia a seguir grimpant, de fet en Pedro Galmés que anava el primer ho anava a fer, el que hi havia que fer era una travessia cap a l’esquerra aprofitant una repisa de càrritx molt estreta.

Passat aquest pas no es que el terreny fos molt còmode però si que ha no era tan complicat. Hi havia que seguir mig grimpant mig caminant per un pendent molt fort entre càrritx i roques i amb moltes pedres soltes, aproximant-nos a la base de Sa Crivella. En aquest tram novament ens va començar a pegar el sol i varem començar a suar de bon de veres.

Els companys que anaven a davant ja estaven bastant més amunt, entrant ja dins la canal, mentre que jo m’havia quedat a la part intermitja del grupo n hi havia en Ramiro. Per darrera encara quedava bastanta de gent, amb en Pep Xisco Pardo tancant el grup controlant que de no perdre ningú. Però el grup s’estava allargant massa i es que hi havia alguns membres que per darrera començaven a fer “figa” i encara quedava tota la dura pujada per Sa Crivella.

Atravessant una rosseguera,.

Començant les grimpades per accedir a Sa Crivella.

El terreny es posava vertical.

Travessia exposada.

Pujant cap a la base de Sa Crivella.

El grup de davant esperant just a la base de Sa Crivella.

Abans d’entrar a la canal pròpiament dita el terreny es va tornar a posar més vertical, per terreny més rocós però amb molta de pedra solta que obllgava a extremar les precaucions. Allà ens esperaren els que anaven per davant mentre s’anaven col•locant els cascs. Jo també vaig fer el mateixc, ja que per alguna cosa l’havia duit.

Comenvava ara una nova grimpada seguint una canal en diagonal ca pa la dreta que acabava amb un resalt de placa bastant vertical i on la roca estava delicada. Tant que després de passar els primers, just a darrera meu en Bernat Coll va caure quan es va quedar amb una presa a les mans. Per sort només estava a poc més d’un metre d’altura i no es va fer res.

Mirant cap amunt el que ens quedava.

Prosseguint la pujada.

En Bernat Coll en aquest tram de pujada.

Després d’aquest nou resalt el terreny seguía per amunt ja cap a l’entrada de la canal de Sa Crivella, aferrats als penyassegats de la nostra dreta. Aquí em vaig em vaig adelantar una mica amb el grup de davant i arribarem al lloc on la canal s’estreny i hi ha el primer pas complicat. Allà en Pedro Galmés estava intentant pujar per dins un resalt d’uns 10 metres que semblava bastant complicat.

Els altres estaven esperant a la base a veure si qualcú podia superar el pas i posar una corda per ajudar. Quan vaig arribar vaig veure que semblava més fácil pujar per un tram de placa que hi havia a l’esquerra i cap allà m’en vaig anar, però en Pedro em va dir que ja ho havia provat i que estava tot molt romput.

Així hi tot ho vaig provar. La grimpada era bastant senzilla fins arribar a un punt on hi havia que fer-ho pràcticament tot en adherència i on les poques preses de mans que hi havia semblaven que s’havien de rompre. Abaix un buit esfereïdor. Vaig cercar dons bons punts on posar les botes i amb dues preses de mans no gaire bones però al manco fiables vaig tirar per amunt. Després d’aquest “pas” la dificultat baixava però no l’exposició.

A la vegada que jo havia pujat ho va fer en Pedro per dins. Adalt hi havia un clau i va treure un cordino que duia a la motxilla per anar assegurant a la resta del grup, però quan la va tenir posada varem veure que no arribava del tot abaix i precisament el pas més complicat estava just allà lo que obligava a fer aquest pas abans d’ajudar-se amb la corda.

En aquells moments hi va haver una mica de descoordinació ja que les cordes estaven per darrera, les duien en Ramiro i en Pep Xisco i per darrera s’estaven retrassant molt. Alguns varen intentar seguir les meves passes per la placa de l’esquerra però ja els hi vaig dir que era molt exposat per allà, tan sols en Jordi i dos més passaren per allà.

Entrant a Sa Crivella.

El grup de davant començant Sa Crivella.

Vista enrera cap a la resta del grup.

Arribant al primer resalt complicat.

Estavem be a la vertical de la mar.

En Mateu Palmer i na Carme Vidal superant el primer pas complicat de Sa Crivella.

Jo em vaig quedar allà ajudant mentre en Pedro Galmés i companyia seguien per amunt. Jo li vaig dir que després desmontaría la seva corda i la duria per adalt. Estava esperant que la que duia en Ramiro fos una mica més llarga.

Al final va arribar en Ramiro que s’havia retrassat esperant els darrers. Pareixia que hi havia dos components del grup amb problemes físics, víctimes d’un principi de “pajara” per la duresa del terreny i la calor que feia aquell dia.

Rápidament en Ramiro em va passar la seva corda i vaig canviar-la per la que havia posat en Pedro. Aquesta si que arribava abaix i facilitava ja la maniobra per pujar a la vegada que la feia més segura. Mentres tant el propi Ramiro va pujar el pas per on ho havia fet jo.

Després de desmontar la corda d’en Pedro vaig partir cap amunt per si els que anaven per adalt la necessitaven. Segons en Ramiro a la part d’adalt haviem de trobar un altre passet. Així vaig anar grimpant fins que novament ens trobarem a un resalt amb una espécie de diedre bastant descompost i vertical.

Novament el vaig pujar a pel, com ho havien fet ja els que duia per davant, però hi ha que dir que era una grimpada exposada per la roca. Així que varem cercar un pontet de roca per assegurar el pas als que venien a darrera.

Segon resalt de Sa Crivella.

Superat aquest resalt la canal s’eixamplava i disminuía la seva verticalitat, passant a ser un coster de càrritx molt empinat, pero al fons ja es tornava a veure com s’estrenyia i feia una serie de resalts rocosos.

Passat el tram de càrritx començarem la grimpada pel marge esquerre que era molt més fácil fins arribar a un punt on la canal es tancava i no es veia cap “pas” senzill. Quan vaig arribar na Maria Mesquida estava intentat fer la grimpada pel centre per un tram de placa vertical que semblava tenir bones preses però a la part d’adalt la cosa es complicava bastant i va haver de desgrimpar

Després varem anar a investigar-ho per la dreta en Pedro Galmés i jo però per allà tampoc era possible, de fet desplomava fins i tot una mica, així que l’únic pas factible era per l’esquerra. Allà hi havia que fer la grimpada fins situar-se a un tram de placa vertical amb no moltes preses. A més hi havia una roca que sortia per la dreta que molestava bastant la maniobra.

Aquesta grimpada no era tan exposada com les anteriors però tal vegada fos la més complicada tècnicament. Primer de tot va pujar en Pedro Galmés i des d’adalt va anar dirigint la maniobra als altres. Les cordes continuaven estant abaix i hi havia que anar amb molt de compte. En Jaume Deyà que també esta acostumbrat a escalar es va quedar adalt ajudant als altres mentre en Pedro i els que anaren superant el pas seguien per amunt.

Aquí vaig decidir deixar de fer fotografies una estona i dedicar-me a ajudar. Després de pujar va arribar la primera de les cordes que eren per darrera però era la d’en Pedro que era molt curta i vaig trobar cap pont de roca on poder posar-la al manco perquè arribàs abaix.

Finalment vaig trobar una punta poc fiable i la vaig posar al manco de per “llevar la por” fins que arribàs en Ramiro amb una corda més llarga. En Ramiro s’havia quedat a darrera perquè en Pep (JMallorquí de Racons de Tramuntana) i en Joan Moratinos anaven molt cansats a la part de darrera.

Finalment quan en Ramiro va arribar es va posar a cercar més amunt qualque punt per posar la corda hi finalment el va trobar. Ara ja amb la corda més segura es podia utilizar per ajudar-se en la grimpada.

La canal s’eixamplava.

Vista enrera des mitjan pujada de Sa Crivella.

El darrer resalt complicat.

En Jaume Deyà indicant als altres com superar el pas.

Ja quedaven pocs per pujar, entre ells en Pep Xisco Pardo que tancava el grup ja només a l’espera de que els dos que anaven “fusos” arribassen al punt al qual ja no els hi faltava gaire. Arribaren tots dos junts i molt cansats.

Jo em vaig posar a mitjan bot per ajudar-los a fer la maniobra, assegurant-me amb un tibloc que em va deixar en Pep Xisco. Ara ja havien superat el darrer pas complicat i ja quedava poc per arribar a la part d’adalt de tot de Sa Crivella.

Després de recollir la corda continuarem pujant, ara per un tram molt brut de vegetació amb unes mates ben espesses però per on es passava millor del que pareixia a primera vista ja que hi havia una mica de tirany fet.

La canal acabava però de sobte i el pas per sortir s’havia de fer aprofitant un forat bastant estret entre les grans penyes que tanquen la canal. El “túnel” deu tenir una desena de metres i es pot veure perfectament sense haver de dur llum artificial.

En Pep Xisco Pardo esperant l’arribada dels dos darrers membres del grup.

Per sortit de la canal havíem d’entrar per aquest forat.

Entrant al forat.

En sortir a l’altre costat j a ens esperaven la resta de companys dinant, i es que alguns feia ua mitja hora ja que havien arribat adalt. Ara era també el nostre torn per dinar i aquí si que ja tenia gana. Allà tot i estar a l’ombra s’estava bé ja que la jornada havia estat molt calurosa.

Mentre dinava vaig aprofitar per xerrar una estona amb els meus habituals companys, en Pedro Galmés i companyia que havien partit els primers de tots i feia una bona estona que els havia perdut de vista.

No poguerem perdre molt de temps ja que entre una cosa i l’altra s’havia fet bastant tard i anavem amb una mica de retràs respecte a l’horari previst i tot i que el més difícil ja ho teniem fet, encara quedava un tram fins arribar a ses Basses i després una llarga marxa per la pista encimentada cap a Mortitx.
´

Reagrupats a l’altre costat del forat.

Després de donar novament el “sus” girarem cap a l’esquerra i continuarem la pujada per una canal molt ombrívola. Aquí ja vaig partir a davant amb en Pedro Galmés i després de d’una petita grimpada per un tram amb bastanta de vegetació sortirem ja a terreny obert. Realment vist en sentit contrari si un no ho sap sembla increíble que allà comenci Sa Crivella.

A la sortida ens enfilarem a les roques de la dreta per tenir una mica de vista i identificar el punt on ens trobavem. En realitat no estavem gaire lluny del lloc per on haviem passat el dematí, de fet veiem al fons la marjada llaurada que hi ha davora Ses Basses de Mortitx.

Després de reagruparnos novament continuarem en direcció a ses Basses per dins el càrritx cercant sempre la opció més cómoda. Ara ja no hi havia més pujades però el terreny no era fácil i el càrritx ocultava les encletxes i posibles paranys.

Novament amb el sol pegant es notava i molt el calor i ja començava a tenir ganes d’arribar a peu pla després de moltes hores transitant per terreny molt dur, així que amb en Pedro Galmés a davant botant de roca en roca com un llagost agafarem sa directa i en poc temps arribarem novament a ses Basses.

En Pedro Galmés observant el camí a seguir en sortir de Sa Crivella.

Per dins el càrritx camí de Ses Basses de Mortitx.

Arribant a la marjada de ses Basses.

En arribar a Ses Basses ens aturarem una estona a esperar als companys que havien quedat enrera però ara ja el camí era clar i ens varen dir que cadascú podia agafar ja el seu ritme i que ens veuriem més envant.

Així que començarem la pujada per la pista encimentada al nostre ritme. Aquí es va començar a notar l’esforç de la jornada ja que el pendent es fort i de repent tothom es va callar, signe de que tothom ho notava i s’havia de concentrar més en la respiració que no pas en xerrar.

A més el sol pegava amb molta de força encara i feia més feixuga la ja de per si dura pujada fins el coll des vent. En arribar-hi tots ens aturarem cercant una petita ombra per descansar i beure una mica d’aigua, la que ens quedava.

Esperant als altres davant ses Basses.

Començant la pujada per la pista.

Arribant al Coll des Vent.

Ara ja s’havia acabat el tram de pujada més dur però encara ens quedava una bona tirada fins arribar a Mortix. Inicialment la pista encara feia unes quantes pujades i baixades fins que després de passar per la font arribarem al collet des del qual ja teniem a la vista el Tomir.

Amb la il•luminació de l’horabaixa es podien apreciar perfectament tots els detalls d’aquesta zona de la Serra de Tramuntana i més ara que ja tot el que ens quedava era en baixada fins arribar a les vinyes de Mortitx,

En passar per davora el petit embassament ens creuarem amb en Pep Barceló que estava guiant les proves d’accés al curs de guía de barranquisme. Després de parlar una estona amb ell prosseguirem la nostra marxa.

Poc a poc anàrem davallant fins a situar-nos novament al botador que donava entrada a les viynes de Mortitx. Ara ens quedava encara la pujada fins a la carretera que tot i que no es molt llarga ni dura si que a al final de l’itinerari es feia notar.

D’aquesta manera anàrem arribant en petits grupets a l’entrada de Mortitx on havíuem deixat els cotxes. Com que el nostre grup n’haviem deixat uns quants a la rotonda de Pollença acabarem la jornada gaudint d’una refrescant cervesa al bar que hi ha al costat.

Davallant cap a Mortix, amb el Tomir al fons.

Arribant al portell de sortida de la finca pública.

Darrer tram de l’itinerari davora les vinyes de Mortitx.

Recordar a tots aquells que vulguin intentar fer aquesta excursió que ara mateix estam en perióde de cria del voltor negre i que fins passat l’estiu no es pot anar per aquelles contrades.

Pintal Vermell.

2012-01-26T22:50:00.002+01:00

Aquesta va acabar essent una excursió una mica improvitzada. Inicialment havia quedat amb el meu amic Jaume Sabater per anar fins a Sa Foradada. Però el dia va sortir molt fred (com gairebé totes les matinades del mes de gener) i molt ennigulat a la Serra de Tramuntana i vaig considerar que feia massa fred per poder dur na Marina, així que varem haver de canviar de recorregut.

Vaig veure com per ponent els niguls estaven bastant més trencats així que vaig decidir provar sort cap el Port d’Andratx i si la cosa seguia massa tapada al manco fariem una volta amb el cotxe perque na Marina sortís.

A mesura que ens acostavem cap a Andratx es va anar confirmant que aquí la meteorologia era més benèvola i el cel estava gairebé estirat, tret d’alguns niguls que encara tapaven els cims més alts (Galatzó, s’Esclop).

D’aquesta manera arribarem al Port d’Andratx i anarem a cercar l’inici de l’itinerari situat al carrer de Cala d’Egos, dit així perquè precisament aquí comença el camí que duu cap aquesta cala verge, de les poques que han sobreviscut a l’especulació urbanística de la zona però que vist els darrers aconteixements polítics no es troba lliure de perill.

Cada vegada que arrib al Port d’Andratx no puc deixar de pensar amb l’horrorosa marca de la construcció desmesurada a la zona, tant a la zona de Sa Mola com a Monport. Jo de nin hi solia anar bastant al Port d’Andratx i record que ja en aquells temps (mitjans anys 80) el meu padrí jove ja em deia que el port havia crescut massa i que les urbanitzacions noves (com la de Cala Moragues). Si sortís ara de la tomba i ves el desastre que han fet a la urbanització de Monport de ben segur que s’en tornaria a dins la caixa…

En arribar al carrer de Cala d’Egos varem seguir uns metres hi vaig aparcar just allà on l’asfalt dona pas a la pista de terra. Sabia que podia pujar en principi amb el cotxe fins el Coll des Vent, però vaig decidir partir d’abaix per allargar una mica l’itinerari.

Com que arribarem ja passat el migdia després d’haver hagut de canviar l’itinerari, el primer que varem haver de fer va ser donar el biberó a na Marina ja que era hora i començava a tenir gana.

Abans de començar, el berenar de na Marina.

Ja amb na Marina amb la panxa plena era hora de posar-la a dins la seva motxilla per començar la passejada. De tot d’una la pista anava avançant per dins el pinar més o manco plana fisn arribar a un punt on feia un clar gir a l’esquerra i iniciava la pujada fent diferents revolts.

Aquí seguint recte començava una de les primeres dreceres, restes de l’antic camí que hi havia, enlloc de l’horrorosa pista feta els darrers anys a base d'excavadora per seguir urbanitzant i posant ciment en aquests pinars.

Com que la pujada per les dreceres era una mica empinada i per terreny inestable a causa de l’aigua de les diferents plogudes al llarg dels anys, na Rosa va decidir seguir per la pista mentre jo i na Marina anavem fent les dreceres. Com que després les havia d’esperar aprofitava per anar fent-lis algunes fotografies.

La pista s’endinsava cap el pinar.

Començant la caminada per la pista.

Na Marina també estava preparada per pujar.

Una de les poques dreceres que agafarem.

Poc a poc, mentre la pista anava pujant anarem trobant alguns xalets amb obra, obres paralitzades actualment, però que sembla que es nostres amics polítics tornaran a autoritzar en breu acabant de destroçar el poc que quedar d’aquests pinars.

A la nostra dreta ja veiem més aprop totes les cases acabades de la urbanització Monport i poc abans d’arribar al Coll des Vent trobarem ja una desviació de la pista que duu precisament cap allà.

La darrera drecera, marcada amb una fita, no la vaig agafar ja que amb na Marina a la motxilla i tot carregat era una mica complicada i vaig seguir per la pista amb na Rosa. Poc després arribarem al Coll des Vent on la pista es divideix en dues. Jo tenc records de petit de un dia que anarem fins a Cala d’Egos a nedar haver anat fins aquí amb el cotxe per l’antiga pista molt més estreta i que no destroçava tant el paissatge.

La pista, oberta a base d’excavadora, és horrorosa.

Pujant cap el Coll des Vent.

Arribant al Coll des Vent.

Com que no havia ni mirat el mapa abans de partir no sabia ben be quina de les dues pistes era millor per anar fins el Pas i el Pintal Vermell. Inicialment agafarem la de la dreta que va seguir en pujada fins que sortirem del pinar i començarem a tenir unes bones vistes cap a la mar.

Però vaig veure que aquesta pista girava molt cap a la dreta en dirección a la urbanització Monport i vaig decidir agafar unes fites que sortien cap a l’esquerra i que ens deixaren a l’altra pista que es la que baixa cap a Cala d’Egos (després mirant a cases el mapa vaig veure que tal vegada per la de la dreta no hauriem hagut de pujar tant després).

Ja a la pista que va cap a Cala d’Egos, deixarem a l’esquerra un altre desviament. Al fons en dirección a la mar començava a guaitar el Cap de Llebeig de la Dragonera per darrera els costers del Puig d’en Tió. Dins la mar hi havia multitud de velers que semblava que estaven en una competició esportiva de vela.

Després de l’esforç de la pujada fins el coll des vent ara teniem un tram en suau davallada que permetia badar del paissatge que en aquesta part ja es troba afortunadament verge. Poc a poc a l’esquerra començavem a veure l’endinsada que acaba a Cala d’Egos.

Els pocs niguls que hi havia quan haviem començat l’itinerari s’havien esvaït i el sol i la temperatura agradable eren ja la tònica, de fet començava a tenir un poc de calor i tot. Al fons en la direcció que duiem ja podiem veure la carena de muntanyes on haviem d’anar, amb el Pintal Vermell i el Puig d’en Tió com a màximes elevacions.

Des de les proximitats del col des Vent ja guaitava el Cap de Llebeig de sa Dragonera.

La pista ara anava en suau davallada.

Per darrera meu guaitava Sa Mola.

Seguint en suau pujada.

Ja veiem al fons el Pintal Vermell.

La pista poc a poc va anar baixant amb més pendent, a mesura que ens acostavem a la torrentera que baixa a Cala d’Egos, de la qual ja en teniem una bona vista des del camí en una des les corbes que fa cap a la dreta.

Després d’una forta davallada arribarem al desviament que baixa ja fins a la cala, però en aquesta ocasió haviem de seguir cap a la dreta on la pista començava a fer la pujada. En aquells momens el GPS marcava manco de cent metres d’altura i haviem de pujar fins els tres-cents i poc del cim.

La pista ara feia una forta davallada.

Cala d’Egos.

Cruïlla cap a Cala d’Egos. Noltros seguirem cap a la dreta.

Començarem la pujada per la pista, que inicialment no presentava molt de pendent, però poc a poc aquest va anar augmentant i em vaig anar distanciant una mica de na Rosa. Poc abans d’arribar a un pinaret el camí es va replanar i ens va permetre un respir.

Allà al pinaret hi havia un altre camí que pujava per la dreta i em vaig aturar a esperar na Rosa perquè no es despistàs. Va anar be aquesta aturada ja que a partir d’aquest punt la pista iniciava una duríssima pujada.

Començant la pujada.

La pista pujava cap a un pinaret.

Na Rosa començava a notar la pujada.

Pi a la vorera del camí.

Na Rosa arribant al pinaret.

Entre que el meu estat de forma no és el mateix que fa uns mesos i que duia bastant de pes, entre na Marina i la motxilla amb tot el material fotogràfic, incluit el trípode, l’aigua, el menjar i demés estris aquesta pujada s’em va fer molt feixuga.

Més encara si li va fer a na Rosa que també no estava en molt bon estat de forma i va quedar bastant enrera mentre remugava del pendent. Jo anava pujant també poc a poc i amb pas feixuc, fins que vaig arribar ja bastant amunt a una cruïlla de camins. Per la dreta venia l’altra pista que comença al coll des vent.

Encara quedava però un bon tram de pujada que podia veure des del punt on em trobava. Em vaig aturar una estona novament a esperar na Rosa que quan va arribar em va comentar que el que més li preocupava era haver de tornar a baixar per aquell pendent tant fort (les baixades li van molt pitjor que les pujades).

Després d’una breu aturara seguirem pujant, ara ja amb un pendent més suau fins que arribarem a un collet. A l’altra banda ja començavem a veure la zona d’Andratx i els cims de s’Esclop i el Galatzó que ja estaven nets de niguls baixos.

LA pista ara feia una duríssima pujada.

En el tram final de pujada.

Arribant al coll.

Ja veiem la zona d’Andratx I al fons el Galatzó i s’Esclop.

Just després del collet la pista entrava en un petit pinar fent un parell de pujades i baixades i després de deixar un porxo a la dreta arribarem a unes antentes que ja feia bastant de temps que veiem . En tota aquesta zona començarem a trobar-nos amb bastants d’excursionistes, sobretot estrangers.

Des de les antenes ja es veia al fons la pujada final fins el cim del Pintal Vermell capo n ens haviem de dirigir. Un poc més envant a ma dreta trobarem el desviament cap el Pas Vermell, marcat amb una inscripció a una roca que posa “Sant Elm” però no feiem comptes haver de baixar sinó que únicamnet voliem arribar al cim i allà dinar abans de tornar enrera.

El camí encara pujava una mica més.

Arribant a les antenes.

Contrallums cap a Sa Mola.

En el tram final la pista tornava a pujar amb bastant de pendent però ja era un tram curt. Aquesta acabava a una vintena de metres del cim que quedava a la dreta. Des d’aquí ja podia veure el vértex geodèsic on hi havia una parella asseguda.

Així vaig arribar al cim, de 312 metres i el primer de na Marina. Des d’allà tenia una vista fantástica cap a la zona de Sant Elm, la Dragonera i les muntanyes properes a La Trapa, de fet en línia recta es podien apreciar les voltes de la pista que puja fins el Coll de ses Ànimes.

Na Rosa al darrer tram de pujada.

Darrers metres de pujada.

Arribant al cim.

Sa Dragonera des del cim.

Cim del Pintal Vermell, el primer de na Marina.

Després d’unes primeres fotografies vaig deixar la motxilla davora el cim i varem treure na Marina de la motxilla. Mentre na Rosa s’ocupava d’ella jo vaig posar el teleobjectiu a la càmera i vaig treure unes quantes fotografies.

Panòramica des del cim del Pintal Vermell.

Tots tres al cim del Pintal Vermell.

Far de Tramuntana de sa Dragonera.

Far de Llebeig.

Sant Elm.

Voltes del camí que puja al Coll de ses Ànimes i La Trapa.

La temperatura allà adalt era ben agradable i després de la sessió fotográfica ens posarem a dinar, primer jo i després na Rosa per tal de que un sempre estàs pendent de na Marina ja que estant en moviment dins la motxilla no es queixava de res però aturats si no estavem pendents d’ella es posava a plorar tot d’una.

Quan na Rosa va haver acabat de dinar vaig treure el fornet i la cafetera i vaig cercar un lloc pla per preparar-me el café a davora del cim, gaudint de les fantàstiques vistes cap a Sant Elm i sa Dragonera.

Preparant el café.

No ens podiem adormir molt però jo que el dia es curt i com que haviem començat a caminar tard ja eren més de les dues i mitja de l’horabaixa i no volia fer molt tard ja que tot d’una que el sol baixava la temperatura també ho feia i en picat i no convenia per na Marina.

Així doncs, vaig recollir tot novament i em vaig carregar na Marina dins la motxilla i després la motxilla amb tota la resta de material. Precisament quan partiem arribava una parella que es va sorprendre de veurer-nos per allà amb un infant petit.

Per davallar s’em, va ocórrer fer-ho per un tirany que tirava cap a l’esquerra per dins el pinaret enlloc def er-ho per on ho haviem fet per pujar i va ser una errada ja que després ens varem trobar amb un escaló de metre i mig cap a la pista, que per sense dur na Marina carregada a la panxa no hauria suposat cap problema ja que l’hauria botat però amb ella vaig haver de baixar amb molt de compte i després a na Rosa li va tocar fer una d’aquestes davallades que no li agraden.

Un cop a a la pista però ja només haviem de seguir caminant tranquilament i en davallada, de tot d’una suau. Passarem primer per davora la gran antena i en poc temps aribarem ja al coll des del qual comença de davallada més forta. En aquest punt em vaig aturar a treure algunes fotografies cap a la mar on hi havia uns bons contrallums d’horabaixa.

Començant la baixada.

Passant davora un porxo.

Contrallums d’horabaixa cap a la mar.

El Puig d’es Campàs.

En el primer tram de davallada.

En el següent tram on el pendent de la pista era molt fort vaig anar deixant enrera na Rosa i vaig quedar en que l’esperaria al pinaret d’abaix ja que ella en les baixades molt pronunciades va molt a poc a poc. I es que el pendent de la pista és molt pronunciat, i amb la capa de terreta solta i les pedres es bo de fer pegar una patinada i més i un ja hi va amb por.

Passat el pinaret el pendent la pista ja es feia més bo de dur i ja tots tres junts prosseguirem la davallada amb molt bones vistes a contrallum cap a la mar. Deixarem a ma dreta el desviament cap a Cala d’Egos i iniciarem el nou tram de pujada cap el Coll des Vent.

El tram de davallada més fort.

Aquesta darrera pujada ja s’em va fer una mica feixuga i sobretot calurosa ja que m’havia tornar a posar el polar en iniciar la davallada i per no haver de fer tota el trui de treure na Marina de la motxilla ara estava passant calor.

Arribarem novament al punt des del qual hi ha un bon mirador natural sobre Cala d’Egos on em vaig aturar a treure algunes fotografies i de passada decansar una mica. Des d’aquest punt ja no ens aturarem més fins arribar al Coll des Vent, agafant una darrera drecera de la pista per evitar la darrera i llarga corba.

Cala d’Egos a contrallum.

Pujant cap el Coll des Vent.

Ara ja només quedava la davallada per la horrorosa pista que duu cap el Port d’Andratx, passant ben aprop de la urbanització Monport i les cases a mig fer que hi ha en aquest tram. A mitjan davallada començarem a tenir unes bones panoràmiques cap el Port on es podia apreciar la quantitat de construiccions que hi ha cap a Sa Mola i le smuntanyes dels voltants.

Jo ja tenia ganes d’arribar al cotxe ja que la tornada se m’havia fet una mica llarga i a més na Marina s’havia despertat i començava a estar nerviosa perquè jal i tocava el berenar així que vaig agafar la directa i vaig quedar amb na Rosa que ens veuríem al cotxe.

Vista cap el Port d’Andratx.

Baixant per la pista.

El darrer tram de baixada.

En arribar acabarem la jornada tal i com l’havíem començat donant el biberó a na Marina, que en realitat va ser la protagonista del dia fent el seu primer cim.

Dragonera a posta de sol.

2012-01-21T12:43:00.004+01:00

El passat divendres 13 no va ser un bon dia per mi. No som molt supersticiós però la veritat es que es varen donar un cúmul de circumstàncies, sobretot laborals, que varen fer que el dia fos un poc desastrós.

Després de setmanes sense haver fet cap sortida fotogràfica, entre les festes i perquè les millors hores per fotografiar son les que ara som més necessari a cases per la meva actual situació familiar, m’ho havia combinat per poder fer una sortida d’horabaixa a la zona de la Trapa per fotografiar la posta de sol, amb la inconfundible silueta de la illa Dragonera.

A més tenia previst estrenar el darrers filtres que havia adquirit, els degradats inversos de la marca Hitech, precisament indicats per a postes de sol marines. Aquests filtres presenten una part transparent on s’ha d’intentar enquadrar la part que queda davant del sol mentre que després fa un degradat de 2 o 3 passos però amb la part més obscura en el punt de la transició. D’aquesta manera el sol que es la part més brillant queda en la part més obscura del filtre.

Però com ja he dit va ser un dia complciat a la feina, ple de problemes, que va fer que acabàs més tard del previst i a principis de gener el dia encara es curt i anava amb el temps molt just per arribar a la Trapa abans de que el sol s’amagàs. Així hi tot vaig partir cap allà per al manco espassar els nirvis del dematí i caminar una estona que també em feia falta.

No pareixia a més que el dia hagués d’acompanyar gaire des del punt de vista fotogràfic ja que hi havia abundants niguls mitjans sobretot mirant cap a l’horitzó, en arribar a Sant Elm.

Vaig aparcar al lloc habitual per pujar fins a la Trapa i em vaig carregar la motxilla amb tot el material fotogràfic a l’esquena. Com que anava directament a treure unes fotografies en concret d’es un lloc ja pensat no em vaig aturar a treurer-ne durant la pujada com quan faig una excursió, sinó que vaig començar a pujar a bon ritme ja que tenia el temps molt just per arribar.

Encancara pegava el sol amb força quan vaig començar a pujar i com ha estat la tònica durant la major part dels dies d’aquest més de gener la temperatura era bastant agradable i ràpidament amb l’esforç de la pujada vaig començar a suar i em vaig haver de treure una muda de roba.

Després de la primera forta pujada per dins el pinar seguint la “autopista” de camí (quins records de quan era nin i hi vaig pujar per primera vegada que era un tirany de muntanya bastant estret) vaig començar a fer travessia cap a l’esquera i vaig arribar al collet des del qual es te una bona vista sobre la Torre de Cala en Basset i el cap de Tramuntana de la Dragonera.

Aquí vaig decidir aturar un moment i treure unes quantes fotografies, mentre aprofitava per descansar una mica ja que vaig veure que anava encara més o manco bé de temps. Però en aquells moments va sornar el meu mòbil, i es que si bé havia acabatel meu horari de feina no havien acabat els “marrons”.

Després de cinc minuts al teléfon i ja amb tranquilitat vaig treure unes quantes fotografies, pero tampoc no em vaig entretenir gaire ja que ja havia perdut prou temps i el meu objectiu era un altre.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 70mm • Iso400 • f/8 • 1/100seg.
Torre de Cala en Basset i Far de Tramuntana de sa Dragonera.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 125mm • Iso400 • f/8 • 1/125seg.
“Aigües” a la mar encamada darrera la Torre de Cala en Basset.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 185mm • Iso400 • f/8 • 1/160seg.
Detall de la Torre de Cala en Basset.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 185mm • Iso400 • f/8 • 1/160seg.
Far de Tramuntana.

Així vaig tornar a amagar-ho i vaig seguir el camí, passant per un primer pinaret i després fent una forta pujada. Des d’aquí ja es tenia una fantástica panoràmica sobre Sa Dragonera. Però el primer punt des del qual volia treure les fotografies es trobava encara una mica més envant.

El punt es trobava a la base del “passet” de grimpada que hi ha una mica més envant. Aquí damunt una estreta repisa per sobre del buid cap a Cala en Basset hi ha un bon enquadrament per treure unes quantes fotografies.

Com que el punt on havia de treure la fotografia es molt estret i aeri vaig establir el “campament base” un parell de metres abans on vaig escampar tot el material damunt el forro polar perquè no s’embrutàs amb la pols del terra.

Vaig extendre el trípode a damunt la repisa i d’es d’allà vaig treure un parell de fotografies de prova calculant l’exposició adequada ja que després havia de compensar en col•locar els filtres. En aquesta ocasió vaig utilizar l’objectiu gran angular 10-24mm ja que em permetia enquadrar el primer pla amb un pi mort sobre els penyassegats i Cala en Basset i al fons la Dragonera i l’horitzó.

Quan vaig arribar al punt encara brillava el sol ja aprop de l’horitzó, però mentre preparava els filtres vaig notar com ràpidament perdia intensitat i es que els niguls baixos que ja havia vist en arribar a Sant Elm el començaven a engolir. Estava clar que no hi hauria cap posta de sol espectacular, però al manco volia practicar una mica amb els filtres.

Així després de calcular i compensar l’exposició vaig col•locar el filtre degradat invers. La veritat es que per aquest tipus de fotogafries amb un hortizó pla donen un bon efecte però el problema que tenia a l’escena es que la part més brillant tampoc era uniforme a causa dels niguls i amb el de 3 passos la part ennigulada em va quedar massa subexposada però amb el de 2 passos la part del sol quedava massa cremada.

Ràpidament el sol es va amagar darrera els niguls i pràcticament vaig veure que ja no treuria cap fotografia interessant aquell dia, així que amb tranquilitat vaig decidir recollir-ho tot i seguir l’excursió fins a la Trapa per estirar les cames. Abans de partir però encara vaig treure algunes imatges amb el teleobjectiu sobre la Dragonera.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 18-70mm a 34mm • Iso200 • f/8 • 1/160seg.
Pi solitari camí de La Trapa.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 10-24mm a 16mm • Iso200 • f/8 • 1/100seg. • Filtre degradat invers Hitech 3 passos.
Cala en Basset i Sa Dragonera a posta de sol.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 10-24mm a 24mm • Iso200 • f/8 • 1/10seg.
Pi mort sobre els penyassegats que aboquen a Cala en Basset.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 10-24mm a 11mm • Iso200 • f/8 • 1/20seg. • Filtre degradat invers Hitech 3 passos.
Panoràmica des de Sa Dragonera a Sant Elm.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 18-70mm a 46mm • Iso200 • f/8 • 1/80seg. • Filtre degradat Lee 2 passos.
El sol amagant-se entre els niguls per darrera Sa Dragonera.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 18-70mm a 46mm • Iso200 • f/8 • 1/80seg. • Filtre degradat Lee 2 passos • 3 Tomes horitzontals.
Sa Dragonera a posta de sol.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 85mm • Iso200 • f/8 • 1/60seg.
Detall de l’illa Mitjana i el Cap de Llebeig.

Amb tot carregat novament a l’esquena vaig fer el pas de grimpada pel lloc més complicat (les fites s’en van més a la dreta) i vaig començar a baixar cap a La Trapa. La llum ambient començava a minvar bastant però encara es podia anar perfectament sense el frontal.

En arribar a les cases em vaig aturar a l’esplanada davant de l’arbre de la Trapa i tot i que la il•luminació no era gaire bona vaig treure novament el trípode per treure algunes imatges. Aquí com que el contrast de llum ja no era tan gran i a més no era uniforme vaig utilizar ja el degradat normal de Lee.

Vaig seguir uns metres i em vaig aturar abans d’arribar al Molí de sang per treure una darrera imatge amb les marjades que van en dirección a la mar i Sa Dragonera, però com que la llum era molt dolenta vaig decidir donar per acabada la sessió fotográfica i iniciar el retorn.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 18-70mm a 22mm • Iso200 • f/8 • 1/3seg. • Filtre degradat Lee 2 passos.
La Dragonera des de l’esplanada de les cases de La Trapa.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 18-70mm a 18mm • Iso200 • f/8 • 1/3seg. • Filtre degradat Lee 2 passos.
Marjades de La Trapa.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 195mm • Iso200 • f/11 • 1/3seg.
Far de Na Pòpia.

Nikon D300 • Nikkor AF-S 70-300mm a 195mm • Iso200 • f/11 • 1/2seg.
Cap de Llebeig.

Però una vegada més va ser recollir tot el material i “lley de Murphy” per alguna encletxa al fons entre els niguls alguns rajos de sol varen il•luminar tímidament alguns niguls donant tons rogencs.

Com que estava en plena pujada pel camí i hi ha poc lloc còmode per treure el trípode vaig seguir pujant fins arribar a la part superior del pas des d¡on vaig treure novament tot el material.

Hi havia ja molt poc llum de fet gairebé ja feia falta el frontal, però en aquells moments la il•luminació del cel era millor que no minuts abans quan hi havia més llum. Novament i per compensar la diferencia de lluminositat entre el cel i la part en ombra vaig utilizar el degradat neutre. Per fer via vaig decidir no posar el portafiltres i aguantar el filtre “a pols” davant l’objectiu però com que la llum era ja tan tènue necessitava exposicions d’un parell de segons així que vaig pujar l’ISO fins a 1600 que tot i que deixa bastant de gra és aceptable amb la réflex “bona” i es pot reduir posteriorment durant el revelat digital.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 18-70mm a 18mm • Iso1600 • f/9 • 1,3seg. • Filtre degradat Lee 2 passos. · 2 Tomes horitzontals.
Darreres llums del dia sobre Sa Dragonera.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 18-70mm a 18mm • Iso1600 • f/9 • 3seg. • Filtre degradat Lee 2 passos.
Sa Dragonera I Cala en Basset.

Nikon D300 • Nikkor AF-S DX 18-70mm a 65mm • Iso1600 • f/9 • 0,6seg.
Illa Mitjana I el Cap de Llebeig.

Ara si que ja vaig donar per acabada la sessió fotográfica del dia i després de recollir-ho tote m vaig posar el frontal i vaig der la davallada ja amb fosca negra per dins el pinar camí de Sant Elm.

Passejant per Mondragó.

2012-01-18T19:49:00.004+01:00

No feia comptes poder fer cap sortida amb na Marina fins passat els mesos d’hivern, ja que habitualment en els mesos de desembre i gener sol fer bastant de fred i encara és molt petita, però enguany l’hivern està essent bastant càlid i els primers dies de gener amb l’anticicló ben present durant el dia la temperatura era molt agradable així que un diumenge varem decidir pegar un bot fins el Parc Natural de Mondragó per fer una volta.

La platja de Mondragó, en concret la de s’Amarador és una de les que més freqüent a l’estiu, ja que es troba bastant aprop de la casa dels meus sogres i de totes les platjes properes és una de les poques que es manté més verge, gràcies al Parc Natural, i tot i que s’acaba omplint bastant de gent no hi ha les aglomeracions que tant procur evitar. En canvi els camins que recorren els pinars i torrents dels voltants no els havia recorregut mai, així que era una bona oportunitat per conéixer aquests recorreguts per l’interior del Parc.

Una vegada més partirem tard de Palma, ja no tan sols per tots els preparatius previs, sinó també una mica deliberadament perqué a primera hora la temperatura aquells dies era molt baixa i voliem esperar a que el sol encalentís l’ambient.

Arribarem així al parking del parc devers les dotze del migdia, i després d’aparcar i preparar la motxilla i la càmera em vaig col•locar la motxilla per dur na Marina i la vaig carregar. De tot d’una varem veure que aquell dia no estava gaire còmode i es va posar a plorar.

Em vaig posar a caminar una mica pel parking ja que normalment amb el moviment es sol psar més tranquila i per moments així semblava. Mentre tant na Rosa va preparar la seva motxilla amb les coses per la nina. Jo en la meva volta vaig anar a veure el panell amb el mapa del parc on hi ha els itineraris que voliem recórrer. Com que es tracta de petits passejos el més llarg dels quales es fa en una mitja hora tenia pensat fer els quatre recorreguts marcats.

Na Marina “equipada” per la passejada.

I ja a dins la motxilla.

Mapa del parc on hi ha marcats els itineraris.

Vaig tornar al cotxe però totd'una que em vaig aturar na Marina es va tornar posar a plorar. Vaig carregar-me la motxilla a l’esquena i vaig agafar la càmera i començarem a caminar cap el final del parking on començava el primer itinerari que voliem fer el dels Mirador de les Fonts de n’Alís, que en realitat duu fins la platja per dins el parc enlloc de fer-ho per la carretera.

Així atravesarem el parking i al final agafarem el tirany, indicat amb cartells del Parc Natural. Aquest camí ben marcat va baixant en suau davallada per dins el pinar. A ma dreta poc a poc es podia veure l’endinsada del torrent des Jai.

Primeres passes per dins el parking.

Pilons que marquen el camí.

Començant l’itinerari pròpiament dit.

Na Rosa en aquesta primera part de l’itinerari.

En dirección al Mirador de ses Fonts de n’Alís.

En poc temps arribarem al que es conegut com el Mirador de ses Fonts de n’Alís, una esplanada semicircular des de la qual es poden “intuir” el Torrent de ses Coves del Rei i l’estany que es forma a la seva conjunció amb el des Jai, el que es conegut com l’Estany de ses Fonts de n’Alís.

La veritat es que el mirador no es gaire bo ja que la vegetació no deixa tenir una millor vista així que prosseguirem el camí cap a l’esquerra en dirección a la platja. Un poc més abaix les vistes sobre l’estany eren millors tot i que a l’estar a la mateixa alçada es perdia perspectiva.

D’aquesta manera i a un centenar de metres de la platja arribarem al marge de l’estany que no és mes que la desembocadura del torrent però que amb el poc rost que duu no permet que l’aigua arribi a la platja i queda embassada.

Aquí novament em vaig entretenir a treure fotografies ja que sobre les encalmades aigües de l’estany es reflexava el paisatge dels voltans. De moment na Maria estava dormida a la seva motxilla i la temperatura era agradable, de fet jo començava a tenir un poc de calor i podia estar aturat una estona.

Arribant al mirador.

L’estany de ses Fonts de n’Alís.

Fotografiant l’estany.

Estany de ses Fonts de n’Alís.

Reflexes a l’estany.

Troncs sortint de l’aigua.

Troncs sortint de de l’aigua.

Després d’unes quantes fotografies arribarem a la platja, pràcticament deserta tret d’alguns estrangers que passejaven com noltros, res a veure amb la imatge estival plena de gent. Aquesta es la Platja que tothom coneix com Cala Mondragó però que en realitat es es la Cala de es Fonts de n’Alís o es Caló d’en Garrot.

Aquí novament ens varem aturar una estona i vaig aprofitar per treure algunes fotografies de la cala i sobretot dels detalls de la platja i l’efecte de les onades sobre l’arena i les roques. A l’hivern i quan fa un dia assolellat sol essser un bon dia per fotografiar les platjes i el contrast entre el blau de les seves aigues i l’arena a part de que solen estar desertes i per tant en el seu estat "natural".

Platja de ses Fonts de n’Alís.

Detall de la platja.

Vista de la platja. Al fons la platja de s’Amarador.

Petites onades pegant a l’arena.

Còdols enterrats a l’arena.

Just en aquest punt començava el segon itinerari que voliem fer, el de sa Volta de sa Guàrdia d’en Garrot que va pel pinar de l’esquerra i ran de costa donant la volta cap a la Punta de sa Guàrdia i amb fantàstiques vistes sobre la platja de s’Amarador i la Punta des Blaquer.

Aquest camí comença fent una suau pujada fins arribar el que sembla un petit mirador sobre les roques però que en realitat és el sòtil d’en escar per guardar les barques de pescador. Des d’allà em vaig aturar a treure algunes fotografies de la platja de ses Fonts de n’Alís i s’Amarador.

La platja des del pinar del marge esquerre.

Començant la volta de sa Guardia d’en Garrot.

Pont natural al costat esquerre de la cala.

Vista de la Platja de ses Font de n’Alís.

Al fons s’Amarador.

Marge i pins a vorera de la mar.

Va ser aquí quan na Marina es va despertar i va començar a plorar. Vaig intentar calmarla una mica començant a caminar novament però aquesta vegada no s’acabava de calmar. Varem decidir seguir un poc més a veure si amb el moviment es tornava dormir i per moments semblava que es calmava.

Aquí vaig veure com per la dreta, sortint una mica del tirany principal n’hi havia un que duia directament a la punta sobre les roques d’es don la vista era millor. Allà la meva intenció era aturar-.nos una estona i a part de les fotografies sobre s’Amarador i la Punta des Blanquer i la Punta de Sa Guàrdia treure el trípode i fer-nos alguna fotografia tot tres junts.

Però va ser aturar-nos i novament na Marina es va tornar a posar a plorar. Com que ja tenia el trípode posat ens varem fer la fotografia i després em vaig asseure per treurer-la de la motxilla. En braços de na Rosa es va calmar novament i jo vaig aprofitar aquest moment per treure unes quantes fotografies més amb un poc més de "llibertat" de moviments.

Fantàstica vista de s’Amarador, deserta i sense cap embarcació a l’aigua.

Tots tres a vorera de mar.

Tram de costa en dirección a la Punta de sa Guàrdia.

Laüt davant la Punta des Blanquer.

Calmant a na Marina.

Volguerem proseguir la volta i novament em vaig disposar a posar na Marina dins la motxilla però va ser penjarme-la i posar-se novament a plorar. Estava clar que aquell dia no volia anar dins la motxilla, tot i que ja hi havia anat altres vegades.

Com que el camí es molt còmode i gairebé pla, na Rosa va decidir seguir amb ella en braços. Així tornarem al camí principal i seguirem cap a la dreta per dins el pinar per un camí ben marcat.

D’aquesta manera arribarem als voltants de la Punta de sa Guàrdia on hi ha un antic niu d’ametralladores dels temsp de la guerra. Uns metres més envant i ja a damunt les roques hi havia una panorámica fantástica cap el Caló d’en Burgit amb unes aigues blau turquesa meravelloses.

Allà em vaig quedar a treure unes quantes fotografies mentre na Rosa i na Marina seguien la volta pel camí. No vaig tardar en agafar-les novament, just en passar per davora el desviament que permet baixar cap al Caló d’en Burgit.

Tornant al camí per dins el pinar.

Cap a la Punta de sa Guàrdia.

Des de la Punta de sa Guàrdia ja veiem el Caló d’en Burgit.

Caló d’en Burgit rodejat de pinar.

Caló d’en Burgit.

Meravellós color blau de les aigües del Caló d’en Burgit.

Des d’aquí girarem a l’esquerra i seguirem per dins el pinar. Després de passar per dos portells sense barrera el camí comença una suau davallada i en poc temps arribarem novament a l’àrea recreativa que hi ha al costat de la platja de ses Fonts de n’Alís.

Cercarem una de les taules que estàs al sol perquè no fes fred per na Marina i allà decidirem aturar-nos a dinar. Primer vaig dinar jo mentre na Rosa estava pendent de na Marina i jo vaig aprofitar també per fer-lis algunes fotografies. Allà asseguts al sol es va tranquilitzar i va estar riguent una estona.

La meva intenció inicial era seguir la marxa fent la ruta que va cap a s’Amarador, la Punta de ses Gatoves i el Caló d’en Perdiu però després de que na Marina no hagués volgut seguir dins la motxilla, varem decidir deixar-ho per un altre dia, i com que estavem aprop de Calonge decidirem anar allà a ferl café, tot i que havia duit el fornet.

Na Rosa I na Marina m’esperaven al camí.

Continuant cap a l’àrea recreativa.

Arribant a l’àrea recreativa.

Hora de dinar a les taules da l’àrea recretativa.

A l’hora del dinar na Marina estava més contenta.

Així, en acabar el dinar i després de riure una estona amb na Marina varem decidir tornar cap el parking. Vaig decidir tornar a provar de posar na Marina dins la motxilla i en aquesa ocasió, després d’ajustar-la sembla que va quedar més cómoda i no va protestar. Em vaig plantejar seguir amb la ruta prevista, però finalment vaig decidir no temptar la sort i agafarem la carretera que en poc més de cinc minuts ens va deixar novament al parking.

Preparats per seguir.

Arribant al pàrking.

Sa Falconera.

2012-01-14T16:34:00.003+01:00

Aquest espectacular itinerari el vaig conéixer gràcies al magnífic llibre “Fites i Fetes” d’en Miquel Martorell. Un llibre molt interessant no tan sols pels itineraris inèdits i per autèntics racons de la Serra de Tramuntanta sinó també per les històries de temps passats i desgraciadament perduts que l’autor ha recollit de la boca dels pocs que encara s’enrecorden, així com el fantàstic esforç que realitza per recollir la toponimia original dels llocs pels quals realitza els itineraris.

A més es tracta d’un llibre sorprenent en els temps que correm, en que aquells que ens dedicam a trescar pels racons oblidats de la nostra Serra, a la recerca d’antics passos i camins oblidats, som tractats pràcticament com a delinqüents.

Anem però al que es el recorregut en si i que s’ha acabat convertint a la primera activitat del recen encetat any 2012 i es que tenia tots els ingredients per ser-ho ja que es tracta d’un recorregut molt interessant des del punt de vista tècnic, amb crestes i alguns passos que en teoría rondaven el quart grau d’escalada, un recorregut relativament curt (unes 5 hores segons el llibre que acabariem recorreguent en poc més de 4) i bastant aprop de Palma cosa que ens permetia a mi i el meu company habitual en Diego Sans poder fer-lo en un dematí ara que les nostres obligacions familiars no ens deixen molt de temps.

Quedarem ben prest a Palma, encara de nit, amb la intenció d’aprofitar les primeres hores del dematí i fer la part inicial del recorregut, per pista i camí ben clar encara mig a les fosques. Arribarem a Can Penasso on deixarem el cotxe a l’esplanada que hi ha davora l’aparcament del restaurant per no molestar passades les set i mitja del dematí i quan ja començava a clarejar, el suficient com per poder caminar ja sense haver d’utilitzar el frontal.

El dia es presentava radiant però no oblidem que estam al mes de gener i a primera hora feia encara bastant de fred, així que ens varem haver d’abrigar abans de carregar la motxilla. Varem fer-nos una fotografia abans de partir i atravessarem la carretera en direcció a Palma.

Agafarem el primer camí asfaltat per la dreta on hi ha un cartell indicador cap a la Finca de Raixa. Aquest és el mateix camí s’agafa per anar a escalar a Sa Gubia, lloc per on acabariem l’itinerari hores més tard.

A davora Can Penasso a primera hora del dia a punt d’iniciar l’itinerari.

Atravessant la carretera per agafar el camí cap a Raixa.

El principi de l’itinerari era ben pla i per camí que un poc més deixava d’estar asfaltat cosa que ens va permetre anar encalentint les cames. Durant la primera part de la pista passarem per davora de cases de recent construcció.

A ma dreta nostra destacava ja l’encletxa del Torrent de Sa Gubia i es començava a veure l’esperó per on va la clàssica via d’escalada. Als peus de la muntanya es veien les cases de s’Alqueria Blanca.

Pel camí que va cap a Biniatzar i Raixa.

Ja es veia l’encletxa del torrent de Sa Gubia per on davallariem més tard.

En arribar al torrent de Sa Gubia el camí ample va donar pas a un tirany molt més estret. En realitat es segueix tractant d’un camí de carro però el desús del mateix ha anat fent que la vegetació guanyi terreny i unicament la part per on es va a peu està ara mateix lliure de vegetació.

Poc a poc la llum del dia va anar guanyant terreny i em va permetre començar a treure fotografies a pols. Després de deixar enrera una altra casa de recent construcció i gens acord amb les construccions típiques mallorquines de la zona, arribarem a un portell amb la barrera tancada just a davora l’entrada a la possessió de Biniatzar.

Obrirem el portell i el deixarem tancat tal i com l’haviem trobat i seguirem per la pista novament ampla en el mateix sentit en dirección a l’entrada de Raixa. La nostra intenció era fer el començament de la pujada cap a Sa Falconera pel vessant de Raixa per tal de no tenir algun problema de pas pel vessant de Biniatzar.

Poc a poc anarem vegent a la nostra dreta les espectaculars cases de Biniatzar, sense cap dubte una gran possessió però que sembla de “pin i pon” quan les compares amb les monumentals de Raixa que tenen just al seu costat.

Per damunt de les cases començavem a veure la paret de partió amb Raixa que s’enfilava pels costers i que havia de ser el lloc per on havíem d’iniciar la pujada, amb diferents torres i edificacions.

Portell abans d’arribar a l’entrada de Biniatzar.

Cases de Biniatzar.

Després de deixar a ma dreta l’altra entrada a Biniatzar arribarem al desviament que duu a l’entrada de llevant de Raixa i aquí ens trobarem amb la primera sorpresa de que esava tancada la barrera amb pany.

Decidirem seguir recte en direcció a l’entrada principal, per on hi ha l’aparcament per als guiris a veure si podiem fer l’entrada per allà i va ser quan ens trobarem un cartell que indicava que la finca estava tancada per obres fins a la finalització de les mateixes. Vaja que pot estar anys tancada tal i com están les coses a l’administració pública actualment. Esperem que no sigui així.

Va ser aleshores quan decidirem tornar enrera i veure si teniem manera d’entrar per l’altra portal evitant la barrera tancada. Aleshores varem veure que era molt fácil botar la reixa cap a la marjada i tornar a entrar al camí un cop passada la barrera.

Estava però ja intranquil ja que tot i que en teoría estavem dins Raixa les cases de Biniatzar estaven molt aprop i no haviem demanat permís ja que no feiem comptes haver de fer l’entrada per aquí dins.

Cap el majetuós portal d’entrada a Raixa.

Així arribarem al majestuós portal d’entrada a Raixa. En teoria a ma dreta dreta haviem de trobar un portal que ens havia de permetre enfilar-nos per l’altra costat de la paret de partió pels antics jardins, però la porta estava tancada també amb pany i tota la paret estava amb puntals d’obra.

Malament anaven les coses, no quedava més remei que entrar-hi per l’altra vessant,. Així que pujarem amb molt de compte i procurant no fer renou i després de pujar un primer marge varem veure factible botar la paret i entrar dins Raixa.

Ja a l’altre costat continuarem la pujada per les restes d’antics jardins, amb trams de camí empedrats molt deteriorat. Realment aquests indret devia ser fantàstic en els temps en que es cuidava, com tota la possessió. Abaix a la nostra esquerra començavem a veure les espectaculars cases de Raixa i intuiem la inmensa clastra, així com el safareig més gran que he vist mai. Tant de bo un dia pugui fer una visita fotográfica a la casa però me veig venir que amb les obres això será difícil durant bastant de temps.

Així en forta pujada arribarem a la primera torre que està també en obres, amb varies bastides col•locades a la façana. Aquí decidirem fer una aturada per treurer-nos roba, ja que el sol ja havia sortit i es començava a notar amb l’esforç de la pujada.

Pujant al costat de la paret.

Una de les torres de Raixa en obres de restauració.

Just en aquest punt començava un preciós camí empedrat que seguía pujant al costat de la paret de partió i que segons varem intuir arribava fins l’antiga capella, que veiem mig amagada entre els pins més amunt.

Efectivament el camí empedrat ens va deixar just al costat de l’antiga capelleta, que està en mol mal estat actualmente. A davant seu hi ha un petit pou. Guaitarem pel portal i a dins encara es poden veure dos antics bancs de fusta i a damunt el que devia ser l’altar les restes d’una figura on encara es veuen les robes mig podrides. El sostre també esta passat per ull. Tant de bo amb la restauració de la finca es pugui arreglar.

Passada la capella seguirem pujant pel camí empedrat que ara feia un parell de zigazagues en dirección a una darrera torre. Just abans d’arribar-hi però el camí es bifurcava i agafarem pel costat de l’esquerra cosa que ens va fer evitar la torre per aquest costat.

A darrera en teoria segons les indicacions del llibre haviem de trobar un camí que ens permetia sortir del recinte però el que ens trobarem era que tot estava tancat amb reixa així que haguerem d’estudiar per on seguir la nostra ruta.

Darrera la torre començava un magnífic camí empedrat.

Les monumental cases de Raixa i l’horrorós parking de nova construcció.

El no menys spectacular safareig de Raixa i la soca del que devia ser un impresionant pi.

Arribant a l’antiga capelleta de Raixa.

Al fons començaven a guaitar Sa Gubia i Son Nassi.

Pujant cap a la darrera edificació.

Precisament la reixa que ens impedía seguir per dins Raixa s’unia a la paret de partió a la que hi ha en aquesta paret i allà pareixia factible passar a l’altre costat a partir del qual ja era més fácil seguir per l’altre vessant.

Procurant no esbaldregar la paret ni fer malbé la reixa passarem a l’altre costat i per allà seguirem en paral•lel a la paret per terreny rocós i amb bastants d’albons i ullastres. Des aquest punt teniem una bona visió del que ens faltava per pujar.

Més envant i a la dreta de la paret es veia una torre eléctrica per davora de la qual haviem de passar just per darrera de la qual la carena comen\ava a pujar i entrava dins un petit pinar. Per arribar-hi teniem un tram pla en quant a pendent però molt “malplà” amb continues encletxes entre les roques. A l’altra costat de la reixa les vistes cap el torrent de Raixa i les muntanyes dels voltants començaven a ser fantàstiques.

En passar per davora la torre eléctrica seguirem un tram més aferrats a la paret procurant cercar el camí més còmode per progresar entre les roques molt karstificades, deixant a la dreta el petit pinaret.

Haviem d’anar cap a la torre eléctrica, al costat de la paret.

Passant per davora la torre eléctrica.

Així arribarem a a un nou replà d’ullastres i albons al fons del qual ja es veia el primer resalt que tocava grimpar. De totes formes aquest resalt es veia evitable per la dreta anant cap el pinaret però decidirem tirat tot recte per amunt aprofitant un petit diedre que més amunt s’escalonava.
Després d’aquest resalt venia un nou tram pla però molt incpomode entre roques mentre al fons ja veiem la part superior de Sa Falconera i el “camí” que haviem de seguir per arribar-hi. Més a la dreta començava a guaitar l’espectacular capcurcull de Sa Gubia.

Prosseguint per terreny incòmode.

La primera grimpada del dia.

Jo a la grimpada d’aquest resalt.

Novament ens tornarem a costar a la paret que aquí ja no té reixa i com que era més còmode decidirem seguirla un tram per damunt, procurant anar amb compte de no tirar cap pedra. D’aquesta manera arribarem a un primer collet, tancat per la paret.

A la dreta teniem un petit bosc d’ullastres i petits pins, i a l’altra banda venia un altre resalt rocós que tocava grimpar d’uns cinc sis metres. La grimpada es fácil seguit cap a l’esquerra una repisa i enfilant-se després recte. El que hi ha que anar és amb compte de tantejar la roca ja que no sembla oferir molta seguretat.

Prosseguint per damunt la paret.

Arribarem a un primer collet tancat per la paret.

Per sortir tocava una petita grimpada.

En plena grimpada.

Adalt d’aquest resalt venia un petit tram pla que ens va deixar a un altre collet, aquest sense paret amb un gran pi a la dreta. Guaitant per darrera del pi hi ha una espectacular panorámica de SA Gubia, destacant el seu esperó, i per darrera guaitant els tambe verticals Puig de Son Nassi i Puig de Son Poc.

A l’altra banda del coll hi havia unes grans roques i per darrera s’iniciava un altre resalt, aquest més alt i vertical que l’anterior. Novament la grimpada no era molt complicada però si que era més técnica i exposada que l’anterior. Això si sobre bona roca.

VA iniciar la grimpada en Diego aprofitant una diagonal cap a l’esquerra per després fer una travessia horitzontal cap a la dreta aprofitant una estreta repisa per després seguir recte cap amunt. Com ja dic no és cap grimpada molt complicada però si que obliga ja a seguir una seqüència i hi ha una bona castanya si patina un peu.

El següent collet amb pi a la dreta.

Fantàstiques vistes cap a Sa Gubia, Son Nassi i Son Poc.

Aquesta grimpada ja era una mica més complicada tècnicament.

Jo començant la grimpada.

Aquesta era més vertical.

Adalt del resalt hi ha un altre ullastre que deixarem a la dreta i seguirem per un tram pla fins arribar a un altre collet, aquest tancat ja per paret. Per baixar-hi hi havia en aquest cas una desgrimpada on bhi havia que anar amb compte.

A l’altre costat del collet iniciarem la grimpada per l’altre costat seguint una espècie de tirany de cabres entre ullastres i aprofitant diferentes canals ens enfilarem novament al tall de la cresta des del qual ja verem clarament el que ens faltava per arribar al cim.

Seguint per la cresta amb Sa Gubia al fons com a referència.

Petita desgrimpada a un nou collet.

Ens enfilavem novament a la cresta seguint tiranys de cabres.

Adalt ja teniem una bona visió del tram de cresta que ens esperava.

A partir d’aquest punt verem com la cresta s’esmolava de bon de veres amb una espectacular timba cap esl costat de l’esquerra i ja al fons es veia una canal-rosseguera amb un gran pi adalt de tot. Cap aquell punt ens haviem de dirigir. El que no sabiem en aquell moment era que el llibre evita aquest tram tan esmolat de cresta passant per la dreta, entre el bosc des del collet que haviem deixat enrera.

Noltros com que de tot d’una ho veiem factible i sense mirar la ressenya envestirem tot recte per la cresta. Començarem primer per un tram pla, incòmode i aeri pel vessant de l’esquerra on vaig decidir aturar-me i canviar la càmera ja que el terreny es complicava com per anar amb la réflex penjada del coll. El que no em vaig adonar compte era que tenia la càmera posada en manual i mal ajustada i totes les fotografies que treuria d’aquest tram tan espectacular de cresta quedarien cremades.

Començant el tram de cresta esmolada i delicada.

La primera desgrimpada una mica exposada.

Després d’aquest primer tram venia una esmoladíssima punta on ja li vaig dir a n’en Diego que el millor era evitar-la per una clara vira a la dreta. Però es que només per arribar-hi ja hi havia una desgrimpada gens fácil.

Quan en Diego va esser al peu de la punta va veure factible enfilar-si pel vessant de la dreta molt manco exposat que fer-ho directament pel tall de la cresta, així queme m vaig quedar enrera per treurer-li un parell de fotos fent aquesta espectacular grimpada. La grimpada no era difícil (rondant el II+) però extremadament exposada.

En Diego enfilant-se a la punta més complicada de la cresta.

Adalt de la punta esperant-me.

Un cop adalt de la punta seguia un tram igual d’esmolat i exposat però pla. Aquí em va esperar en Diego mentre jo feia la pujada a la punta. Per fer-ho, després de la desgrimpada complicada vaig grimpar una mica per la dreta fins trobar una fisura ampla cap a la dreta on hi cabien els peus i des d’allà vaig grimpar recte fins enfilar-me, gairebé a cavallet sobre l’aresta.

Allà m’esperava en Diego qu em’havia estat treguent un parell de fotografies durant la meva pujada. “I ara que, com baixam d’aquí" li vaig dir. Davant noltros semblava que l’esmolada aresta feia un resalt i no es veia gens clar com baixar. A més el lloc era tan estret que era impossible aturar-se a treure els arnesos i la corda.

El meu torn per pujar a la punta.

La grimpada era fácil però molt exposada.

En Diego al tall de la cresta.

Seguint per un tram molt estret i exposat.

Una primera desgrimpada exposada.

En Diego va guaitar i en primera instancia no hi va veure clar. Jo mentres tant ja anava cercant la manera de baixar de l’aresta seguint una diagonal però tampoc era fácil. Aleshores en Diego va dir que provaria la desgrimapda directa que tenia una bona presa de ma i que el que hi havia que fer er un “pas de fe” sobre el buid.

“Ja està, és més fácil de lo que pareix” me va dir “només hi ha que fer un poc de fer en posar un peu a una olleta no gaire bona pero sa presa de mans es bona”. Així que vaig anar cap allà. Per baixar em vaig assegure a cavallet i vaig encaxar el peu esquerre dins una encletxa i em vaig agafar a la punta amb les dues mans.

Vaig anar baixat fins quedar-me penjat de les mans i col•locar el peu a la olleta que deia en Diego i ja des d’aquí posar l’altre peu a un clar escaló. Tal vegada la desgrimpada sigui de III i molt exposada.

En Diego a la desgrimpada més exposada, Des d’aquí no s’aprecia be la timba als dos costats.

Per aquí desgrimparem.

Ara teniem a davant un altre gendarme però després d’haver-nos complicat ja un poc la vida el millor era intentar evitar-lo per la dreta aprofitant una ampla fisura per posar primer els peus i després en bavaresa per les mans, passant per damunt la soca d’un petit ullastre penjat dels penyassegats. No era tampoc fácil aquesta travessia on hi havia que posar els peus en adherencia però la pujada al gendarme no tenia gaire bona roca i no sabiem el que ens trobariem a darrera.

A l’altre costat ja disminuia la dificultat i iniciarem una pujada per una placa escalonada per retornar al tall de la cresta ara ja més còmode de seguir i no tan exposat que ens va dur fins un collet amb fantàstiques vistes. Aquí ens aturarem un moment i va ser quan en llegir la ressenya vaig veure que aquest tram tan complicat que haviem fet l’evita pel vessant de la dreta arribatn al collet al qual ens trobavem.

Evitant la següent punta passant per la dreta.

La cresta tot i que seguia estreta i aèria ja no tenia cap dificulltat técnica.

Arribarem a un collet amb magnífiques vistes.

Contrallums de dematí sobre les marjades.

A l’esquerra es veia un gran pi, el que haviem localitzat abans del tram esmolat de cresta i del qual també fa referencia la ressenya. Davant nostre s’iniciava però una ampla canal amb un altre pi per la qual decidirem seguir la pujada.

Després de deixar enrera aquest pi la canal va donar pas a un nou tram d’aresta més ample que va desembocar en un nou resalt en placa. On grimparem aprofitant una serie de petits escalons naturals per posar els peus.

Adalt d’aquest resalt passarem per davall d’un altre pi des del qual teniem unes fantàstiques vistes de l’esperó de Sa Gubia que teniem ja al mateix endret del punt al qual ens trobavem. Just a darrera la cresta es tornava a esmolar amb timba als dos costats però amb un terrany més o manco còmode que permetia anar caminant.

De del collet seguirem pujant més o manco en la mateixa direcció que duiem.

Un nou resalt ens obligava a grimpar novament.

Estavem ja a l’altura de l’esperó de Sa Gubia.

Al final d’aquest tram ja es veiua el resalt on hi ha el Pas de Sa Falconera, clarament visible per la corda i el cable que hi ha per protegir-lo. En veurer-lo tot d’una varem dir tots dos el mateix. Això no pareix un IV de fet es tracta d’una placa molt inclinada, o si era un IV tot el tram perl qual ens haviem mogut era un V o més!!!

Vaig pasar aquí a davant jo, i en arribar a la base del pas vaig corroborar el que pensava ja que la placa era molt inclinada i amb bones preses. Això si el lloc es bastant exposat i un no es pot permerte una errada.

Després del primer tram amb corda hi havia el “passet” tal vegada més complicat tècnicament fent una petita passa a la dreta però que per mi es un II+ com a molt. A partir d’aquí el que hi ha es un tram de cable. Em vaig aturar en aquest punt per terurer-li unes quantes fotografies a n’en Diego mentre feia el pas.

Va ser aleshores quan li va sonar el mobil i com que el lloc era prou còmode per ell el va contestar, així que li vaig fer una foto. Xerrant pel mobil al Pas de sa FAlconera. En el tram final de pas hi torna a ahaver una corda però aquí ja es tot molt més senzill.

El tram pla i estret de cresta abans del pas.

La corda que hi ha el pas.

Iniciant el Pas de sa Falconera.

Aturat a mitjan pas per fer fotos.

En Diego aproximant-se al pas.

En plena grimpada.

Xerrant pel mòbil enmig del pas.

Vista enrera al tram de cresta recorregut.

Just allà s’acabaven les dificultats i ara ja només ens quedava un llom ample per seguir fins l’arrodonit cim de Sa FAlconera. Això si el terreny continuava essent incòmode de transitar però es podia seguir caminant.

Així arribarem al cim de Sa Falconera indicat amb una petita fita. Amb el dia radiant que havia quedat les vistes eren espectaculars. El primer que vaig fer va ser treure el trípode per fer-nos la fotografia de cim. Allà adalt pegava un poc de vent i com que ens haviem tret bastanta de roba feia un poc de fresca.

Després de la fotografia aprofitarem per menjar un poc de fruia abans d’iniciar el descens mentre comentavem la pujada que haviem fet i que el pas en si no ens havia parescut tan difícil com pareixia per les descripcions del llibre.Abans de d’iniciar el descens vaig aprofitar per treure algunes fotografies més ja que el dia era esplèndid i la panoràmcia des del cim fantástica.

Arribant al cim.

Cim de Sa Falconera.

Cim de Sa Falconera.

Amb tot el material recollit prosseguirem la marxa per la carena en el mateix sentit en que haviem vengut com si volguessem anar just a l’esquerra de Sa Gubia, primer més o manco per recorregut pla però poc a poc varem començar a baixar i trobar petits resalts rocosos que es podien baixar fàcilment.

Va ser en arribar a un d’aquests resalts rocosoa on tenguerem pràcticament a vista d’ocell l’espectacular esperó de Sa Gubia i en Diego va treure els prismàtics per intentar seguir més o manco per on va la via d’escalada. Que es veia perfectament. També es veia brillar qualque parabolt de qualque via de deportiva propera a l’esperó.

Iniciant el descens.

Mirant l’esperó de Sa Gubia amb els prismàtics.

Després d’aquesta aturada per contemplar l’esperó de Sa Gubia seguirem baixant per la carena que poc a poc va anar girant cap a l’esquerra i entrarem dins una curta zona de pinar després de la qual arribarem a un resalt més important des del qual ja veiem el collet al que haviem d’anar, el Coll des Porrassaret, situat clarament a la nostra esquerra.

El millor lloc per evitar aquest resalt era anar una mica cap a l’esquerra i començar a baixar per dins el pinar, però precisament a l’altre costat i a una trentetna de metres es podia intuir un mirador natural sobre els penyassegats que abocaven al torrent de Sa Gubia, així que mentre jo estava treguent algunes fotografies en Diego va anar desgrimpant el resalt cap aquest punt.

“Sa vista de s’esperó des d’aquí es brutal” em va dir, així que després de recollir novament la càmera vaig anar baixant fins el punt on estava en Diego, assegut literalment sobre el penyasegat i efectivament amb una panorámica impresionant sobre la cara oest de Sa Gubia i el seu esperó. Allà em vaig asseure també per treure unes quantes fotografies més.

Tram de baixada per dins el pinar.

Abaix ja veiem la paret que tanca el Coll des Porrassaret.

Fantàstiques vistes a l’esperó de Sa Gubia.

Assegut al mirador natural sobre les parets de Sa Gubia.

Per tornar al “camí bo” i per no haver de tornar a pujar el resalt decidirem anar cap a la dreta passant per una zona molt bruta i plena de pins morts pensant que més avall trobariem un pas o una grimpada fácil cap a la carena.

Res més lluny de la realitat. Per tots els llocs no hi havia cap grimpada fácil i a més la roca no oferia molt bona consistencia. Quan ja estava començant a pensar en tornar enrera en Diego bva davallar una mica més per una canal plena de pins morts fins un esperonet pensant en trobar el pas a darrera. No n’hi havia però just a l’esperó va veure el “pas” més factible per enfilar-se.

Això si el resalt, d’uns quatre o cinc metres era ben vertical i a la part d’adalt les branques d’un gran pi mort molestaven bastant la grimpada però en Diego va anar fent net mentre pujava així que jo ho vaig tenir més fácil. Al final aquest pas probablement va ser el més complicat tècnicament de tota la ruta i això que no formava part estrictament de la mateixa .

La “grimpada no prevista” que haguerem de fer.

Jo acabant aquesta grimpada.

Ja a damunt la carena novament anarem davallant per dins el pinar bastant brut i intuint a trams resters de tirany ja que a damunt les roques es veien les marques de fang fetes pel pas de la gent.

D’aquesta manera sortirem del bosc ja amb la paret que tanca el Coll des Porrasaret clarament a la vista. Evitarem un petit resalt rocós per l’esquerra i arribarem així a un primer collet que donava passa a una empinada canal molt bruta cap a la dreta.

Decidirem seguir un poc més cap el centre del coll fent un petit pas de grimpada que es notava bastant trepitjat, amb la roca bastant sobada. Just després i seguint les restes d’una reixa rovellada frem una nova grimpada i arribarem a la part del centre del coll.

Baixant novament pel pinar.

Una petita grimpada just abans d’arribar al coll.

Aquí haviem de girar cap a la dreta i iniciar el descens cap el torrent de Sa Gubia però no teniem ben clar per on fer-ho. Començarem a baixar pel coster de càrritx però en un determinat punt varem veure que l abaixada es complicava bastant.

Aleshores vaig treure la ressenya del llibre i varem veure que deia que la baixada havia de ser més cap a la dreta, precisament per la canal empinada que haviem vistt abans, que més avall havia de convertir-se en una rosseguera, sempre en la direcció de les parets veremelloses de la cara oest de Sa Gubia.

Així anarem atravessant com poguerem fent travessia entre roques i càrritx cap a l’inici d’aquesta empinada canal que d’entrada pareixia bastant bruta de vegetació. Un cop a dins de la canal començarem a davallar amb compte i ajudant-nos del càrritx per no patinar.

Començament de la baixada des del coll.

Anant a cercar la canal de baixada.

Aquí teniem unes fantàstiques vistes a l’espectacular cara oest de Sa Gubia.

Esperó de Sa Gubia.

El pendent de la canal era molt fort i efectivament estava molt bruta de vegetació però més o manco es podia “intuir” tirany fet entre el càrritx i la vertitat es que hem passat per llocs molt pitjors.

Després d’un petit resalt on la canal s’estrenyia bastant i hi havia que passar ajupit per davall d’una gran mata s’obria una mica i el càrritx donava pass a una empinada rosseguera. Situats adalt de la rosseguera anarem en diagonal cap a la dreta, evitant els trams més descompostos de la rosseguera en direcció a un bosc d’alzines.

En arribar a l’alzinar seguirem davallant tot dret per avall pel costat de la rosseguera. Aquí la davallada era una mica més cómoda que haver de fer-ho directament per la rosseguera i a més estava bastant net, com sol esser habitual als alzinars.

Baixant per la canal.

Cap a a dreta en direcció a l’alzinar.

Baixant per dins l’alzinar.

Un poc més avall verem com la canal semblava acabar-se en un resalt, va ser aleshores quan vaig tornar a mirar la ressenya i aquesta deia que hi havia que anar cap a la dreta cercant els penyassegats, així que decidirem abandonar la canal i partir cap a la dreta per un coster de càrritx dins el bosc, que ara ja era pinar.

Novament aquí el terreny estava bastant brut però res de l’altre mon. Anarem fent una mica de travessia amb alguna petita pujada i quan verem que era factible davallar capel torrent de Sa Gubia que ja intuiem abaix entre els pins girarem novament cap a l’esquerra.

La davallada final cap el torrent va ser novament incòmode per la mescla entre el fort pendent i la gran quantitat de càrritx, a part de les branques d’algún pi mort que haviem d’anar esquivant, però sense cap problema arribarem al jaç del torrent.

El tram final de baixada per terreny brut de càrritx.

Ja dins el torrent només quedava seguir-lo cap a la dreta. Aquest jaç no presentava cap dificultat descable i es podia anar caminant sense problemes o com a molt fent alguna petit bot.

Poc a poc ens acostavem a l’esperó de Sa Gubia que seguía mostrant-se impresionant a la nostra esquerra, a la vegada que altres esperons secundaris i que tenen bona pinta per intentar escalar en un futur.

D’aquesta manera arribarem a un primer resalt fàcilment desgrimpable i arribarm al lloc on ell torrent s’estreny i fa un resalt més important. Aquest resalt es pot desgrimpar amb compte si la roca és eixuta ja que es tracta d’un tobogán d’una desena de metres però amb la roca banyada ha de ser bastant delicat desgrimpar-hi.

Dins el jaç del torrent de Sa Gubia.

L’esperó de Sa Gubia vist des del torrent.

Un primer resalt desgrimpable.

Segons el llibre haviem de trobar un pas a l’esquerra que passa per dins una cova. Així varem retrocedir uns metres i efectivament vaig trobar un forat, perquè l’entrada més que una cova pareix un forat i vaig entrar cap a dins.

Allà dins fa un túnel que tot i que es natural ha estat bastant modificat per l’acció de l’home, en forma de referit a les seves parets. Es pot passar perfectament sense llum artifical ja que tot d’una es veu la sortida.

Fent un colze a la dreta hi havia tot d’una la sortida, amb un portell ben construit de pedra aprofitant la roca. Es veien al portal les restes de la porta i quan vaig atravessar-lo vaig trobar la porta que estava desfeta però a un costat. Des d’aquí una petita baixada ens deixava novament al torrent, un pas curiós i fantàstic. El llibre Fites i fetes l’anomena Pas des Barranc.

Ara ja estavem pràcticament als peus de l’esperó de Sa Gubia. Com que sabia que han equipat dues vies noves en aquest punt varem pujar un poc per aquest costat a la recerca dels parabolts que marquen aquestes dues vies, una d’un sol llarg de 6a i l’altra una que arriba fins adalt (Spits & Giggles) que va a la seva part intermitja per l’antiga via clásica Supernova i que presenta un primer llarg també de 6a.

Al Pas des Barranc.

Ja estavem als peus de l’esperó.

L’esperó de Sa Gubia al peu de la via d’escalada.

Després d’aquesta exploració seguirem per avall i ens situarem davant la vertical de l’esperó per on anarem seguint el traçat de la via Albahida que tenim previst intentar en breu tot d’una que trobem un bon dia i no tenguem moltes obligacions familiars.

Seguirem cap a la dreta començant a atravessar la rosseguera que baixa de l’Olla de a Gubia. Hi havia una cordada nombrosa que estava pujant la via La Ley del Deseo. I dic nombrosa ja que eren 5 hi havien de fer dues cordades. Un estava encara abaix mentre tres estaven penjats de la reunió i l’altre estava obrint un altre llarg per amunt.

Atravessarem la rosseguera cap a l’altre costat i iniciarem el descens, passant primer per davora les parets on hi ha altres vies de deportiva. El que em va sorprendre en aquest punt va ser veure com han fet net el camí que en aquest tram estava molt brut de càrritx i amb alguns pinst tombats els darrers anys que dificultaven el pas. A la nostra dreta anava quedant la també impresionant Paret des Coloms.

Escaladors a la via “La Ley del Deseo”.

Paret des Coloms.

Després d’una breu baixada ens situarem novament al torrent deixant a la dreta les marjades de s’Alqueria Blanca, tancades desd e fa ja uns anys i iniciarem el descens per dins el torrent. Aquesta part de torrent la varem fer neta fa uns anys reunint-nos un bon grup d’escaladors ja que el torrent estava bastant brut i és la única via d’accés que hi ha per anar a les parets de Sa Gubia.

El torrent segueix més o manco net tot i algun abatzer que penja i que et pot fer una bona rapinyada pel coll, i en poc més de 5 minuts arribarem novament al camí que haviem recorregut al principi de l’itinerari.

Baixant pel camí d’accés a les vies d’escalada.

Novament dins el torrent de Sa Gubia.

Arribavem al camí del principi.

Ara ja només quedava seguir aquest ample camí cap a l’esquerra. Com que ara hi havia una bona il•luminació, ens aturarem a treure algunes fotos de la muntanya de Sa Falconera intentant identificar els llocs per on ens haviem mogut.

D’aquesta forma arribarem novament a la part asfaltada i a la carretera on ja només quedava atravessar-la fins l’esplanada de davora Can Penasso on haviem deixat el cotxe.

Pel camí ample en direcció a Can Penasso.

Vista de Sa Falconera per on ens haviem mogut.

Les cases de s’Alqueria Blanca al peu de Sa Gubia.

Arribant al punt de partida.

Corredor Nord del Puig Major - II

2012-01-12T20:05:00.004+01:00

Havíem quedat al cim del Puig Major després de fer la pujada pel Corredor Nord en condicions alpines i de conversar amb el Manel Bover i els seus companys de cordada que havien obert via per una de les canals verticals de la Serra de na Rius. Després d’intercanviar-nos els nostres correus per mandar-nos les fotografies començarem el descens.

Poc a poc anarem davallant per la carretera mentre començavem a veure tot el coster de la cara sud i el Penyal des Migdia així com la resta d’elevacions que envolten els embasaments de Cúber i el Gorg Blau. Quedaven ja poques restes de la nevada als altres indrets, tret de a la zona del Massanella on a la cara nord encara mantenia importants acumulacions de neu.

Cap el ponent de la Serra els niguls baixos anaven guanyant terreny, de fet per la Vall de Soller en començaven a pujar alguns començant a posicionar-se per damunt de la Serra de Son Torrella. Però als voltants del cim del Puig Major el sol lluia amb força i començava a encalentir l’ambient que durant la pujada havia estat gèlid.

No ens entretinguerem molt als voltants del cim per no tenir cap encontre no desitjat amb els militars, de fet procurarem mentre va ser possible no anar directament per la carretera sinó fer-ho pels costats.

Vista cap el Penyal des Migdia davallant per la carretera.

Així després d’un parell de corbes de la carretera arribarem a la que te un grup d’antenes just al costat i on pel seu exterior comença un petit camí empedrat que duu a la capelleta. Com que en Diego no l’havia vista mai ens varem acostar en aquest punt.

Però en comprovat com els niguls baixos anaven guanyant terreny cap el Penyal des Migdia, que fotogràficament presentava un aspect fantastic amb la boria engolint-lo decidirem continuar baixant per la carretera cap el coll des Vent abans de que la boira ens agafàs.

Panoràmica des dels voltants de la capelleta.

Mirant cap a la zona de Cúber.

Treguent les anteriors fotografies.

El camí que duu a la capelleta.

Capelleta.

El Massanella vist des de la capelleta.

Els niguls baixos anaven guanyant terreny.

Com que l’anterior cap de setmana no haviem pogut arribar-hi, aquell dia tenia ganes d’intentar crestejar fins el cim del Morro d’en Pelut. Tot i que no hi havia la quantitat exceptcional de neu d’una setmana abans si que en tot el tram fins arribar al capcurucull cimer la capa de neu era compacta i de ben segur que en condicions similars a les que haviem trobat a la Coma Fosca.

Seguint la carretera arribarem al Coll des Vent i des d’allà contemplarem el fantàstic aspecte del coster oest del Morro den Pelut amb el seu capcurull rocós guaitant al fons. Com que ens trobavem més abaix de la sortida de la Coma Fosca havíem de fer pujada en diagonal cap a la dreta. Tocava tornar a posar-se els crampons per avançar pel coster de neu que tot i que no era molt perillós si que la neu continuava bastant dura i des d’aquest punt iniciarem la pujada en diagonal a la recerca de la cresta.

Els niguls baixos engolint el Penyal des Migdia.

Costers del Puig Major des del Coll des Vent.

Tocava tornar abrigar-se i posar-se els crampons.

Com que la neu continuava dura i en perfectes condicions tot i que el sol li pegava l’avanç amb els crampons era molt ràpid i còmode i en poc temps arribarem al tall de la cresta just al costat de la sortida de la Coma Fosca, molt més ràpid inclús del que ho hauriem fet en condicions “d’eixut” on és un terreny incòmode.

Des d’allà ens aturarem novament uns moments a treure unes quantes fotografies de l’espectacular ambient que es vivia aquell dia en aquell indret. Just en aquells moments varem veure com els companys que abans haviem trobat estén acaban de fer la sortida directa per l’esquerra del Corredor Nord.

Començava a guaitar el cim del Morro den Pelut.

Cap el Morro den Pelut.

Arribant a la cresta del Morro den Pelut.

Els altres companys acabant la sortida directa del Corredor Nord.

A la cresta del Morro den Pelut.

Així anarem seguint la cresta que va cap el Morro d’en Pelut sempre anant pel costat de l’esquerra on poc a poc el pendent lateral va anar augmentant i el piolet es va convertir en un mitjà imprescindible per anar progressant amb seguretat.

En arribar al collet que es forma abans de la darrera pujada al cim ens aturarem novament per treure algunes fotografies i es que la visibilitat era fantàstica i els niguls baixos que havien amenaçat amb cobrir el Penyal des Migdia s’havien esvaït.

Com que ara per arribar al capcurcull la cosa es posava una mica més complicada decidirem davallar uns metres pel vessant de l’esquerra i anarem progessant fins situar-nos a davall d’una clara diagonal de pujada per assolir els darrers metres de grimpada.

Les nostres petjades sobre la neu.

El collet previ a la pujada final.

Voltor negre en dirección al Penyal des Migdia.

Quan em vaig situar al principi de la diagonal vaig poder comprovar com aquesta estava bastant delicada, ja que el pendent era bastant fort (entorn als 35 graus) i la capa de neu era molt fina i estava gelada amb la qual cosa els crampons i el piolet no es clavaven més que les seves puntes.

Vaig anar progressant amb molt de compte, ajudant-me clarament del piolet ja que a més començava a notar l’esforç de la pujada. En arribar adalt de la diagonal em vaig aturar per fotografiar a n’en Diego i indicar-li com fer la pujada.

Ja en ser tots dos adalt ja només ens quedava la darrera grimpada fins el cim, una grimpada que presentava primer un petit diedre encara amb una mica de gel però després ja estava completament net de gel i neu i haivem de progresar amb compte per damunt les roques amb els crampons.

Així arribarem al cim del Morro d’en Pelut on ens donarem la ma en signe de celebració de la gran pujada que haviem realitzat. Com que el sol començava a encalentir i s’estava bastant bé ens entretinguerem una estona a treure fotografies.

Un grapat de voltors passaren per damunt els nostres caps i anaren en direcció al Penyal des Migdia. Des d’aquí l’aspecte que oferia la pujada per la cara nor del penyal també era espectacular, llàstima que no tenguessem ni mes hores al dia ni més dies per poder seguir gaudint d’aquelles espectaculars condicions.

En Diego a la diagonal de pujada final al Morro den Pelut.

Cim del Morro den Pelut.

Voltor sobrevolant els nostres caps en direcció al Port de Soller.

Vista des del cim del Morro den Pelut cap el Penyal des Migdia.

Al cim del Morro den Pelut.

Des del Morro den Pelut es podia veure perfectament la pujada pel Corredor Nord.

Però tmpoc ens podiem entretenir més del compte ja que eren ja prop de la una del migdia i el dia encara era molt curt i ens esperava encara una llarga davallada. La nostra intenció era tornar seguint les nostres passes i fer la davallada en direcció al Pa de Figa de Son Torrella i des d’allà baixar cap el Coll de s’Escudella i tancar el circtuit baixant per Turixant en direcció a la Plataforma des Funicular.

Iniciarem doncs el descens del Morro d’en Pelut, desgrimpant amb molt de compte el resalt del capcurcull i la posterior diagonal amb gel i anarem desfent el camí fet seguint les nostres trepitjades, treptijades que només es notaven amb les puntes dels crampons clavats a la neu.,

Aquesta pujada,amb el sol a contrallum es va anar fent ja una mica feixuga i es que es començava a notar l’esforç realitzat. Vaig deixar que en Diego anàs agafant-me una mica d’avantatge per treurer-li unes quantes fotografies a contrallum amb les seves petjades sobre la neu.

Desgrimpada inicial per baixar del cim.

Baixada per la diagonal.

En Diego camí de la sortida de la Coma Fosca.

Enmig d’una mar de neu.

En sentit contrari jo fent aquesta travessia.

Es va aturar a esperar-me a la sortida de la Coma Fosca on quan vaig arribar un altre grup de tres muntanyencs estava començant a fer la davallada per allà. Noltros ens tornarem a enfilar fins a la corba de la carretera militar.

Novament aquí ens treguerem els crampons i anarem avançant per la carretera per la part d’asfalt (pels costats encara hi havia bastanta de neu i es que a la part superior no havia passat encara la màquina llevaneus).

Collet de sortida de la Coma Fosca.

Camí de la carretera.

Davallant per la carretera.

Agafarem el camí que duu cap a la capelleta però enlloc de tornar a pujar-hi ens desviarem cap a la dreta en davallada, per terreny ja majoritàriament rocós. Ens plantejarem aturar-nos a dinar a la capelleta però decidirem davallar ràpidament per tal de que no s’ens fes molt tard, així que pegarem una petita mossegada rápida sobre la marxa i dos glops d’aigua i tirarem per avall.

Ens dirigirem per un pendent de càrritx, incòmode amb les botes rígides fins un collet des del qual ja veiem la gran rosseguera que davalla per aquest vessant des del cim del Puig Major. Tot i que hi havia algunes clapes de neu, aquí a la cara sud la major part de la neu ja s’havia fus i es podia anar esquviant els trams de neu.

Tocava ara fer una travessia en diagonal cap a l’esquerra per terreny rocós molt incòmode i karstificat fisn acostar-nos a la rosseguera. De tant en tant trepitjavem algues clapes de neu però aquí a la cara sud i amb el sol il•luiminant la neu ja estava bastant més blana i no feia falta per res el material.

Baixant cap a la gran rosseguera.

En direcció al Pa de Figa.

Ens situarem així al principi de la rosseguera i l’atravessarem en diagonal cap a l’esquerra precisament seguint un passadís sense gens de neu. Aquesta rosseguera es bastant incòmoda ja que la pedra està molt solta i hi ha que anar amb compte de mantenir l’equilibri. A les parts superiors de la rosseguera si que encara quedava una bona capa de neu però poc a poc i con més abaix ens feiem ja en quedava manco.

Després d’atravessar la rosseguera tocava fer una dura pujada fins el collet que separa el Puig Major del Pa de Figa de Son Torrella, ajudant-nos del càrritx i evitant els trams de neum que ja estava bastant “sopa” i pantinava molt.

La part superior de la rosseguera.

Per davall dels radars encara quedava bastanta de neu.

En canvi a lapart d’abaix només quedaven ja algunes clapes.

Ens acostavem al Pa de Figa.

Pujant cap el coll del Pa de Figa.

Els darrers metres per arribar al collet.

Així ens plantarem al collet, ja il•luminats pel sol d’horabaixa, amb unes fantàstiques vistes sobre el Puig de ses Vinyes i la zona del Massanella. Ja que estavem allà decidirem pegar un bot ràpid fins el cim del Pa de Figa, així que deixarem les motxilles i més lleugers ferem la curta grimpada fins el capcurcull on per no perdre el temps ni ens ferem cap fotografia.

Panoràmica des del collet.

Cim del Pa de Figa.

Cim del Pa de Figa.

El Puig Major i la gran rosseguera des del cim del Pa de Figa.

Puig de ses Vinyes i Massanella des del cim del Pa de Figa.

Tornarem al colle ton haviem deixat les motxilles i ens dirigirem ca pa l’esquerra a cercar l’empinada canal de davalla. Aquí novament varem veure com precisament en el tram més empinat la capa de neu era bastant més compacta i a més es trobava a l’ombra.

Vaig comprovar l’estat de la neu i vaig veure com estava bastant dura així que no quedava més remei que tornar-se a posar els crampons i treure el piolet per fer aquesta baixada amb seguretat. No eren més que una cincuantena de metres pero davallar sense el material implicava un alt risc de patinar i pegar-se un bon escalat.

Equipats novament amb el material “d’alta muntanya” anarem fent la davallada amb molt de compte ja que el terreny és molt abrutpe. A mesura que anava davallant vaig veure com haviem encertat en posar-nos el material tot i la pedrua de temps i que no hauriem davallat sense els crampons.

Haviem d’anar ara al collet de davora s’Espasa (Sa Monja Prima).

Hora de tornar a posar-se els crampons.

Amb el material preparat per fer la davallada.

En Diego el tram de fort pendent.

Avançarem uns metres més per tram de neu aprofitant que duiem els crampons, més o manco fins la vertical de la canal que per la dreta ens havia de davallar cap el Coll de s’EScudella, més o manco en el límit del sol i l’ombra. Allà decidirem, després de treurer-nos novament els crampons, pujar fins el collet de sa Monja Prima i guaitar a l’Agulla des Frare, ja que tampoc ens havia de dur molt de temps.

Sempre que he guaitat a n’aquest coll sobre la impresionant Agulla des Frare m’he quedat meravellat i aquell dia no va ser menys. Aleshores ni em podia imaginar arribar a trepitjar mai el seu cim, ara amb els avanços que he anat fent en escalada clàssica continua essent un repte llunyà però que veig possible en un futur si aconseguesc escalar una temporada amb un poc més d’asiduitat.

En el collet, amb l’Agulla des Frare de fons ens treguerem un parell de fotografies i rápidament iniciarem la davallada cap a la canal que ens separava del Pa de Figa ja que el sol estava ja ben baix i les hores de llum que ens quedaven eren cada cop més poques.

L’Agulla des Frare.

Contrallums cap el Pa de Figa.

Detall de l’Agulla des Frare i l’esperó de la Cadira de la Reina.

Al collet que dona a l’Agulla des Frare.

Així anarem davallant en diagonal cap a la canal i en arribar a un petit resalt de la rosseguera on la canal s’anava estrenguent una mica atravessarem cap a la part de la dreta de la canal en direcció a les parets del Pa de Figa.

La davallada es va fer bastant incòmoda amb les botes rígides, per terreny molt empinat i ple de pedra solta i cruis amagats pel càrritx. A més começarem a estar novament a l’ombra i es va notar ràpidament la davallada de la temperatura.

Sempre cercant la opció manco incòmoda i haguent d’utiltizar les mans per desgrimpar més d’una vegada anarem davallant per l’empinada canal fins a situar-nos a la base de la mateixa, un poc a l’esquerra de les impresionants parets del Pa de Figa (el Paredón conegut entre els escaladors).

Darrera mirada cap a sa Monja Prima.

Davallant per la canal cap el Coll de s’Escudella.

Vista de la canal en baixada.

Cap a la base del Pa de Figa.

Allà novament el sol ens va tornar a il•luminar cosa que varem agraïr. DEsprés d’una darrera mirada al lloc per on haviem fet la davallada, prosseguirem baixant, ara per pendent no tan forta, que no vol dir per terreny còmode, ja que continuava essent igual de irregular i amb el càrritx amagant autèntics paranys.

Així en sistuarem a un botador que ens va permetre botar una reixa i continuarem davallant en direcció al Puig de ses Vinyes. Poc abans d’arribar al Coll de s’Escudella la principal dificultat es va convertir en atravessar l’autèntica selva de càrritx que hi ha en aquest punt, però seguint alguns trams de tirany mig amagat i algunes fites ens situarem al coll de s’Escudella.

Des d’aquí la vista sobre la zona del Pa de Figa i l’Agulla des Frare amb els rajos de sol incidint lateralment era fantástica i ens varem aturar novament un moment a treure un parell de fotografies.

Contrallums a la base del Pa de Figa.

Mirada enrera a la davallada que haviem fet.

Cap el Coll de s’Escudella amb el Puig de ses Vinyes al fons.

L’Agulla des Frare des del Coll de s’Escudella.

L’impresionant “Paredón”.

El cansament estava fent acte de presència tant a n’en Diego com a mi, i es que només haviem pegat alguna petita mossegada i un quants glops d’aigua en tot el dia i havíem fet un recorregut bastant dur. Decidirem pero davallar una mica més cap a Turixant i en trobar un lloc còmode i on ens pegàs el sol aturar-nos a dinar.

Des del coll seguint les fites començarem a davallar cap el vessant de Turixant, deixant a l’esquerra la Font de s’Escudella i començarem la davallada per la pista. Un centenar de metres més avall, on trobarem un parell de roques al costat de la pista que ens anaven molt be per seure decidirem aturar-nos per dinar. Eren ja passades les 4 de l’horabaixa.

Poc a poc, estant aturats i tot i que encara ens il•luminava un tènue sol poca a poc la temperatura i la sensació térmica varen anar davallant, així que decirem menjar sense perdre molt de temps,
Això si, el que no podia faltar per arrodonir una jornada fantástica era el café, i més després d’haver carregat tot el dia la cafetera dins la motxilla, així que mentre dinavem vaig cerca un lloc pla per posar el fornet i preparar el café. Amb l’ambient fred que començava a notar-se el café calentet va sebre a glloria aquell dia.

Baixada cap a Turixant.

Contrallums d’horabaixa.

Ja era hora de reposar forces.

I d'un bon cafè.

Després del café començarem a recollir tot i iniciarem la davallada en direcció a Turixant, just abans de que el sol s’amagàs per darrera del Coll de s’Escudella, deixant uns contrallums fantàstics sobre el Paredón.

La davallada per la pista de Turixant va ser una autèntica autopista després del terreny dur pel qual ens haviem mogut durant tot el dia i la varem anar fent de manera rápida mentre comentavem els detalls de la gran jornada que haviem viscut.

A mesura que l’horabaixa anava passant i ens endinsavem a l’ombra del Puig Major pel vessant de Turixant l’ambient era cada cop més fred. Just on la pista fa una marcada corba a ma esquerar em vaig sortir encara un moment fins el proper collet per fotografiar cap a la Serra des Teixos, il•luminada pels darrers rajos de sol de l’horabaixa.

Al fons restes de neu sobre la Serra des Teixos.

El Pa de Figa i l’Agulla des Frare anaven quedant enrera.

Un poc més avall i just quan entravem dins l’alzinar agafarem el desviament que per l’esquerra ens va fer atravessar ràpidament la torrentera i començar a pujar per l’altra vessant. Agafant aquest camí haviem de retornar al punt de partida sense haver de passar per davora les cases de Turixant.

Després de l’esforç del dia i d’una bona estona davallant aquesta nova pujada es va acabar fent molt feixuga, primer per camins de carro per dins l’alzinar però en sortir de l’alzinar el camí es va acabar convertint en un petit tirany entre el càrritx.

La pujada es feia cada cop més feixuga fins que al fons verem un pi solitari al costat d’una paret seca cap on ens haviem de dirigir. Allà anarem paral•lels a la paret fins a trobar un portell amb barrera. En el sentit contrari hi ha a la barrera el ja famós cartellet vermell de Prohibido el Paso, però noltros ja estavem sortint.

Els darrers rajos de sol il•luminant la Serra des Teixos.

Pujant cap el Coll des Porxo Esbucat.

Portell.

Passat el portell el tirany s’anava embrutant cada vegada més però a canvi s’anava replanant i fins i tot fent alguna davallada. Algunes fites ens permeteren anar seguint la dirección més o manco correcta fins que enllaçarem amb el camí que va cap el Coll des Porxo Esbucat.

Quedaven ja poc temps de lllum i el sol il•luminava ja només les parts més altes dels cims que teniem a la nostra vista: Massanella, Serra des Teixos, Tomir...

De baixada veiem el Nus de Sa Corbata i es Castellots.

La sombra anava engolint el Tomir.

Una rápida davallada ens va permetre arribar al lloc on haviem deixat el cotxe que estava igual de solitari que al principi de la jornada a primeres hores del dematí. Va esser una jornada fantàstica i que recordaré durant anys.

.

Arribant a la Plataforma des Funicular.

Després de canviar-nos la roba i abans de tornar a cases decidirem aparcar davora l’aqüeducte de Sa CAlobra i anar a veure l’espectacular esllavissada que mantenía tallada la carretera des de feia unes setmanes.

L’esllavissada que tenia tallada la carretera des de deia unes setmanes.

Corredor Nord del Puig Major - I

2012-01-09T22:09:00.007+01:00

Ja que enguany sembla que la neu es ferà esperar i desitjant que el que queda de gener i el febres ens duguin una gran nevada que ens permeti gaudir novament la muntanya hivernal, recordarem avui el que per mi ha estat un dels dies que més he gaudit de fer muntanya a Mallorca i en que puc dir que vaig fer alpinisme a la Serra de Tramuntana.

Aquell va ser un gran dia, pujant el que per mi aleshores era un gran somni, el Corredor Nord del Puig Major en condicions alpines. Un recorregut espectacular i que en les condicions que trobarem aquell dia ens va fer recordar a l’alta muntanya de llocs com els Pirineus. Un recorregut que difícilment tornarem a repetir, no tan sols perquè será complicatl que es tornin a donar les magnifiques condicions meteorlògiques d'aquell dia sinó perquè avui en dia es un recorregut que tenim desgraciadament vetat pel PORN de la Serra de Tramuntana.

En concret ens remontam a l’hivern de 2009, d’això ja en ferà aviat 3 anys, i es que el temps passa molt aviat. La setmana anterior s’havia produït la que ha estat fins ara la darrera gran nevada caiguda a la Serra de Tramuntana. La setmana anterior ja havia estat pel Puig Major gaudint de la intensa nevada pujant per la Coma Fosca i després fent la cresta fins el Penyal des Migdia amb un gruixos de neu pols importants.

Aquell dia en Diego Sans no ens havia pogut acompanyar a causa d’una inoportuna lesió i el meu somni de pujar pel Corredor Nord també havia quedat pendent ja que vaig considerar aquell dia que tal vegada hauria estat un recorregut una mica massa tècnic pel meu company Mats Lindholm.

Una setmana després, en Diego ja estava completament recuperat del seu cop al genoll i varem quedar novament per tornar cap el Puig Major. Durant la setmana gairebé tota la neu de la resta de la Serra s’havia anat fonguent a passes agigantades i de fet el divendres ja gairebé només es veia neu al capcurcull del Puig Major i del Massanella, però jo sabia que la cara nord del Puig Major en aquella época no reb la llum del sol en tot el dia i és una autèntica gelera. A més tota la setmana les nits havien estat serens i de ben segur que havia gelat, així que haviem de trobar neu per força a la Comafosca.

Una vegada més quedarem encara amb fosca negra a Palma i anarem pel vessant de Sóller ja que la carretera seguía tallava venguent de Lluc abans d’arribar al desviament de Sa Calobra. La meva idea començar el més prest possible per trobar la neu amb les millors condicions posibles.
En arribar a la plataforma del Funicular començava a clarejar, però en aquell moment vaig començar a dubtar de la quantitat de neu que trobariem ja que només es veien algunes clapes a la Serra de Na Rius.

Vaig treure algunes fotografies des d’aquest punt amb el trípode, aprofitant els primers rajos de sol del dia il•luminant la part superior de la Serra de na Rius amb la lluna encara brillant.

La lluna encara brillava per damunt la Serra de Na Rius en arribar a la plataforma del Funicular.

Els primers rajos de sol del dia il•luminant el capcurucull de la Serra de na Rius

Amb la lluna encara al cel.

Després d’abrigar-nos a conciència ja que feia bastant de fred i d’agafar tot el material, inclosos els crampons i el piolet començarem a pujar cap el Coll del Porxo Esbucat. Tot i el fred intens, anant ben abrigat i amb l’esforç de la pujada varem entrar ràpidament en calor.

Tot i que cap el nord a dins la mar hi havia niguls baixos el dia es presentava novament radiant i amb molt bona visibilitat. Arribarem així al coll i prosseguirem pel Camí des Cingles a la recerca de l’inici de la Coma Fosca. A n’aquella altura no hi havia ni rastre de neu però a les parts superiors de la Serra de na Rius començaven a aveurer-se cada cop més clapes de neu.

Cap a la mar hi havia alguns niguls baixos.

Poc després de passar el portell d’entrada a Bini Gran arribarem al punt des del qual ja tenguerem a la vista la sempre impressionant cara nord del Puig Major, per mi el lloc més fantàstic de la Serra i sobretot quan la neu fa acte de presència, i aquell dia no va ser manco.

Tot i que fins a una altura d’uns 1100-1200 metres no s’observava una capa de neu continuada si que la part superior de la Coma Fosca presentava un aspecte fantàstic, i a la seva part esquerra es dibuixava perfectament l’estreta canal del Corredor Nord, l’objectiu del dia.

Ràpidament ens varem animar després d’un principi de jornada amb una mica d’incertesa. De ben segur que amb les temperatures tan fredes que hi havia hagut aquells dies la neu havia d’estar en bones condicions. A més el resalt que hi ha al principi del corredor estava completament tapat, cosa que encara havia de facilitar més la seva pujada.

Varem estar una estona treguent fotografies a la Coma Fosca i el Morro d’en Pelut que tenia al seu damunt la lluna que encara brillava mentre els primers rajos de sol del dia il•luminaven les parts superiors de la Serra de na Rius i les antenes del cim del Puig Major.

Aspecte fantàstic de la Coma Fosca a primera hora del dematí.

La lluna per damunt el Morro d’en Pelut.

Detall de la part superior de la Coma Fosca on es pot apreciar bé el Corredor Nord.

Rápidament reempreguerem la marxa i ens acostarem a l’inici de la pujada per la Coma Fosca. Tota aquesta primera part estava sense cap rastre de neu i es va fer una mica feixuga la pujada amb les botes rígides, però les ganes d’arribar a les parts nevades varen fer que el ritme que duguerem fos bastant elevat.

Arribarem així al resalt que es forma a la part baixa de la Coma Fosca i que la setmana anterior estava completament cobert de neu pols. Aquell dia únicament quedava un petit never a la base del resalt però la grimpada estava completament neta.

Va ser en trepitjar el never de la base quan vaig comprovar que la neu estava completament gelada i que les botes no es clavaven gens ni mica, així que més amunt de ben segur que les condicions de la neu havien de ser les mateixes, perfectes per pujar amb els crampons i piolet.

Aproximant-nos a la base de la Coma Fosca.

El resalt de la part baixa de la coma.

Però com que després del resalt encara quedava una bona estona sense neu, evitarem el never per la part de la dreta i entrarem a la grimpada fent una petita diagonal cap a l’esquerra que no va suposar cap problema ja que la roca estava bastant eixuta.

La travessia de damunt el resalt estava també en condicions perfectes, molt diferents a les de la setmana anterior on enel meu company Mats ho va passar un poc malament ja que la travessia estava bastant delicada amb una bona capa de neu pols.

A la sortida del resalt la Coma es tornava a obrir i teniem ja la primera visió de la part superior de la mateixa. A mesura que ens anavem acostant es feia més patent que la quantitat de neu que encara quedava era molt important, Mirant cap abaix, al fons, els primers rajos de sol del dia començaven a il•luminar els cims de la zona de Sa Calobra, que guaitaven entre la zona de Bini a l’ombra del Puig Major.

El sol començava a il•luminar la Mola de Tuent.

Poc a poc anarem pujant i començarem a trobar les primeres taques de neu completament dura. Mentre poguerem l’anarem evitant per tal de no haver de posar-nos encara els crampons ja que la neu era molt irregular, alternant-se els trams amb clapes de neu amb altres on es podia anar perfectament sobre la roca.

Però en arribar més o manco a l’alçada de la rosseguera que per la dreta de la Coma Fosca puja cap a la canal que que va fins el Morro d’en Pelut la capa de neu ja es va fer més o manco continua i com que anar per damunt la mateixa només amb les botes era gairebé impossible decidirem que era el moment de posar-nos els crampons i treure els piolets.

Ja amb el mateiral posat ens dedicarem a fer un parell de passes pel coster de la dreta mentre li explicava a nen Diego la técnica per pujar amb els crampons i com havia de dur el piolet. Per mi també estava d’estrena, i es que si bé ja havia utilitzat crampons i piolet als Pirineus era el primer pic que em posava els que m’havia comprat feia dos anys i que havia passetjat un parell de pics pero sense haver d’utilitzar. Poc em podia imaginar que els acabaría estrenant a Mallorca enlloc dels Pirineus.

En Diego ja amb els crampons posats.

Vista a meitat de pujada per la Coma Fosca.

Començant a pujar també amb els crampons.

Després de es primeres passes pujant i baixant pel coster de la dreta enfilarem el camí pel mig de la Coma Fosca seguint més o manco la direcció cap el Corredor Nord que ara teniem ja ben enfilat a davant nostre però pel qual encara faltava una estona per arribar.

A partir d’aquest punt l’aspecte de la Coma Fosca era espectacular, completament alpí i digne de qualsevol pujada hivernal als Pirineus. A diferencia de la setmana anterior on la capa de neu verge era molt més “maca” ara la muntanya presentava un aspecte molt més esportiu, amb una capa de neu compacta.

Amb els crampons però la pujada es feia molt segura, de fet la neu estava en un estat ideal, dura però sense gel i les puntes es clavaven perfectament permetent avançar amb bastanta rapidesa pel marge dret on la quantitat de neu era important.

Enfilant ja cap el Corredor Nord.

Decidirem aleshores passar al marge dret ja que pel centre de la coma, que en aquest punt es començava a estrenyer la quantitat de neu era manco important i els blocs de roca sortien. Així després d’atravesar un tram en mitxe tornarem a sortir a la part nevada.

Aquí el pendent va començar a augmentar rápidament i la pujada es va anar fent dura tot i que amb el pendent constant la pujada es feia inclús més senzilla que quan no hi ha neu. Poc a poc el pendent lateral es va anar fent també bastant important i el piolet començava a fer el seu ús ja que una patinada podia suposar caure bastants de metres.

Aixi anarem pujant pel marge esquerra de la Coma Fosca. Per moments mentre ens acostavem perderem de vista l’entrada al corredor. A la vegada començarem a veure la part superior de la Coma Fosca i la seva sortida. Sense cap dubte la quantitat de neu acumulada era molt important.

Pujant pel marge esquerre de la Coma Fosca.

Mirada cap abaix de la Coma.

La part superior de la Coma Fosca amb un aspect completament alpí.

I aixi ens situarem ja a davall de l’entrada del corredor on girarem a l’esquerra i començarem la dura pujada cap a la seva base, amb un pendent bastant important que rondava els 35 graus. Estava disfrutant de la pujada, a la fi el dia que havia somiat tantes vegades havia arribat i a més amb una dia espléndid.

En arribar a l’entrada del corredor em vaig aturar una estona a esperar en Diego que havia quedat uns metres enrera. Tan sols feia unes setmanes havia arribat fins aquest punt, amb una quantitat de neu similar però no tan dura aquell dia, en que la boira ens va acompanyar des de que deixarem el camí des cingles, i es va posar a ploure amb força en arribar a n’aquest punt hi varem haver de donar marxa enrera.Pero ara les coses eren diferents. El dia era esplèndid i les condicions de la neu eren les ideals per poder fer una pujada d’aquestes caracterísiquies.

Cap a l’entrada del corredor.

L’entrada del corredor.

A punt d’entrar al corredor.

En Diego darrera meu al pendent d’accés.

Ja tots dos junts iniciarem la pujada per dins la canal, més o manco amb el mateix pendent, bastant constant. Poc a poc les parets s’anaven estrenyent i a un punt l’amplada de la canal es feia de tan sols uns tres metres, en el punt on en teoría hi ha el resalt però que aquell dia amb l’espectacular quantitat de neu acumulada estava completament tapat.

Entrant al corredor.

En Diego a l’entrada del Corredor.

Així ens veien des d’adalt en Manel Bover i companyia.

A la primera part del corredor.

En Diego es va adelantar en aquest punt per treurer-me algunes fotografies des d’adalt. El pendent aquí es feia encara més gran, rondant els 40/45 graus. Aquí va ser quan varem començar a sentir algunes veus per damunt nostre i aixecant el cap varem veure una cordada pujant un tram en mitxe i ajudats de les cordes.

Mirant abaix cap el corredor la imatge era espectacular, amb la canal estreta plena de neu, tancada per les parets del Puig Major i al fons la mar. Un paisatge sense cap dubte molt difícil de veure en altres llocs.

En Diego mirant cap a les parets de la Serra de na Rius.

Es pot apreciar el fort pendent de la canal.

En Diego en el tram on en teoria hi ha un resalt, amagat per la neu aquell dia.

Jo a la part intermitja del corredor.

Arribant al resalt.

Vista del coredor des del resalt.

Després de les quatre fotografies ens tornarem a reagrupar just després del resalt i jo vaig tornar a passar a davant. A partir d’aquest punt la canal s’eixamplava i hi havia que girar cap a la dreta, encara amb fort pendent fins arribar a l’esplanada on hi ha la casa de neu.

En aquest tram em vaig aturar novament per treure algunes fotografies i va ser quan en treure la tapa de l’objectiu aquesta em va caure i va partir rodant canal abaix sense poder fer res. Això ens va demostrar el que ens passaria en cas d’una caiguda i no aturar-nos ràpidament amb el piolet i es que el pendent era molt fort i amb la neu dura ràpidament s’agafen grans velocitats i no ens hauriem aturat fins arribar a les roques situades abaix de la coma fosca.

Després de l’ensurt de la tapa que tampoc era res molt important vaig treure algunes fotografies més a n’en Diego fent la part final de pujada per la canal abans de sortir a la part oberta. Aquí vaig veure al fons com guaitava la Torre de Lluc, una imatge sense cap dubte espectacular, amb les parets de la Serra de na Rius cobertes de neu. En aquells moments, els companys que estaven escalat estaven fent el segon llarg, aprofitant una pendent de neu d’uns 55/60 graus.

Una cordada estava escalant a les parets de la Serra de na Rius.

Al fons guaitava el Morrillo den Bordils I la Torre de Lluc.

Vaig tornar a amagar la càmera i prosseguirem la pujada fins que arribarem a l’esplanada de la casa de neu. Des d’allà vaig observar com el sol començava a il•luminar el Morro d’en Pelut. Ràpidament i aprofitant que el terreny era pla vaig deixar el piolet i vaig tornar a treure la càmera pe treure fotos.

L’ambient era grandios i valia la pena entrenir-se una estona a gaudir de l’espectacle. Després de treure algunes fotografies cap el Morro d’en Pelut vaig decidir treure el trípode pe fer-nos uan fotos tots dos junts.

Prosseguint la pujada camí de la casa de neu.

En Diego venia darrera meu.

En Sebas Trias escalant el segon llarg de la seva via.

Així ens veia l’altra cordada.

Els tres companys penjats a la reunió.

El Morro den Pelut des de l’esplanada de la cas de neu.

Treguent l’anterior fotografia.

En Diego i jo a l’esplanada de la casa de neu.

En Diego a l’esplanada.

El momentde capturar l’anterior imatge.

Mentre tant en Diego va pujar uns metres més per anar a veure el porxo-refugi que hi ha davall les balmes però que estava totalment ocult per la capa de neu. Finalment va veure com pel costat de la paret hi havia un petit forat que permetia entrar al refugi completament tapat, allà hi havia material de vivac. Va ser aleshores quan verem veure que els companys escaladors havien dormit allà per aprofitar al màxim les condicions d’aquell dia.

Estarem una bona estona a l’esplanada de la casa de neu i el refugi, observant també com els companys anaven progressant a la seva escalada. El darrer llarg que en aquells moments estava obrint el primer component de la cordad era senzillament espectacular amb una pendent de neu superior als 55 graus ben compacta i que deixava ben al cim de la Serra de na Rius.

El sol començava a il•luminar el Morro d’en Pelut.

Meravellos aspecte de la part superior de la Serra de na Rius.

Els tres companys a la reunió.

En Diego camí del porxo-refugi.

El porxo estava completament cobert per la gran quantitat de neu.

El Morro den Pelut des del porxo.

Foto de grup a l’esplanada del porxo.

Observant el meravellós aspecte del Puig Major aquell dia.

En Sebas Trias apunt d’arribar adalt.

A noltros encara ens quedava per fer però la part final de pujada així que vaig amagar el trípode i continuarem punjant per fort pendent de pujada i lateral. En Diego va fer novament a davant aquesta part.

Així ens situarem ja al coster cimer del Puig Major, tenguent a la nostra vertical la sortida de la Coma Fosca a la dreta. El pendent ja no era tan fort com a la part del corredor però en canvi teniem també un fort pendent lateral sobre el buid de la Coma Fosca la qual cosa ens feia haver d’extremar les precaucions ja que una caiguda amb les condicions de la neu hauria estat molt perillosa i amb poc marge per a l’autodetenció.

El pendent de neu que ens faltava per pujar després del porxo.

En Diego en aquest tram final de pujada.

Jo al mateix punt. Darrera meu es pot veure un dels companys al darrer llarg d’escalada.

Aquí ja només ens faltava girar a l’esquerra i fer la darrera pujada que novament es tornava a posar bastant més vertical. Ja veiem des d’aquest punt els radars del cim del Puig Major i la nostra pujada acabava precisament a la paret de les edificacions militars.Des d’aquí novament vaig treure algunes fotografies cap el Morro d’en Pelut que ara ja veiem des de les altures.

També veiem ja des d’aquí el Penyal des Migdia i la seva cara nord igual d’espectacular que la part que haviem pujat. En arribar al cim ens donarem la ma per l’èxit aconseguit. Ara teniem un tram una mica delicat en travessia cap a l’esquerra per damunt les roques cimeres i amb uyna mica de gel.

Panoràmica des de la part final de la pujada.

El Morro den Pelut anava quedant abaix.

En Diego al darrer pendent, arribant ja al cim del Puig Major.

Començavem a veure també el Penyal des Migdia. Es pot apreciar el fort pendent del tram final de pujada.

El cim superior de la Serra de na Rius.

Panoràmica des del cim del Puig Major.

Just a davall una de les torres d’antenes que hi ha adalt ens va pegar el sol per primera vegada cosa que es va agrair ja que tota la pujada l’haviem fet en un ambient gèlid. Des d’allà verem com els companys estaven acabant de fer el tram de cresta que els separava del punt en el qual havien acabat la pujada del cim del Puig Major.

Ens treguerem els crampons ja que ara ja no ens feien falta per avançar per la carretera i començarem a davallar. Ens creuarem amb els companys just a la primera corba de la carretera militar. Allà ens saludarem i comentaren les fantàstiques condicions que hi havia aquell dia. Entre ells es trobava en Manel Bover, un dels grans escaladors classics de Mallorca. Com que tots ens haviem tret fotografies mutuament ens donarem els nostres correus i quedarem en que ens mandariem les fotografies.

Ells ara tornaven a baixar, per on haviem pujat noltros per tornar a fer alguna altra canal ja que hi havia que aprofitar les excepcionals condicions. Noltros en canvi començarem a davallar per la carretera ja que el que voliem fer era anar fins la sortida de la Coma Fosca i crestejar fins el Morro d’en Pelut.

La part final de la Serra de na Rius des del cim del Puig Major.

Vistes cap a llevant des del cim del Puig Major.

Directíssima al Puig de Ses Vinyes.

2012-01-01T20:09:00.004+01:00

Tot i que ja havia fet algunes petites sortides (Mola de Planícia, Salt des Freu) aquesta va ser la primera activitat “forta” després de la meva paternitat i tot i que el recorregut no va ser molt llarg si que va ser per terreny dur i a més molt carregats de pes i es varen notar i molt els quinze dies d’inactivitat total.

Feia ja bastant de temps que tenia estudiada la cara sud del Puig de Ses Vinyes, que s’aixeca majestuosa a la vorera de l’embassament del Gorg Blau i en concret una canal molt directa que puja just a l’esquerra del cim tal i com es veu des de la carretera entre Cúber i el Gorg Blau. El que no tenia clar era si era factible la pujada directa per la canal sense utilizar corda ni com seria realment en aproximar-nos a la seva base així que vaig decidir agafar tot el material d’escalada per intentar fer la pujada el més directa possible.

Es va donar la casualitat de que setmanes abans, els companys del grup Doblevuit varen estar fent una pujada directa també per aquest vessant sud, cosa que em va permetre obtenir algunes dades més del principi del recorregut que seria comú al que volia fer.

Una vegada més per aquest projecte tan interessant em va acompanyar en Diego Sans que em va passar a cercar a una hora relativament tardana, les 8 i mitja del dematí, ja que havia de deixar el seu fill a l’escoleta.

Carregats de ganes i d’ilusió partirem cap a l’embasament del Gorg Blau. Abans d’aparcar però ens aturarem en un punt on era possible entre Cúber i el Gorg Blau des del qual teniem una bona perspectiva de la paret sud del Puig de Ses Vinyes per tal d’estudiar el recorregut.

Marcat el recorregut que varem seguir.

La idea era seguir una paret que puja fins als escalons rocosos i després pujar cap a la dreta per una rosseguera fins un cingle de càrritx i en tenir a la vista la marcada canal que ens havia de servir de referencia grimpar per l’esquerra fins arribar a la seva base i allà “estudiar” si era factible la seva pujada. En cas contrari des d’allà teniem una altra diagonal cap a l’esquerra que sabia per un altre blog (Tresques per Tramuntana) que era factible. Però li idea era pujar el més directe possible.

Després d’estudiar els moviments per la paret anarem fins a l’aparcament del Refugi del Gorg Blau. Allà ens repartirem el material (friends, cintes, mosquetons, claus, martells, i duescordes de 60 metres ja que no teniem clar l’altura del resalt de la canal intermitja.

Abans de partir ens ferem una foto, atravessarem la carretera i avançarem un centenar de metres en dirección Cuber fins a trobar la paret amb reixa que puja a partir d’aquí perpendicular cap a la cresta del Puig de Ses Vinyes.

A l’aparcament del refugi del Gorg Blau.

Començant el recorregut per la carretera.

Iniciant la pujada.

El principi de la pujada la ferem per dins bosc i sempre paral•lels a la paret. Poc a poc el pendent que de tot d’una era suau va anar augmentant i en sortir de l’alzinar a més va fer acte de presència el càrritx embrutant un poc més l’avanç.De tota manera anant amb un poc d’intuició anarem cercant els llocs més nets.

Poc a poc i a mesura que ens anavem acostant als penyassegats el pendent va anar augmentant. Verem una fita que anava cap a una rosseguera que teniem a la dreta però decidirem seguir pel càrritx ja que amb el pes que duiem per terreny inestable es feia més penòs l’avanç.

Poc a poc però la propia orografía va fer que el “camí” més còmode ens anàs acostant cada cop més a la rosseguera i quan ja teniem aprop el primer resalt rocós decirirem atravessar-la per anar a grimpar per la dreta aquest resalt.

Principi de la pujada per dins l’alzinar.

En sortir del bosc començavem a veure les parets del Puig de ses Vinyes.

Començavem a agafar altura sobre el Gorg Blau.

Just a l’esquerra, a la part superior de la rosseguera verem una fita, col•locada a l’inici d’una canal que puja a partir d’aquí en diagonal dreta però pensarem que era millor grimpar per terreny una mica més compacte (només una mica) que per la canal plena de pedra solta.

Amb el pendent cada cop més fort i el terreny inestable el pes de la motxilla es notava cada cop més i l’avanç era bastant incomode. Just a la base del resalt ferem una “aturada tècnica” per treurer-nos una capa de roba ja que el dia era esplèndid i amb l’esforç ja sobrava.

Des d’aquí grimparem amb tendència a anar cap a l’esquerra i ens situarem a la part superior de la canal on abans haviem vist la fita. Aquesta canal seguía cap a la dreta fins convertir´-se en un cingle de càrritx.

Aquest tram va ser tal vegada el d’avanç més penós ja que tot i que hi havia càrritx estava ple de pedra petita solta i en més d’una ocasió varem haver de posar les mans enterra per no caure.

Pujant ja al peu dels penyassegats.

El primer resalt rocós que varem superar.

Ja erem al cingle de càrritx molt inestable per la quantitat de pedra solta.

Tot i que el cingle seguía clarament cap a la dreta (fins i tot podiem intuir una possible fita a un petit collet al fons) aixecarem el cap i varem veure que estavem ja més o manco a l’altura de la canal per la qual voliem fer en principi la pujada, així que abandonarem el cingle-rosseguera i començarem la grimpada per l’esquerra més o manco a la dreta d’un ullastre.

A partir d’aquí ja no aturariem de grimpar pràcticament fins arribar al cim. Tot aquesta primera part la ferem més o manco cercant el lloc més còmode, haguent de fer algun que altre pas una mica més tècnic però sempre sense moltes dificultats i sobre roca molt compacta. Mirant cap enrera començavem a tenir ja sensació d’altura. Cap a la dreta un grup de cabres ens miraven com que dir “i aquests que fan per aquí”.

En direcció al primer escaló rocós important a la dreta de l’ullastre.

Iniciant la grimpada.

Pujada per roca molt bona I compacta.

En Diego en aquesta part de la pujada, a punt d’afontar un dels pasos més verticals.

El Gorg Blau presentava un aspecte fantástic després de les pluges.

Un grup de cabres ens observaven.

Acabant la grimpada d’aquest tram.

Després de superar aquesta part més rocosa el pendent va baixar una mica i començarem a veure l’inici de l’estreta canal que en principi voliem provar de pujar. Des d’aquí no tenia gaire bona pinta ja que pareixia molt estreta i vertical, però li vaig comentar a n’en Diego que anàs cap a la seva base i des d’allà veuriem.

A la dreta de la canal es podia veure un esperó que tenia també bona pinta però que a la part superior pareixia també bastant vertical. A mesura que ens acostavem a la base de la canal cada cop veia que era massa complicada.

En Diego va arribar fins la base de la canal i em va dir que la primera part la veia bastant bé però que adalt hi havia un bloc encaixat i no es veia on acabava, però el que ens va acabar de convencer de no pujar per allà es que estava una mica humida i a més feia mal protegir així que tot d’una em vaig dirigir cap a l’esperó de la dreta.

El pendent suavitzava I ja veiem la canal I l’esperó que voliem “investigar”.

En Diego anant cap a la base de la canal.

La primera part de pujada era bastant senzilla però precisament aquí que ho necessitavem la qualitat de la roca no era gaire bona. Vaig pujar més o manco fins l’altura d’en Diego i allà vaig trobar un petit replà on era factible montar reunió per assegurar la resta de l’esperó. Li vaig dir a nen Diego si podia venir en travessia fin son era jo i em va dir que si.

Mentre en Diego venia jo vaig començar a treure el material i a preparar la reunió per assegurar-nos. La vertitat es que el replà era una mica incòmode i tal vegada el millor hauria estat començar de més avall però ens feia peresa haver de baixar.

Vaig clavar un clau a una fisura i després posar un friend per montar la reunió i en vaig assegurar. Més o manco quan acabava de montar-ho va arribar en Diego que va passar a la meva dreta i es va assegurar també. Ara tocava desfer les cordes que per variar no les havia preparades des de cases i estaven una mica embullades.

Reunió.

En Diego assegurat a la reunió.

Un cop varem tenir les cordes desembullades i preparades em vaig encordar i vaig carregar tot el material. Quan en Diego em va tenir assegurat vaig partir cap amunt. El que de tot d’una pareixia un resalt senzill va resultar més complicat del que em pensava i a més gairebé tots els blocs semblava que s’havien de caure.

Un cop vaig superar aquest resalt amb molt de compte vaig posar un friend per protegir el pas i vaig seguir cap amunt. Com que la part complicada es veia adalt i ara venia un tram bastant còmode vaig decidir tirar per amunt sense posar més seguros fins arribar a la base del tram vertical de l’esperó.

En Diego a la reunió assegurant-me.

Poc a poc anava quedant abaix.

Pujant la primera part de l’esperó.

Aquí vaig veure molt complicat fer-ho per l’esquerra i vaig fer una petita travessia de 2 metres fins un replà on començaven un parell de fisures irregulars a l’esperó. Això si a partir d’aquí era vertical totalment.

Vaig posar un friend el més alt possible i després d’indicar-li a nen Diego que estàs al loro vaig partir cap amunt. De tot d’una vaig veure que aquí la cosa era ja bastant més complicada. Després de pujar uns dos metres vaig començar a notar com el pes de la motxilla i tot el material me tiraven cap avall.

A més vaig començar a trobar a faltar els peus de moix ja que no conseguía encaixar les puntes de les botes a les fisures i havia de fer tota la força de braços. A més, la falta d’entrenament en escalada es notava en que els braços se me començaven a carregar.

Un poc a damunt el meu cap , quan ja havia pujat uns cinc metres, començava una fisura ampla. Vaig intentar posar allà un friend però precisament el més gran que tenc l’havia deixat a n’en Diego ja que no creía que em fes falta. No aconseguia posar cap seguro bo i m’estava començant a cremar de braços així que vaig decidir desgrimpar.

A la desgrimpada ho vaig passar una mica malament ja que no aconseguia trobar sequència bona i a més una presa de la ma dreta es va desfer tot d’una agafar-la i em va faltar poc per caure. Finalment però vaig poder arribar al replà i respirar. Això si duia una petada de braços que feia temps que no tenia. Probablement el pas no sigui més que V però sense entrenament i sense tenir clar on posar el seguro no ho veia factible.

Cap a la dreta veia una travessia horitzontal i a davora d’una mata s’iniciava un altre esperó molt més inclinat i fácil així que vaig decidir montar reunió allà i asegurar en Diego fins el punt on em trobava per després anar cap a la dreta.

Quan vaig tenir montada la reunió (amb dos friends que quedaren “a canó”) vaig recollir corda i quan en Diego em va avisar de que ja arribava al final vaig montar-la al reverso per assegurar-lo i li vaig dir que podia pujar.

Abans però en Diego havia de desmontar l’altra reunió i extreure el clau que havia posat jo. Quan ho va tenir fet va començar a pujar. No va tenir gaire problemes per fer aquest llarg que tret dels primers metres que poden rondar el III després son una fácil grimpada de I+/II.

Friend col•locat a la reunió.

En Diego acabant el pas del principi del llarg.

Arribant a la reunió.

En arribar a la reunió va mirar per amunt i va exclamar “si que pareix complicat seguir recte”. Jo li vaig tornar dir lo que pensava i seguesc pensant que amb una mica més d’entreno, el seguro adequat per protegit el pas complicat, sense tant de pes i amb peus de moix ho hauria pujat però no es donaven cap de les anteriors condicions, així que un altre dia ho haurem de tornar a intentar.

Després de passar-me el material que havia recollit varem intercanviar-nos i vaig iniciar la travessia cap a la dreta, que novament era més complicada del que semblava en un principi a que havies de trepitjar damunt càrritx i no es veia on posaves els peus i el lloc era molt estret i aeri.

Vaig pensar en posar un friend a una fisura pero també vaig pensar que després roçaria molt la corda així que vaig decidir passar tota la travessia de càrritx. A l’altre costat començava novament la pujada però aquí la roca era molt dolenta.

Vaig tirar unes quantes pedres pera vall però les que quedaven no eren gaire fiables tampoc. Poc a poc i tantejant bé la roca vaig arribar fins una mata i alla vaig passar una cinta llarga. Com que allà estava comode ens ferem unes quantes fotografies (mirant cap en Diego era espectacular) i vaig seguir cap a munt.

Poc a poc el pendent anava disminuint i a més la roca començava a millorar. Mirant cap amunt jav começava aveure la part superior de la canal i l’esperó que pujava al costat. Havia estat una llàstima no poder fer la pujada directa per l’esperó però ara era factible tornar cap a ell i a més fer-ho sense encordar ja que anava tombant bastant.

Travessia cap a la dreta.

En Diego assegurant-me a la travessia.

Passant una cinta per la soca de la mata.

La travessia vista des de la mata. No s’aprecia bé la caiguda cap a l’esquerra.

VAig avisar a nen Diego de que pujaría uns metres més fins un bloc de roca on podia montar reunió per assegurar-lo. En arribar-hi vaig passar una cinta al bloc però vaig veure que tenia una aresta una mica esmolada i vaig decidir picar-la amb el martell. Després vaig reforçar amb un fisurer que va quedar perfecte (la fisura era de llibre per posar un fisurer).

Quan ho vaig tenir tot montat vaig avisar a n’en Diego de que ja podia pujar (des d’aquí no el veia). Poc a poc vaig anar recollint corda fins que vaig veure apareíxer el cas taronja den Diego. “Buff aquí abaix se cau tot” va dir, en clara alusió a l’estat de la roca.

Vistes des de la reunió.

En Diego acabant aquest llarg.

Jo a la reunió assegurant-lo.

Quan va arribar a la meva altura va pujar dos metres més i es va col•locar a un repla on ja era factible estar sense assegurar. Tots dos mirarem cap amunt i contemplarem el fantàstic aspecte que oferia l’esperó a partir d’aquí, amb roca bona i compacta.

Decidirem recollir les cordes ja que la inclinació considerarem que era suficient com per poder fer la pujada “a pel”. Així amb una corda carregada a la motxilla cada un prosseguirem la pujada, dirigint-nos cap a l’esquerra a la recerca del llom de l’esperó.

Contemplant el paissatge després de recollir les cordes.

Continuant la pujada cap a l’esperó de l’esquerra.

La part inicial era molt més inclinada però adalt es tornava a posar una mica més vertical. Aquí novament vaig partir a davant mentre en Diego es quedava esperant abaix per treurer-me algunes fotografies i filmar la meva pujada.

LA roca era molt compacta però no hi havia gairebé cap fisura i per tant s’havia de fer tot en adherència que per altra banda era boníssima. Poc a poc la cosa es va anar posant una mica més vertical i al a part final vaig veure que per la dreta era una mica massa exposat per anar sense encordar i vaig decidir anar una mica cap a l’esquerra aprofitant un parell de forats bons per els peus que em varem permetre superar aquest resalt més complicat. En arribar adalt em vaig quedar a esperar en Diego i a treurer-li també algunes fotografies.

L’esperó que ara haviem de grimpar.

Situats ja a damunt l’esperó.

En Diego iniciant la grimpada.

Començant la part més vertical de l’esperó.

La meva pujada a l’esperó. Video d’en Diego Sans.

Adalt de l’esperó.

En Diego a la base de l’esperó.

Començant la pujada.

En el pas més exposat.

Des de la punta superior que des d’abaix semblava que havia d’estar tallada i tocava fer una desgrimpada o fins i tot un rapel vaig comprovar com en realitat es podia seguir sense cap problema. A davant meu ja tenia la part superior de la canal.

Va ser aleshores quan vaig veure que semblaba més interessant i fins i tot més factible sortir-se de la canal per la dreta en el punt on acabava l’esperó que haviem pujat i anar a cercar el tall de la cresta, de fet es veien fins i tot un parell de punts on era factible.

Quan va arribar en Diego va pensar igual que jo així que en sortirem de la canal que al final tenia un resalt vertical i bastant brut que tanmateix hauríem hagut d’evitar per l’esquerra i agafarem una canal de pujada cap a la cresta de la dreta.

Aquí va passar a davant en Diego i quan va superar la pirmera part del resalt, bastant més vertical però tampoc de dificultat excesiva (II+) li va sonar el mòbil. Com que estava “relativament còmode” el va contestar ja que era una cridada de feina i jo em vaig quedar abaix seu tots dos damunt una estreta repisa.

Començavem a veure el Penyal des Migdia.

Prosseguint la pujada cap a la dreta.

En Diego a la vertical grimpada d’accés a la cresta final.

Jo al mateix punt iniciant la grimpada.

Novament es posava vertical.

Prosseguirem la grimpada dirigint-nos cap a la dreta per una canal que acabava a un collet des del qual les vistes ja eren espectaculars. Des del collet passarem una mica per la dreta un resalt molt vertical de la cresta i després recuperarem el tall de la cresta.

Ara ja només es tractava d’anar seguint el tall de la cresta superant els diferents resalts. Poc a poc a més el pendent va anar disminuint però sempre haguent d’utilitzar les mans per anar progressant.

El darrer pas d’accés al “collet”.

Mirant per avall hi havia un bon esclat.

Des del “collet” veiem el Massanella.

Grimpant el primer resalt de la cresta que ens trobarem.

Més amunt el pendent suavitzava una mica,

El tram final era espectacular i aeri.

En Diego arribant al tram final de la pujada..

Mirada cap abaix.

En el darrer pas en placa.

Aquesta “cresta” ens va deixar a la part superior del “pas” de pujada venguent des de l’altre vertent, al final de la diagonal que s’agafa venguent de la cresta que ve des de Cuber en un tram amb molt d’ambient però senzill tècnicament. Això si aquí vaig començar a notar i molt la inactivitat i es que començava a estar molt cansat muscularment de cames i s’em va fer bastant feixuc aquest tram final de pujada.

Després de fer-nos unes quantes fotografies en aquest tram final de pujada tan aeri ja només haviem de girar cap a la dreta i seguir cap el cim del Puig de ses Vinyes que ja no era molt enfora. Això si, amb el cansament que començava a tenir aquest breu tram s’em va fer més llarg i feixuc que de costum. Per moments semblava que la boira volia engolir el Puig Major però va ser només per moments.

En Diego “guaitant” sobre el buid.

Per moments els niguls baixos semblaven engolir el Puig Major.

Vista de la canal que puja pel vessant nord.

Prosseguint cap el cim ja caminant.

Arribant al cim.

Així arribarem al cim del Puig de Ses Vinyes després d’un recorregut espectacular i fantàstic però que s’havia fet feixuc. Adalt les vistes fantàstiques gràcies a la bona visibilitat del dia, únicament els niguls baixos cobrien la zona del Puig Roig i el Tomir. En aquesta direcció, abaix es podia veure perfectament el crui per on va l’espectacuilar Torrent des Gorg Blau.

Després de quatre fotografies ens ferem la de cim amb el trípode i començarem a treurer-nos tot el material. En Diego va treure un parell de kit kats que acabarien essent tot el que menjariem.
Per la posición del sol vaig veure que s’havia fet ja bastant tard, més tard de migdia. En comprovar l’hora amb el mobil varem veure que ja eren casi la una. Vaig pegar una telefonada a cases per veure coma nava tot i per avisar de que ara haviem arribat al cim i encara haviem de davallar.

Cim del Puig de ses Vinyes.

El Puig Major vist des de ses Vinyes.

Vista cap el Gorg Blau I el Massanella.

Detall del crui per on va el Torrent des Gorg Blau.

No ens entretinguerem molt de temps al cim ja que cap dels dos voliem fer molt tard així que després de recollir tot el material o distribuir-lo dins les motxilles les carregarem novament a l’esquena i iniciarem el descens. Ara si que pesava la motxilla!

La idea era davallar cap el vessant de Turixant i anar a cercar la davallada més o manco a la dirección del monolit que hi ha a la vorera de la carretera da davora el Gorg Blau. Per tant haviem de seguir una mica la cresta de la Serra de Turixant fins baixar a un “collet”.

Però com que el vent començava a ser fresquet decidirem baixar una mica cap el vessant sud enlloc de fer-ho per la cresta, però tot d’una ens varem adonar compte de que era millor anar a cercar el tall de la cresta ja que el terreny era molt incòmode.

Iniciant el descens.

Varem pensar en voltejar el cim pel vessant sud i anar a cercar una canal de davallada que ens permetés tornar al cingle de càrritx que haviem abandonat al principi de la pujada (per on havien pujat els companys de Doblevuit fa unes setmanes) però com que no sabiem si ens enredariem molt varem decidir anar a cercar l’altre davallada. Alfinal no se si varem fer bé o no perque la davallada que ferem es va acabar fent molt més llarga i feixuga del que recordava.

Així després de descartar la baixada rodejant el cim per el sud retornarem cap el tall de la Serra de Turixant fent una travessia incòmoda per damunt una empinada canal que davallava en direcció al Gorg Blau.

Una vegada situats al tall de la cresta, que pel vessant de Turixant és ben aèria i espectacular anarem davallant cercant sempre la opció més cómoda, hagunt d’utiltizar les mans a més d’un punt per progresar amb seguretat.

Despés de dues “dents” de la serra sense cap complicació al fons ja verem uns replans de càrritx i el “collet” abans esmentat a la cresta. Poc abans d’arribar-hi trobarem dues fites que ens feien davallar en zigazaga cap a la dreta per unes canals enllloc de seguir pel tall de la cresta.

Anant a cercar la cresta de la Serra de Turixant.

La cresta és aèria però senzilla.

Crestejant.

Evitant un resalt per la dreta.

Tornant al tall de la cresta.

Fita i de fons el Gorg Blau.

Així anarem davallant cap els replans de càrritx, que de plans no en tenen res, ja que amagat entre el càrritx hi ha nombroses encletxes I roques que dificulten enormement la progressió. Aquí jo creía recordar que haviem de davallar cap a l’esquerra pels replans de càrritx cap a una espècie de collet.

Les fites seguien cap a la cresta però jo creía recordar també que algunes fites indicaven la davallada i en Diego pensava el mateix, però a falta de fites haviem d’anar per intuició i experiencia.

Tirarem cap el collet des del qual pensavem tenir ja una visió més clara però en arribar-hi, no sense esforç varem veure com el terreny es complicava encara més. Això si abaix de tot es veien uns replans amb alzines que més o manco recordavem que eren la referència per baixar.

Començant a baixar pel vessant sud.

Voltor vigilant des de les altures.

Estudiant l’itinerari a seguir.

Així doncs continuarem davallant en diagonal esquerra per unes canals bastant brutes on haguerem d’utilitzar les mans. Abaix pareixia que el terreny era més còmode , però res mes lluny de la realitat ja que poc a poc el terreny es va anar fent cada cop més descompost i amb pedra solta.

Aquesta baixada ajuntada amb el pes de la motxilla em va acabar de rematar les cames que ja estaven ablanides de la pujada i s’em va fer eterna. En Diego anava a davant cercant sempre els punts manco incòmodes però pareixia que no arribavem mai a les alzines. A més el terreny de rossegueres encara castigava més les cames i els genolls haguent d’estar tot el temps fent força i equilibrant per no acabar de cul enterra.

El que ens acaba de tenir una mica “mosques” tot i en principi intuir que anavem per bon camí era no trobar cap fita en tot el recorregut. De fet en Diego recordava haver-ne trobat la darrera vegada que havia baixat per aquí.

Jo de la part final no tenia molts de records ja que el pic que hi havia baixat ens havia agafat una tempesta i varem baixar com bonament poguerem i el més ràpid possible sense fitxar-nos molt bé amb els llocs.

Davallada per terreny molt incòmode de rossegueres.

Ens acostavem a la part final de la davallada.

Finalment i després d’una baixada matadora el tram de rossegueres es va acabar i ja situats més aprop de les alzines anarem davallant cap a la dreta a la recerca del “pas” que en teoría es trobava just a davora d’un grup d’alzines juntes.

Efectivament en arribar-hi , tot i que pareixia que hi havia d’haver uin resalt, s’iniciava una empinada canal terrosa de la qual en tenia algun record ja. En Diego va anar davallant primer per la canal. A mi cada cope m vostava més seguir el ritme a causa del cansament.

Abaix de la canal terrosa entravem en un terreny molt més rocós i kasrtificat on varem passar una mica per la dreta per més abaix anar desgrimpant novament cap a l’esquerra. Al fons, encara bastants de metres més abaix ja veiem el monolit d’Almallutx al costat de la carretera.

Desgrimpada a l’entrada de l’alzinar.

El “pas” de baixada per dins una canal.

Ja veiem el monòlit d’Almallutx al costat de la carretera.

Després de la desgrimpada per la canal continuarem davallant en fort pendent mñés o manco en la mateixa dirección. La referencia vàlida i que a més tots dos recordavem (tot i que ja estavem segurs de que haviem agafat el camí bo) era una torre d’electricitat.

Després de passar per davora la torre d’electricitat ja estavem ben aprop de la carretera, i després d’un curt tram per dins alzinar i amb manco pendent ens situarem a damunt la carretera on ho havia que fer una desgrimpada bastant complicada de 3 o 4 metres per baixar.

En Diego ho va fer en travessia cap a la dreta però jo vaig anar cap a l’esqquerra hi ho vaig fer, ajudat del càrritx just en el punt on comença un marge de contenció de la carretera.

Tram final de baixada.

Els darrers metres per dins el petit alzinar.

Desgrimpada cap a la carretera.

Ja situats a l’asfalt i a peu pla, cosa que agrauren les cames i els genolls ja només ens quedaven 5 minuts de caminar per l’asfalt fins arribar al cotxe que teniem a davore el refugi del Gorg Blau.

Tram final per carretera.

Arribant al final del recorregut.

Solstici d’Hivern.

2011-12-27T19:58:00.004+01:00

Així com a l’estiu les siluetes dels relleus de Formentor i la Sera del Cavall Bernat són un dels motius més fotografiats i més fotogènics durant la sortida del sol, al solstici d’hivern i per l’angle en que el sol es posa els principals motius fotogràfics es traslladen a l’altre punta de la Serra de Tramuntana, en concret a la zona de sa Dragonera.

Però mentre a l’estiu la humitat ambient i la calitja fan de filtre natural per atenuar la llum del sol permetent obtenir un disc solar que no estigui cremat, a l’hivern on generalment l’atmósfera es ben neta i sense humitat, resulta molt difícil obtenir una imatge amb el sol a la composició sense que aparegui cremat ja que la diferencia de lluminositat és massa gran pel sensor de la càmera.

Enguany a més els dies més propers al solstici d’hivern han anat acompanyats d’una situació molt estable i amb molt bona visibilitat, fruit d’una entrada de vent de mestral i tramuntana el dies previs.

Malgrat tot, l’horabaixa del 22 de desembre vaig decidir pegar un bot fins la costa nord per fotografiar la inconfundible silueta de sa Dragonera a posta de sol, aprofitant els dies en que el sol es posa més aprop del cap de Tramuntana de l’illa.

El lloc escollit va ser la costa de Banyalbufar, en concret des dels voltants de la Torre des Verger. Va ser una sortida una mica improvitzada i no tenia ben clar el punt exacte des del qual havia de treure la fotografia, ja que la meva intenció era enquadrar amb el teleobjectiu la silueta del Cap Fabioler i Sa Dragonera amb el sol i no tenia ben clar quin era el millor lloc.

Torre des Verger.

Tot i arribar amb només mitja hora de marge abans de la posta de sol i precisament pel fet del qual he parlat abans de la bona visibilitat a l’atmófera cap el punt on s’havia de posar el sol aquest brillava amb tanta de força que enlluernava i no permetia ni tan sols enquadrar a través del visor.

Així mente feia temps em vaig centrar en treure alguns detalls de la costa i la mar rompent contra les roques. No hi havia la situació de temporal excepcional que haviem tengut el cap de setmana anterior però si que hi havia encara una mica d’onades fruit del vent de Tramuntana.

Contrallums d’horabaixa sobre la costa.

Les onades rompien contra les roques.

Silueta del Cap Fabioler i sa Dragonera, encara amb el sol alt.

Poc a poc el sol va anar baixant i gràcies a uns niguls prims que hi haiva a prop de l’horitzó va atenuar per uns minuts la seva llum i em va permetre d’enquadrar cap a la zona que volia i treure algunes fotografies, sempre intentant eludir la llum del sol de manera directa.

Ja faltava poc per la posta de sol.

Va ser aleshores quan em vaig donar compte de que no havia escollit el millor lloc per treure la fotografia desitjada i ràpidament vaig haver de desmontar tot i baixar ràpidament a cercar un lloc una mica millor. No em va donar temps a arribar al millor punt però així i tot vaig poder treure un enquadrament més o manco bo.

El sol s’amagava dins la mar.

Moments posteriors a la posta de sol.

Darreres llums del dia..

Un cop el sol es va haver posat i donat que el cel no tenia gairebé cap nigul i no oferia cap il•luminació interessant i quan la llum inmediatament posterior a la posta de sol va anar minvant vaig anar recollint tot el material donant per acabada la sessió.